La implosió de Vox ha arribat al punt àlgid a Madrid. Però a les Illes, el “serial” (com el va definir Santiago Abascal) ja ha acabat les temporades. Vox a Menorca és un desert: el partit ha perdut tota la representació institucional a l’illa. Fa sis mesos que els quadres que queden intenten una reconstrucció, però els falten mans. “Ens costa trobar persones que es vulguin identificar amb Vox”, admet el coordinador del partit, Pedro Marqués: “A Menorca, ser de Podem no és cap problema, però dir que ets de Vox encara fa respecte”. Tot plegat mentre el grup parlamentari, que ha perdut tres diputats, es dilueix sota la direcció estatal del partit. Només a Eivissa Vox s’ha salvat de la guerra fratricida. Però el PP és tan fort en aquest territori que l’extrema dreta hi està arraconada, com li passa a Galícia.

Els líders de la dreta i l'extrema dreta espanyola, Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal, s'han reunit aquest dimecres al Congrés després de mesos sense contacte. Ha estat una conversa informal que el PP emmarca en la fi del període de sessions a les Corts espanyoles abans de les vacances d'estiu en què han "comentat el context polític nacional i internacional". "La trobada ha sigut cordial i respectuosa des de la lògica de la discrepància entre partits diferents", han informat des de Génova. Vox ha confirmat els termes de la trobada i ha puntualitzat que Abascal planteja el mateix en públic que en privat, és a dir, que ha posat la moció de censura sobre la taula.

A despit, el PP celebrarà aquest diumenge, sense pressupostos, el segon aniversari de les eleccions que li varen donar la victòria a Marga Prohens. El Govern va intentar tancar un acord amb Vox fins al darrer moment, però no se’n va sortir. Les dues parts intentaran els pròxims dies assolir un pacte, i fonts del PP i Vox insisteixen que aquesta setmana serà decisiva. Si les converses s’allarguen més enllà de juny, la possibilitat d’un acord serà menor, tenint en compte que cada vegada s’acosta més la preparació dels comptes de 2026 i que Prohens ja fa mig any que governa amb els pressupostos de 2024 prorrogats.

La dreta i sobretot la ultradreta espanyola ja fa temps que flirtegen amb "la teoria del gran col·lapse" que inevitablement provocaran les polítiques d'esquerres del govern Sánchez, i que això els portarà, també indefectiblement, a la Moncloa. Aquest discurs apocalíptic es va fer realitat, als seus ulls, el 28 d'abril amb l'apagada elèctrica. En el discurs d'Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal d'aquest dimecres l'apagada no és una qüestió tècnica que s'ha d'investigar i resoldre, sinó la conseqüència d'una manera determinada de governar i d'una "ideologia" concreta, la d'aquest "fanatisme climàtic" al qual atribueixen no només la decadència econòmica europea (Agenda 2023, Pacte Verd, etc.) sinó les morts de la DANA. Feijóo ha parlat de "col·lapse generalitzat" i d'"apagada moral" mentre que Abascal ha preferit l'expressió "calamitat històrica".

Vox no admet discrepàncies ni desobediències i ha encadenat desercions de dirigents els darrers anys. Del nucli original del partit d'extrema dreta han baixat del vaixell exportaveus al Congrés com Iván Espinosa de los Monteros i Macarena Olona, exdiputats com Juan Luis Steegman –crític amb la deriva "neofalangista"– i Víctor Sánchez del Real, l'exlíder madrilenya Rocío Monasterio –que va criticar la manca de democràcia interna– i dirigents com l'exvicepresident castellanolleonès Juan García-Gallardo i l'exlíder balear Idoia Ribas. Fins i tot han tingut un intent de rebel·lió a l'Ajuntament de València. Com funciona Vox i com s'han d'entendre aquestes baixes?

Campions de la democràcia com Putin, Orbán, Salvini, Elon Musk o aquesta trista figura anomenada Abascal van sortir en tromba a deplorar la sentència judicial contra Marine Le Pen, líder del partit francès Reagrupament Nacional. Immediatament van convertir Le Pen en una víctima del sistema: gasten paraules gruixudes com escàndol judicial, cop d'estat encobert o liquidació de la democràcia, com fa sempre l'extrema dreta quan topa amb la justícia o, simplement, amb les normes de la democràcia representativa. Són els mateixos que aplaudeixen o promouen el lawfare, la guerra bruta judicial contra adversaris polítics, a través de jutges o fiscals disposats a actuar de part: aleshores sí que troben que la justícia ha de ser inapel·lable, i que qualsevol debat sobre la prevaricació judicial és un atemptat contra la democràcia. De tot això, els súbdits del Regne d'Espanya en tenim experiència.

