La generació X vam viure la nostra joventut sota l’influx corporal de Kate Moss, amb qui va imposar-se una primor extrema que diluïa les corbes del cos. Batejada com a heroin chic, aquesta nova bellesa feia gala de demacració física i deixadesa autodestructiva, en sintonia amb la desafecció política de finals de mil·lenni. Un estereotip que va arribar al seu esgotament a principis del segle XXI, quan va sorgir-ne un altre, als antípodes d’aquest escanyoliment, caracteritzat per la voluptuositat de les corbes. Definitivament, Kate Moss quedava desbancada per Kim Kardashian. El nou cànon de bellesa va imposar-se el 2014 amb la portada de Paper Magazine, on Kardashian feia gala d’unes natges impressionantment prominents on hi podia sostenir una copa de cava. A partir d’aquí, les xarxes socials van fer la seva feina i quedava fixat un nou cànon estètic aspiracional, l'slim-thick (prim-gruixut), amb una cintura irrealment estreta i un abdomen pla, en contrast amb uns malucs i uns glutis exageradament voluptuosos.

Ara que l’estiu ens porta a viatjar, l’editorial Proa ha reeditat El llibre de les meravelles de Marco Polo, traduït per Manel Forcano i amb pròleg i epíleg de Francesco Andolino. És el relat del mercader venecià per l’Àsia del segle XIII, sobretot per la Xina de Kublai Khan, l’emperador a qui va servir durant disset anys. Polo es va convertir en una mena d’ambaixador i emissari oficial. El llibre és un dels textos fundacionals de la literatura de viatges occidental, amb unes històries a mig camí entre la crònica, la fabulació, el relat d’aventures i la descripció etnogràfica. La fascinació de Marco Polo per aquest món que descriu amb passió s’encomana al lector.

Al cor del Raval, un pis de planta impossible s’ha convertit en un habitatge-taller que prioritza l’art —o la feina de l’art— per sobre del descans. És el projecte d’interiorisme d’Agustí Costa per a una artista que vol viure treballant, no treballar per viure. Al carrer del Carme de Barcelona, a l’última planta d’un edifici modernista del 1870 reformat per Josep Pujol i Brull el 1911, el pis fa només 1,25 metres d’ample en alguns trams i arriba fins als 6,45 en d’altres, passant per almenys vuit amplades diferents, això al llarg de 35 metres lineals i 133 m^² útils. L’espai, llarg i estret, amb quatre patis interiors i molts records estructurals, havia de deixar de ser una llar convencional. Ara és un taller amb dormitori, cuina i estar.

Nou fenomen absurd que provoca cues en algunes botigues i que ha col·lapsat els estocs a plataformes de venda per internet. Les nines Labubu, una mena de petits monstres peluts, han agafat el relleu dels Sonny Angels, aquests nadons despulladets amb gorret amb forma de fruita que es porten enganxats al mòbil, al portàtil o al retrovisor del cotxe. Les Labubu tenen orelletes de conill, uns ulls enormes i un somriure que mostra una llarga filera de dents punxegudes. Tot i esforçar-se en fer cara de trapelles, evidencien una candidesa absoluta. Busquen despertar sentiments de tendresa. Els ninotets els ha creat l’artista Kasing Lung i formen part de l’univers Pop Mart, que sempre busca aquests tipus de personatges que provoquen una reacció emocional tot i l’aparent imperfecció. S’ajusten a l’estètica kawaii, que vol dir adorable en japonès i que està vinculada a generar respostes de compassió i afecte. La Hello Kitty és, segurament, la bestioleta paradigmàtica d’aquest corrent. Culturalment, s’ha interpretat el naixement d’aquesta estètica en els anys setanta i vuitanta com una reacció a la rigidesa social del Japó que s’ha acabat globalitzant.

Entro en una botiga de telefonia mòbil per comprar un cable per al meu telèfon. Trio, pago i ja m’ho deixa anar: “Gràcies, guapa”. Li dic que el guapa no cal i em mira malament. Una tia borde, es deu dir. A sobre que soc amable. Entro a comprar al súper i un altre home em diu el mateix a l’hora de pagar. I també una dona en un bar. I un altre home més en un restaurant. I així en un no parar de guapes. No té res a veure amb el meu aspecte físic. Ni amb el de qualsevol altra dona. Perquè ens passa a totes. Intento no fer-ne cas. Intento pensar que és això, un gest d’amabilitat. Que si em queixo és un acte de talibanisme politicocorrecte anat de l’olla. Que no cal ser Donald Trump carregant-se tot el pensament progressista, però que la gent ho diu amb bona intenció i tampoc cal ser una integrista dels gestos i les paraules.

