Torna al Gran Teatre del Liceu Manon Lescaut, de Puccini, i ho fa amb un cap de cartell segurament insuperable, com és el fet que la protagonista sigui una Asmik Grigorian esplendorosa, amb un muntatge que signa Àlex Ollé i dirigeix des del fossat Josep Pons. La segona versió musical de la novel·la d’Antoine François Prévost, que amb el títol de La història del cavaller des Grieux i Manon Lescaut, el mestre de Lucca va aconseguir el primer gran èxit de públic. Un èxit que la cúpula de Ricordi, menys el seu cappare i l’amo, no veia clar per tractar-se de la mateixa història que deu anys abans havia pujat als escenaris Jules Massenet amb no poca acceptació. Tot i que encara hi ha qui diu que Manon només n’hi ha una i no es refereixen a la que ens ocupa, indubtablement aquesta ja té el seu lloc entre les que no han quedat fora dels grans circuits. Que Manon sigui la Grigorian és un valor afegit, tant pel que fa a la part dramàtica, en aquest cas imprescindible, com per la vocal, amb una interpretació, excelsa, impecable. 

Per quarta vegada en deu anys el Liceu reposa el muntatge signat per Moshe Leiser i Patrice Caurier. Senzill, minimalista, però sobretot japonès, per tant, molt autèntic, probablement molt semblant al que es va utilitzar a l’estrena milanesa. Un fracàs estrepitós, com ho conta Alexandra Wilson a El problema Puccini, com ja ho havia fet Arnaldo Fraccaroli a Giaccomo Puccini se confía y cuenta. El mestre de Lucca el va haver de retocar una mica, eliminar-ne algunes coses, com l’arribada del conco borratxo, recol·locar el cor A bocca chiusa i incorporar-ne unes altres, com la ja famosa Addio fiorito asil, l’ària de l’inútil i estèril penediment de Pinkerton, quan res ja no té remei. En qualsevol cas, la que ha perdurat en el temps és la que es va estrenar a Brescia, mesos després de la desfeta al temple per excel·lència, la Scala, i aquesta és la que interpretà un repartiment de luxe, encapçalat per Sonya Yoncheva com a Cio-cio-San, Matthew Polenzani com a Pinkerton, Annalisa Stroppa com a Suzuki i Lucas Meachem com el cònsol Sharpless. Dirigí l’orquestra Paolo Bortolameolli.

Enmig de les representacions de Madama Butterfly al Liceu, l’edició de l’ARA de dimecres 11 incloïa l’article Té sentit programar 'Madama Butterfly' actualment?, de Magda Polo, companya-professora al departament d’història de l’art de la Universitat de Barcelona.

“Qui no pot viure amb honor, mor amb honor”, exclama Cio-Cio-San, la protagonista de l’òpera Madama Butterfly (1904), de Puccini. Quina sentència més inesquivable per a algú que ha viscut en el somni i l’engany més cruel: el de l’amor idealment perfecte i realment no correspost. Quina submissió més esgarrifosa la de sotmetre’s a la il·lusió del retorn de l’estimat que ha fugit i s’ha oblidat de la muller, l’amant, la serventa, la geisha? Qui entén que el marit de Butterfly torni a la ciutat de Nagasaki, a l’illa de Kyūshū, amb la seva dona nord-americana i li arrabassi el seu fill, la qual cosa serà la gota que faci vessar el got i que provocarà el suïcidi de la papallona?

Recentment, Acantilado ha publicat la traducció de l’assaig El “problema” Puccini de la musicòloga Alexandra Wilson. Hi fa un exhaustiu repàs de la recepció de les òperes de Giacomo Puccini, de qui celebrem aquest any el centenari de la mort. Rebutjat per la crítica i acceptat pel gran públic, el compositor italià segueix sent dels més programats, tot i les reticències de determinats sectors que encara el veuen com un músic massa fàcil, després dels drames romàntics de Verdi i en contraposició amb la complexa èpica wagneriana. Però el cert és que Madama Butterfly, que va ser un fracàs quan es va estrenar a Milà el 1904, continua papallonejant arreu. Una òpera sobre la qual en el seu moment el crític musical Luigi Alberto Villanis va dir —amb paraules recuperades per Wilson—: “La flàccida virilitat de la nostra època prefereix els encants de les puntes de coixí i la seda a la vivificant crida de les passions fortes”. Per sort, el pas del temps no ha donat la raó a Villanis i a la resta de crítics que van lapidar la sisena òpera de Puccini.

Al Liceu, Puccini fa Nadal, tot i que l’òpera Madama Butterfly seria més adient per a jornades de passió i tragèdia que per vespres de bonhomia nadalenca. En qualsevol cas, es tracta d’un dels títols cabdals de l’obra del compositor italià, exigent amb les veus i ple de moments que han transcendit l’àmbit líric per inserir-se en la cultura popular.

Un any més, i ja en van dos, el repertori operístic va ser el protagonista del concert de cloenda dels actes de celebració de l’aniversari de l’ARA. I novament amb dos aliats imprescindibles: l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) i el Palau de la Música. L’any passat el fil conductor de la vetllada va ser la soprano Maria Callas, la Divina, justament quan feia cent anys del seu naixement. Ara es commemorava un altre centenari, el de la mort de Giacomo Puccini (1858 -1924), el compositor d’òperes com Tosca, Turandot, Manon Lescaut, La Bohème i Madama Butterfly. Per això el concert d’ahir era un recorregut per algunes de les seves àries més populars, amb les sopranos Maribel Ortega i Maria Miró, el tenor Alejandro Roy i l’OSV dirigida per Julio García Vico.

