És possible fer literatura costumista moderna, intel·ligent, divertida, autoirònica, culta, sociopolíticament maliciosa, fins i tot amb algun ocasional caient científic? La resposta a aquesta pregunta no és sí. És Climent Picornell. És clar que una literatura costumista que té totes aquestes qualitats automàticament deixa de ser costumista i passa a ser una altra cosa, més flexible, estranya i indefinible. Més postmoderna? Tampoc no importa que compliquem l’assumpte... “Moviment literari i artístic del segle xix que descriu o representa, d’una manera tipificada, personatges, ambients i costums d’una època o regió determinada”: aquesta és la definició de ‘costumisme’ que dona el DIEC.

En l’obra de Guillem Frontera hi ha, a grans trets i simplificant-ho una mica, dos tipus de novel·les: unes més de panoràmica sociopolítica ('Els carnissers', 'Sicília sense morts', fins i tot 'La ruta dels cangurs'...) i unes de caire més íntim ('Un cor massa madur', 'Si una nit penses en mi', 'L’adeu al mestre'...).

A pesar del desgavell de les darreres edicions, el premi Crexells continua sent un dels pocs guardons de referència de la literatura catalana. Guanyar-lo és important, si no per les vendes, pel prestigi. Si en miram el palmarès històric, veurem que moltes obres que han guanyat el Crexells, que premia la millor novel·la en català publicada l’any anterior, han acabat ocupant un lloc més o menys destacat dins això que hem convingut a anomenar el cànon. Com a mínim, no han acabat en l’oblit. Exemples: 'Fortuny', de Pere Gimferrer (premi Crexells del 1983); 'Pedra de tartera', de Maria Barbal (1985); 'El jardí dels set crepuscles', de Miquel de Palol (1989); 'Illa Flaubert', de Miquel Àngel Riera (1990); 'Dins el darrer blau', de Carme Riera (1994); 'La passió segons Reneé Vivien', de Maria Mercè Marçal (1995); 'Pa negre', d’Emili Teixidor (2003); 'Els jugadors de Whist', de Vicenç Pagès (2009)... La llista podria ser més llarga, entre altres raons perquè no he esmentat els escriptors que l’han guanyat dues vegades, un cànon dins el cànon: Baltasar Porcel, amb 'Les primaveres i les tardors' i 'El cor del senglar'; Joan Francesc Mira, amb 'Borja Papa' i 'El professor d’història'; Jesús Moncada, amb 'Camí de sirga' i 'Estremida memòria'; i Jaume Cabré, amb 'Senyoria' i 'Jo confesso'.

Per tractar-se la tuberculosi, Albert Camus va deixar Algèria i l’any 1942 es va instal·lar a la França ocupada. Acabava de publicar 'L’estranger' i 'El mite de Sísif'. Coherent amb el valor que donava a la responsabilitat individual, tot i la concepció existencial –l’absurd– que tenia, tot d’una es va comprometre amb la resistència. En aquest sentit, les 'Cartes a un amic alemany' –traducció de Míriam Cano, pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernández– varen ser escrites i publicades clandestinament, per tenir una utilitat combativa. Camus, com a propagandista, no recorre a l’arenga bèl·lica, ni a les proclames maniquees, ni al salvavides curterminista dels dogmes ideològics, sinó a la reflexió moral, l’argument ètic, la reflexió filosòfica i la poesia. Concebudes com quatre cartes dirigides a un amic alemany (fictici) amb qui s’ha barallat per la militància nazi d’aquest, escriu per animar els seus lectors, companys de lluita: per enfortir-los el nervi moral i la musculatura intel·lectual. Així, al patriotisme exaltat, la fúria bel·licista, l’aspiració unanimista i el dogmatisme cruel i sense fissures dels nazis, hi contraposa un patriotisme serè i escèptic, un coratge guerrer tintat de noblesa fatalista, una assumpció del matís i el dubte, i una reivindicació humanista de la justícia. Vosaltres, nazis, teniu la força, però nosaltres tenim la dignitat i la raó, ve a dir. El llibre, però, té una flaca. Camus fa creure que la fulminant ocupació nazi de França es va produir per escrúpols i seny francesos, perquè França va renunciar a “la grandesa que brolla de la sang i la mentida”. És una manera de blanquejar l’arrogància, la permissivitat, l’aïllacionisme i l’equidistància de la França de preguerra. Cert que al pròleg d’una edició italiana va dir que el “nosaltres” del llibre fa referència als “europeus lliures”, no als francesos. Però ell, en escriure-ho, per força sabia que la gent es prendria el “nosaltres” per un “nosaltres, els francesos”. Quan parla des de la moral i la filosofia, Camus és el millor Camus. Quan parla des de la història i la política, aquí és quasi De Gaulle.

