Al llarg dels darrers quatre anys hem duit als lectors de l’ARA Balears aquells episodis de la història de la nostra ciutat que l’han deixada marcada per sempre. Des de la ciutat romana a la catalana, de la ciutat dels patis a la dels convents i les possessions. Hem vist com Palma anava canviant fins a quedar encerclada per les murades per després, a poc a poc, veure créixer la idea de tomar les murades, seguint una estratègia que es feia a tot Europa, com una mesura higiènica i demogràfica. Mentre Ciutat tomava les antigues murades, s’obria a les primeres experiències turístiques.

Els fenòmens de massificació turística i pèrdua de potència econòmica després de la crisi del 2008 varen ser amplament debatuts a la ciutat, cosa que provocà un augment de les iniciatives ciutadanes, especialment per part de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma (FAAVV), però també altres com ARCA i l’Obra Cultural Balear. En el transcurs d’aquest debat ciutadà, l’any 2016 nasqué Palma XXI.

El maig del 2015 varen tornar les eleccions municipals. A escala estatal, el PP va perdre un 12,5% de vots i el PSOE en va perdre un 2%. La baixada a escala estatal i l’estela de casos de corrupció local, a més del conflicte escolar de molts de pares contra el govern de Bauzá, varen influir que el PP perdés la batlia de Palma a favor del Pacte de Progrés. També hi va influir que Mateu Isern no es presentava com a candidat, a causa dels conflictes interns amb el seu partit.

Després del canvi de la batlessa Aina Calvo pel batle Mateu Isern el 2011, la crisi del turisme durà alguns anys més, fins que el 2014 el nombre de passatgers tornava a estar igual que abans. El nou batle, que al principi del mandat va prometre ordre, austeritat i eficiència per governar per a tots els ciutadans, era nou en política. Expert en gestions immobiliàries com a advocat, era membre d’una família d’empresaris molt coneguda a Ciutat. El fitxatge havia estat de l’omnipotent José María Rodríguez, que havia tornat a la batalla política de Palma, una vegada desplaçada Catalina Cirer. Encara que el nou batle va intentar dirigir l’Ajuntament amb personalitat pròpia, no podia deixar de rebre les ‘recomanacions’ dels poderosos del partit (Bauzá, Gijón i Rodríguez), que finalment li varen impedir tornar-se a presentar.

El març del 2015 Palma cobrava fama mundial renovada a través del dominical del Times, on s’explicava que la nostra ciutat havia estat escollida com la millor ciutat del món per viure-hi. L’històric diari de Londres havia destacat Palma pel seu “clima excepcional i el pes cultural del centre històric, en una de les ciutats espanyoles més pintoresques, amb platges en entorn urbà”. En una conversa gravada per IB3, José Carlos Llop i Climent Picornell no ho veien tan de color de rosa.

Aina Calvo va haver d’afrontar des de l’Ajuntament una crisi econòmica que afectà el turisme ben de ple, ja que els països europeus emissors també estaven en recessió. El 2008 es va començar a notar la baixada de passatgers i el volum del 2007 no es va recuperar fins al 2014.

Impulsat pel vent a favor que vivia el govern de Zapatero a Espanya, el 2007 tornava a l’Ajuntament un govern d’esquerres amb el suport d’UM, liderat per Aina Calvo, una persona poc coneguda en el món de la política. Ella mateixa no es podia creure que pogués ser candidata pel PSOE quan es feia la llista electoral. Per ser batlessa, UM va propiciar un pacte a totes les institucions importants, de manera que Maria Antònia Munar seria nomenada presidenta del Parlament; Francesc Antich, president del Govern, i Francina Armengol, presidenta del Consell de Mallorca. Més endavant, UM seria destituït dels seus càrrecs a totes les institucions, el febrer del 2010, quan es confirmava un altre cas de corrupció en el qual estava implicat Miquel Nadal, tinent de batle a Cort, mentre era conseller de Turisme.

L’ actitud de molts polítics a l’hora d’afrontar el problema de la corrupció a Espanya arribava al cinisme, com es veu en el comentari als mitjans de comunicació quan demanaven a Rajoy pel cas Bárcenas: “No només comprenc l’enuig perfectament justificat dels ciutadans, sinó que compartesc la seva indignació. Aquestes conductes resulten particularment feridores quan els espanyols han hagut d’afrontar tants sacrificis i fer tants d’esforços per treure el nostre país de la crisi”. O aquelles paraules de Jaume Matas en el transcurs de la investigació feta pel jutge Castro: “Quan se li pregunta si assistí a la boda del fill d’un d’ells, (Matas) li lleva importància i diu que al cap de l’any va a moltíssimes bodes por raó del seu càrrec. Potser és per això que li queda poc temps per controlar la despesa pública”.

