La notícia del violador d’una nena de dotze anys tutelada per la DGAIA i els detalls de com la va gravar sotmetent-la a altres pederastes ha creat, en els mitjans de comunicació estatals, una comparació periodística inadequada i amb una fórmula comunicativa cridanera molt desafortunada. Cadenes com Cuatro i La Sexta han utilitzat el concepte "el Pelicot catalán" per referir-se a l’acusat. Ho vam veure dijous a En boca de todos, quan el programa es preguntava pels detalls de "la red de prostitución del Pelicot catalán". Va passar el mateix a Noticias Cuatro, on parlaven del fet com “el caso Pelicot de Barcelona”. A Más vale tarde repetien el recurs. No han sigut els únics. També ho han fet emissores de ràdio com la SER i tota mena de mitjans digitals. Fins i tot la web de RTVE recorre, sorprenentment, a aquest concepte.

Quan encara no ens hem pogut refer del cas Pelicot, ni ens en refarem perquè la brutalitat no s’assimila, apareix ara un altre grup de depredadors que, com els violadors de Gisèle, són el que es coneix com a persones normals. Això vol dir que els homes implicats en la xarxa de pederàstia i pornografia infantil que han destapat els Mossos, i segons les mateixes paraules del cos policial, eren homes “de tots els estatus socials” i d’edats que anaven des dels 19 anys fins als 50. Alguns d’ells, pares de fills petits i amb parella estable.

Quan van detenir T.L.M., de 40 anys, la policia va trobar més de 10.000 fotografies i gairebé 2.000 vídeos de pornografia infantil que havia fet ell mateix o que havia intercanviat amb altres pederastes en els seus dispositius. Ara, aquest home s'exposa a una condemna de 107 anys i sis mesos de presó, no només per elaborar i distribuir pornografia infantil, sinó també per com va aconseguir els milers d'imatges. Bona part es van fer a costa d'agredir sexualment una nena de 12 anys, tutelada per la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA). L'acusat gravava les agressions que feia ell mateix i també contactava amb altres pederastes perquè violessin la nena mentre ell ho gravava. Cinc d'ells han estat identificats i ara se'ls investiga en una altra causa.

Un dels periodistes més prestigiosos de la BBC durant les últimes dècades, Huw Edwards, de 63 anys, l'home que va anunciar al món la mort de la reina Isabel II, ha sigut condemnat aquest dilluns pel Tribunal de Primera Instància de Westminster a sis mesos de presó, suspesos durant dos anys, per produir i accedir a imatges sexuals de menors. El periodista va arribar a pagar fins a 1.500 lliures per algunes de les fotografies. Al juliol Edwards es va declarar culpable de tres càrrecs per produir imatges indecents de nens, delicte descobert després que un tal Alex Williams, un altre pedòfil condemnat, li enviés 41 imatges il·legals. En dues de les que tenia el periodista apareixien nens de 7 i 9 anys.

Carles Tamayo (Masnou, 1995) té més de 710.000 subscriptors a YouTube i més de 187.000 seguidors a Instagram. És, sens dubte, un influencer. A càmera sempre se'l veu amb una gorra vermella del revés, una samarreta blanca i una camisa de quadres. És el seu uniforme de feina, que l'ajuda a definir el personatge amb què s'ha fet famós: un investigador inquisitiu que parla directament a càmera i destapa sectes, estafes, pseudociències i tota mena de fraus. Però aquest personatge no s'allunya gaire de com és ell en realitat: un home jove amb molta curiositat a qui el cervell li va tan de pressa com parla i que ha aconseguit fer-se el seu propi camí. 

Vita és un poblet de la província d’Àvila, a la comunitat autònoma de Castella i Lleó. Els vots dels seus 79 habitants es reparteixen molt majoritàriament entre PP i Vox, amb alguns vots minoritaris, o residuals, per al PSOE o per al partit local Por Ávila. L’alcalde de Vita, Antonio Martín Hernández, ha saltat bruscament a la fama dins el ruedo ibérico perquè fa uns dies, durant les festes del poble, va cantar una cançoneta repugnant que descriu en to de burla el segrest i la violació d’una menor per part d’un home adult, imitant una salmòdia religiosa.

