"Quina pena ser pobre", li diu una lectora de romantasy a una altra mentre sospesa una edició en tapa dura i llom acolorit d'Alas de sangre, la saga supervendes de Rebecca Yarros. Després d'un breu debat amb la seva amiga i diverses mirades còmplices, el llibre acabava a les mans de la llibretera i la targeta de crèdit feia la resta. Transacció realitzada, lectora feliç. L'escena tenia lloc a l'espai que una de les principals botigues de llibres ha instal·lat per Sant Jordi a la plaça d'Espanya de Palma. Com aquesta, aquest Dia del llibre se n'han repetit centenars, potser milers.

El passeig de la Mar de Palmanova acollirà els dies 18 i 19 d’abril un cap de setmana cultural que consolida un canvi significatiu en el model festiu de Calvià. El municipi celebrarà el Dia del llibre i, l’endemà, Saint George, patró d’Anglaterra, en una aposta institucional per reforçar el vincle amb el turisme britànic.

Les pregàries dels llibreters han estat ateses. I, en contra del que defensava Truman Capote, que es va fer seves les paraules de santa Teresa de Jesús i defensava que cauen més llàgrimes per les pregàries ateses que per les que no ho són, que la meteorologia acompanyi en aquest Sant Jordi que coincideix amb les vacances escolars s’ha rebut amb joia entre els llibreters.

Són molts els àmbits de la cultura en què parlar de qüestions econòmiques sembla de vegades incòmode, innecessari o sobrer, molt especialment en un territori tan limitat com són les Balears. I les llibreries no en són una excepció. Fins ara han estat més aviat escasses les ocasions en què han volgut compartir informació sobre les seves xifres de facturació, tampoc en una iniciativa tan pública com la del Sant Jordi, si bé ara moltes han accedit a participar en un qüestionari –anònim, això sí– fet per l’ARA Balears amb relació al dia més important de l’any per a les llibreries de Ciutat. De les 28 que munten paradeta enguany al carrer aquest dimecres 23, han estat 16 les que han respost les diferents preguntes que serveixen per oferir una primera aproximació numèrica de què suposa realment el Sant Jordi de Palma, una diada històrica que ja ha esdevingut per dret propi una data més que assenyalada al calendari de milers de persones.

Manacor, Porreres, Binissalem, Mancor de la Vall, Lloseta, Marratxí… L’agenda dels municipis mallorquins s’omplirà d’activitats relacionades amb el món dels llibres amb motiu de la celebració de Sant Jordi el pròxim dimarts dia 23, diada en què Palma es converteix en epicentre de la celebració. És per això que els dies previs, i més enguany que cau tan a prop del cap de setmana, són moltes les fires, tallers, presentacions i contacontes que s’avancen a un grapat de pobles de Mallorca. Aquesta és la programació anunciada a alguns d’ells:

"Vam tenir mala sort", diu amb resignació l'editora de Raig Verd, Laura Huerga. Ahir va ser un dia trist per a l'editorial, que va veure com el Sant Jordi radiant i ple d'esperança de primera hora del matí es convertia al migdia en un malson fet de llibres molls, carpes trencades i taules capgirades enmig del passeig de Gràcia. Raig Verd tenia quatre carpes instal·lades al tram de la via amb el carrer Diputació. "Les havíem comprat noves expressament per a la diada. Van volar totes", explica Huerga, que un dia després ha pogut fer balanç de la situació i entendre què va passar. "Estàvem mal encarades, perquè no teníem res a davant que ens protegís. Va ser un minut de vent huracanat que va tombar les taules amb els llibres, va alçar les carpes pels aires i tot va quedar moll", diu l'editora.

Quan la pluja i els niguls han deixat pas a les clarianes i al sol, els ciutadans de Palma no han tardat a posar peu al carrer per recuperar el temps perdut aquest matí de diada de Sant Jordi. Ha bastat poc per invertir una situació que aquest matí pintava ben diferent. A les cues de les paradetes de la plaça Major ja s'hi compten més de 20 persones, mentre que hores enrere els llibreters s'amagaven davall els arcs de la plaça.

Imma Monsó confiava que l'encàrrec de pronunciar el pregó d'aquest Sant Jordi s'acabaria cancel·lant. "Pensava: segur que passarà alguna cosa important i no es farà", ha admès aquesta tarda al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona durant la conversa posterior al pregó, acompanyada de la periodista Anna Guitart. "El que m'agradaria és mirar-me aquest acte des de casa, en pijama", assegurava minuts abans.

"Poden, els catalans d'avui, abandonar el català com a llengua literària?", es preguntava Gabriel Ferrater a l'article Madame se meurt..., escrit el 1953, en plena postguerra. Dotze anys després donava una conferència sobre el Nabí de Josep Carner a la Universitat de Barcelona, la primera d'una sèrie que analitzaria autors com J.V. Foix, Víctor Català i Josep Pla.

