Mirada perduda, cap arrepenjat, músculs relaxats, boca oberta: ment totalment en blanc. No és el resultat de cap sessió de ioga, ni l’efecte d’una meditació guiada, ni res que tingui a veure amb mindfulness, així, en anglès. És el producte de les vacances, del descans de bon de veres. Aquell que quan me’l prenc seriosament em recompensa amb un moment fugaç com aquest, d’absolut no-res, en què per uns instants la meva existència sembla més lleu, més etèria, gairebé imperceptible. Aleshores, el pes del meu cos s’alleugereix, com en suspensió i, si em qued immòbil, en silenci, puc arribar a sentir com els meus àtoms i els de la matèria que m’envolta –brisa, mar, plantes, llum– formen part d’un tot.

Va ser una de les veus més personals de la literatura en llengua castellana –ben vigent els nostres dies– i es va fer amb els guardons més destacats en uns temps molt més difícils que els actuals per a les dones. També va ser uns mesos hoste de Mallorca, i en aquesta illa va ambientar Primera memoria, la novel·la amb la qual va guanyar el premi Nadal i una de les que més s’estimava de la seva producció, segons confessió pròpia. Recordam Ana María Matute quan es compleixen 100 anys del seu naixement (26 de juliol del 1925).

El compte enrere fins a l’estiu està més en marxa que mai. Els dies s'allarguen i tothom té ganes de fer plans i pensar què fer durant les vacances. Les ganes d’una escapada són més vives que mai. Però quina destinació triar? París, Roma, Londres, Nova York… Els grans clàssics encara conserven racons autèntics, però també són sinònim de massificació, cues i molta gent a tot arreu. Si vols idees per viatjar sense presses, sense sentir que ets una peça més en un escenari ple de turistes, estàs llegint l’article correcte. Oblida’t dels carrers massificats i les postals repetides i dona’t l’oportunitat de descobrir racons on encara notis l’essència, vegis paisatges sorprenents, escoltis història sense edulcorants, tastis bona gastronomia i sentis l’emoció d’estar explorant un lloc autèntic. T’hi animes? És hora de mirar més enllà del que marca el radar i viure un estiu diferent.

Com ja saben els que segueixen la meva columna setmanal de Correpins i boticlastes, juliol i agost de tots els anys els dedico a parlar sobre la vida, els sentiments i conductes humanes. I la resta de l'any em centro en economia i empresa gairebé sempre. Aquesta columna veurà la llum en digital l'1 de setembre, que és diumenge, així que, com que no sabia si escriure sobre una cosa o l'altra, m'ha semblat que la mandra de tornar a la feina o, més concretament, la mandra de treballar em permetia tocar les dues temàtiques alhora i fer la transició a l’empresa i l'economia de forma més gradual.

La paraula treball, etimològicament, prové de tripalium, un instrument de tortura que es va popularitzar durant l’Imperi Romà. Convé recordar-ho en unes dates en què el retorn a la feina després de les vacances es converteix en molts casos en un veritable tràngol per a molts treballadors que havien trencat amb la rutina durant el descans estival. 

Anastassia seu amb l’esquena dreta com una pianista. Posa les mans sobre les cuixes. Els cabells castanys amb reflexos pèl-rojos cauen sobre les seves espatlles. Mira al capdavant, fora del camp de visió del seu interlocutor, i contesta a les preguntes, educada i metòdica, com si li estiguessin demanant la lliçó a l’escola. Té 15 anys. Quan li varen dir que passaria dues setmanes a Mallorca de vacances, va córrer a googlejar a quin país era. Quins n’eren els atractius, què podria veure en aquesta illa que la trauria per uns dies de Txerníhiv, la província al nord d’una Ucraïna en guerra. Vol anar “molt” a la platja, com abans ho va fer a la mar Negra, Turquia i Bulgària. Solia viatjar amb la seva família, avui destrossada per la guerra. El seu pare està en el front. O desaparegut. O empresonat pels russos. O mort. Com el de la vintena de nins i adolescents del seu grup, un dels onze que, fins a novembre, desconnectarà de l’horror del conflicte gràcies a un programa promogut pel Ministeri d’Exteriors d’Ucraïna i que a l’illa executa Estimar Ucraïna, l’associació mallorquina d’ajuda als refugiats del país.

A l’Europa oriental, una dona intel·ligent i sensible m’explica que li ha sortit una nova feina, que deixa la que té ara, i que entre l'una i l’altra té unes setmanes lliures. Em pregunta què en faria jo, d’aquestes setmanes lliures.