La pel·lícula del pacte de pressupostos entre Vox i Mazón d'aquesta setmana té dos guanyadors i un perdedor. Els primers són el partit d'Abascal i el mateix president valencià, que han aconseguit els seus objectius. I el segon és Alberto Núñez Feijóo, que un cop més s'ha vist superat pels esdeveniments i s'ha vist obligat a beneir un pacte cuinat a la seva esquena i que va més enllà del que ell hauria volgut en matèria mediambiental, agrícola o d'immigració.

Per si algú en tenia cap dubte, Trump ha acabat de deixar-nos clara i diàfana la seva identitat de xèrif dur sense escrúpols. Tot pels meus, si cal humiliant el més dèbil dels europeus. Aquesta és la seva refotuda identitat. Això és el que excita els milions de nord-americans que l’han votat. Sense compassió amb els que no facin el que ell vol. Una recepta que s’està escampant com la pólvora. La diplomàcia de l’amenaça.

Exdiputats, exregidors i alguns càrrecs municipals en actiu de Vox s'han reunit aquest dissabte a Madrid per denunciar que la direcció nacional els ha "robat" el partit i per reclamar-ne la "refundació" davant l'absència de democràcia interna sota el lideratge de Santiago Abascal. Entre els assistents hi havia la diputada de Vox al Parlament balear Idoia Ribas, la regidora menorquina Maite de Medrano i l'exmembre del partit i diputat Agustín Buades.

1. Si parlem en termes d’interès general, sembla evident que seria el moment de reconstruir el contracte social en el context de la transformació digital i climàtica. I tanmateix les coses van pel camí contrari. L’espectacle Trump és transparent. Ningú pot declarar ignorància: l’extrema dreta, capitalitzant el malestar de la ciutadania, s’ofereix als nous poders econòmics que emanen de la digitalització del món per governar de manera autoritària –al marge dels valors democràtics– unes societats en fase de pèrdua de referències. I amb una inequívoca voluntat d’intervenir arreu, com demostra l’esperpèntica proposta que els Estats Units ocupin Gaza per fer-ne un destí turístic. La pèrdua de noció de límits és el punt de partida de tot projecte totalitari. La impunitat amb què s’expressa podria fer pensar que és un deliri propi d’un soroll destinat a anar-se apagant. Però la realitat és que l’onada reaccionària s’expandeix per tot Europa. I cada dia guanya espai en reconeixement i complicitats.

Santiago Abascal sortia triomfant de la demostració de força que va protagonitzar dissabte de la mà dels seus aliats de l'extrema dreta europea en un acte a Madrid en què van propagar el seu odi contra els migrants, i la diversitat de gènere, religiosa i familiar. Per a la seva parròquia, maquillava una setmana que havia començat amb el peu esquerre, arran de la dimissió del líder de Vox a Castella i Lleó, Juan García-Gallardo, molt crític amb el funcionament intern del partit. Les desercions s'acumulen.

Un dels efectes interessants que té l’arribada de poders pretesament forts –d’inspiració macho, que s’entén més fàcil i resulta més precís– és el procés de canvi que es produeix en l’opinió pública general. Veure com varia la conversa i com es mouen les línies vermelles del debat més enllà del que havia sigut el terreny de joc establert.

Abascal rep a Madrid Orbán, Salvini i Le Pen, la plana major de l’extrema dreta que guanya espai arreu d’Europa, trencant els tabús del passat davant de la passivitat de les dretes manifestament desconcertades. Conservadors i liberals no saben o no volen aturar la irrupció de l’autoritarisme postdemocràtic? De moment, s’imposa una incòmoda prudència que només serveix perquè l’extrema dreta vagi sentint-se cada cop més normalitzada. I en aquest sentit el PP és precursor: malgrat que Vox li menja terreny i li pren protagonisme, és incapaç de plantar-li cara. El va instal·lar en la governança autonòmica com a soci i el festeja amb un cert risc, perquè el trasllat de vot seu cap a Abascal és cada cop més rellevant.

"Aquest vídeo pot ser inadequat per a alguns usuaris". La plataformaYouTube avisava minuts abans que comencés l'emissió en directe del contingut de la cimera de l'extrema dreta europea a Madrid, un fet curiós, tenint en compte que els Patriotes per Europa són els aliats de Donald Trump, envoltat dels principals propietaris de grans corporacions tecnològiques i de xarxes socials com Elon Musk —X— i Mark Zuckerberg —Facebook i Instagram—. L'aparent paradoxa demostra que Trump encara no domina tot Silicon Valley i que la "censura digital" que ha denunciat el líder de Vox, Santiago Abascal, també es deixa veure en actes dels seus suposats detractors.