Ensopego, al catàleg de la HBO, amb la sèrie Torres de Mallory, i em fa un bot el cor. Està inspirada en els llibres d’Enid Blyton que, de petita, llegia amb devoció.

Amb aquest títol, Josep Maria Fonalleras ha publicat fa poc un llibre que ens porta a Roma. La seva Roma, que no és necessàriament la nostra. I què és Roma? Quantes Romes hi ha? No ho sabem i per això hi tornem i hi tornem sense parar. Només de dir Roma s’acumulen les imatges, les de la Roma romana, les de les ruïnes de la Roma imperial, la d’aquells dos marrecs que una lloba de bronze alleta. La de la cúpula de Miquel Àngel, que aixopluga la ciutat amb la seva perfecció inigualable. I la Roma cristiana primitiva, catacumbes, frescos, i basíliques. Penso en San Clemente, en San Giorgio in Velabro, en Santa Maria in Cosmedin, en aquella mà que fiquem en aquella boca del vestíbul i en aquell turonet fet d’àmfores trencades, el Testaccio. I en els altres turons, l’Aventino, el Palatino, el Vaticà… I en el riu que serpeja, amb la seva illa al mig, i en la Roma barroca, mostrari de les més altes arquitectures. Em ve al cap el meu estimat Borromini, el filaberquí de la Sapienza, l’oratori de Sant Felip Neri, San Carlo i l’emoció del seu claustre, les garlandes d’estrelles de San Giovanni in Laterano. Penso en la Piazza Navona, en aquella Santa Agnese del projecte de la qual en queda ben poca cosa però que no deixa de ser un teló magnífic per a la font dels quatre rius. Penso en Bernini, en la seva columnata, en el Palau Barberini, amb les dues escales, la de Bernini i la de Borromini, que per a mi és la millor. Penso en Santa Maria de la Pace, en Santa Maria in Via Lata, penso en la Piazza del Popolo, amb les dues esglésies bessones i amb els dos Caravaggio on Sant Pere mor de cap per avall, i amb el santuari del pintor que és San Luigi dei Francesi, la llum atrapada en un moment precís, amb el dit de Jesús que assenyala el comptable…

Les expectatives d'aquest Sant Jordi són molt altes. És la diada del retorn a la normalitat després del parèntesi obligat a causa de la pandèmia, que es va obrir el març del 2020. Tornen les parades als carrers sense recintes perimetrats. La mascareta no serà obligatòria i les firmes de llibres no requeriran mesures de protecció extremes. L'ambient deixarà de fer olor de gel hidroalcohòlic i es deixarà impregnar, com abans, del perfum de les roses. La gran amenaça d'aquest 2022 no és diu covid, sinó la possibilitat de xàfecs a bona part de Catalunya, sobretot al matí i al migdia.

La veu greu i solemne de Lou Reed recitant, en anglès, Cambra de la tardor, al Baryshnikov Arts Center de Nova York, va ser un dels cims de la vetllada dedicada a la poesia catalana que l'Institut Ramon Llull va organitzar el 23 de març del 2007. "The blind not fully closed, like a sudden fear / held back from falling, does not separate / us from the open air", comença el poema de Gabriel Ferrater en la versió d'Arthur Terry que va llegir el músic nord-americà.

“Soc un gran treballador –aquesta virtut no vull que me la neguin”, va escriure Joan Fuster en una carta a Josep Pla, un altre gran treballador. Ni al de Sueca ni al de Palafrugell no els va quedar més remei. Des de molt aviat, se la jugaren a tot o res i miraren de professionalitzar-se com escriptors, una decisió que en un sistema cultural com el català (i fins i tot l’espanyol) és un gest heroic i una temeritat insensata. És a dir, complicadíssim. I ho va ser molt més en el cas de Fuster, que va entrar a l’edat adulta en la negra postguerra i que va treballar tota la vida des d’un País Valencià que li era majoritàriament indiferent o hostil, que no pas en el de Pla, que sempre va tenir més o menys un país al darrere.

"Abans, el traductor proposava a l'editorial i l'editorial es convertia en un agent de renovació. Un traductor és algú que no només tradueix, sinó que també introdueix. Té una capacitat propositiva", diu l'escriptor i assagista Antoni Martí Monterde. Joan Fuster era un d'ells. Als anys 60 ja havia publicat diversos llibres de poesia i s'havia consolidat com a articulista de premsa als mitjans de comunicació. La seva faceta d'assagista començava a enlairar-se després d'El descrèdit de la realitat (1952), i va ser a partir d'aleshores que va interessar-se també per les traduccions. Fuster era un lector voraç i crític, i tenia tots dos ulls posats en la intel·lectualitat europea, en especial en la creació francesa. Era molt conscient que les traduccions de les grans obres europees al català eren fonamentals per a la cultura del país, i que aquesta era una de les grans mancances de l'època, així que va posar fil a l'agulla.