Els qui hem tengut el gust de ser entrevistats per Pere Estelrich (Felanitx, 1955) en algun dels seus programes de ràdio, sabem que és un periodista amb el cervell ben moblat, d’una intel·ligència inquisitiva però cordial, que sap com fer-ho perquè els seus convidats se sentin còmodes davant del micròfon. També, i això potser és el més important de tot, sabem que és un professional a qui li agrada fer el que fa –parlar de música, de llibres, del món i la vida en general– i que fa les preguntes amb genuïna curiositat i escolta les respostes amb un interès igualment genuí. Actualment, condueix dos programes: ‘La ruta d’Orfeu’, a IB3, i ‘El crepuscle encén estels’, a Ona Mediterrània. Aquest segon programa és el més conegut dels que ha dirigit i presentat, i ara que ja fa una dotzena d’anys que es va començar a emetre (a IB3), Estelrich ha publicat el llibre 'Estels. Un retrat de Mallorca a través d’un programa de ràdio' (Documenta Balear). Tot i que és un llibre que no vol fer sang ni passar comptes amb (quasi) ningú, concebut per “entretenir”, una espècie de celebració col·lectiva i retrospectiva del programa, s’hi expliquen també algunes coses inquietants. Per exemple al segon capítol, quan l’autor fa inventari de tots els directors que ha tengut la ràdio pública i diu això: “Llevat d’Andreu Manresa, a qui tenc el gust de conèixer des de jove [...], amb cap dels altres vaig tenir relació, ni tan sols professional”. És la constatació que la majoria de directors que han tengut els mitjans de comunicació públics del nostre país han estat o bé uns paràsits del càrrec a les ordres del poder, o bé unes persones que no tenien prou clar que no es pot fer bon periodisme si no agomboles els teus periodistes. Un aspecte significatiu del llibre és que posa gairebé tot el focus en els convidats –de tota espècie i pelatge– que han passat pel programa. Aquesta no és només una decisió de perspectiva literària, sinó tota una declaració de principis. És la manera que té Estelrich de dir que el periodisme ha de tenir una mirada àmplia, oberta i dirigida cap enfora. Ell i el seu equip la hi tenen.

Qui més qui menys ho té clar, però convé repetir-ho: recuperar obres literàries valuoses és tan important com descobrir-ne de noves. I és més saludable i tot, perquè fa de contrapès a l’actitud fanàticament presentista, cada vegada més accentuada en alguns sectors del món editorial, per a la qual només importen les novetats estrictes, les quals són novetat només un parell de mesos, a tot estirar.

Les actes que escriuen els jurats dels premis literaris per argumentar els seus veredictes solen ser bastant vaporoses: un parell d’elogis inflats amb pinso ditiràmbic, una mica de fum de colors retòrics i au, a una altra cosa. Ni que sigui sense voler, però, de vegades s’hi colen qüestions literàries interessants. Ha estat el cas del Premio Reina Sofía de Poesía Iberoamericana 2019.