Els qui fa poc més de trenta anys que seguim la trajectòria d’Amics de l’Òpera de Sabadell (integrats dins de l’actual Fundació Òpera Catalunya), n’hem vist de tots colors, amb tota mena d’alts i baixos qualitatius. Però des d'en fa una vintena que l’entitat no deixa de sorprendre’ns per la qualitat d’unes propostes que parteixen del risc i que sempre arriben a bon port. I és que als muntatges d’òperes molt programades a la capital del Vallès Occidental (i que després s’han presentat arreu del territori) se-n'hi sumen d’altres que, si bé de repertori, són de gran dificultat: Les contes d’Hoffmann, Otello, Don Carlo, les òperes de Mozart i ara, de nou, Turandot, després de les funcions del 2015.

L’agenda musical del 2024 torna a estar marcada per concerts de gran format i macrofestivals, però també per unes programacions atentes a les novetats i alhora ben disposades a commemorar efemèrides. Tot seguit, algunes propostes de l’any nou.

Quan Giacomo Puccini va estrenar a la Scala de Milà la primera versió de Madama Butterfly (1904), el fracàs va ser estrepitós. Ara és una de les deu òperes més representades arreu i la seva popularitat no para de créixer. Tant és així que, quan el 1982 va arrencar l’activitat dels Amics de l’Òpera de Sabadell, la citada òpera va servir per aixecar el teló. Quaranta anys després d’aquelles primeres funcions, i coincidint amb el 35è cicle d’Òpera a Catalunya –sempre amb l’impuls infatigable de Mirna Lacambra–, Cio-Cio San i les seves desgràcies han tornat al Vallès Occidental, abans de la gira que durà l’espectacle a diverses poblacions catalanes. Serà amb un total de catorze representacions, nombre suficient per llimar algunes –poques– asprors de l’espectacle i per assaborir-ne les –moltes– virtuts. Entre aquestes, dos noms propis: Carles Ortiz i Tina Gorina.

Rafael R. Villalobos està ocupant justificadament espai en el terreny de la posada en escena d’òpera. Jove i ben preparat, culte i seriós en les seves recerques, els seus muntatges no són lectures monolítiques sinó productes que, com una ceba, permeten anar extraient capes d’interpretacions amb diversos nivells de lectura.

"¿Quantes pel·lícules ens hem perdut de Pier Paolo Pasolini i quants llibres ens hem perdut de Federico García Lorca perquè van ser assassinats?", es demana el director escènic sevillà Rafael R. Villalobos. Aquesta pregunta sobre la mort d’artistes "incòmodes per al poder" pot ajudar a entendre el que Villalobos vol transmetre amb l’atrevida posada en escena de l’òpera Tosca de Puccini, de la qual es faran quinze representacions al Gran Teatre del Liceu del 4 al 21 de gener. Pasolini, sobretot la seva pel·lícula Saló o els 120 dies de Sodoma (1975), i l’univers pictòric de Caravaggio, invocat amb pintures de Santiago Ydáñez, són dos dels referents estètics i polítics d’una producció, tanmateix, "bastant clàssica pel que fa a l’argument", diu, perquè explica de cap a peus la història de la cantant Floria Tosca, que a la Roma del 1800 intenta salvar de l’execució el pintor Mario Cavaradossi, acusat pel cap de la policia, Scarpia, de ser còmplice de la fugida de la presó del bonapartista Cesare Angelotti. "Estic molt content i agraït de poder ser-hi aquí i amb un títol tan emblemàtic. Quan vaig començar a estudiar, a sota de l’escriptori tenia el programa de mà de la Tosca que va fer Renata Tebaldi al Liceu la temporada 1953-54", recorda Villalobos.

Liceu.- No és habitual, és de suposar que per qüestions pressupostàries, veure totes juntes les tres peces que conformen Il trittico, de Puccini, que ja és una raó més que suficient per apropar-se al coliseu de la Rambla. Però n'hi ha moltes més, amb noms i llinatges, com per exemple poder veure i escoltar Lise Davidsen com la Giorgetta d'Il tabarro; Ambrogio Maestri, a la mateixa òpera i com a protagonista principal de Giani Schichi, i Ermonela Jaho com a Suor Angelica. Tres raons que augmenten exponencialment el valor artístic de la trilogia mortuòria. Perquè això és aquest tríptic, tres històries en les quals la mort és la gran protagonista des de diferents punts de vista. I una processó amb un bagul sobre les espatlles serveix de nexe per a donar continuïtat a la narració. Puccini, gran mestre, volia que aquests punts de vista fossin: tràgic, sentimental i còmic. O sigui, Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schichi, per aquest ordre, es representen, que no va ser el de les composicions. Primer va ser Il tabarro i, quan va rebre les dues restants juntes, li va fer tanta gràcia la història del “testament” que no va dubtar a posar-s'hi sense perdre ni un minut.

'Madama Butterfly' de Puccini arriba al teatre Principal de la mà del director musical mallorquí Antonio Méndez i el director d'escena Mario Pontiggia, en una producció d'Amics Canaris de l'Òpera (ACO). Aquesta tragèdia japonesa en tres actes, que ja és un símbol de l'amor impossible i les barreres interculturals, és la segona proposta del Principal en la seva 33a Temporada de l'Òpera i Dansa, que ha presentat aquest dimecres dematí en roda de premsa.