La Calòrica no canviarà el món. Tampoc ho pretén. I els cérvols no bramen quan vols, sinó quan volen. La Calòrica és experta en la comèdia irònica que se'n riu dels qui busquen una experiència única que resolgui els seus problemes matrimonials. També de la gent de teatre que en algun moment va pensar, tot seguint la paraula del poeta ("la poesia és una arma carregada de futur"), que els escenaris eren una eina de transformació social i de canvi polític. 

Qui segueixi amb assiduïtat La Calòrica sap que, des de fa un temps, cada espectacle que estrenen implica córrer per aconseguir entrades abans que s'hagin exhaurit. El 2023 van presentar Le congrès ne marche pas al Teatre Lliure de Gràcia i alguns espectadors van lamentar que el muntatge no estigués programat a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, amb un aforament molt més gran. Si no fos perquè la direcció del Lliure ha canviat (el 2023 era de Juan Carlos Martel, el 2024 va agafar-li el relleu Julio Manrique), es podria pensar que dos anys després es dona resposta a aquella demanda perquè La Calòrica, finalment, ha entrat a la seva primera sala gran.

Són “les mallorquines de La Calòrica”, amb permís del dramaturg Joan Yago, i són també dues actrius illenques de trajectòria sòlida i en constant evolució, com la mateixa companyia teatral que van contribuir a fundar fa 15 anys i que ara fa el bot a l’audiovisual. Esther López i Júlia Truyol són dues dels sis intèrprets de Sala Polivalent, sèrie que s'estrena el pròxim dilluns 3 de març a TV3 i on tot canvia a cadascun dels sis episodis, amb l'excepció de l'espai on tenen lloc totes les accions, una sala polivalent per on desfilen sis grups de gent que poc o res tenen a veure entre ells. Tant López com Truyol hi interpreten un total de sis personatges diferents.

El dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), un dels fundadors de La Calòrica, recupera dues obres que va escriure pels volts del 2017. "Ja les donava per perdudes", diu. Del 29 de febrer al 31 de març, el Teatre Nacional de Catalunya presenta Entrevistes breus amb dones excepcionals, dirigida per Mònica Bofill i amb Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara com a protagonistes. I a final de temporada, la Sala FlyHard oferirà Breu introducció al western, sota la direcció de Llàtzer Garcia. Per a Yago, també serà un any de reestrenes, sobretot d'espectacles de La Calòrica: l’Espai Texas programa Fairfly fins al 28 d’abril; del 19 d’abril al 26 de maig es podrà veure Breve historia del ferrocarril español al Teatro María Guerrero de Madrid, i Le Congrès ne marche pas tornarà per Nadal al Teatre Poliorama.

Abans de la seva darrera estrena, Le congrès ne marche pas, la companyia teatral La Calòrica havia exhaurit totes les localitats que s’havien posat a la venda per a les cinc setmanes que tenen programat l’espectacle al teatre Lliure de Gràcia. No hi ha cap dubte que això ja és fer història, però el titular d’aquesta crònica no va per aquí. Per una altra banda, també resulta evident que el títol, en francès, com a mínim, no és gens convencional. Potser això no és tan important com per incloure'l dins la llista de mèrits per entrar dins la història, però ho podríem discutir, tot i que el titular tampoc no fa referència a aquesta circumstància. Continuam. Els diàlegs de la peça, en un 80%, són en francès, mentre a una pantalla es van projectant  els subtítols de la traducció en català. I l’altre 20% restant? L’altre 20%, diuen, alguns moments en anglès, altres en rus, en castellà, en alemany o en català, si no me’n deix cap. Estarem d’acord que som espectadors d’un esdeveniment més enllà de l’anècdota o l’ocurrència. Per si fos poca cosa, la contextualització dels fets la fa una veu en off que podria resultar una mica contrària a la idiosincràsia teatral, però ja els dic que no. Tampoc no és per això que parl de fer història. El titular diu 'història', perquè Joan Yago, el dramaturg titular de la companyia, no ha tingut altra peripècia que contar amb tanta fidediginitat com humor el que va passar, més o menys, durant el Congrés de Viena, tot just després de l’abdicació imperial de Napoleó Bonaparte, entre Klemmens von Metternich, el primer ministre d’Àustria; Alexandre I, tsar de Rússia; Charles de Talleyrand i Lord Robert Castlereagh, ministres d’Afers Exteriors francès i anglès; el rei de Prússia; la princesa de Bragation, o l’enviat especial d’Espanya Pedro Gómez de Labrador. Seria suficient per generar una història sobre la història? Aquesta part de l’obra ja la va deixar escrita la nord-americana Susan Mary Alsop en el seu llibre Alegria i escàndol d’un congrés. Viena 1814/1815, titulat originalment The Congress Dances, a partir de la frase “Le congrès ne va pas. Il dance”, pronunciada pel príncep belga Charles-Joseph de Ligne, delegat del seu país. Però és que tampoc no és tot. Queda una traca, d’antologia i que no és el final. Un discurs demolidor, marca de la casa, de Margaret Thatcher, gairebé en viu i en directe, a càrrec d’una magistral Roser Batalla. Tota una declaració de principis que varen trasbalsar el món i encara ara en patim les conseqüències, potser més que mai, o per ventura serà pitjor. Segur. No és una postil·la gratuïta, ans al contrari. És tan sols una continuació de tot el que havien bastit els anteriors personatges en aquell precís moment i que La Calòrica escenifica amb el seu talent i segell habituals. Havíem habitat el segle XIX, després el XX i quedava l’actual i, aquí, Yago mostra una situació més convencional, un “congrés” més col·loquial, una festeta de pijos, que ara es diuen neoliberals, però amb una càrrega de profunditat que ho dinamita tot, encén els ànims, evoca una revolució i dibuixa el nostre etern anhel, el de tots els plebeus. 

