Quan Cristina Plazas (Madrid, 1969) va rebre la trucada de Lucia del Greco (Roma, 1992) per encarnar l'escriptora francesa i premi Nobel Annie Ernaux en una adaptació teatral de la novel·la Pura passió (Angle, 2022), va provar de ser menys impulsiva que de costum. “Jo recordava L'esdeveniment, però no coneixia gaire Ernaux. De seguida li anava a dir que sí, però vaig respondre que me'l llegiria i li diria alguna cosa”, diu. Un cop llegit, va acceptar “el repte” sense ni tan sols avisar abans el seu representant. Després d'actuar al TNC amb Criminals, de Jordi Prat i Coll, Plazas protagonitza ara Pura passió, un monòleg adaptat i dirigit per Lucía del Greco que fa al Teatre Akadèmia fins a l'1 de desembre. És una història que narra, en primera persona i des dels records, l'enamorament febril d'Ernaux d'un home més jove que ella.

"Quan era petita creia que el luxe eren els abrics de pells, els vestits llargs i les vil·les davant del mar. Més tard, vaig pensar que era fer una vida d'intel·lectual. Ara em sembla que també és poder viure una passió per un home o per una dona". Aquestes paraules pertanyen a Pura passió, d'Annie Ernaux (Lillebonne, 1940), un dels vuit llibres de la premi Nobel de literatura 2022 que de moment es poden llegir en català, tots publicats per Angle i traduïts per Valèria Gaillard. A punt de fer 84 anys, l'escriptora francesa ha visitat Barcelona per mantenir una conversa amb Anna Guitart a la biblioteca Jaume Fuster i per presentar a la Filmoteca el documental Els anys super-8 (2022), en què el seu fill David ha rescatat les pel·lícules domèstiques que el seu pare va filmar entre 1972 i 1981, abans del divorci.

Cada autor té una manera diferent d’abordar un projecte literari. L’escriptora francesa Annie Ernaux, nascuda l’any 1940 a Normandia, intenta resistir-se fins que la necessitat s’imposa. En el cas de La dona gelada, que acaba de publicar-se en català per primera vegada, tenia por d’escriure’l perquè intuïa que una vegada acabat voldria separar-se del seu marit, com així va ser. Ho confessa a La escritura como un cuchillo, un llibre que recull els correus electrònics creuats amb l’escriptor Frédéric-Yves Jeannet, un incisiu lector seu que viu a l’altra banda de l’Atlàntic. Totes dues obres coincideixen ara a les llibreries i es complementen molt bé: l’una explica el què i l’altra, el com.

Som a l’hivern del 1983. La Karin (nom de pila de l’autora) té setze anys i passeja sola pels carrers de París. Ha marxat de Nova York amb la seva mare en contra. Porta un abric blau i el barret vermell de la mare, com una Caputxeta Vermella a punt de topar amb el llop. En una nota té la direcció d'A., un famós fotògraf quarantí de moda que promet portar-la a les pàgines de la revista Vogue. El llop. Dècades després, mentre el seu món interior i el món que l'envolta s'enfonsen, la dona del 2021, que viu a Oslo amb el seu marit, els seus fills i el seu gos, com a dona adulta, no està segura del que va passar realment en aquell moment. Els records s'han tornat difusos amb el temps i canvien de forma constantment. La Karin també es pregunta si pot confiar-hi, en els seus records. En resum, la protagonista intenta comprendre l'adolescent rebel del 1983 i es veu impel·lida a afrontar el seu record més secret: la relació de poder que va néixer entre ella i A. i que va desembocar en diverses trobades sexuals. L’alcohol i la cocaïna s’inclouen en la dieta diària de les models joves.

El Nobel de literatura d’enguany m’ha fet molt feliç. No perquè conegués Annie Ernaux, sinó perquè me l’ha descobert. Cada any, quan s’anuncia el premi, faig cap a la llibreria a demanar alguna obra del guanyador, i ja feia força temps que cap autor no em feia ni fred ni calor. Amb Ernaux va ser amor a primera vista. Vaig endur-me una de les traduccions al català que Valèria Gaillard ha fet per a Angle Editorial, i en pocs mesos les he comprat i llegit totes. Convertit en groupie, tenia moltes ganes d’escoltar el discurs d’acceptació davant del rei de Suècia que havia de pronunciar dijous. El titular que Jordi Nopca va escollir per a la notícia de l’ARA feia així: “Escric per venjar el meu sexe i la classe social d’on vinc”.

Els lectors d'Annie Ernaux saben que les paraules dels seus llibres contenen l'elixir –o potser el verí– addictiu de la veritat. El discurs de recepció del premi Nobel de literatura, que l'autora francesa ha pronunciat aquest dimecres a la tarda a l'Acadèmia Sueca, a Estocolm, ha sigut un concentrat, contundent i enlluernador, de les raons per les quals s'ha dedicat a escriure i un toc d'atenció a alguns perills del present.

Escric aquestes línies des d’un avió. Pel vidre que s’obre al cel, veig núvols. Alguns de més flonjos, d’altres grisos i desfets, com si anunciessin l’inici d’una tempesta. Quan els travessa, l’avió tremola. Aleshores, s’encén el senyal vermellós per demanar-nos que ens lliguem els cinturons. Hi ha gestos que serveixen per calmar la catàstrofe, com aquest: una tira de roba i una sivella metàl·lica et protegeixen de caure milers de metres avall, contra un continent desconegut.

Amb la seva barreja d’eufemisme i de grandiloqüència, de loquacitat atemorida i de poderosa subtilesa, L’esdeveniment és un títol idoni per posar a un llibre en què s’explica un fet tan espantós i quotidià, tan traumàtic i clandestí, com és un avortament il·legal.

L'escriptora francesa Annie Ernaux ha estat guardonada amb el Premi Formentor 2019 per una obra en què fa un “impecable exercici de veracitat que penetra els més íntims indrets de la consciència”, segons la decisió del jurat, feta pública aquest matí a Roma.