La gent, quan escolta o llegeix el sintagma “animals a la carretera”, pensa en animals atropellats. O això em passa a mi, un sensible sense remei –o un sàdic, vés a saber–. A partir d’ara, els lectors mallorquins també podran pensar en el primer llibre de l’escriptor pobler Francesc Company (1976), Premi Mallorca de Poesia 2018 i publicat per Viena Edicions. Dir que el llibre de Company és poesia de l’experiència no és del tot inexacte, però sí reduccionista, sobretot perquè avui ja només parlen de poesia de l’experiència aquells que la detesten i, per tant, la pinten d’una manera interessadament simplificada i caricaturesca. No cal dir que la injustícia és total. En literatura, igual que en qualsevol altra disciplina creativa, les obres són valuoses pel que són i expressen, no pel corrent estètic en què s’emmarquen o per la tradició literària que assumeixen (mira que encara haver de dir aquestes obvietats l’any 2019, verge santa). Sigui com sigui, hi ha poemes de Company que tenen les principals característiques de la poesia de l’experiència: defugen l’abstracció a favor de les realitats concretes, usen un llenguatge directe i clar en lloc d’una retòrica hiperculta, la veu poètica –que pot coincidir més o menys literalment amb la del poeta– parla d’ella mateixa amb una dicció autobiogràficament despullada... En són exemples els poemes 'Zoo Club', una recreació entre vitalista i nostàlgica dels anys festius de la joventut, i 'Exercici de piano', que tracta àcidament les relacions entre pares i fills des d’un punt de vista filial. “Si vos hi haguéssiu dedicat / tan sols un poquet més, papàs, / aquest teclat aferradís / podria ser el d’un piano”. També hi ha poemes més críptics, amb més pes de les metàfores que del fil discursiu, però són una minoria. El to i l’esperit generals són pessimistes, penombrosos: amors tristos i difícils, morts, amistats que han acabat malament... Això diu el brevíssim poema 'Celebració': “Plora, fill. / Perquè ja has nascut”. El poema que dona títol al llibre, per cert, parla d’animals atropellats per cotxes, sí, però sobretot d’humans atropellats per la vida.

No és una novetat, però cal parlar-ne. 'Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949)', de l’historiador Francesc Vilanova i publicat fa un any per Lleonard Muntaner, és un llibre boníssim. Sobretot, és important. Ningú que no l’hagi llegit està legitimat per fer perdre el temps al personal parlant del sistema cultural barceloní i català d’avui mateix. Vilanova hi conta la pugna que va haver-hi a la primera postguerra i durant tots els 40 entre els falangistes i la revista 'Destino' per fer-se amb el poder dins el món periodístic i cultural català. S’acabà imposant la gent de 'Destino', molts dels quals venien del catalanisme i havien escrit en català abans de la guerra però alhora eren uns franquistes convençuts i adoptaren el castellà sense dilemes.

El periodista, poeta i novel·lista Andreu Gomila (Palma, 1977) s’estrena en un gènere que fins ara no havia tocat mai: l’assaig. Ho fa amb el volum 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (Editorial Tres i Quatre).

L’operació de rellegir textos que un mateix va escriure per comprovar si assoleixen una determinada fita té un perill evident: constatar que, efectivament, no l’assoleixen. Fa un temps, Bartomeu Mestre 'Balutxo' va prendre la decisió de repassar els articles que havia publicat des del 2009 fins aleshores al 'Diari de Balears' i a Vilaweb. Va fer-ho per veure fins a quin punt els havia escrit amb el biaix de gènere amb què la gran majoria d’homes ens ho miram (gairebé) tot, des de la realitat política fins a les proeses culturals i artístiques passant per les qüestions més vulgars del dia a dia i també pels fets històrics més remots, un biaix que sistemàticament atorga un protagonisme absolut als homes mentre que arracona i invisibilitza les dones. Balutxo va comprovar, segurament alleujat, que el biaix, en el cas dels seus articles, no era gaire exagerat. La relectura també el va dur a aplegar en un volum alguns d’aquells articles que, sense haver estat escrits amb un propòsit feminista, estaven protagonitzats per dones o bé tenien una presència femenina rellevant. El resultat és 'Blues amb dones' (El Gall Editor) i el lector que el llegeixi hi descobrirà i hi aprendrà coses interessants i sorprenents. Els personatges i els motius que hi aborda l’autor són la mar de variats: un retrat de Santa Caterina d’Alexandria sobre una taula gòtica que es conserva a la Biblioteca del Sinaí; l’escultora, pintora i poeta Pazzis Sureda, una dona sensible i creativament inquieta que va tenir una vida marcada per terribles infortunis; la cançó 'L’aigle noir', de Barbara; el paper de les valentes dones durant la llarga i fatal Guerra de Successió (1705–1715); els brodats de Francisca Artigues Nicolau, la mare de l’artista Miquel Barceló... Un dels textos més dramàtics i suggeridors és 'Una dona putejada', que recupera la impressionant trajectòria d’Anna Maria Martínez Sagi (1907–2000), esportista de nivell, feminista de pedra picada, poeta, membre de la Junta del F.C. Barcelona, periodista, antifeixista, col·laboradora de la Resistència francesa, exiliada... Un personatge excepcional.