Aquests dies llegeixo la novel·la d’en Josep M. Carbonell, La nissaga d’Abraham Estruch (editorial Tierra), que explica la història de dues branques familiars retrobades, procedents de contextos culturals, geogràfics i religiosos molt diversos (Manhattan, a Nova York, i Sant Martí Vell, al Gironès). Aquest mot, nissaga, fa pensar en línies familiars, però també en retrobaments estivals.

Estan de vacances i, com que estan de vacances, fan caminades. Fa molta, molta calor. A casa no sortirien, a les dotze del migdia, però aquí sí, hi estan obligats. Fer el turista en aquest camí, amb el sol inclement, és una obligació feixuga, com treballar a la carretera aturant el trànsit perquè hi ha obres. Van amb barret, bastó, sabates de trekking. Duen aigua –per a ells i per al gos– i quatre ganyips, a la motxilla.

L’estiu sol ser una època per relaxar-se, estar amb els amics, la família i també la parella. Desconnectar de la vida laboral també ens pot servir per reconnectar amb qui compartim gran part de la nostra vida. Però no per a tothom. Hi ha parelles que tenen horaris que no quadren o que pel calendari escolar no poden coincidir a l’hora de fer vacances. Com afrontar uns mesos d’estiu sols?

Tot i que durant les vacances no volem ni pensar a posar-nos malalts o anar a la consulta mèdica, és una època amb certa proliferació d’algunes malalties, generalment lleus, però que poden convertir uns dies de festa i alegria en moments desagradables.

Les vacances ja no són vacances. No sé com s’haurien de dir, però sé que dient el que dic em deixo portar per la nostàlgia d’un passat que, en termes d’estiueig, sí que era millor. O ens fem grans a marxes forçades. Però la realitat és que ja no podem tornar a aquells estius que marxaves on fos, el turisme no estava mal vist ni et podies permetre avions, i desconnectaves de veritat. Queden molt lluny, aquelles vacances. De fet, s’han acabat. Perquè fins i tot si no marxaves enlloc, desconnectaves de veritat. Ara ens hem acostumat a estar sempre disponibles i que els altres ho estiguin per a nosaltres. Necessitem que tot es respongui amb rapidesa, ja sigui un tema de feina, una qüestió domèstica o un t’estimo dit a hores intempestives. Ens ataquem per whats, mails, trucades, instagrams, i twitters que ja no es diuen twitter. No hi ha cap urgència, però tot ens sembla que ha de ser dit avui, ara. Ja no busquem monedes ni cabines per fer una trucada. Ja no ens enviem postals ni cartes que ens omplien una estona del viatge, quan calia comprar segells i trobar les bústies. Quan t’asseies i pensaves què posaves a cada parent o amiga. Quan la cabina funcionava dèiem “fa una mica de fred, però estem menjant bé i això d’aquí és molt bonic”. I quan tornaves quedaves i t’explicaves les vacances. Si tenies sort i havies fet el camí correcte de les amistats no hi havia ningú que t’ensenyés fotos durant tota la tarda. Ara quasi ens faria il·lusió tenir aquesta excusa pesada per compartir algun misteri. S’han esvaït. Totes les fotos estan penjades a l’Insta i si ha quedat alguna cosa per ensenyar la veurem penjada al setembre amb un comentari de l’estil “que lluny em queden ja les vacances!”. Perquè quan acabem aquesta pausa ja estem pensant en la següent i, sobretot, en com omplir les xarxes de menús i de peus bruts d’estiu. En diem pausa, però no parem mai perquè si ho fem, tenim por que ens oblidin, i si ens obliden, desapareixem. I això no ho podem suportar. Així que correm a ser als llocs que toca per penjar fotos, no fos cas que no competim també durant les vacances i no tinguem aquella imatge que ja té tothom i que, francament, avorreix. Però ningú no està obligat a ser original. Tenim por que si no ens manifestem, es pensin que ens ha passat alguna cosa. És un temor infundat perquè les malalties i les morts també són convenientment relatades. No ho jutjo. Cadascú és lliure d’explicar els plaers i els patiments que cregui oportuns. La vida és plena de tot. La intimitat també és analògica.