Llegeixes que un alcalde, borratxo, es veu, va cantar una cançoneta a l’escenari de les festes del poble, a Ávila, que és “apologia de la pederàstia”. Però com que sovint tot s’exagera, i sovint tothom s’ofèn, no hi pares esment fins que la sents a la ràdio. I sentir-la t’esborrona, et provoca un sentiment que és massa senzill dir que és fàstic i prou. És por, por de veritat, per la cruesa, que ja et resultarà impossible d’oblidar. Com aquella escena d’aquell llibre, com aquella frase que et van dir de petita. La cançó cantada per aquest amenaçador humà, que sembla ser tan implacablement instintiu, et resulta paorosa, et fa un mal –físic– a la panxa. El nus a l’estómac que diuen sempre, de cop és molt concret. La cançó és en castellà i al final de cada vers hi ha una rima onomatopeica. La lletra, cantada en primera persona pel sinistre borratxo, diu que es va trobar una “neneta” sola al bosc i se la va endur a “caseta” on li va “apujar la faldilleta” i li va “abaixar les calcetes”. Després, i això no ho tradueixo, canta que: “la metí el primer caliqueño, eñoenño, la metí el segundo caliqueño, eñoeño” per acabar dient –i em sembla pertorbador escriure-ho–, que “ya no queda leche”.

L'Església espanyola ha aprovat aquest dimarts un pla integral, que inclou indemnitzacions econòmiques, per reparar les víctimes de violència sexual. Un pla que s'aplicarà quan la via judicial ja estigui tancada perquè el delicte ja ha prescrit o perquè l'agressor ha mort. L'encarregada d'avaluar cada denúncia serà una comissió assessora formada per 10 integrants que analitzarà els danys causats a la víctima per trobar la millor manera de reparar-los. A aquesta comissió, de la qual encara no s'han fet públics els noms, s'hi podria sumar un representant de les víctimes o de les associacions que les acompanyen. El president de la Conferència Episcopal (CEE), Luis Argüello, ha deixat caure que segurament tots els membres que la integrin, la majoria juristes i experts medicoforenses, estaran vinculats d'alguna manera a l'Església espanyola.

A la plataforma HBO hi ha un documental l’enregistrament del qual forma part d’una teràpia de recuperació i creixement personal. És commovedor i a la vegada incòmode, perquè moltes de les situacions que passen davant de la càmera estan incentivades des de la necessitat de descobrir i entendre el passat però també estan embolcallades del dolor per acceptar-ho. Es tracta d'Una gran foto, una vida preciosa. La directora i inductora de la iniciativa és Amanda Mustard, una fotògrafa de renom que deixa Nova York per tornar al seu poble natal de Pennsilvània. La mort de l’àvia sembla el detonant d’aquest canvi. L’Amanda torna decidida a aclarir els traumes i els secrets que han convertit la seva família en profundament disfuncional. Per això, canvia la càmera de fotografiar per una de filmar i comença un procés emocional catàrtic. El documental arrenca amb l’Amanda i la seva mare visitant l’avi de la família en una residència de Florida. Sembla un home carinyós i atent. L’Amanda és qui ho grava tot fins que, després de dinar, demana fer-li una pregunta i desemmascara aquell home aparentment entranyable: “De l’assumpte del qual se’t va acusar, ¿eres conscient que tenies aquest problema i com et feia sentir?”. El seu avi matern, amb certa naturalitat, respon: “Hi havia vegades, no sé si és la realitat, que semblava que les nenes se’m llançaven a sobre. Potser sona absurd. Però volien aprendre i volien experimentar. I per a mi era una gran temptació. Una temptació en què vaig caure”. I continua explicant com va mantenir el que ell anomena “una relació sexual” durant dos anys amb una nena que en tenia nou. A partir d’aquí l’espectador descobreix com l’avi sempre ha sigut un pederasta i un predador sexual. De fet, va abusar també de la mare de l’Amanda, la seva filla, i després de les seves netes, l’Amanda i la seva germana. Però també d’altres nenes que anaven a tractar-se al seu centre de fisioteràpia. L’Amanda recuperarà les antigues filmacions del seu avi, on fins i tot hi ha seqüències on s’evidencia un voyeurisme sòrdid i llefiscós que busca les nenes i apropar-s’hi. La fotògrafa també localitzarà les dones que, quan eren nenes, van ser víctimes dels abusos del seu avi, per compartir amb elles el dolor, confirmar-los el mal que va fer el seu avi a tantes altres noies i explicar el treball de reconeixement de la maldat d’aquell home. La càmera presenciarà el procés de degradació de l’avi i, a la vegada, delatarà la seva conducta perversa. Però l’experiència també suposarà tensar les relacions familiars. L’Amanda i la seva germana retrauran a la mare per què durant la seva infància les va exposar a un violador si ella ja havia patit el mateix. També necessitaran entendre la connivència de l’àvia. El documental ens farà endinsar-nos en el context de manipulació provocat per un pederasta que va arrossegar tota la seva família a un trauma, en una xarxa de complicitats incomprensible i tòxica. Una gran foto, una vida preciosa és una història que intenta reparar el dolor de les víctimes, dinamitar el poder d’un predador sexual i, fins i tot, deixar constància d’una certa venjança cruel.

