Mallorca fa passos per consolidar un model turístic que posi en valor allò que la fa única: la seva cultura, el talent local i els oficis que formen part de la identitat de l’illa. En aquest camí, l’artesania emergeix com un dels eixos amb més potencial per connectar visitants, residents i territori a través d’experiències autèntiques.

Tomeu Salleras Lladó, sabater artesà de Porreres, ha mort aquest dimecres a 78 anys. Era un dels pocs artesans sabaters de Mallorca. Ha estat tota la vida fent feina a Calçats Salleras duent-hi a terme un ofici en el qual s'inicià a 14 anys en el taller del seu germà, Gabriel Salleras.

Ens sembla que ja no queda ni un bri de la vida que van viure els nostres avis. Però això no és cert, almenys a La Gloria, una formatgeria artesana de Gran Canària. Tant fa que hagin guanyat premis internacionals com el súper or dels World Cheese Awards i que els seus formatges s’esgotin tan bon punt estiguin acabats. Aquí hi ha un sistema que ve de molt lluny i que segueix en funcionament: són parcers.

L'imaginari col·lectiu associa el siurell de Mallorca amb una figura de fang amb xiulet pintada de blanc i decorada per línies vermelles i verdes. Però més enllà d'aquesta visió hi ha uns siurells ben diferents: no sols no comparteixen aquests colors sinó que alguns es creen fins i tot amb un motllo (i no només amb ditades, que és com es modelen els més coneguts). Encara que actualment els siurells s'associen amb força al nom de Marratxí, hi ha veus que situen l'origen del Siurell a la capital del Raiguer, Inca. En el seu apogeu hi van arribar a existir fins a tres tallers –cas s'Aleix, can Torrens i can Piritis– que, mitjançant la romeria de Sant Marçal, la de Sineu i la de la Real varen exportar la tradició a la resta de l'illa. Així ho explica la mestra artesana siurellera Francisca Truyol.

Els siurells mallorquins viuen un moment agredolç. Per una banda, es troben en un moment de reconeixement, però, per l'altra, el relleu generacional és inexistent: totes les mestres siurelleres són dones de mitjana edat sense pupils interessats a continuar aquesta tradició centenària i tal vegada la productivitat als seus tallers s'acabi d'aquí a unes dècades. Les principals siurelleres de Mallorca –Maria Amengual, Coloma Cañellas, Antònia Amengual i Francisca Truyol– coincideixen en el canvi que la indústria siurellera ha experimentat en els darrers anys. Els siurells ja no es perceben com a souvenirs per a turistes, ara es reivindiquen com una peça d'artesania vinculada al patrimoni de l'illa, datada per alguns historiadors d'abans de la conquesta de l'Islam (anys 902-903).

Marc Alós ha format part de la generació que ha convertit l’empresa familiar, Caganer, en una marca de projecció global gràcies a les seves figures en constant actualització. Coloma Cañellas, de Ca na Bet des Siurells, que va aprendre l’ofici de la seva padrina, també reivindica la vigència dels siurells a força d’imaginació.

En un pati amagat entre diverses cases a la petita localitat rural de Fuxing, situada a la costa oest de Taiwan, un matrimoni d'uns seixanta anys es mou ràpidament d'una banda a l'altra per col·locar acuradament al sol el que des de lluny semblen enormes llençols. Fa anys, aquesta mateixa escena es podia veure a molts patis del barri, però avui la família Lin és una de les últimes que segueixen preparant fideus a mà seguint el procés tradicional que s'ha anat passant de generació en generació. “Ara la majoria els fan a màquina, que és molt menys pesat i es pot produir més, però nosaltres seguirem la tradició fins que ens jubilem”, diu Lin Zheng Yi, de 63 anys, que fa des de les cinc del matí que treballa i ara, sis hores més tard, està penjant les fines tires de fideus al pati.

Maria Magdalena Riera Pocoví (Manacor, 1978) va treballar molts d'anys com a auxiliar administrativa a l'atenció primària. Allà fou on va aprendre les primeres nocions del cordat de cadires. Dues temporades com a guia al Parc Natural de Cabrera i una pandèmia després l'acabaren de decidir. Ara inicia el seu projecte més personal en una professió tan tradicional com necessària.

