L'expresident espanyol José María Aznar va ser qui va fitxar Josep Piqué com a ministre del seu govern i és ell qui ha fet una reivindicació sui generis del seu llegat aquest dijous, lloant l'entesa amb Convergència i Unió (CiU). En l'entrega a Barcelona del dotzè premi FAES de la Llibertat concedit a títol pòstum a Piqué, Aznar ha agafat la bandera del pacte del Majestic el 1996 amb el nacionalisme català per enllaçar-ho amb la figura de l'homenatjat. "No ens en penedim els que vam buscar marcs d'entesa", ha etzibat. Ha aplaudit "l'exercici responsable" i "el pactisme", i ha afegit que aquella entesa va permetre "encarrilar la nació" espanyola. A més, ha dit que va deixar bons fruits, com ara que "el sentiment secessionista registrava índexs mínims històrics", amb el suport de l'11% de la població. "Per explicar el 2017 cal mirar a una altra banda", ha aclarit, i ha dit que el seu pacte va ser a favor de la Constitució i "per a tot Espanya" i que "Piqué compartia tot això".

Acostumo a deixar uns dies, esperant que passi la comprensible reacció de sorpresa i tristor aquiescent amb la pena de qui mor abans d’hora. Però no crec que sigui bo que l’elegia cobreixi per sempre més la realitat, sobretot per a aquells que creiem que el que fa bones les virtuts d’un personatge és precisament no ignorar les seves ombres. Aquest és sens dubte el cas de Josep Piqué, amb qui vaig coincidir, amb un any de diferència, a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, i en la seva doble condició de llicenciat en economia i també en dret, com jo mateix.

“Vaig deixar de ser d’esquerres quan vaig començar a saber d’economia”, deia Josep Piqué, exmilitant del PSUC, ex director general als governs de Pujol i ministre del PP d’Aznar. Una cosa semblant li va passar a Andreu Mas-Colell, amb qui compartia, a més, un fi sentit de l’humor. Jo sempre havia pensat que la gent de dretes encaixava millor les bromes, perquè ho relativitzen tot, mentre que les esquerres són més dogmàtiques i, per tant, menys frívoles. Però potser no és així, potser els dretans de debò són uns intolerants, i els que no ho eren, com Josep Piqué, és perquè procedien del camp de l’esquerra. De fet, deixant a part algunes excepcions, sempre que he tingut problemes amb els meus programes d’humor ha estat amb els partits de dreta i centredreta: PP i Ciutadans, durant el Procés, i recentment amb Junts (però en honor a la veritat he de dir que la CDC d’Artur Mas era exquisidament respectuosa amb la sàtira). El cert, però, és que els últims anys de la vida política catalana no són un bon camp de treball per analitzar la política i l’humor. El procés sobiranista i la brutal resposta de l’Estat van tensar els ànims; la ressaca posterior al 2017 va congelar moltes rialles. En un clima de repressió, l’autoparòdia resulta més difícil de pair, i és comprensible.

L’integrista Laureano López Rodó, antiga eminència grisa de l’almirall Carrero Blanco; l’empresari Miguel Ángel Planas, amb cara de boxador i la subtilesa d’un buldòzer; l’anodí i espantadís Eduard Bueno; Jorge Fernández Díaz, fill de militar i –com s’ha vist després– fervorós creient en el Todo por la Patria; el sulfuri i arrogant físic Alejo Vidal-Quadras... N’hi ha prou amb una ràpida repassada als principals líders d’Alianza Popular-Partit Popular a Catalunya des del 1977 per adonar-se que quan, l’octubre del 2002, Josep Piqué i Camps acceptà les pressions d’Aznar i assumí la presidència del PPC, la seva entronització representava un punt d’inflexió en la trajectòria fins aleshores excèntrica i marginal d’aquell partit al Principat.

Josep Piqué, mort aquesta setmana als 68 anys, va ser un d'aquests catalans militants d'un vell somni conservador: a saber, que una dreta liberal i democràtica ha de ser viable en el sistema polític espanyol. I no tan sols viable, sinó també hegemònica. Per fer possible aquesta visió de les coses, és imprescindible la concurrència (la complicitat, els esforços, el protagonisme, les cotes de poder: digueu-ne com vulgueu), precisament, dels catalans. I en això es va posar, i això explica més que a bastament el seu trànsit des del PSUC fins als ministeris que va ocupar sota la presidència de José María Aznar, passant per una etapa de pujolisme, que el va veure com la seva jove promesa ideal. Es tractava precisament d'això que Piqué, d'alguna manera, personificava: construir a Madrid una dreta europea (se suposava que el pujolisme ho era, llàstima que incorporés una cosa tan franquista com el tres per cent i la corrupció institucionalitzada) que fos interlocutora vàlida amb la catalana. I junts, ja se sap, fer grans coses.