La mirada d’aquesta òliba de la Seu de Mallorca, fotografiada per Eduard Miralles fa més de 20 anys, seria impossible de repetir ara, ja que necessiten silenci i quietud per preservar el seu hàbitat, destruït amb la massificació turística. Aquesta mirada ens pot servir com a símbol de la interrogació sobre la pèrdua de la dignitat a la nostra ciutat els darrers 30 anys.

En l’època de Cirer, 2003-2007, s’impulsaren a Ciutat projectes públics encaminats a configurar una ‘megaciutat’ d’àmbit internacional: el museu Es Baluard, el metro, el Palma Arena, Can Domenge, Son Espases, el Palau de Congressos, l’ampliació de l’aeroport, la recollida pneumàtica, la fallida Òpera al port de Palma i les fallides torres de l’Estadi de Son Moix de l’empresari Vicente Grande. Tot i que en quasi totes es requeria la participació de l’Ajuntament de Palma, i encara que la batlessa n’estava ben informada, les noves infraestructures foren impulsades, en la seva pràctica totalitat, per Jaume Matas, llavors president del Govern balear.

Des de la fundació de l’Ajuntament, tots els batles fins a l’any 2003 havien estat homes. Catalina Cirer, amb una majoria absoluta del 46% dels vots, més gran que la darrera de Joan Fageda, va ser proclamada batlessa de Palma. Això va ser possible, a part dels mèrits personals, que sempre compten en la política local, gràcies a factors socials i polítics de la conjuntura política estatal d’aquells temps.

L’ inici del nou mil·lenni l’1 de gener del 2001 va ser una mica descafeïnat, perquè el rellotge de Cort, en Figuera, no va donar bé les campanades. Així i tot, les expectatives eren altes a Palma i arreu del món. Es varen publicar una quantitat enorme de llibres, documentals, pel·lícules... per esbrinar com seria el segle XXI. El batle Fageda feia poc que havia iniciat la seva tercera legislatura i també va protagonitzar alguns actes entorn aquesta fita. El batle de Bilbao, Josu Ortondo, del PNB, en un col·loqui moderat pel mateix Fageda, va dir que l’obligació de les ciutats del segle XXI era fer una reflexió i una planificació estratègica de com encarar el futur. Com sabem, ni Fageda, les batlesses i els batles que el seguirien fins avui, han tingut moltes dificultats per incorporar la planificació estratègica i operativa al govern de la ciutat, partint d’una reflexió sobre les necessitats locals i les interdependències globals.

La primera legislatura de Joan Fageda va consistir, entre altres coses, a donar continuïtat als projectes urbanístics de la zona de l’Eixample i del centre que venien de l’etapa anterior, ampliant urbanitzables de les zones perifèriques de la Ciutat. Es parlava del cosido urbano per enllaçar aquests nuclis. Va continuar projectes com els de l’arquitecte Elies Torres a les Voltes i a la Murada, i retrobà la idea de l’enderrocament de l’edifici d’habitatges militars al Baluard del Príncep.

És evident que a principi dels anys 90 el context econòmic internacional era difícil, en part a causa dels problemes de la guerra a l’Orient Mitjà que amenaçava la distribució mundial del petroli. A Espanya, les Olimpíades de Barcelona i l’Exposició Universal de Sevilla, el 1992, varen amagar la crisi que venia i que va esclatar una vegada acabats aquests esdeveniments. El deute públic era molt gran i l’atur també, raons que expliquen la preocupació del batle sorgit de les eleccions del 91, Joan Fageda, del Partit Popular. Fageda deia que l’Ajuntament que havia heretat tenia una situació econòmica molt precària, semblant a la situació econòmica de l’any 1945. Aquest argument tan inversemblant li va servir per justificar la supressió, entre altres coses, dels festivals internacionals de teatre i de jazz, dos festivals de molt èxit introduïts en l’etapa del govern d’esquerres.