Le congrès ne marche pas (el congrés no avança, en francès) i molt ens sembla que la nova proposta de La Calòrica tampoc acaba de funcionar malgrat l’èxit de l’estrena (s’han guanyat a pols una legió de fans) i que hagin venut totes les entrades de la temporada al Lliure de Gràcia. El congrés del qual parla l’obra és el Congrés de Viena, que va reunir les grans potències europees que havien derrotat Napoleó per marcar les noves fronteres del continent i, sobretot, per pactar una pau basada en el poder reial de cada monarquia que evités qualsevol insurrecció com la de 1789 a França. Erradicar, doncs, els ànims revolucionaris.

Comença l'assaig de La Calòrica i a la web del Teatre Lliure encara queden algunes entrades disponibles per al seu nou espectacle, Le congrès ne marche pas. Dos dies després ja no n'hi haurà ni una a la venda i qui se n'hagi quedat sense s'haurà de carregar de paciència i d'esperança, perquè l'única opció ara mateix és apuntar-se a la llista d'espera i creuar els dits perquè falli algú. Le congrès ne marche pas, que s'estrena aquest dimecres a la sala de Gràcia i està coproduït pel Lliure i el Centro Dramático Nacional, és el desè muntatge de la companyia barcelonina després de grans èxits com Fairfly (2017), Els ocells (2018) i De què parlem mentre parlem de tota aquesta merda (2021).

“En parlar del cul, tothom riu” és una expressió molt mallorquina que no és gaire positiva, més aviat tot al contrari. Seria com el “caca, culo, pedo, pis” dels castellanoparlants. No és el cas, però ben segur que el titular serveix d’esca per pescar algun lector i recomanar-li que, si encara hi és a temps, no es perdí De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, la darrera criatura de la companyia La Calòrica, que avui dissabte es representa a l’Auditori de Manacor i diumenge al teatre Principal d’Inca. El títol d’aquest paper, per tant, no és el que sembla. Vol ser una mica com la resta de la funció, en la qual tampoc res és el que sembla, salvant les distàncies d’eficàcia, enginy i talent, entre moltes coses més, en favor de Joan Yago, l’autor; Israel Solà, el director; Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mònica López, Marc Rius i Júlia Truyol, els intèrprets d’aquestes dues obres.

Després de deu anys i deu espectacles, La Calòrica ha aconseguit destacar com una de les companyies més originals, interessants i divertides del teatre català. Fairfly (2017) els va donar els premis, Els ocells (2018) va rendir la crítica i els va obrir portes, i amb De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (2021) van arribar al gran públic estrenant al Teatre Nacional i fent el salt al Poliorama. Ara recuperen per segona vegada Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, la seva obra fundacional, feta tot just graduats a l'Institut del Teatre el 2010. Seran a la Biblioteca de Catalunya a partir del 28 d'octubre, després d'haver exhaurit entrades el 2020 al Teatre Lliure abans de començar.

'Arbres, vodka i naus voladores'

Festival Temporada Alta. Teatre de Salt. 23 d'octubre del 2021

Els seguidors de La Calòrica, que en aquests moments són majoria, quedaran ben sorpresos i potser desconcertats amb la proposta que Joan Yago i companyia han aixecat sobre l’obra de Txékhov. Nascuda en el marc de la Biennal del Pensament Ciutat Oberta a Barcelona i sota l’advocació de la filòsofa Marina Garcés, Arbres, vodka i naus voladores té poc a veure amb la vena satírica i les formes histriòniques dels últims espectacles de La Calòrica (Els ocells, De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda) i seria més a prop de la ironia del seu primer espectacle, Feísima enfermedad y muy triste muerte de Isabel (que ara torna a la cartellera de Barcelona, a la Biblioteca) i de l'aire documental de L’editto Bulgaro.