Ha mort una gran persona, un home intel·ligent, capaç i honest. Tres atributs que no són freqüents que es combinin en una persona.

El polifacètic exministre, exlíder del PP a Catalunya i directiu Josep Piqué (Vilanova i la Geltrú, 1955) ha mort aquest dijous als 68 anys, segons ha informat la seva família en un comunicat. Líder dels populars catalans entre el 2002 i el 2007, i representant de l'ala més moderada i pactista del partit, Piqué va ocupar diversos ministeris de la mà de José María Aznar. Expresident del Cercle d'Economia, en els últims anys havia destacat per la seva intensa activitat empresarial, que el va portar a presidir l'aerolínia Vueling (2007-2013) o a exercir de conseller delegat de la constructora OHL (2013-2016), entre d'altres.

Entre els estius del 2005 i del 2006, mentre avançava el procés de gestació d’allò que resultaria ser el partit polític Ciutadans, l’aleshores líder del PP de Catalunya, Josep Piqué, i el seu braç dret, Francesc Vendrell, van mantenir contactes amb els promotors del nou projecte. Conscient que aquest competiria amb el PPC pel mateix i aleshores modest espai socioelectoral, Piqué intentà persuadir els De Carreras, Espada i companyia que, si bé llur missatge anticatalanista i contra el nou Estatut era molt benvingut, no calia un altre partit per vehicular-lo, perquè el PP podia fer-ho perfectament i, en tot cas, els “intel·lectuals” aportar independents a les futures llistes dels populars, imitant així el model de relació entre el PSC i la plataforma Ciutadans pel Canvi.

Javier Faus ja és oficialment el nou president del Cercle d’Economia després d’un procés en què, com és costum en aquesta institució, ningú ha presentat alternativa a la candidatura impulsada per l’anterior president. Dels aproximadament 1.300 socis que té la institució, només una tercera part han participat en l'elecció del nou president, que ha rebut 423 vots a favor, 1 vot en contra i 1 abstenció. Tot i aquesta calma institucional, Faus ha demostrat ganes de sacsejar el Cercle durant els tres anys que duren els mandats: gairebé totes les persones de la junta directiva són noves i, per primera vegada, la meitat són dones.

L'exministre d'Afers Exteriors Josep Piqué ha assegurat aquest dimecres a Palma que "la manca d'un projecte comú està provocant la divisió de la Unió Europea", durant una conferència organitzada pel Cercle d'Economia de Mallorca.

Si un assessor en comunicació, un spin doctor o un bon amic pogués recomanar a Josep Piqué un únic tema a evitar davant un auditori ple de gom a gom, segurament pronunciaria una paraula: Iraq.

Josep Piqué (Vilanova i la Geltrú, 1955) és doctor en Ciències Econòmiques i llicenciat en Dret. Va ser ministre d’Afers Exteriors i de Ciència i Tecnologia en diversos governs del PP entre 1996 i el 2003. Va ser president del PP de Catalunya i de l’empresa Vueling, i fins al 2016 va ser conseller delegat i vicepresident d’OHL. Publica El mundo que nos viene (Deusto), un assaig sobre geopolítica i relacions internacionals.

En la biografia de Josep Piqué és sempre curiós mirar d'explicar per què va passar de militar al PSUC a ser ministre d'Indústria del govern popular de José María Aznar sense encara ser militant del PP. Aquest economista i polític, fill de l'últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú, va arribar a ser ministre tot i estar imputat pel cas Ercos, si bé després va ser exculpat. En l'últim any, l'expolític català no para de sumar episodis dignes de menció a la seva biografia.

Després d’anys queixant-nos de la falta de destinacions intercontinentals des de l’aeroport del Prat, ara, de sobte, ens trobem que no només una companyia (Norwegian) desplegarà una xarxa de vols de llarg radi des de Barcelona sinó que una altra (el conglomerat IAG) anuncia un projecte idèntic: vols de llarg radi, de baix cost i amb gairebé les mateixes rutes que Norwegian. La primera reacció, lògica, és felicitar-nos perquè Barcelona s’hagi convertit sobtadament en el camp de batalla entre dues aerolínies que fan vols intercontinentals. Si hi ha competència vol dir que hi ha mercat, no? Però resulta curiós el canvi de discurs d’IAG, empresa que engloba Vueling, Iberia, British Airways i Aer Lingus. El 2012, Josep Piqué, aleshores president de Vueling, descartava que Barcelona es pogués convertir mai en un hub de vols intercontinentals. “Plantejar-se objectius impossibles porta a la frustració”, va dir. I fa només dos anys Willie Walsh, president d’IAG, prometia “no operar rutes de llarg radi des de Barcelona” perquè per a ells no era sostenible, deia.