Regal de Reis endarrerit per a l’exconseller de Cultura Lluís Puig. La justícia belga ha denegat aquest dijous per segon cop l’extradició del polític català. Aquesta vegada, però, ha anat “més enllà”, assegura l’advocat de Puig, Josep Costa. Segons la defensa de Puig a través de l’advocat Simon Bekaert, el jutge creu que “hi ha un risc greu de violació de la presumpció d’innocència”. A més, el Tribunal d’Apel·lació comparteix el que va dictaminar el tribunal de primera instància a l’agost: el Tribunal Suprem espanyol no era competent per demanar l’euroordre i per això Bèlgica va rebutjar-ne l’extradició.

La ministra d'Hisenda i portaveu del govern espanyol, María Jesús Montero, ha reiterat que l'executiu de Pedro Sánchez "complirà amb el seu compromís de l'acord d'investidura d'intentar una solució dialogada per a un conflicte a Catalunya que dura ja massa temps", en una entrevista a Europa Press i en referència a la possible concessió de l'indult als presos polítics. Montero ha destacat que l'executiu "sempre ha estat valent" a l'hora d'afrontar el "conflicte polític" a Catalunya, i ha confirmat que aposten per "una via de diàleg" i per "trobar una solució consensuada".

No sé si vostès ho recorden però, durant els dos o tres anys immediatament anteriors a l’octubre de 2017, un dels arguments utilitzats per l’establishment político-mediàtic espanyol per deslegitimar i menystenir la demanda independentista era que els dirigents del Procés –i en particular els convergents, amb Artur Mas al capdavant– només volien la independència per tal de dotar-se d’un poder judicial fet a mida i ben submís, disposat a absoldre’ls de tots els afers de corrupció que els esquitxaven.

"Proceda"

L’Audiència Nacional ha absolt el major Trapero i la cúpula dels Mossos dels esdeveniments al voltant de l’1 d’octubre del 2017. Es tracta d’una sentència importantíssima. Els jutges van molt més enllà d’excloure qualsevol col·laboració dels acusats i de la policia autonòmica en els actes d’aquells dies, i venen a presentar-nos un relat dels fets significativament diferent del que apareix a la sentència del Tribunal Suprem, que va condemnar a duríssimes penes de presó els dirigents del Procés.

Qui hauria dit que el tribunal que més bé ha resolt fins ara un dels múltiples judicis oberts pels fets del 2017 seria l’Audiència Nacional, un tribunal especial amb fama de ser el dur de la pel·lícula. Doncs aquí ho tenim. Una sentència de 96 pàgines impecablement argumentades que desmunten, una per una, totes les proves i els arguments presentats per la Fiscalia contra el major Trapero i els altres tres acusats i que, sense extralimitar-se en cap moment, deixa en evidència la manca de professionalitat i rigor del ministeri fiscal i alguns dels seus testimonis, i contradiu implícitament algunes de les tesis de la Fiscalia del Suprem i del mateix Tribunal Suprem en la sentència del Procés. Està signada pel magistrat ponent Ramón Sáez, de caràcter progressista, i pel magistrat conservador Francisco Viera, i amb un llarguíssim però gens sòlid vot particular de la presidenta de la sala penal, la magistrada Concepción Espejel. Recordem que als acusats se’ls jutjava per haver participat en la conxorxa per a la sedició per la qual van ser condemnats nou dels dotze acusats pel Suprem, i subsidiàriament per desobediència a les ordres judicials del Tribunal Constitucional (TC) i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). En tots dos casos la raó principal de l’absolució és la manca de proves, i l’existència d’abundants indicis de la innocència dels acusats. S’ha fet justícia als Mossos. I ho ha fet l’Audiència Nacional.

Llegia fa poc un article de Montserrat Tura a l'ARA que deia: “Fa mesos que em costa escriure..." A mi em passa el mateix. Avui, no obstant això, faig una excepció amb motiu de l’absolució del major Trapero i la resta d’acusats de rebel·lió, sedició, desobediència –déu-n’hi-do, el ventall de delictes pels quals ha descendit l’acusació–, ja que no és només una bona notícia per als afectats, sinó que també ho és per al cos dels Mossos, per a la societat en general i per a la justícia.

