I Estic estirada, a la platja, mig llegint, mig mirant al meu voltant, copsant altres històries al vol. D’entre els para-sols emergeix una mare, gairebé reptant per l’arena, fent esforços per arribar a la primera línia, carregada amb tot el lot. L’acompanyen les seves bessones. No se sap ben bé qui arrossega qui. Però ella s’estira, derrotada, damunt la tovallola, que ni tan sols ha fet l’esforç d’estirar quan l’ha treta de la bossa. Tampoc s’ha llevat la roba. I això que li veig el biquini a través de la seva brusa blanca, tipus eivissenca. També duu uns shorts texans mig desfermats que no fa comptes treure’s. I unes ulleres de sol negres XXL, on s’amaga l’expressió que voldria desxifrar. Les bessones no es mouen gaire del seu costat. S’hi estiren al voltant, adorant-la, com en un quadre de Sorolla. Li toquen els cabells, descansant els seus capets a diferents parts del cos de sa mare, mirant també la mar, en silenci. Després d’una estona en repòs, les dues nines es comencen a remenar i s’animen. Queden en banyador i parteixen a nedar. La mare no fa cap mostra de moviment, ni molt manco de preocupació. Que no senti cap neguit en veure les seves filles de sis o set anys anar totes soles a la mar em fa pensar que ja les ha salvades d’una cosa molt més perillosa. Sigui el que sigui, l’ha devastada. Sent que estic assistint al desenllaç d’una croada, com si aquest moment fos el darrer capítol d’una llarga història, l’escena just abans dels crèdits finals.

Durant segles les dones eren considerades ‘fàbriques de fills de Déu’. No tenir-ne estava mal vist. Per a la majoria, l’únic mètode anticonceptiu possible era triant els dies del cicle menstrual en què no ovulaven. I no sempre es calculava bé. Llavors tocava pensar en el moment del part, que tenia lloc a casa en unes condicions no sempre òptimes. Catalina Noguera Garí, de 85 anys, recorda molt bé aquella experiència. Ens rep asseguda prop del braser de la seva casa de Vilafranca de Bonany, intrigada per saber quin interès pot tenir la seva vida. L’acompanyen dos dels seus quatre fills, Maria i Miquel.

Som a punt de fer-ne 30 i encara no sé si ja faig tard a ser mare o si encara som massa jove. O aquesta, almenys, és la dicotomia que em plantegen les potencials padrines de la potencial criatura: ma mare i la meva sogra. Em fascinen —i m'omplen de més dubtes— els parers tan antagònics que tenen quant a la meva també potencial maternitat: les poques presses d'una i les ganes de l'altra; les preguntes i ànsies de saber, davant la despreocupada ignorància; el fet de ser la seva nina versus donar-li una nina.

Et seré franca. Vaig idealitzar el concepte de maternitat i el fet de ser mare. Ha sigut un sotrac gran. M'he adonat que ser una bona mare vol dir fer moltes concessions. Molts sacrificis. També és cert que tenir un fill és de les millors coses que m’han passat a la vida. No la millor, però sí de les millors.

Sempre he cregut que ja menteixo prou a la meva feina per haver de mentir també a les meves filles. A casa no hem sigut mai políticament correctes si, per ser-ho, volia dir anar contra els nostres sentiments. Jo sovint he preferit callar abans que dir-los una mentida.

Al llarg de la vida, l'aprenentatge és tant conscient com inconscient. De petites som esponges sense filtres i anem adquirint aprenentatges de tot el que ens envolta i això pot ser molt variat. Adquirim molt de les persones adultes que tenim al voltant, de com gestionen el dia a dia, però també hi ha un munt d’aprenentatges que provenen del fet cultural, de les estructures invisibles que ens travessen.

Rafel Nadal i Mery Perelló esperen el seu segon fill. Segons han informat diversos mitjans locals, Perelló està embarassada de cinc mesos i s'espera que el naixement sigui durant l'estiu d'aquest 2025.

Anna Comet (Girona, 1983) saluda unes mares de l'escola del seu fill gran mentre li fem les fotografies per aquesta entrevista al centre de Vic. Ella viu ben a prop, a la Guixa. Fa anys que és una osonenca més. Formada com a esquiadora, ja fa anys que brilla com a atleta de trailrunning amb èxits a curses a l'Everest o el Sàhara. A més, s'ha tret dues carreres, ha escrit llibres i escriu articles com els que ha publicat a l'ARA. Ara fa unes setmanes va rebre una trucada: li comunicaven que la Unió de Federacions esportives de Catalunya (UFEC) la premiava pels seus objectius assolits tant en l'àmbit personal com en el professional, i queda demostrat, doncs, que es pot competir a primer nivell sent mare. De fet, fa poques setmanes va ser mare per segon cop.