Igual que tantes altres escriptores del seu temps (i d’abans, i de després), Violet Page va adoptar un nom de ploma masculí, Vernon Lee, per tal que els lectors i els crítics es prenguessin seriosament els seus llibres. El raonament escarrufa, sobretot perquè, tenint en compte el context, tenia tota la lògica del món: si Page hagués firmat amb el seu nom de dona, els seus assaigs sobre estètica i les seves novel·les refinades probablement haurien estat més negligides o rebudes amb més desdeny.

La primera decisió que ha de prendre un escriptor que escriu les memòries és fins a quin punt parlarà clar. Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940) ja ha publicat dos volums de les seves memòries –n’hi falta un– i ho ha fet amb un coratge literari insòlit en aquestes latituds, on els escriptors conten tota classe de xafarderies gremials a les sobretaules però, a l’hora d’escriure, es mostren dòcils i tovets: tiren la pedra i amaguen la mà. A ‘Amor, no estàs fatigat’, Janer tira moltes pedres, però no amaga la mà. Si a ‘Ha nevat sobre Yesterday’ ja va contar sense embuts què va passar al seu poble natal durant la Guerra Civil –la seva família va ser víctima de les atrocitats feixistes–, aquí reconstrueix el món cultural de la Mallorca –i la Barcelona– dels anys 60, 70 i 80. Contràriament al que és habitual en aquests casos, en què s’evita de dir pel nom les persones a qui es critica i s’esmussa preventivament la punta dels comentaris més punxeguts, Janer conta batalletes, reprodueix (sense contrastar-les?) maledicències que li han arribat de segona mà i explica anècdotes poc afavoridores per als seus protagonistes. No només fa això –el llibre, ambiciós i sòlid, és ple d’informacions interessants relacionades amb l’educació i la literatura–, però també ho fa. S’agraeix, l’extra de picant. Entre d’altres coses curioses i polèmiques, parla de l’enamorament de Josep M. Llompart per Antònia Vicens i de com ella en passava olímpicament. I retrata el caràcter voluble, capriciós i ressentit de Jaume Vidal Alcover. I esbudella les interioritats de premis literaris: la ràbia dels que perdien, l’eufòria de qui guanyava. I inventaria les amistats i els odis que l’han unit a molts col·legues: Llorenç Villalonga, Xesca Ensenyat, Miquel Bauçà, Antoni Serra, Joaquim Molas, Baltasar Porcel, Biel Mesquida... És clar que la visió de Janer, que sovint sembla que escrigui des d’un narcisisme agreujat, és fiable només fins a un punt, com totes les visions personals. Però és important que existeixi. Igual que seria important que els que no hi estan d’acord la rebatin amb les seves pròpies memòries.