La casualitat ha volgut que en dies consecutius s'hagin fet públiques dues sentències relatives al que podríem denominar la ressaca de la sentència del Procés. El 19 d'octubre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) condemnava quatre exmembres de la mesa del Parlament com a autors del delicte de desobediència a decisions del Tribunal Constitucional. El 20 coneixíem que l'Audiència Nacional absol Josep Lluís Trapero i altres membres de la direcció dels Mossos d'Esquadra dels delictes de sedició i desobediència.

Els presos polítics han refermat, un any després de la sentència per l'1-O, el seu compromís amb la independència. En declaracions a Catalunya Ràdio, els dirigents independentistes condemnats a penes d'entre 9 i 13 anys de presó per sedició i malversació han coincidit que la sentència no va ser justa sinó que va ser un acte de "venjança" als dos milions de persones que van votar l'1-O del 2017, i han agraït la mobilització pacífica als carrers per denunciar la seva situació.

Amb la incògnita de si recuperarà el tercer grau, l’exconseller Raül Romeva dedica la majoria del seu temps a la presó a llegir i escriure. Mentre acaba la tesi doctoral, ha escrit nou llibre: Ubuntu. La república del bé comú (Angle Editorial).

Li faig saber que fa poc més d’una setmana el meu pare, Domènec Turull Marquès, ens va deixar. Avui, 1 d’octubre de 2020, dia en què també ens ha deixat el pare Hilari Raguer, li vull dir amb tot el dolor que estem vivint, però amb tota la senzillesa i humilitat de què soc capaç, que no entenc res. Ja fa sobretot tres anys que com a cristiana no entenc res.

La defensa a ultrança dels drets humans és al bell mig del projecte independentista. No valdria la pena construir una República que no els abanderi i eixampli, però encara amb més motiu perquè vivim en un estat que els qüestiona i els lesiona constantment. Des d’aquesta convicció, a bastament compartida en la societat catalana, el gruix de l’independentisme impulsa l’amnistia com a única solució viable per a una resolució pacífica, legítima i duradora del conflicte polític amb l’estat espanyol. Sorprenentment o no, forces que es reclamen progressistes i sobiranistes, aquí i allà, no gosen sumar-se a aquesta evidència, fins i tot a risc de girar l’esquena als ciutadans que els han votat.

El govern espanyol ha obert el meló de les vies que podrien portar l’excarceració dels presos polítics. Veient d’on ve el fum se sap on hi ha el foc; per això, els darrers dies hem vist com des d’alguns mitjans, que hauran contribuït a fer la funció de globus sonda, s’ha fet bullir l’olla a propòsit d’una possible reforma del Codi Penal per actualitzar -diuen- el delicte de sedició. D’altra banda, en paraules del ministre de Justícia, hem sentit aquest dimecres que l’executiu socialista iniciarà la tramitació de les peticions d’indult que té sobre la taula, presentades des de diversos àmbits.

El ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, ha anunciat aquest dimecres durant la sessió de control al Congrés que el seu departament començarà a tramitar les diverses peticions d'indult als presos polítics la setmana que ve. Precisament, coincideix amb el tercer aniversari de l'1-O. Des del desembre el ministeri de Justícia té sobre la taula la petició de l'advocat Francesc Jufresa per a tots els líders independentistes empresonats, a la qual s'hi va sumar a l'estiu la de la UGT per a l'exconsellera Dolors Bassa i la dels expresidents del Parlament per a Carme Forcadell. Fins ara, el govern espanyol havia al·legat sempre que no havia avançat en els expedients per culpa de la crisi del coronavirus. Però ara ja han entrat en el sistema per ser processats i el ministeri enviarà una única sol·licitud per a cada condemnat. És a dir, dotze expedients.