El senyor Z deixa menjar i aigua per al gat a la cuina i, tot seguit, obre la finestra del terrat i surt de casa.

Poc menys de 100 empreses i 1.700 treballadors mantenen encara viva la indústria tradicional a Menorca. El turisme ha anat menjant terreny al calçat i la bijuteria, que amb prou feines representen el 5% del teixit productiu de l’illa. La progressiva desaparició de referents com Catisa o Patricia i la reducció de la indústria auxiliar han empitjorat el panorama a les marques que encara sobreviuen al monocultiu turístic. El seu futur, però, cada vegada depèn més de les guerres i els aranzels. La geopolítica és la que mana ja als seus negocis.

Acabem l’any vius. No és poc, vist el panorama. Pertanyem a la cara afavorida del planeta: podem votar els nostres representants o retirar-los la confiança, tenim sanitat universal garantida, de moment, i diuen The Economist i Pedro Sánchez que España va bien. De fet, sense ironia, l’economia presenta unes dades fonamentals de creixement del PIB real, borsa, inflació subjacent, atur i dèficit positives, encara que el nostre creixement es basi en sous baixos i un pes excessiu del turisme en l’economia. Els fonamentals somriuen mentre l’habitatge és la primera preocupació dels joves, que cobren sous que no els permeten avançar en una vida pròpia. Com deia ahir a l’ARA el professor d’IESE Xavier Vives, “analistes diversos ens diuen que el model no és sostenible, però de fet ho pot ser perfectament, simplement que Espanya quedarà instal·lada en la mediocritat”.

Prop de mig món estava cridat a votar aquest 2024, i ara que les urnes han parlat, el món que queda és més incert i una mica menys democràtic. "El cicló electoral del 2024 ha deixat la democràcia una mica més masegada", diu l'informe del Cidob El món l'any 2025: Deu temes que marcaran l'agenda internacional, coordinat per Carme Colomina. Més de 1.600 milions de persones han dipositat la seva papereta en una setantena de països. I ho han fet, majoritàriament, per castigar els dirigents que estaven en el poder i per triar candidats "que desafien l'statu quo d'unes democràcies en crisi", diu l'informe. L'equip d'investigadors del Cidob intenta posar ordre a la ressaca postelectoral per explicar el món que ens espera aquest 2025.

Tot i que algunes veus apunten que el boom econòmic de l'Índia és un "mite", degut l'augment de les desigualtats, en paraules de l'economista indi Ashoka Mody, a Occident no passa per alt que el país s'ha convertit en la cinquena potència econòmica mundial i que l'agenda del primer ministre indi, Narendra Modi, no només té el creixement econòmic entre les seves prioritats, sinó que aspira a ser un aliat comercial alternatiu a la Xina. És en aquest context que té lloc el primer viatge oficial del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a l'Índia. De fet, es tracta del tercer intent d'un president del govern espanyol d'obrir-se camí a Nova Delhi –José Luis Rodríguez Zapatero hi va viatjar el 2006 i Felipe González el 1993– i, alhora, enfortir i diversificar la presència d'Espanya a tota la regió asiàtica.

Un aterratge suau depèn de la perícia del pilot, la qualitat de l’avió i les turbulències. Hi ha pilots com Chesley Sully Sullenberger, que va fer un amaratge al riu Hudson després que unes aus bloquegessin els motors de l’avió fa quinze anys. Sembla que Jerome Powell, el president de la Reserva Federal (la Fed per als amics), està aconseguint fer un aterratge suau de l’economia dels EUA controlant la inflació sense provocar una recessió. Ell mateix va dir, a mitjans del 2022, que hi havia camins plausibles per obtenir un aterratge suau (soft) o “més o menys suau” (soft-ish), amb el que volia dir "una mica accidentat". Alan Blinder, vicepresident de la Fed del 1994 al 1996, era optimista sobre aquesta possibilitat, mentre que l’exsecretari del Tresor Larry Summers n'era pessimista.

