Quan Neil Armstrong va trepitjar la Lluna el 20 de juliol del 1969, va pronunciar una frase plena d’èpica que marcaria una època: “Una petita passa per a un home, un gran salt per a la humanitat”. Com que el passat es romantitza i idealitza a través de la nostàlgia, creiem avui que l’objectiu de la missió al satèl·lit era el coneixement o la conquesta de l’espai. Però naixia de la pura rivalitat amb la Unió Soviètica. Era simplement un posicionament geopolític dins la cursa espacial.

L’engany no és sofisticat, però sí efectiu. La roda del sistema gira a favor dels capitalistes, que sempre guanyen en aquesta ruleta de la mala sort. De l’altra banda hi són els pobres, els que lloguen per hores els seus cossos i cervells a canvi d’un salari que han de gastar per alimentar l’estat ‘natural’ de les coses.

Quan va arribar el 2007, el grup d’amics es dividia entre els de vuit llinatges mallorquins, amb un habitatge assegurat per herència, i els que érem fills de forasters, que només podíem heretar la hipoteca dels nostres pares. A la meva colla era un axioma.

L’apagada ens ha tornat a posar cara a cara amb la fragilitat de tot el que tenim i donem per descomptat. El nivell de vida assolit a Occident (Orient s’està posant les piles) és, en termes històrics, espectacular. Per descomptat, això no treu l’evidència de les desigualtats i la vulnerabilitat de tanta gent, ni el fet que aquesta riquesa hagi estat fruit de processos brutals de colonització o d’explotació. Dit això, i que no se m’entengui malament, un pobre d’avui en un país democràtic occidental no és el mateix que el de fa un segle. Només cal parar atenció en l’esperança de vida general o en els serveis públics de sanitat, educació i benestar social, tot i que segueixin sent limitats.

Aquest és un vell dilema que ha anat passant per moltes peripècies històriques en què l’excés d’un dels dos pols de l’equació ha generat problemes de convivència. Tot i que la digitalització va generar una certa revifada de l’esperit i de la significació de cooperar i compartir (com expressa el cas de la Wikipedia), el cert és que l’hegemonia de la lògica competitiva, essència de l’economia capitalista, és molt evident, i amb l’arribada de Trump i els seus s'ha convertit en aclaparadora. A casa nostra, en els darrers mesos, i com a resultat del debat desencadenat pels intents del BBVA d'apoderar-se del Banc Sabadell, la paraula i el concepte competència han assolit nivells de paradigma totalitzador. No és gens normal que els bancs parlin entre si a través de tota mena de mitjans, i que el debat/diàleg sobre el seu futur ompli, a cop d’anuncis, pàgines de diari o molts minuts de televisió. El tema, és evident, no afecta només els accionistes de les dues entitats bancàries, però no sé si era imaginable l’abast que ha acabat tenint.

La compra (primer) i el lloguer (després) d’un habitatge ha passat de ser un procés natural en la trajectòria vital de qualsevol persona a convertir-se en un impossible. Les formes més salvatges del capitalisme han anat acorralant els més vulnerables enfront dels qui no han fet més que asfixiar-los amb béns heretats que ni tan sols han lluitat per aconseguir. Barris de gent treballadora ara estan monopolitzats per negocis de magdalenes fatxendes o immobiliàries sueques. Els expulsats sobreviuen en zones degradades on intenten comprar pisos ocupats, els únics assequibles de la ciutat. Després d’escripturar-los, paguen als intrusos per poder viure-hi. I arribaran a comprar-los si no se’ls avança un particular avariciós que hagi interioritzat que qualsevol inversió en habitatge a les Balears és rendible. Només cal cercar algú prou desesperat per vendre-li o llogar-li després. I n’hi ha. Centenars.

Les recents eleccions als Estats Units marquen el que els alemanys anomenen un Zeitenwende: un punt d'inflexió. Els votants estan assenyalant clarament que volen un canvi, i que prefereixen una segona administració de Donald Trump a un altre govern provisional que presideixi un règim que rebutgen.