L'estat espanyol ha aprovat aquest dimarts un pla per indemnitzar les víctimes d'abusos sexuals al si de l'Església catòlica, també en els casos que hagin prescrit penalment. Seguint les recomanacions de l'informe del Defensor del Poble, la idea és que sigui la Conferència Episcopal (CEE) qui els repari econòmicament el dany, i, segons el ministre de la Presidència i Justícia, Félix Bolaños, l'executiu ja està en converses amb ells perquè així sigui. "[L'Església] té voluntat de col·laborar. [...] No s'entendria que no fos així", ha afirmat el ministre, i ha subratllat que a la resta d'Europa i els Estats Units les institucions religioses han assumit les compensacions en aquests casos.

A la plataforma HBO hi ha un documental l’enregistrament del qual forma part d’una teràpia de recuperació i creixement personal. És commovedor i a la vegada incòmode, perquè moltes de les situacions que passen davant de la càmera estan incentivades des de la necessitat de descobrir i entendre el passat, però també estan embolcallades del dolor per acceptar-ho. Es tracta d’Una gran foto, una vida preciosa. La directora i inductora de la iniciativa és Amanda Mustard, una fotògrafa de renom que deixa Nova York per tornar al seu poble natal de Pennsilvània. La mort de l’àvia sembla el detonant d’aquest canvi. L’Amanda torna decidida a aclarir els traumes i els secrets que han convertit la seva família en profundament disfuncional. Per això, canvia la càmera de fotografiar per una de filmar i comença un procés emocional catàrtic. El documental arrenca amb l’Amanda i la seva mare visitant l’avi de la família en una residència de Florida. Sembla un home carinyós i atent. L’Amanda és qui ho grava tot fins que, després de dinar, demana fer-li una pregunta i desemmascara aquell home aparentment entranyable: “De l’assumpte del qual se’t va acusar, ¿eres conscient que tenies aquest problema i com et feia sentir?” El seu avi matern, amb certa naturalitat, respon: “Hi havia vegades, no sé si és la realitat, que semblava que les nenes se’m llançaven a sobre. Potser sona absurd. Però volien aprendre i volien experimentar. I per a mi era una gran temptació. Una temptació en què vaig caure”. I continua explicant com va mantenir el que ell anomena “una relació sexual” durant dos anys amb una nena que en tenia nou. A partir d’aquí l’espectador descobreix com l’avi sempre ha sigut un pederasta i un predador sexual. De fet, va abusar també de la mare de l’Amanda, la seva filla, i després de les seves netes, l’Amanda i la seva germana. Però també d’altres nenes que anaven a tractar-se al seu centre de fisioteràpia. L’Amanda recuperarà les antigues filmacions del seu avi, on fins i tot hi ha seqüències on s’evidencia un voyeurisme sòrdid i llefiscós que busca les nenes i acostar-s’hi. La fotògrafa també localitzarà les dones que, quan eren nenes, van ser víctimes dels abusos del seu avi, per compartir amb elles el dolor, confirmar-los el mal que va fer el seu avi a tantes altres noies i explicar el treball de reconeixement de la maldat d’aquell home. La càmera presenciarà el procés de degradació de l’avi i, a la vegada, delatarà la seva conducta perversa. Però l’experiència també suposarà tensar les relacions familiars. L’Amanda i la seva germana retrauran a la mare per què durant la seva infància les va exposar a un violador si ella ja havia patit el mateix. També necessitaran entendre la connivència de l’àvia. El documental ens farà endinsar en el context de manipulació provocat per un pederasta que va arrossegar tota la família a un trauma, en una xarxa de complicitats incomprensible i tòxica. Una gran foto, una vida preciosa és una història que intenta reparar el dolor de les víctimes, dinamitar el poder d’un predador sexual i, fins i tot, deixar constància d’una certa venjança cruel.

Ara que s’acosta Nadal és un bon moment per parlar dels representants de l’Església catòlica. Especialment del papa de Roma, encara que no fa massa festa. El Papa, en un gest excepcional, ha cridat vuitanta bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola per a una reunió al Vaticà. El Vaticà, com tantes altres empreses, no evita desplaçaments ni en plena crisi climàtica. I això que en el seu cas tenen altres maneres de comunicar-se. Com a mínim, la terrenal i la celestial. El Papa revolucionari s’ha excusat dient que es podria haver desplaçat ell però aleshores hauria estat una visita d’estat i la cosa es complicava. Si ets Papa, ets el cap de massa coses, trobo. Els representants de la Conferència Episcopal, una mica menys revolucionaris que el Papa, esperaven que en la reunió es toqués el tema de la pederàstia dins l’Església però en van poder sortir alleujats. Hi havia un tema molt més preocupant: la manca de vocacions. Així doncs, després que el Defensor del Poble elaborés un informe on es parlava de 440.000 víctimes d’abusos per part de l’Església, que les víctimes no se sentissin especialment defensades després de conèixer l’informe, i que el cardenal i president de la Conferència Episcopal, Joan Josep Omella, negués la xifra, el Papa ha deixat passar el tema perquè a l’empresa els costa trobar empleats joves i això és molt més urgent. Amb els anys que porten d’abusos i d’encobriments, entenc que no els ve d’aquí abordar-ho amb rapidesa.  

