El Teatre Lliure complirà cinquanta anys el 2026 i ho farà amb una temporada "que vol mirar cap enfora, cap a les crisis i els conflictes del món i cap a la multitud de dilemes que travessen la societat contemporània", afirma el director de l'equipament, Julio Manrique. La nova programació del Lliure constarà de 28 produccions, de les quals vuit són pròpies, 10 són coproduccions i 10 són convidades. "Sentim que la temporada que ara tanquem ha estat un inici, una llavor d’un capítol nou dins la història del Lliure. Amb la següent volem enfortir, ampliar i desenvolupar la identitat d'aquesta nova etapa", destaca Manrique. Amb un pressupost de 10,3 milions d'euros per al 2025, el teatre públic ha culminat la temporada actual amb un 88% d'ocupació i 119.000 espectadors, 30.000 més que la passada.

Qui segueixi amb assiduïtat La Calòrica sap que, des de fa un temps, cada espectacle que estrenen implica córrer per aconseguir entrades abans que s'hagin exhaurit. El 2023 van presentar Le congrès ne marche pas al Teatre Lliure de Gràcia i alguns espectadors van lamentar que el muntatge no estigués programat a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, amb un aforament molt més gran. Si no fos perquè la direcció del Lliure ha canviat (el 2023 era de Juan Carlos Martel, el 2024 va agafar-li el relleu Julio Manrique), es podria pensar que dos anys després es dona resposta a aquella demanda perquè La Calòrica, finalment, ha entrat a la seva primera sala gran.

Són parella artística i sentimental i dues cares molt conegudes de l'ecosistema teatral català. Ivan Benet (Vic, 1976) té una llarga carrera com a actor que, des de fa uns anys, ha diversificat exercint també de director d'escena. Aida Oset (Barcelona, 1983) combina la música, la interpretació i la docència. Junts van debutar amb La lleugeresa i altres cançons (2018) i ara tornen a coincidir amb Una mena d'Alaska, un text de Harold Pinter sobre una dona que torna en si després de vint-i-nou anys adormida. L'espectacle serà al Teatre Lliure a partir del 7 de maig i fins a l'1 de juny.

Cor dels amants (2007) és la primera obra que va escriure l’autor i director portuguès Tiago Rodrigues, ara director del Festival d’Avinyó i una de les grans personalitats del teatre europeu actual. Una obra inspirada en la seva experiència vital concebuda com un relat líric i en la qual ja s’albirava el gust pel joc formal que coneixem per altres de les seves obres (By Heart, Sopro, Catarina e a beleza de matar fascistas). Es tracta, però, d’una proposta més íntima i menys política que les posteriors, que es recupera ara com una petita joia teatral que el públic del Lliure va aplaudir amb entusiasme. Un autèntic bombó. I és que en aquest Cor dels amants el joc formal és l’element cabdal i diferenciador que vesteix un relat que, d’altra manera, seria força més convencional.

Entre la primera frase i l'última de Cor dels amants, del dramaturg i director portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977), van passar tretze anys. El 2007 va escriure l'obra, que és el seu debut, i el 2020 va decidir reprendre-la per acabar-la. "No vaig reescriure res, simplement vaig afegir-hi coses. Igual que passa amb la vida, que no pots canviar res, només sumar experiències", explica Rodrigues, que és l'actual director del prestigiós Festival d'Avinyó. L'artista portuguès s'ha instal·lat a Barcelona per dirigir una nova producció, Cor dels amants, protagonitzada per Marta Marco i Joan Carreras i que s'estrena aquest divendres al Teatre Lliure de Gràcia, on es pot veure fins al 25 de maig.