No l’he poguda veure en directe, però sí que n’he mirat detingudament el catàleg i em fa l’efecte que 'Vida de pulpo', l’exposició de Miquel Barceló a la galeria Elvira González, de Madrid, ha estat potentíssima. I això que fa de mal dir perquè algunes de les pintures exposades –també hi havia dibuixos i ceràmiques– eren de gran format, de 190 x 270 cm, o més i tot, i és impossible apreciar-les bé mirant-ne només les reproduccions, per molt que aquestes siguin impecables i que el catàleg que les acull sigui preciós, com un llibre de luxe. Més enllà del seu valor autònom, aquestes enormes pintures recents (totes són del 2018) tenen un interès afegit, i és que remeten a algunes de les pintures més icòniques que Barceló va fer a principis dels 80 i que contribuïren a donar-li fama mundial. Veure com les obres de maduresa d’un creador, i això val tant per als artistes plàstics com per als escriptors, els músics o els cineastes, estableixen connexions amb les seves obres de joventut –continuïtats fidels i divergències flagrants, modificacions radicals o variacions de detall, autocites narcisistes i correccions autopunitives– és un espectacle. Fa pensar en aquella frase de Harold Bloom que solia citar Baltasar Porcel: a partir d’un moment –no pos cometes perquè la cita no és exacta– la principal influència d’un creador és ell mateix. Barceló ha reprès en aquestes pintures recents un motiu que ha treballat molt durant els darrers quaranta anys: el de la barca enmig del mar (o la canoa enmig d’un riu o d’un llac). Si a l’oli sobre tela titulat 'Barca', del 1984, s’hi veia un personatge solitari, de fesomia similar a la de l’artista, la majoria de barques que surten a 'Vida de pulpo' són plenes a vessar de gent: siluetes atapeïdes i inidentificables. S’assemblen més, en això, a alguns dibuixos africans que l’artista va fer durant els 90 i primeries del 2000. A banda del motiu repetit, hi ha un fil fort que vincula les barques barcelonianes dels 80 amb les d’ara: la passió per la pintura, la fe en la pintura com un material creatiu inesgotable. El fang del 'Gènesi' en versió laica però igualment sublim.

Al llarg d’aquests darrers tres anys, la venerable i semestral revista 'Randa', dirigida per l’infatigable Josep Massot i Muntaner i editada per les centenàries Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ha dedicat quatre números miscel·lanis a homenatjar la figura i la feina de l’historiador Pere Gabriel Sirvent (Terrassa, 1945). Professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona des del 1975 i catedràtic de la mateixa institució des del 1993, Pere Gabriel formava part d’aquella colla de jovenots catalans que, a les darreries de la dècada dels 60, varen ser destinats a Mallorca per complir amb el deure penós del servei militar i que, igual que si es tractàs d’una pel·lícula francesa vitalista i romàntica, es varen enamorar d’un grup d’al·lotes mallorquines amb qui, al cap d’un temps, s’acabarien casant. La vinculació de Pere Gabriel amb Mallorca no va tardar a donar resultats valuosos. La publicació del llibre 'El moviment obrer a Mallorca' (1973) va representar, literalment, un abans i un després pel que fa al coneixement que el nostre país té del propi passat. El llibre va ser pioner a l’hora d’abordar i d’estudiar a fons un tema i una època que, segons els que en saben –per exemple David Ginard–, aleshores estava en un estat 'embrionari' en la historiografia mallorquina. Sòlid i rigorós des del punt de vista científic, i també innovador quant al període tractat –a principis dels 70, els segles XIX i XX estaven oblidats per la historiografia nostrada–, la manera com Gabriel va analitzar la realitat sociopolítica de les classes populars de la Mallorca de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX va permetre fer net de tòpics i de falsedats. En especial, va fer volar pels aires aquell tòpic grotesc que presentava la Mallorca del passat com una 'illa de la calma' aliena a les convulsions, les inquietuds, les lluites, els progressos, les injustícies i les esperances associades a una incerta però incipient modernitat. L’homenatge, no cal ni dir-ho, és ben merescut. Hi han pres part, entre d'altres, Francesc Lladó, Jaume Morey Sureda i Pere Fullana.