El darrer moliner de Mallorca, Miquel Ramis Bordoy, ha guanyat el premi Artesania 2023 del Consell de Mallorca, un guardó dotat amb 7.000 euros, per a una "excel·lent i sostenible restauració d'un molí". Segons ha explicat la institució insular i ha recollit Europa Press, aquest dissabte ha tingut lloc l'entrega dels premis, que reconeixen els artesans de l'illa amb un total de 35.000 euros. Aquesta desena edició ha estat la més participativa de tota la història dels premis, amb un total de 90 candidatures.

L’hoteleria és un sector que consumeix recursos per sobre de la mitjana per la quantitat de persones que rep. Evidentment, l’activitat d’un hotel o d’un restaurant per on passen persones noves diàriament no és comparable al consum individual d’una persona o d’una llar. Embalatges, recipients o botelles de vidre o de plàstic són els recursos més anomenats. En concret, el sector Horeca genera el 50% dels envasos de vidre d’un sol ús del mercat, segons dades d’Ecovidrio, la majoria durant l’estiu, quan és temporada alta. El consum d’envasos de vidre augmenta durant l’època estival, ja que és quan es recullen fins al 30% dels residus del total anual.

Cinc generacions l’estiraven cap a l’ofici de sabater, però s’hi resistia: “No anava de sabates”. Antoni Gelabert (1996) va escollir, en canvi, fer-se carnisser. Fins que la pandèmia ho va canviar tot. Va ser un dia 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, que es va adonar que s’havia contagiat de coronavirus. La malaltia el va dur a un aïllament forçat de deu dies, i s’avorria. “Ara em faré unes sabates!”, es va dir. Tenia la maquinària de son pare, temps de sobres i l’ajuda dels tutorials de Youtube. Va fer uns botins clàssics, d’estil mallorquí, i ja no n’ha deixat de fer. Ara fa feina en una gran fàbrica de sabates a Inca i, quan surt del torn, continua treballant en els seus propis models a casa.

El nou reglament de la Unió Europea per protegir l'artesania amb una indicació geogràfica, com es fa amb els vins i els aliments, obre un ventall de possibilitats per protegir icones mallorquines com ara la tela de llengües, els siurells, les sabates porqueres i les senalles de llata, davant les imitacions i les falsificacions, i també per impulsar la supervivència dels artesans dins els seus respectius sectors.

Coloma Cañellas (sa Cabaneta, 1971) es dedica a fer siurells des que pràcticament va aprendre a agafar objectes amb les mans, i és per això que no recorda quin va ser el primer que va fer. “Vaig néixer al taller on ma mare i la meva padrina feien feina”, explica. Actualment, ella produeix a la mateixa casa on ho varen fer les seves antecessores, per mantenir fermes les arrels del negoci. “Ara, però, on la meva padrina tenia el taller, jo hi tenc només el forn”, assenyala.

Banyoles és aigua. Una rara avis en el mapa de la sequera. Aquesta font que sembla inesgotable al municipi va fer que durant segles creixessin com bolets al voltant dels recs els negocis vinculats als molins hidràulics. Pelleteries, tints, fargues i... des de la invenció de la impremta, també molins paperers. Van arribar a haver-n’hi una desena i eren fàcils de localitzar perquè tenien sempre un espai amb aigua estancada i el pis de dalt obert als quatre vents, ja que es feia servir d’assecador. “Des d’aquí sortia molt del paper que es feia servir a les colònies americanes”, explica Jordi Torrent. Ell és el “capità del vaixell” de Sastres Paperers, una empresa que ha donat una nova vida a un ofici força secret, del qual mai hi ha hagut un gremi, i que havia gairebé desaparegut a Banyoles i a Catalunya, més enllà del Museu Molí de Paper de Capellades (Anoia): el de fer paper a mà.