La model Joana Sanz ha trobat el moment idoni per anunciar una notícia que perseguia des de feia temps: ha aconseguit quedar-se embarassada. La notícia arriba tres dies després que la seva parella i exjugador Dani Alves sortís absolt pel TSJC de la condemna de quatre anys i mig de presó per la presumpta agressió sexual a una noia a la discoteca Sutton de Barcelona. Si bé la sentència no és ferma i fonts jurídiques apunten que la Fiscalia té la intenció de recórrer al Tribunal Suprem, la seva parella i model ha explicat que feia cinc anys que buscava tenir un fill.

Amb els anys i l’experiència se m’ha anat fent més fàcil gestionar la meva gran família. Comparant la meva manera d’educar amb la d'altres pares, crec que dono menys importància a les coses.

A l'estat espanyol hi ha gairebé dos milions de famílies monoparentals, el 81,4% de les quals encapçalades per una dona. La majoria d’aquestes llars són monoparentals per processos de divorci o separació. En paraules del professor del departament d'Antropologia Social de la UB Xavier Roigé, “en contra del que es pensa, es tracta d’un element constant a la història, en què la causa principal era l’abandonament familiar o la viudetat”. Roigé insisteix que allò que és “nou històricament” és la monoparentalitat per elecció. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’estat espanyol des del 2012 i fins al 2022 la xifra de mares solteres per elecció s’ha incrementat un 32,8%. A parer de Roigé, l’increment d’aquesta maternitat en solitari “es deu principalment a la dissociació del lligam entre conjugabilitat i maternitat”. Avui en dia, és possible i viable que una dona pugui tenir un fill sense necessitat de tenir una parella, “bé sigui per tècniques de reproducció assistida, bé a través d’una adopció”.

A les maternitats nazis hi havia les mullers dels jerarques, però també dones solteres. Totes tenien la mateixa missió: tenir molts fills i que fossin perfectes. Moltes hi van participar de manera voluntària. Al llibre La maternitat de Himmler (Edicions 62 / Tusquets) –traduït al català per Jordi Martín–, la belga Caroline De Mulder (Gant, 1976) descriu el dia a dia de Heim Hochland, la primera maternitat que Himmler va construir el 1936, a través dels ulls d'una infermera, les mares i un presoner.

Un “número important” d’infants i adolescents ingressats i tractats a l’àrea de Psiquiatria de Son Espases el 2024 són fills de mares migrants llatinoamericanes, confirma la directora de l’Institut Balear de Salut Mental per a la Infància i l’Adolescència (IBSMIA), Isabel Flórez. Les dones varen arribar soles a Espanya per treballar i, amb la regulació de la seva situació, han pogut dur els seus fills a viure-hi amb elles. “Fa uns anys va haver-hi un boom de la reagrupació familiar i vèiem nins amb la clau de casa penjada del coll perquè la seva mare treballava i, en tornar d’escola, estaven sols a casa. Ara veim adolescents que es qüestionen el paper dels seus pares en la seva vida”, prossegueix Flórez, qui descriu problemes de trastorns de l’estat d’ànim –“angoixa, depressió i desregulació emocional”– i altres com autolesions o temptatives de suïcidi a conseqüència de la manca de vincle amb la seva progenitora. “Varen deixar infants petits, fins i tot bebès, als seus països i, de sobte, conviuen amb adolescents que no coneixen i amb els quals tenen problemes de falta d’autoritat, d’horaris, normes o conductes inapropiades. Adolescents als quals han tret d’on han nascut, del seu entorn, per viure amb una senyora que diu ser la seva mare, però que els resulta una desconeguda. Elles, per part seva, no saben com educar a una persona que se sent abandonada. Com recompons això?”, es demana una tècnica municipal de serveis socials que prefereix mantenir l’anonimat.

En el seu recent informe sobre la salut mental de pares i mares, el llavors cirurgià general dels Estats Units, el metge Vivek H. Murthy, va dir en veu alta el que molts progenitors només havien admès amb la boca petita: ser pares avui dia és massa dur i estressant. Per descomptat, sempre hi ha hagut preocupacions pel benestar de les famílies. I encara que algunes de les pors dels pares actuals són més noves (telèfons mòbils, xarxes, drogues), els pares sempre s'han preocupat pels seus fills.