Donada l'especialitat professional de Clàudia Cedó com a psicòloga i dramaturga que treballa amb persones discapacitades, podríem pensar que el títol de la seva nova proposta fa referència al procés de superació del tal Ramon, però no és així. De fet, el Ramon és el protagonista al mateix temps omnipresent i absent d’un conte fantàstic. Omnipresent perquè des del seu naixement fins a la fi de la llarga funció és el detonant de tot el que els passa als habitants de Santa Aurora de la Pietat. I absent perquè la seva presència sobre l’escenari, entre tendra i inquietant, és la d’un objecte sense ànima. I és que el Ramon és un ninot de drap, fill del Josep (Francesc Ferrer) i la Clara (Anna Moliner), que ve al món en un petit poble de tradicions arrelades.

A tots els que ens dediquem al món de la cultura i, més concretament al periodisme cultural, a tots, ens va quedar una cita pendent amb l’Anna Pérez Pagès, una trucada, un espectacle, un menú de migdia, una secció de televisió. Però el que la seva prematura mort ens va prendre ara fa un any, ens ho han tornat les seves amigues del món cultural (Anna Aurich, Gemma Ruiz, Anna Guitart, Júlia Bertran, Clàudia Rius i Neus Masferrer) en forma de premi anual en record del seu llegat. “L’Anna era periodisme rigorós i alegre, per això aquest premi vol defensar el lloc del periodisme cultural i vol ser un lloc de trobada del sector, on morrejar-nos i on fer la revolució”, justificava Ruiz.

Hi ha un pis a la Gran Via de Barcelona on no para de sentir-se teatre. "Llavors tu em dius: «Candela, frega els plats!» Va, digue-m'ho, digue-m'ho!", demana Andrea Álvarez a Jordi Galià agafant-lo pel colze. Amb la veu profunda i tenebrosa de l'Innocent –un dels personatges menys innocents de l'espectacle–, Galià brama: "Candela, frega els plats!" I Álvarez agafa el fil per seguir estirant l'escena. S'imaginen que són al bar de Santa Aurora de la Pietat, l'escenari on transcorre la darrera obra de Clàudia Cedó, Fantàstic Ramon, que s'estrena el 2 d'abril a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure i hi serà fins al 4 de maig. En realitat, però, es troben al menjador del pis barceloní que, des de fa unes setmanes, s'ha convertit en casa seva.

El col·lectiu gai (i també el dels drogodependents) va ser la principal víctima de la pandèmia de la sida als anys vuitanta. Tony Kushner va retratar la hipocresia i el rebuig de la societat vers els malalts de sida en la magnífica Àngels a Amèrica, de la qual Josep Maria Flotats va fer una esplèndida versió al Teatre Nacional de Catalunya (1996) que li va suposar el rebuig del matrimoni Pujol.

Les expectatives per a L'herència de Matthew López estan pels núvols. El Teatre Lliure pràcticament ja ha exhaurit totes les entrades per a aquest espectacle mastodòntic de sis hores que va causar sensació en l'estrena el 2018 a Londres i que, des d'aleshores, ha rebut una pluja de premis –entre els quals el Tony a millor obra, el Laurence Olivier i l'Evening Standard– i s'està representant arreu del món. "Més que un espectacle és un esdeveniment, una experiència per al públic. No voldran que s'acabi: des del primer minut s'enamoraran dels personatges i se'ls estimaran molt", afirma el director del muntatge, Josep Maria Mestres. L'herència s'estrena el 20 de febrer i es podrà veure fins al 16 de març, tot i que davant de l'èxit de venda d'entrades el Lliure no descarta poder-lo reprogramar més endavant. El text teatral, traduït per Joan Sellent, està editat per Comanegra dins de la col·lecció Llum de guàrdia.

El record sonor d’un disc mític contra el franquisme i a favor de la llibertat, les empremtes emocionals intangibles de tantes obres de teatre en un escenari també mític i un crit de ràbia en un món que perpetua la injustícia configuren una proposta molt personal i poètica de Carlota Subirós que, ves per on, coincideix amb les commemoracions de la mort de Franco.