La reforma d’una casa entre mitgeres, petita i senzilla, al centre de Badalona, es va afrontar com un exercici de buidatge per poder repensar la manera de viure-hi i la distribució de l’interior, i sobretot per obtenir espais més oberts i molt més lluminosos. Així, buidant i redistribuint, ho van fer els arquitectes Anna Prats i Joan Valls, fundadors de l’estudi que porta els seus noms, en una col·laboració amb el també arquitecte Pol Viladoms. Havien de buidar aquella casa, que feia anys que no estava habitada i havia condensat força humitat perquè estava tancada, compartimentada, sense ventilació i sobretot sense llum natural. Ara bé, l’exercici que hi van fer va anar molt més enllà d’un simple buidatge.

Arribo al Centre d’Estudis Europeus del St. Anthony’s College, a la Universitat d’Oxford, i m’hi rep l’historiador Timothy Garton Ash. Ara fa exactament un any ens vam trobar a la capital d’Ucraïna en una missió solidària d’escriptors i avui em rep sota un gran cartell del sindicat polonès Solidarność. Aquella trobada europea de Kíiv del maig de l’any passat va començar amb la presentació de la versió ucraïnesa del seu llibre Europa. Una història personal (en català a Ed. Arcàdia). Només rebre’m, m’explica que la setmana anterior ha estat una altra vegada amb els col·legues de Lviv i de Kíiv.

L’expressió “professionals de bata blanca” és una manera col·loquial de referir-nos a persones que treballen en l’àmbit sanitari. Però, quan entrem a un hospital, observem que, a banda del blanc, coexisteixen més colors per a les seves bates i pijames. A què es deu aquesta varietat cromàtica, a una elecció personal o, contràriament, té una raó de ser?

El 1963 es va inaugurar al barri de la Trinitat la Presó Provincial de Dones de Barcelona. Més de 7.000 dones hi van passar durant la dictadura, acusades de delictes contra la propietat o la moral o per formar part dels moviments i grups d'oposició. Carlota Falgueras (Barcelona, 1950) va ser una d'elles. La van tancar quan tenia divuit anys per participar en una manifestació. Juntament amb l'historiador César Lorenzo acaben de publicar el llibre Trinitat. La presó de dones ignorada 1963-1983, editat pel Memorial Democràtic, una recerca que recull els testimonis de prop d'una quarantena de dones que van experimentar i conèixer la presó des de diferents contextos.

El 2017, el crític teatral Marcos Ordóñez, després de veure #Lifespoiler a la Sala Flyhard, on Bruna Cusí i Vicky Luengo compartien cartell, va predir que les dues actrius arribarien lluny. No es va equivocar. Bruna Cusí (Barcelona, 1986) està protagonitzant una carrera ascendent brutal en el món audiovisual, que ja l'ha portada a rodar lluny de casa. Per si això fos poc, aquest 2025 estrenarà cinc pel·lícules, cosa que es diu de pressa: la producció alemanya Islands i les catalanes Balandrau, Frontera, Un altre home i Pizza movies. Ha fet un curt a França i ha viatjat a Corea. Però, per a ella, tot va començar el 2017, quan va estrenar en un sol any Incerta glòria i Estiu 1993. Tenia una important carrera teatral al darrere, però ara l'escena ha quedat una mica en un segon pla.

Arran de la sèrie Adolescence, la catedràtica valenciana Gemma Lluch em porta al llibre La voluntat de canviar, homes, masculinitat i amor, de la feminista bell hooks (Tigre de Paper), i m’atrapen molts dels conceptes que exposa. I un d’ells és la quantitat de temps que ens permetem dedicar homes i dones a la feina i a les relacions afectives. I no és la mateixa quantitat. La majoria d’homes prioritzen la feina i les dones el temps de les relacions (família, amics, amors). I tot això, evidentment, amb matisos.