L'economia mundial va estar plena de sorpreses el 2023. Tot i el marcat augment dels tipus d'interès, els Estats Units van aconseguir evitar una recessió, i els principals mercats emergents no es van enfonsar en una crisi de deute. Fins i tot la geriàtrica economia del Japó va mostrar una vitalitat sorprenent. La Unió Europea, en canvi, va perdre impuls, ja que la locomotora alemanya va frenar com a resultat del sobtat final de quatre dècades d'hipercreixement a la Xina.

El món ha concentrat el 2023 més guerres que mai des del final de la Segona Guerra Mundial. I les perspectives de l’any que estem a punt d’estrenar no són millors. No només hi ha més conflictes, sinó que es lliuren amb més impunitat, perquè el dret internacional que els hauria de regular ha perdut força. El 2024 estarà marcat per aquesta inestabilitat global i alhora per un calendari electoral inèdit: 76 països han de celebrar eleccions, sota sistemes més o menys democràtics. Serà un any d’armes i d’urnes. L’equip d’investigació del Cidob, coordinat per Carme Colomina, ha analitzat els temes que marcaran l’agenda en els pròxims dotze mesos. El resultat d’aquest exercici és una brúixola per no perdre’s en la voràgine d’un món “desordenat, convuls i contestat”. Benvinguts al 2024.

L'era d'estabilitat global posterior al 1945 és morta i enterrada. Des del món bipolar de la Guerra Freda fins al món liderat pels Estats Units que el va reemplaçar, ens hem beneficiat àmpliament d'un cert sentit d'ordre estratègic. Encara que hi ha hagut moltes guerres de menys magnitud, com les de Corea i el Vietnam, passant per l'Orient Mitjà i l'Afganistan, en general el sistema internacional s'ha mantingut estable i intacte.

En aquest Mundial de futbol, tan polèmic i tan polaritzador, ha ressonat més que mai l'etern debat sobre fins a quin punt la política i les relacions internacionals també impregnen els espais del futbol. De la final que ahir diumenge van disputar l'Argentina i França, amb victòria de l'equip de Leo Messi, també se n'extreuen –com no podia ser d'una altra manera– algunes lectures polítiques que cal tenir en compte.

Es va reunir amb el rei de l'Aràbia Saudita i amb els líders d'Egipte, Tunísia, Kuwait i el Sudan. Es va comprometre a ampliar els ports al llarg del mar Roig, a invertir en petroquímics i a fomentar una onada de turisme xinès. Després d'anys d'alienar altres països amb l'estil diplomàtic abrasiu del seu ministeri d'Afers Estrangers i després de retirar-se en un semiaïllament durant la major part de la pandèmia, el líder de la Xina, Xi Jinping, torna a l'escena mundial per recuperar posicions i posar-se al dia amb els Estats Units, que Pequín considera que han sortit més forts del que s'esperava de la crisi del coronavirus.

Aquest matí Ibon Uría Molero cridava l'atenció a Twitter sobre el paràgraf següent de l'editorial de La Vanguardia d'avui: “El balanç d’aquests cent dies és catastròfic. La fi de la guerra encara no és a la vista. Rússia concentra ara els esforços bèl·lics a la regió del Donbass, per mirar d’escanyar l’accés d’Ucraïna al mar. Però ni tan sols això no ens permetria assegurar que hi haurà un ràpid alto el foc. Malgrat tot, la pau hauria de ser ara la gran prioritat. Quan arribi, Ucraïna potser serà un país amb menys superfície que fa cent dies, semidestruït, però amb un sentiment nacional consolidat i moltes simpaties a Europa. Rússia, en canvi, potser haurà aconseguit molts menys progressos dels que buscava i haurà mostrat al món la seva pitjor cara. No hauria d’haver iniciat mai aquesta guerra.” Uría comentava al seu tuit, a propòsit d'aquest paràgraf: “100 dies de guerra per a això”. Per descomptat, n'he fet retuit.

Crisi alimentària. La devastació de la guerra d’Ucraïna amenaça, en aquests moments, l’estabilitat i la supervivència de milions de persones al continent africà. Rússia i Ucraïna són dos potents exportadors de productes agrícoles, sobretot de cereals. Vint-i-set països d’arreu del món, que sumen una població de 750 milions d’habitants, depenen, en més d’un 50%, dels aprovisionaments agrícoles russos i ucraïnesos. El 80% del blat que va importar Egipte l’any passat venia d’aquests dos països.