De tant en tant apareix en escena una companyia jove que demostra un talent i originalitat especials. I algunes vegades (però poques) aquestes companyies tenen l'oportunitat de fer el salt d'un escenari humil i independent directament a la primera divisió. És el que li ha passat a La Bella Otero, la companyia de l'escriptor Pablo Macho Otero i l'actriu Emma Arquillué, que, després de l'èxit d'A fuego al Teatre la Gleva (i altres projectes iniciàtics al Tantarantana, com Loco amoris i George Kaplan), han arribat al Teatre Lliure per ser "un tàndem prometedor i amb molt de talent", diu Julio Manrique, a qui va entusiasmar l'obra anterior (que al març i l'abril recupera l'Off La Villarroel). "Va ser una sorpresa i una revelació. Aconsegueixen fer un relat emocionant i divertit amb una forma que a vegades pot resultar rígida o arcaica com el vers. ¿Escriure en vers i caure dret, amb 30 anys? Havíem de donar-los les eines per fer una passa més, acompanyar-los com a artistes", explicava el director del Lliure.

Per explicar què viuran els espectadors d'El público de Federico García Lorca en la versió que s'estrena dimecres vinent al Teatre Lliure, els seus artífexs, Gabriel Calderón i Marta Pazos, treuen dues llibretes. La de Calderón, que s'ha encarregat de l'adaptació, és groga i està plena de dibuixos. Hi apareix un cavall negre contraposat a una pàgina del text, un cor amb un ocell i moltes anotacions. La llibreta de Pazos, que és la directora de l'espectacle, està plena de colors: un blau llampant omple les dues pàgines, que formen dues solapes i a dins contenen un vermell furiós. També hi ha un mapa ple d'escales i la frase, amb lletres ben grosses: "El teatro bajo la arena". Als creadors els resulta tan difícil explicar en paraules el muntatge que només poden recórrer a elements visuals. "El text de Lorca és un viatge encriptat en què no cal entendre res. Només agafar-s'hi i sentir", diu Pazos.

Des de la platea del Teatre Lliure de Gràcia, la directora i dramaturga Carlota Subirós va decidir que el món de l'espectacle seria un dels motors de la seva vida. Encara era una nena quan va assistir com a espectadora a la sala del carrer Montseny, i l'experiència li va fer néixer la vocació de creadora. Anys després, el 1997, va estrenar-hi el primer muntatge, El malaguanyat, de Thomas Bernhard, i des d'aleshores no hi havia tornat a treballar. Per això, quan li va arribar la proposta de crear per a aquesta temporada una peça en aquella sala, a Subirós se li van despertar els records d'infantesa i una pregunta que encara la persegueix: quin és el sentit de fer teatre? A partir d'aquesta experiència personal, la directora ha posat fil a Olympia, un espectacle de creació que reflexiona sobre l'ofici i l'art a través del que ella ha viscut, però també de les vivències de la resta de l'equip que l'acompanya. Olympia s'estrena aquest dijous i es podrà veure fins al 2 de febrer.

És cert que El misantrop dirigit per David Selvas està inspirat en l’obra homònima de Jean-Baptiste Poquelin, ja que conserva el nom dels personatges, l’esquelet dramatúrgic i bona part de la intenció que Molière tenia quan va escriure aquesta comèdia sobre la veritat i la hipocresia. Però també és cert que el viatge del segle XVII al segle XXI ha propiciat una reescriptura quasi total que, entre altres coses, diria que ha escapçat els enfrontaments dels amants —que en la llengua de Molière (i en la traducció de Joan Oliver) són una delícia de joc—, i també ha furtat bona part dels diàlegs dels secundaris. No obstant, hi destaca la versificació en alexandrins del jove dramaturg Pablo Macho Otero, així com la direcció de David Selvas, eficaçment esquitxada de cançons dels anys setanta i vuitanta, de Lou Reed a Elton John, interpretats per uns actors i actrius prou solvents com a intèrprets musicals.