Cerveser, fotògraf analògic o fabricant de materials per a la bioconstrucció són algunes de les feines que el Govern i el Consell de Mallorca han inclòs al Repertori d'Oficis Artesans (ROA). La revisió del catàleg, que no s'havia modificat d'ençà del 1985, ha comportat la incorporació de determinats canvis socials experimentats per una sèrie de feines. Aquest és el cas del món de la fotografia analògica, majoritària a la dècada dels vuitanta i noranta, i substituïda ara per la fotografia digital.

Cada dia, a les vuit del matí, Teresa Ballesté segueix el mateix acte litúrgic. Es dirigeix als Encants Nous, travessa els laberíntics carrerons plens de paradetes, localitza el seu “centre d’operacions” i apuja la persiana amb ímpetu sense miraments. “No hi ha temps a perdre”, diu. El seu local ocupa poc més de 50 metres quadrats i sembla un gabinet de curiositats perquè les camises, el producte estrella pel qual viu i es desviu, apareixen desmembrades. A una banda s’hi amunteguen els colls, a l’altra els punys, a la part frontal les proves dels clients, a sota del taulell de vidre el mostrari dels teixits de temporada de proveïdors anglesos i italians, al fons les màquines de cosir amb un assortiment de retalls, didals i també les seves filles: “les tisores”. “Vigila, que estan ben esmolades”, alerta assenyalant amb les seves ungles llargues i acolorides, a l'estil Rosalía. La Teresa és menuda, però no passa desapercebuda. “Vaig començar arreglant-me la meva pròpia roba perquè tot m'anava gran”, reconeix quan parla dels seus inicis al món de la camiseria. Els seus ulls felins emmarcats en unes ulleres gegants que li llisquen fins a la meitat del nas observen minuciosament tot el que fas dins de la seva botiga, inaugurada l’any passat. Una voluminosa cabellera li cobreix la part superior de la camisa blanca que du posada. És collita pròpia: “El coll és de pala gran i dura, els punys ben pronunciats i el patró el vaig dissenyar ben ample per dur-hi una cotilla negra a sota”, afegeix. L’acompanyen uns pantalons de pinces amples i unes sabates amb plataforma. “Sempre duc camisa. Abans en tenia unes 150 a l’armari, però vaig fer neteja pel bé de la convivència marital”, diu fent broma. La Teresa no només és àgil amb les tisores, també té el do de la paraula. Porta una dècada picant pedra al sector, però ja comunica amb la desimboltura d’una professional: “Això els flipa als clients perquè els parlo amb passió i coneixement, i els fa trencar aquesta primera barrera que poden tenir quan em veuen sent dona i tan jove”, reconeix.

De tenir una empresa de publicitat a Madrid amb clients internacionals i comptes importants a anar a viure al camp i obrir un taller de llata a Llubí. Aquest va ser el gir de 180 graus que va fer la vida de l'artesana Araceli Iranzo, nascuda a Saragossa, el 2007 quan va venir a Mallorca. Ara fa just un any que va fer una passa més enllà en el seu projecte de vida i va crear La Escuela Artesana, una plataforma on agrupar els artesans de l'illa per difondre i mantenir vives les seves especialitats.

Carla Farreny (Barcelona, 1991) porta des dels 16 anys fent acrobàcies amb el trapezi i, des que va néixer, observant i experimentant amb l'or, la plata i els metalls. Farreny prové d'una família de joiers que ha mantingut l'ofici generació rere generació. Conscient de la desaparició progressiva de les feines manuals al segle XXI, ha fusionat l'artesania amb el trapezi en el seu primer espectacle de creació pròpia, Tour, una peça que reivindica la cultura dels ceramistes i que s'ha estrenat aquest dijous a la Fira Trapezi de Reus.

El Consell de Mallorca ha publicat una convocatòria de subvencions de 115.000 euros amb l'objectiu d'impulsar actuacions i projectes que fomentin l'artesania de l'illa. Aquesta iniciativa cobreix totes les activitats fetes entre l'1 d'agost del 2021 i el 31 de juliol del 2022. Les subvencions són d'un màxim de 3.000 euros i es poden sol·licitar fins al 26 d'abril d'enguany, informa la institució insular en una nota.