Pedro Sánchez, ha assegurat aquest dissabte que està “seguint molt de prop” la crisi a la frontera entre Rússia i Ucraïna. En un missatge a Twitter, el president espanyol ha explicat que es troba en “permanent contacte amb els representants de la la UE i l’OTAN” i ha acompanyat el tuit amb una fotografia on se’l pot veure en un despatx parlant per telèfon i prenent notes davant d’un ordinador. “Apostem per la unitat la distensió, el diàleg i la solidaritat amb els socis i aliats per resoldre la crisi amb Rússia”, ha afirmat Sánchez, malgrat que aquesta setmana el seu executiu ha enviat vaixells al Mediterrani oriental i al mar Negre com a part de l’estratègia dissuasòria a la zona i també ha ofert avions de combat a Bulgària.

Deia Albert Camus que les guerres són massa estúpides per durar, però que sempre ho acaben fent perquè l’estupidesa insisteix i guanya. Al llarg de la història, la humanitat ha vist conflictes de tots els colors i en gairebé tots els racons del planeta. Però, probablement, un dels més estrambòtics va tenir lloc durant la segona meitat del segle XX i el van protagonitzar Islàndia i el Regne Unit. El motiu d’aquella disputa era el bacallà. En tres ocasions (el 1958, el 1972 i el 1975), Reykjavík i Londres es van enfrontar pels drets de captura d’aquest peix a les aigües de l’Atlàntic nord. Només es va registrar una mort –la d’un enginyer islandès, el 1973– però es van produir infinites escaramusses violentes que van deixar imatges icòniques, com la d’un vaixell de la marina britànica xocant intencionadament contra un de l’armada islandesa.

Encara que sembli mentida, un dispositiu electrònic de pocs mil·límetres, fet de silici i recobert de plàstic, té el món trasbalsat. Una perfecta consecució de casualitats desastroses amb un futur incert per definir. La crisi dels microxips és una cadena d’esdeveniments que han afectat i afectaran diferents sectors industrials. Des dels Estats Units fins a la Xina, passant per Malàisia, Taiwan i l’Afganistan, s’han vist afectats per una crisi desenvolupada per un brot de demanda a la qual no es pot donar resposta. Les Balears no són una excepció a l’hora de patir-ne les conseqüències, com ara en els sectors automobilístic i tecnològic. Sense anar més lluny, a Catalunya la manca d’aquests semiconductors (microxips) ha desencadenat un nou ERTO de Seat que pot afectar fins a 11.000 treballadors. I és que aquests petits aparells, gravats de circuits electrònics i plens de conductors metàl·lics, s’utilitzen en molts més aparells dels que es creu: només en un cotxe n’hi ha més de 100.

Un garbuix de línies entela el mapamundi, amb revoltims caòtics sobre els Estats Units, Rússia i Europa. És el dibuix dels oleoductes i gasoductes que connecten soterradament els territoris: 3,5 milions de quilòmetres de canonades en 120 països diferents –tot i que la majoria estan concentrats als EUA, Rússia i el Canadà– que transporten gas natural o petroli, uns combustibles fòssils que els governs s’han compromès a anar reduint fins arribar a zero. Són connexions que aviat haurien de ser història, però que no sembla pas que ho siguin.

El 16 de gener, una bandera xinesa i una de sèrbia onejaven en una pista de l’aeroport de Belgrad. D’un avió acabat d’aterrar se'n descarregaven caixes i caixes de vacunes contra el covid-19 enviades directament des de Pequín. El president serbi, Aleksandar Vucic, acompanyat de l’ambaixador xinès, deia: “Això és increïble. No sé si la gent ho entén. M’agradaria agrair al president [xinès] Xi Jinping i al lideratge de la Xina per enviar-nos un milió de dosis de la vacuna [produïda per Sinopharm]”. Dies després, un dels principals diaris del país balcànic, afí al govern, titulava: “Vucic, Putin i Xi salvaran Sèrbia”.