Fa gairebé onze mesos, en plena cursa presidencial de Donald Trump, es va produir una trobada entre l'ara president electe dels Estats Units i el líder de Vox, Santiago Abascal. En una reunió d'uns quinze minuts durant una convenció de l'ala més dura del Partit Republicà, els dos dirigents de l'extrema dreta mundial van mostrar sintonia i es van comminar a lluitar per implantar l'agenda que tenen en comú. L'aliança transnacional d'aquest corrent ideològic es tornarà a visualitzar dilluns vinent durant la presa de possessió de Trump com a president dels EUA. El republicà hi ha convidat Abascal, que hi assistirà encapçalant una representació de la coalició europea Patriots, que presideix el líder de l'extrema dreta espanyola i agrupa onze països i 86 eurodiputats.

La dreta espanyola mostra una gran desimboltura que es tracta de denunciar el règim dictatorial veneçolà. Uns crits, Alberto Núñez Feijóo, als actes públics! Unes soflames, Isabel Díaz Ayuso, en favor de la llibertat! Uns amaneraments a les entrevistes, Abascal! Uns editorials radiats i escrits, la premsa afí! La llibertat que proclamen la representa millor que ningú la susdita Ayuso: és la llibertat de prendre canyes en plena pandèmia si ets jove, i de morir ofegat, sols i sense assistència mèdica a un racó qualsevol d'un geriàtric, si ets vell. També, la llibertat de muntar un psicodrama institucional i mediàtic per protegir un nòvio delinqüent, mentre s'afina la magistratura per enviar un fiscal general de l'estat pa'lante.

Open Arms es defensa dels atacs de l'extrema dreta. L'ONG de Badalona ha llançat una nova campanya en què assenyala Donald Trump, Santiago Abascal i Marine Le Pen, entre altres líders ultres, pels missatges d'odi rebuts per l'organització i la seva tasca de rescat i humanitària. Quan falta una setmana per a la sentència contra el viceprimer ministre italià, Matteo Salvini, per bloquejar el desembarcament de prop de 150 migrants rescatats a la costa de l'illa de Lampedusa, l'entitat que lidera Oscar Camps respon a les amenaces i notícies falses rebudes els últims anys amb un missatge dedicat als que busquen desprestigiar-la.

Vist des de Catalunya, resulta més aviat sorprenent que una part significativa de l'opinió pública valenciana (i espanyola) estigui responsabilitzant més el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que el de la Generalitat, Carlos Mazón, que és qui té, per mandat estatutari, la competència exclusiva en Protecció Civil i, per tant, és qui s'encarrega d'alertar la població davant de situacions d'emergència com la provocada per la DANA. No cal dir que un dels factors determinants és la forta campanya a xarxes de l'extrema dreta, que ha aconseguit girar la truita i desviar l'atenció cap a l'actuació del govern espanyol. Però la clau és que aquesta campanya es produeix en un terreny especialment adobat per dos factors més que són propis de la realitat valenciana.

Aquest diumenge, l’extrema dreta espanyola va fer la seva manifestació quasi setmanal a Madrid, increpant el president espanyol Pedro Sánchez i tots aquells que l’acompanyen en l’àrdua tasca de desballestar Espanya, amb els habituals crits ultratjants: en teniu els detalls a la crònica d’Ot Serra en aquest diari. L’interès en aquesta ocasió era veure quin paper hi jugava el PP de Feijóo, incòmode cada vegada que se li presenta una nova foto de Colón, és a dir, una nova convocatòria de l’extrema dreta per tancar files i marcar paquet populista i neofranquista (i per cerrar España, naturalment). En aquesta ocasió, convocava una certa Plataforma por la España Constitucional i Feijóo va voler sortir del compromís per la via d’intentar acontentar tothom: ell no hi va assistir, però hi va enviar Carmen Fúnez, vicesecretària d’organització de la formació, cosa que vol dir que el Partit Popular hi era a tots els efectes. Tampoc hi va faltar una nodrida manifestació del qui és qui de la dreta ultranacionalista espanyola, des d’Abascal fins a Vidal-Quadras passant per Alvise Pérez, el noi sorpresa, i fins i tot Marcos de Quinto, que va manar prou dins Ciutadans. Hipocresia a banda, s’entén que aquestes manifestacions facin mandra a Feijóo, perquè qui en surt reforçada sempre és Ayuso. Aquesta vegada, amb vint-i-cinc mil manifestants segons la Delegació del govern espanyol a Madrid, tampoc va ser l’excepció. 

La multitudinària manifestació contra el turisme de masses no va ser l'única notícia important del cap de setmana passat a les Balears. Aquesta ho és molt: el 80% (concretament, el 78,5%) de les famílies illenques han triat el català com a llengua de l'escola dels seus fills. Per contra, un 16% han decidit triar el castellà com a llengua del primer ensenyament, i la resta no s'han pronunciat sobre la tria. És una notícia importantíssima.