Poca estona després que el Barça es proclamés campió de Lliga, quatre jugadors del primer equip van ser identificats pedalant per Barcelona. Dani Olmo, Iñigo Martínez, Eric Garcia i Pedri van agafar unes bicicletes del servei de Bicing de la ciutat per anar al sopar de celebració del títol després de visitar Ferran Torres a l’hospital. Els vídeos dels quatre futbolistes, eufòrics, circulant junts per la Diagonal, ens remetien a una felicitat adolescent i vibrant que recordava algunes pel·lícules dels anys vuitanta. El vídeo del mateix Olmo gravant-se en primer pla mentre conduïa la bici, parlant als seus companys, encara hi remetia més. Pel·lícules com ET, l’extraterrestre i Els Goonies, amb imatges dels nens protagonistes corrent amb les seves bicicletes, s’han convertit en icòniques, i ens transporten a aquest estat d’ànim i a una època molt concreta de les nostres vides. Són molt significatives per a aquelles generacions que, als estius, tenien la sensació de controlar les seves vides agafant fort el manillar als carrers que feien baixada. La bicicleta, en el cinema i en les sèries, significava l’evasió del món adult i de les normes. Esdevenia un símbol d’amistat, d’aventura i, per sobre de totes les coses, de llibertat. Les fugides en bicicleta sempre representaven un viatge cap a l’emoció i el descobriment. De fet, quan ara tornes a agafar una bicicleta sembla que recuperis una part d’aquella infantesa. De totes les celebracions que hem vist de la Lliga, aquesta de l’excursió intrèpida sobre dues rodes sembla respondre a una necessitat instintiva de canalitzar una alegria desbordant. L’acte de circular en bicicleta multiplica la felicitat, la fa més tangible, més real. Incrementa la intensitat del moment. Perquè anar en bicicleta et fa sentir part del món. La bicicleta ha sigut també el sistema de transport dels més humils. Aquell trajecte curt dels quatre futbolistes del Barça té alguna cosa de retorn a l’essència d’ells mateixos, alliberant-se de la pressió i les convencions que et limiten quan ets una estrella del futbol.

Apareixen a les primeres hores del dia, quan el sol ja comença a picar fort però encara no crema. En total són més d’un centenar. Alguns venen de molt lluny, d’altres de pobles de la Costa Blava, esplèndida a mitjans de maig. Alguns són joves cinèfils, d’altres dones veteranes que fa més d’un quart de segle que venen cada any al festival de cinema més important del món. Però tots tenen, com a mínim, dues coses en comú: la passió pel cinema i les escales plegables.

L’escala de maons nus que dona accés a Ca na Catalina i en Joan, als afores de Llubí, anticipa la importància que hi tenen el material –material local– i l’exercici constructiu. Els arquitectes de TEd’A, estudi encapçalat per Irene Pérez i Jaume Mayol, fa molts anys que investiguen les maneres de traslladar la construcció tradicional al present per obtenir la millor resposta climàtica, la més natural i sostenible, i que d’aquesta manera la casa també proporcioni el màxim confort als qui l’habiten. Saben que “les tipologies tradicionals són respostes climàtiques perfeccionades infinitament al llarg del temps”, i així ho diuen, però alhora fan un pas més cap a l’actualitat conscients que la vida avui requereix altres solucions i compta amb altres recursos.

Hi ha la memòria oficial, la que surt a tots els llibres o la que pregonen els polítics, i que varia segons el seu color o el moment, i hi ha les múltiples memòries que salvaguarden els arxius. Sense aquestes altres memòries seria molt més fàcil manipular la història i no podríem sentir moltes veus que sovint han quedat arraconades. El 1995, ara fa 30 anys, l’Arxiu Nacional de Catalunya es va traslladar a Sant Cugat del Vallès. Són 12.625 metres quadrats i fins a 60 quilòmetres de prestatgeries amb documents. Allà s’hi guarden tant documents privats com públics que ens permeten accedir a la història més remota i a la més recent.

Aquest mes de maig fa cinquanta anys que les dones poden tenir compte bancari propi a Espanya sense haver de demanar permís a ningú. Fins aleshores, per dur qualsevol tipus d’activitat econòmica havien de requerir l’autorització del marit o del pare. Si havien de firmar un contracte laboral, administrar els seus béns, acceptar herències o emprendre un negoci, es trobaven sotmeses a la restricció de la pàtria potestat i la figura del cap de família. Però el 2 de maig del 1975 una reforma del Codi Civil va eliminar el consentiment marital. Aquell canvi que suposava una porta per a la independència de les dones no va tenir repercussió. La majoria no recorden que fos notícia. En va quedar constància a la lletra petita del BOE, però a la premsa de l’època no hi ha ni rastre de la notícia. Això sí, aquells dies, a pàgina sencera als diaris, trobaves l’anunci d’uns grans magatzems que convidava les noies a fer la llista de noces: “¡Hazte la lista y te casarás enseguida!” Eren llestes, però automàticament perdien el dret a administrar la seva economia. Darrere del silenci mediàtic hi havia l’interès per mantenir aquella forma de dominació.