No hi ha en el teatre català un exercici de reescriptura dels clàssics amb més enginy lingüístic i escènic que les filigranes que ha fet Jordi Oriol amb Hamlet, La tempesta i Macbeth de Shakespeare, reconvertides en La caiguda d’Amlet, L’empestat i La mala dicció. Per això el Teatre Lliure li va encarregar, durant la pandèmia, que versionés El rei Lear però per a infants. El que s'estrena ara a l'Espai Lliure —des d'aquest dissabte i fins al 4 de gener— és l'evolució d'aquella peça, un espectacle en vers titulat Reiterat rei tarat, que està pensat per a públic adolescent en amunt.

De petita Mireia Aixalà ho volia ser tot: metgessa, professora, bombera, qualsevol professió que se li plantés al davant. La solució ha passat pels escenaris i les pantalles, on ha encarnat des de l'Eva de La memòria dels cargols (1999) i la Tilda de Lo Cartanyà (2005) fins a la mare frívola i alcohòlica d'Amèrica (2022) i la dolça i intel·ligent minyona que va governar Coralina, la serventa amorosa a La Perla 29 l'estiu de l'any passat. Les ganes de seguir descobrint nous territoris interpretatius l'han portat ara fins al Teatre Lliure, on protagonitza juntament amb Pol López El misantrop, dirigida per David Selvas, del 4 de desembre al 4 de gener.

"Si no existís la mort, no ens agradaria tant la vida", afirma el coreògraf i director de La Veronal, Marcos Morau (Ontinyent, 1982). Després de tocar el cim al Palau dels Papes del Festival d'Avinyó el 2021, de treballar amb l'Staatsballett Berlin (la formació més gran d’Alemanya) i d'acostar la dansa als joves amb Firmamento, la prestigiosa companyia de dansa torna al petit format. El seu nou espectacle, Totentanz. Morgen ist die frage, deixa enrere els escenaris plens de ballarins i se situa a tocar del públic, en un espai que recorda les instal·lacions museístiques i que habitaran només quatre intèrprets. A través d'aquesta proximitat, Morau vol parlar de la mort i de l'impacte que té en l'art i en la vida. El muntatge s'estrena aquest dissabte al festival Temporada Alta, i a partir del 5 de desembre serà al Teatre Lliure de Gràcia. De moment les entrades estan totes exhaurides, però la sala barcelonina espera poder ampliar l'aforament.

Quinze actors pujaran a l'escenari del Teatre Lliure sense saber què s'hi trobaran. Només se'ls ha explicat que hi haurà la creadora Andrea Jiménez –dramaturga, directora i actriu protagonista de l'espectacle– i que, a través d'una orellera, algú els anirà indicant cap on avança l'espectacle. Amb aquest plantejament, Jiménez s'ha fet seu El rei Lear de Shakespeare per convertir-lo en un muntatge catàrtic sobre la relació de la dramaturga amb el seu pare. Cada dia un actor diferent encarnarà el Lear particular de Jiménez, que es posarà en el paper de Cordèlia. Casting Lear s'estrena aquest dimecres a l'Espai Lliure i hi serà fins a l'1 de desembre.

La gavina, d'Anton Txékhov. Un clàssic. Un gran clàssic com a targeta de presentació del que el nou director del Lliure, Julio Manrique, vol que sigui aquest teatre. Josep Maria Flotats va abordar la mateixa obra el 1997, a la primera temporada oficial del Teatre Nacional de Catalunya. El motiu rau en les paraules de Kòstia sobre el teatre poc abans de mostrar la seva obra, postdramàtica avant la lettre, i amb les quals Txékhov reflexiona sobre què és i què pot ser l’art que porta “la vida a l’escenari tal com és”. I per a Manrique l’art del teatre s'ha d’adreçar als espectadors d’avui dia amb els referents que maneguen. D’aquí que la versió sigui força lliure, amb un bon tant per cent de text afegit per acostar la història d’aquesta colla d’ànimes en pena als nostres dies. És una versió perfectament versemblant i que funciona com un rellotge, amb un repartiment magnífic i una posada en escena poderosa de Manrique, que posa en primer pla la fragilitat dels joves protagonistes, Nina i Kòstia, víctimes del desamor i del desconcert anímic.