Segurament, quan Juan Sebastián Filippini (Paso de los Toros, Uruguai, 1976) va arribar a Portocristo, no s’esperava que algun dia podria navegar amb el seu propi vaixell. Amb un de fet per ell mateix, volem dir. I és que, per aquest enginyer en telecomunicacions, les eines de fusteria eren una cosa estranya fa tot just sis anys, quan tot va començar a agafar forma.

Si pogués tenir moltes vides, i començar-ne una cada vegada, ara que al meu voltant els amics cauen malalts i penso que el temps s’escola, implacable, gota a gota, dia a dia, faria en cada vida una vida diferent. Soc escriptora, i no puc ser més feliç de ser-ne. Però també hauria sigut feliç sent arqueòloga, bàrman, pagesa, road manager. Dic això perquè l’ARA publicava una notícia —d’aquelles notícies que fa temps que intueixes— que deia: “Prou de DJ, necessitem fusters”. Explicava que la feina de tècnic de so té un 18,1% d'inserció laboral, mentre que la de fuster, més d’un vuitanta. Però, en canvi, no hi ha estudiants de fuster i sí de DJ.

Fa gairebé quatre anys que Pep Gelabert (Manacor, 1984) va agafar el negoci de son pare, una fusteria especialitzada a fer balancins. Escoltant ràdio musical, passa moltes d’hores al taller, mentre compta el temps que queda per anar a entrenament de wing tsun, una art marcial que l’apassiona i que practica des de fa anys.

Com neix el fenomen de les gandules?