Qui els ho havia de dir, a les famoses i recurrents sueques que als anys seixanta van revolucionar les platges de l'estat espanyol, que gairebé 70 anys més tard el món hauria canviat tant que serien elles les amfitriones als seus països (se'ls deia sueques, però eren nòrdiques provinents del nord d'Europa) d'hordes de turistes que en els mesos d'estiu fugirien de la calor d'aquelles platges paradisíaques que van conquerir amb els seus biquinis. Si bé l'ocupació hotelera a les costes de casa nostra no afluixa i el turisme se supera any rere any, cada cop són més aquells que decideixen dedicar els mesos d'estiu a refugiar-se a la fresca d'un canvi climàtic que no té aturador, i passar les hores en climes més benignes a l'estiu, com els que ofereixen els països nòrdics. Allà, les dades assenyalen en la mateixa direcció, perquè per exemple Noruega, Suècia, Finlàndia i Dinamarca continuen posicionant-se com a atractives destinacions per als turistes catalans i també per als que viatgen de manera organitzada. Segons dades de l'operador global Kensington Tours publicades per The Wall Street Journal, les reserves per viatjar a Noruega entre el juny i l'agost han augmentat un 37% en comparació a l'any anterior, una xifra que situa el país bàltic entre les deu principals destinacions europees. Així mateix, aquest creixement també es dona en països de la seva òrbita, com Suècia i Finlàndia, i en altres destinacions més fresques que les contrades del sud, com la ciutat anglesa de Southampton, l'austríaca localitat d'Innsbruck i la República Txeca. Totes elles tenen en comú el fet d'oferir uns estius molt més suaus i suportables que els de la Mediterrània, on és altament probable (s'hi viatgi quan s'hi viatgi, a l'estiu) enganxar onades de calor, dies enganxifosos i elevadíssimes temperatures fins i tot amb nits tropicals.

Vuit hores per dormir, vuit per treballar i vuit per gaudir del temps lliure. Aquesta és la fórmula per organitzar eficientment el dia per conciliar la feina, el descans i la vida personal, segons els experts. Ara bé, a diferència del temps que hauríem de dedicar a reposar diàriament durant la voràgine de la rutina, no tenim massa orientació sobre quants dies haurien de durar les vacances per desconnectar de tot i de tothom. "Les vacances són crucials per al treballador perquè permeten un descans necessari de la rutina i l'estrès que provoca la feina", explica Enrique Baleriola, professor dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Segons Baleriola, perquè els efectes de les vacances siguin realment efectius el mínim haurien de ser entre 10 dies i dues setmanes, tot i que dependrà molt de la persona, el sector en el qual treballi, la seva responsabilitat dins l'empresa i el context. "No és el mateix viure en una ciutat on fa molta calor que en un poble de muntanya on les temperatures són més agradables", exemplifica.

Les prestatgeries de moltes llibreries ja mostren aquests dies un gran ventall de quaderns de vacances, amb l’objectiu que infants i joves consolidin els continguts apresos durant el curs, mantinguin certs hàbits d’estudi i fomentin l’atenció plena en una activitat durant unes hores al dia. És una proposta que ha evolucionat amb el temps i que avui es presenta sovint amb un format molt visual, basat en enigmes i problemes que l’infant ha d’anar resolent a tall de repte.

A poc a poc es van acostant les vacances, i podem tenir la temptació de gastar més que mai. Tot i semblar una frase feta, hi ha moltes famílies que s’endeuten per poder viatjar o millorar els seus viatges. En relació amb l’època prèvia a la pandèmia, aquest tipus de finançament s’ha duplicat i s’acostuma a trigar prop de cinc anys a amortitzar-los. En concret, un de cada deu préstecs personals té aquesta finalitat. Fent una simple cerca a Google, trobem opcions des dels bancs tradicionals fins a entitats especialitzades en crèdits.

És mare soltera i treballa a la recepció d'un hotel de Lloret de Mar. L'estiu és el mes més fort de feina i no pot fer vacances. Ni ara, que el seu fill té onze anys, ni des que se li va acabar el permís de maternitat quan el Pol tenia quatre mesos. Per tant, ni ella ni el seu fill saben què és anar de viatge a l'estiu, fer una escapada a la muntanya o desconnectar quatre dies a la platja. La Meritxell (nom fictici perquè prefereix mantenir l'anonimat), però, trampeja com pot aquestes onze setmanes sense escola i, malgrat tot, es considera afortunada perquè té xarxa, família i amics que l'han ajudat a tirar endavant; no només els estius sinó tot l'any. La monoparentalitat l'ha obligat a espavilar-se per poder tenir cura del seu fill, complir els torns i horaris a la feina i procurar que el nen estigui tan bé com sigui possible. L'estiu és un repte més. "Tenim sort que vivim en un lloc de platja i sempre hi ha algú que es pot endur el Pol", explica amb resignació.

La sol·licitud del període de vacances és un dels temes que més estira-i-arronses provoca entre els mateixos treballadors i també entre empleats i empresa. Si tens fills, tens preferència a l'hora d'escollir-les? Es poden ajuntar amb altres permisos? Quin és el període per sol·licitar-les? L'empresa et pot obligar a fer vacances durant unes dates concretes? Ho detallem amb l'advocat laboralista i divulgador a les xarxes socials sobre dret laboral Juan Manuel Lorente.