]]>

'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda'

TNC Sala Petita. Fins al 4 d'abril

Deu anys després d’iniciar el seu camí pel món de l’espectacle, La Calòrica arriba al Teatre Nacional. Ja era hora. Perquè les seves creacions no tan sols han tingut èxit de públic i crítica en sales més petites, sinó que han consagrat una manera de treballar sobre temes d'actualitat en què es barreja la seriositat d'aquests problemes amb un esmolat tractament comediogràfic de gran eficàcia escènica. L’estrena de la nova obra de Joan Yago de títol escandalosament llarg posa remei a la miopia del gran teatre català i certifica la teatralitat de les seves propostes amb una comèdia sobre el canvi climàtic no exempta de la tan nostrada escatologia catalana, que estem segurs que podria generar “molta merda” (llegeixi's com a fortuna, en el teatre) en un escenari comercial.

]]>

La Calòrica ha arribat per fi a estrenar al Teatre Nacional, tota una fita, i han decidit aprofitar l'ocasió per parlar de... merda. Merda metafòrica i literal. L'una fa referència a la lluita ecologista contra el canvi climàtic, un conflicte que compta amb els seus propis negacionistes i il·luminats, i l'altra porta la qüestió a escala micro, tan micro com una escala de veïns que té problemes amb les aigües fecals. "Ens agrada treballar sobre temes vigents i d'actualitat. I creiem que qualsevol dels problemes que toquem –populisme, capitalisme...– acaba confluint en la insostenibilitat. La crisi climàtica acabarà unificant totes les lluites del món contemporani", exposa el director, Israel Solà. Aquesta és la premissa de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, una obra escrita per Joan Yago que reunirà tots els actors de La Calòrica –i Mònica López com a artista convidada– a la Sala Petita del Teatre Nacional durant el proper mes.

]]>

Boscos cremats, oceans inundats de plàstic, sequeres persistents, espècies desaparegudes... El pitjor malson d'Anton Txékhov s'ha fet realitat. Quan el dramaturg rus escrivia que "la felicitat dels nostres descendents és la finalitat de la nostra existència" segurament no s'imaginava –o no es volia imaginar– que un segle després de la seva mort el món seria més desigual i estaria més a prop de la seva extinció. Com la bola de vidre d'una vident, les seves paraules han ressonat aquest dijous a la Model amb la força dels pressentiments que tenen massa a veure amb la realitat. Per acostar-se a la decadència de Txékhov, la companyia La Calòrica ha muntat un estudi de ràdio amb aires dels anys 80, un programa amb nom futurista i música electrònica de rerefons. L'espectacle Arbres, vodka i naus voladores forma part de la Biennal de Pensament de Barcelona i parteix d'un joc interessant: pensar el futur a través del passat.

]]>

'Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I'

Teatre Lliure. 17 de gener

¿S’han preguntat alguna vegada com va ser el matrimoni dels Reis Catòlics? Els historiadors hi han dit la seva assumint que, malgrat casar-se quan tenien 17 anys, van aconseguir entendre's i fins i tot estimar-se. Com tot en la història, els fets són interpretables, i Joan Yago ho va veure d’una manera molt diferent en l’excel·lent text amb aire de comèdia de Molière amb el qual fa deu anys va debutar al Versus Teatre l'ara ja coneguda i reconeguda companyia La Calòrica. Un espectacle que sortosament ha recuperat aquesta temporada el Teatre Lliure (fins al 31 de gener) sense pràcticament canvis (una escenografia més gran), però amb uns intèrprets que han perfeccionat la seva capacitat de jugar després d’una dècada trepitjant escenaris.

]]>

Ja fa deu anys que va començar a caminar La Calòrica. El seu naixement ja va ser una reivindicació: enmig d'una crisi econòmica que va ofegar el món de les arts escèniques, ells varen posar dempeus la companyia per fer el teatre que volien fer: "ambiciós, compromès i on tots els llenguatges que intervenen en el fet teatral treballin junts i estiguin tractats amb la mateixa profunditat". Per celebrar el seu recorregut, la companyia –establerta a Barcelona però amb diversos membres mallorquins– recupera la seva primera obra, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, que varen crear encara sent alumnes de l'Institut del Teatre.