Comptar, de jove, amb una persona que confia en qui ets i en el que fas i en el que vols fer, que t’orienta quan et sents perdut i que t’esmena els errors sense humiliar-te ni fer-te sentir ridícul, és una de les millors coses que et poden passar a la vida. En especial si et dediques a la creació literària o artística. Llegint 'Diàleg entre tres. Cartes de Pau Faner, Josep Maria Llompart i Francesc de Borja Moll', publicat per l’Institut Menorquí d’Estudis a partir d’una edició de Pilar Arnau i Segarra, que també n’ha fet l’interessant estudi introductori, queda clar que, a principis dels 70, l’incipient escriptor que era Pau Faner va trobar en el rigorós i generós Josep Maria Llompart una útil figura tutelar. El poeta i crític no tan sols va llegir les obres que el menorquí li enviava al seu despatx de l’editorial Moll. També li va plantejar reflexions serioses, li va subratllar virtuts que calia potenciar, li va fer veure deficiències que calia esmenar, el va ajudar a introduir-se dins els circuits literaris de Mallorca i de Barcelona i, en general, el va encoratjar a treballar més i millor –un encoratjament imprescindible tant si tens vint anys com vuitanta. La relació de Faner amb Moll potser no va ser tan intensa, però el filòleg, que a principis dels 70 ja tenia estatus d’eminència venerable, també li dispensa un tracte paternalment cordial, l’anima a tirar endavant i li augura un futur prometedor. Pilar Arnau ho diu així: mentre que Llompart va ser per a Faner “el mestre literari”, Moll va ser “el mestre del llenguatge”. Tot i que és un llibre senzill –té un centenar de pàgines i consta d’una cinquantena de cartes en total–, 'Diàleg entre tres', que es va presentar dimecres a Ca n’Oleo, té tot el que es pot esperar d’un epistolari: proporciona claus per conèixer de més a prop tres protagonistes de la literatura catalana de les Illes, mostra aspectes rellevants del món cultural d’una època i ofereix una perspectiva directa a l’interior de la sala de màquines professional de tres homes que ho donaren tot –Faner continua al peu del canó– a la llengua i la literatura.

És fineta, la línia que separa la llibertat imaginativa, expressiva d’una manera personal i insòlita, de la gratuïtat purament extravagant, de superfície vistosa però fons buit o anodí. És una línia on la poesia i l’art modern duen més d’un segle enfilats, fent equilibris de vegades virtuosos i de vegades risibles. M’hi ha fet pensar, en tot això, la mort del pintor nord-americà Robert Ryman, que es va moure per les coordenades del minimalisme i del conceptual i que tota la vida –literalment, tota la vida– va dedicar-la a pintar quadres blancs. Contat així, pot semblar que era un estafador pedant i foteta, com tants n’hi ha en el món de l’art. Vistos en viu, però, els quadres de Ryman –alguns, si més no– són impressionants. L’estiu passat en vaig veure un al Museu Louisiana d’Art Modern (Dinamarca) i si acluc els ulls encara m’omple tots els plecs del cervell. Es titulava 'Canon', l’havia pintat el 1978 i era d’una puresa blanquíssima i abismal. No representava res, però semblava un oceà d’escumes brodades a cops de pinzell. La idea és que, hipnòtic i meticulós, tot el que feia Ryman tenia un perquè. Alguns dels poemes de Lluís Massanet (Sant Llorenç des Cardassar, 1961) que formen el seu nou llibre, 'En entredit' (publicat per Llibres del Segle i amb pròleg de Begoña Méndez), també passegen, a consciència, per damunt de la línia fina que separa llibertat i gratuïtat: “Quan els focus a mig fondre / s’obliden cruixits de fatiga / del nostre tragí de serpents / captives dins el cistell, a la fi / la nit cau en pes sobre les frontisses / de la casa sempre insatisfeta, i alenam / tranquils abandonats ja dels papers i les rèpliques, / els makeups i les politges del teler i el trànsit / sobre l’escena de fal·lus de boca en boca”. En última instància, la impressió del lector és que Massanet també tot ho fa amb una intenció, encara que se’ns escapi. Breus, de versos curts i tallants, com glops retòrics, plens d’una imatgeria agressiva –de vegades puerilment escatològica, de vegades més profunda i subtil–, són poemes que expressen un malestar existencial. Amb ràbia, sense llagrimetes lànguides.