Durant els anys 90 comença una nova època per a Ciutat. Una època en què el projecte del segle XX de fer de Palma una ciutat moderna s’hauria acabat. A partir de llavors s’intercalaran anys de creixement i anys de crisi. Veurem com una onada de corrupció política i econòmica era el fruit del gran creixement econòmic impulsat per la bombolla immobiliària que, finalment, esclatarà el 2008. La mescla de corrupció i crisi econòmica provocarà una revolta social de la qual emergeix un moviment jove que transforma el crit del carrer “sí se puede” en el partit polític que finalment entrarà en moltes institucions, també a l’Ajuntament de Palma. La fragmentació de l’esquerra afavoreix la dreta, fins que més tard sorgirà Vox i també fragmentarà la dreta, cosa que donarà opcions, una altra vegada, a governs d’esquerra. Mentre que la dreta dona ales a l’especulació immobiliària, una part d’ella a la corrupció política, però sobretot a la turistificació de la ciutat, l’esquerra no troba la manera de formular un nou projecte per a Palma i no té capacitat per aturar el procés de decadència.

Als anys 90 podríem dir que comença una nova època per a Ciutat. Una època en què el projecte àmpliament ratificat d’una ciutat moderna i acomodada s’havia acabat. La burgesia i els sindicats de finals del segle XX, i els seus fills, de totes professions i condicions, havien fet un gran esforç per millorar l’educació i la sanitat, sanejar els barris i rehabilitar la ciutat antiga amb l’objectiu de tenir una ciutat amiga i pròspera per als qui l’habitaven.

L’estiu de 1990 es complien 100 anys dels famosos articles de Miquel dels Sants Oliver publicats al diari La Almudaina amb el títol ‘Desde la terraza’. Són la primera formulació d’un projecte turístic que es va anar desplegant a Palma i després a tot Mallorca. Aquest somni es va anar desenvolupant molt lentament i la seva primera gran realització va ser el Gran Hotel (1903). El magnífic hotel de luxe va ser finançat per Joan Palmer Miralles, un indià, i Ferran Truyols, marquès de la Torre, aristòcrata i polític conservador que va ser diputat a les Corts el mateix any que s’inaugurava el Gran Hotel.

A mesura que passava el temps, es consumia la darrera legislatura socialista amb un govern en minoria i una oposició cada vegada més incisiva. L’estiu del 1989, l’oposició va tenir una ocasió d’or i la va aprofitar. Va ser amb motiu de la campanya de la nova imatge de l’Ajuntament. Es tractava d’oferir una imatge moderna de la gestió municipal, i per això es varen crear un logotip i uns eslògans que varen ser molt polèmics. En aquesta polèmica s’hi varen afegir els mitjans de comunicació i durant mesos la campanya va estar al centre del debat polític de Palma.

Els darrers anys de la dècada dels 80, la vida quotidiana dels ciutadans també va estar marcada pels conflictes i polèmiques del govern socialista. En les eleccions municipals de 1987 el PSOE va tornar a guanyar les eleccions, però va perdre quatre regidors i va quedar en minoria. El PP en va treure també 10; el CDS, 3, i UM, 2. Pareixia que el pacte de dretes estava cantat, però finalment Suárez, des de Madrid, va imposar la idea que governàs el partit més votat. Així, Ramon Aguiló seria batle per tercera vegada. Sobre aquella complicada situació, ell mateix va dir més tard: “Era batle per carambola i em mantindria com a batle per carambola”.

Entre el 1980 i el 1990, ja s’havia creat a Palma una estructura de serveis socials moderna com a qualsevol altra ciutat capdavantera d’Espanya. Era complementària a la xarxa sanitària, un conjunt de serveis socials a les barriades formats per treballadors socials multiprofessionals que feien una feina preventiva i una altra d’assistencial. A més, hi havia tot un conjunt de serveis especialitzats per atendre els problemes que en aquells anys eren els que més preocupaven els ciutadans: el servei d’atenció a les drogodependències dirigit de manera incansable per Maria Coll; el servei de suport per a la integració de les persones amb discapacitat; aules d’alfabetització per a dones; el servei de promoció social de la dona; el servei de promoció gitana; els serveis d’atenció domiciliària, Promoció de la Vellesa, Prevenció dels maltractaments a la infància, atenció d’urgències socials i als transeünts, Menjador Social Patronat Obrer i el Centre d’Informació dels Drets de la Dona (CIDEM). Continuava, per descomptat, el Patronat de l’Alberg de Son Riera (Son Banya).