Hi volia experimentar “una manera de viure”. Ignacio Morente Gemas confessa que quan estudiava arquitectura ja mirava la façana d’aquell vell magatzem de palla al nucli antic d’un municipi del Baix Llobregat. Construït el 1924, feia més de vint anys que estava abandonat i, quan en temps de la pandèmia el va poder comprar, no ho va dubtar. Ara del projecte en diu El taller dels somnis, perquè aquella nau fosca, en mal estat, s’ha convertit en la llar que comparteix amb la seva parella i també en la seu d’IMG Taller d’Arquitectura, l’estudi que porta les inicials del seu nom. A més, és el lloc on ha pogut experimentar no només una altra manera de viure, sinó qüestions tan arquitectòniques com la concepció de l’espai, l’ús dels materials, la penetració de la llum, la ventilació i, entre d’altres i sobretot, l’aprofitament dels recursos ja existents.

Aquest dilluns va tenir lloc la Gala Met, l’esdeveniment que el món de la moda espera amb impaciència durant tot un any perquè és una oda a la creativitat, el virtuosisme tècnic i la teatralitat estètica. Una gala que té la finalitat, per un cantó, de recaptar diners per al Museu Metropolità d’Art de Nova York i, per l’altre, d’inaugurar l’exposició que, anualment, el Costume Institut del museu dedica a la història i reflexió en l’àmbit de la moda. La singularitat d’aquesta catifa vermella (que en aquest cas ha estat blava amb narcisos blancs, a to amb el narcisisme que caracteritza la nostra societat) és el fet que, lluny de la dels certàmens de cinema, no busca que les famoses llueixin la seva bellesa hegemònica amb vestits conservadors i previsibles. La Gala Met, contràriament, premia allò que socialment solem castigar: assumir el risc de la diferència i la transgressió en moda. A més, un dels fets determinants dels codis de vestimenta de la gala és saber establir vincles conceptuals i estètics amb la temàtica de l’exposició que s’inaugura. I quina ha estat la d’enguany? Doncs, sota el títol Tailored for you (a mesura per a tu), l’exposició aprofundeix en el dandisme negre i en l’ús que aquest col·lectiu ha fet de la sastreria com a arma de lluita. Però, què és realment un dandi i per què cal diferenciar les persones negres que han format part d’aquesta contracultura?

Com m’agrada anar al gimnàs, al meu gimnàs. I com m’agrada la naturalitat que es viu al vestidor de dones. Els cossos, allà, són sense més. Sense etiquetes i adjectius. Les dones ens despullem i anem en boles a les dutxes i ens posem crema arreu i ens eixuguem el parrús amb assecador per no agafar càndides i infeccions d’orina. I ningú et mira malament. Ni ningú s’avergonyeix de res. És un espai utilitari on es fan amistats (o no). On si et deixes el xampú algú te’n deixa, i no només el xampú, el que faci falta.

La d’aquesta casa del centre de Maó és una reforma feta per parts i al llarg del temps, com ho són moltes de les obres que es van fent a mesura que es creen les necessitats i, sobretot, al ritme que sovint marquen les possibilitats. Així és com ho va afrontar l’arquitecta menorquina Emma Martí per a la rehabilitació d’un edifici entre mitgeres que van adquirir amb la seva parella pensant en donar-li tots els usos que requerien les seves vides. De fet, segons apunta, la compra de la casa es podria afrontar només si havia de solucionar les tres necessitats principals que tenien en aquest sentit aleshores: havia de ser la llar familiar, però també havia d’acollir el seu estudi d’arquitectura i la consulta d’osteopatia de la seva parella. Així, compensaria la inversió en una casa situada als primers creixements fora murades de Maó i que, tot i ser originària del segle XVIII, mai no va ser una casa senyorial ni burgesa, sinó que havia acollit una botiga a la planta baixa i l’habitatge per a la família que la portava a les dues plantes superiors