]]>

La companyia La Calòrica va debutar fa una dècada amb l'obra Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, "un Joan Yago imitant Shakespeare", bromeja el director de la companyia, Israel Solà. La van representar a l'Institut del Teatre, al teatre Versus durant dos mesos i mig i van fer una petita gira. Ben aviat van tenir ganes de reposar-la, però van decidir que no es volien "estancar", com recorda Solà, i continuar desenvolupant nous projectes. Ara li ha tornat a arribar l'hora a aquesta visió tragicòmica i punyent d'Isabel la Catòlica, i el Teatre Lliure de Gràcia la reposa a partir d'aquest divendres i fins el dia 31 per celebrar el desè aniversari de la companyia. Per al director del Lliure, Juan Carlos Martel, aquest espectacle fundacional és una ensenya d'uns artistes que se n'han sortit en un panorama "moltes vegades devastador". "És com el primer amor", diu l'actriu i dramaturga Carla Rovira, que va participar en el primer muntatge de l'obra i després va seguir el seu propi camí. Ara ha tornat per posar-se dins la pell d'un cardenal. El fet que la reina la interpreti un home i que una dona es posi dins la pell d'un clergue és una de les claus amb què la companyia dona a entendre que no es prenen seriosament la temàtica de l'obra.

]]>

Joan Yago escriu a la seva biografia publicada a la web de la companyia La Calòrica que no recorda haver inventat mai una història, sinó que elles són allà; la seva feina és cercar-les i, sobretot, mirar de descobrir la manera en què elles volen ser explicades. Diu, també, que escriure li costa, encara que no atura de fer-ho. Yago és dramaturg, va néixer a Barcelona i va viure la major part de la seva infància i adolescència a Palma. Va tornar a Barcelona el 2006 i uns anys després, en plena crisi, va crear, juntament amb altres companys, la companyia teatral La Calòrica, perquè "ni el panorama de la crisi ni la manca de recursos ens dissuadirien de fer el teatre que volíem fer".

]]>

El teatre català no s’ha emportat a casa una carretada de premis Max, però sí alguns guardons significatius. Julio Manrique ha sigut reconegut com a millor director per 'L’ànec salvatge', el seu primer Ibsen, que va posar en escena magistralment al Teatre Lliure i que ja havia triomfat als premis Butaca. En una gala celebrada al Cartuja Center de Sevilla i retransmesa per La 2 en diferit, al llindar de les 12 de la nit, Manrique va rebre les ovacions del públic quan va reivindicar la llibertat pels presos polítics: "No vull desaprofitar l'ocasió que se'm dona aquesta nit per sumar-me a un desig que compartim molta gent que, encara que en algunes coses pensem diferent, coincidim a l'hora de reivindicar la llibertat dels presos polítics, la llibertat d'expressió per a tothom sense perjudicis i sense mordassa", va dir davant el ministre de Cultura, José Guirao, que s'estrenava al càrrec. Manrique també va explicar que l'obra per la qual va rebre el premi recorda la història d'un ànec salvatge i ferit: "És una història sobre la veritat i la mentida, amb la qual Ibsen tractava de desafiar-nos a pensar, a pensar lliurement, a enfrontant-nos als nostres perjudicis i contradiccions per pensar amb llibertat, per ser una mica més lliures. Potser el teatre i l'art poden servir, entre altres coses, per afirmar la nostra llibertat de pensament i expressió".

]]>

Sergi López tornarà als escenaris teatrals, dirigit per Andrés Lima, amb l’intrigant 'El chico de la última fila', de Juan Mayorga, l’obra que François Ozon va portar al cinema sota el títol 'A la casa'. Aquesta serà una de les dues produccions pròpies de la temporada vinent a la Sala Beckett. L’altra és igual de prometedora: Joan Anguera dirigirà 'Ofici de tenebres', la presentació com a dramaturg del periodista Joan Rusiñol. Però encara hi haurà dues coproduccions més: 'Blues', de Sergi Pompermayer, que muntarà La Brutal, i un espectacle amb la firma de Cristina Clemente al voltant dels joves que també anirà al Teatro Pavón Kamikaze.

]]>

Aquest dimecres s'estrena al Teatre Tantarantana 'El Profeta', la quarta obra del Cicle de Companyies Independents de Barcelona en Residència, 'El Cicló', que enguany celebra la seva segona edició. Des del març d'aquest any, han passat per la Sala Baixos 22 del Tantarantana la companyia La Ignífuga amb el seu espectacle 'Kohlhaas', la companyia Dara amb l'obra 'Mars Joan', i la Cia Casa Real amb '17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme'. Ara és el torn de La Calòrica, que s'instal·larà de l'1 al 26 de juny amb el seu sisè espectacle.

]]>