Agredia sexualment la seva filla de pocs mesos de vida i compartia les imatges a internet, on oferia la criatura a altres persones per mantenir-hi relacions sexuals. I ho feia, a més, en connivència amb la seva parella i mare de la criatura. Aquest esgarrifós cas de pornografia infantil ha estat destapat per la Policia Nacional, que ha informat en una nota de la detenció a Madrid d'un home i una dona per aquests fets. Ell ja ha passat a disposició judicial i s'ha decretat el seu ingrés a presó provisional.

El Parlament de Catalunya impulsarà una proposició de llei per allargar els terminis de prescripció dels delictes greus de pederàstia. Està previst que la iniciativa de la comissió d'investigació sobre la pederàstia a l'Església es registri abans d'acabar l'any, s'aprovi a començaments del 2024 i llavors es traslladi al Congrés de Diputats. El text encara està en fase de revisió, però tots els grups parlamentaris catalans, excepte el PP i Vox, estan d'acord a tirar endavant la proposició de llei a través d'una lectura única, el tràmit més ràpid, i així evitar allargar-ho en el temps. D'aquesta manera es donaria resposta a la petició de la majoria de les víctimes que han participat de la comissió, que a les seves compareixences reclamaven que els delictes sexuals contra menors no prescriguessin. Falta, però, tancar si en la proposta del Parlament s'inclourà la imprescriptibilitat dels delictes, que es puguin denunciar sempre, o fixar un termini de prescripció molt més gran de l'actual, una fórmula en què se sentirien més còmodes alguns partits.

La Policia Nacional ha detingut un jove de 25 anys a Madrid acusat de consum i obtenció de pornografia infantil després que es descobrissin nombrosos vídeos i fotos d'una menor de Palma al seu telèfon. Al detingut se l'acusa d'un delicte de producció i consum de pornografia de menors, ja que durant la investigació els agents també van descobrir converses entre els dos en què el jove demanava el contingut pornogràfic a la menor.

Nou cas de pederàstia a l'Església. L'Escola Pia ha fet públic a través d'un comunicat que ha denunciat a la Fiscalia un escolapi ja expulsat de la institució, Manel Sales, per agredir sexualment diversos menors al Senegal durant 25 anys, entre el 1980 i el 2005. Els escolapis també han posat el cas en coneixement de les autoritats eclesiàstiques perquè emprenguin accions. Admeten que els responsables de l'orde van tenir coneixement del cas l'any 2005, però van limitar-se a fer tornar el religiós a Catalunya i apartar-lo de tasques en què tingués contacte amb infants, sense atendre les víctimes ni denunciar el cas per la via penal o eclesiàstica com "corresponia". Per això el nou provincial de l'orde, Jordi Vilà (que està al càrrec des del març passat), ha volgut demanar "públicament perdó" i engegar ara totes les vies, que arriben més de 18 anys tard.

Hi havia una vegada un home que caçava noies per les xarxes socials... La desconocida, el tercer llargmetratge de Pablo Maqueda, comença com si fos una versió actualitzada de la Caputxeta Vermella, amb el llop com a protagonista en lloc de la nena. Adaptació de l’obra teatral Grooming, de Pablo Bezerra, La desconocida pren com a punt de partida un material moral complicat, la pederàstia, per abordar-lo des d’una narració elaboradíssima que se sosté en les convencions del thriller. La pel·lícula de Maqueda, però, no és el que sembla i vol que l’espectador superi qualsevol idea preconcebuda sobre els seus personatges: el Leo, un magnífic Manolo Solo, i la Carolina (Laia Manzanares), una noia menor d’edat que ha conegut en un xat d’internet i a qui està fent xantatge.

La Policia Nacional ha detingut un home com a presumpte autor d'un delicte de corrupció de menors i creació de contingut pedòfil. El cos policial ha informat que la investigació va començar quan van trobar un telèfon mòbil amb contingut pedòfil i van iniciar les tasques per localitzar el propietari d'aquell dispositiu i autor de les fotografies.

A les 20.15 h de dimecres, el pederasta Joaquín Benítez entrava a la presó de Puig de les Basses, a Figueres, per complir la condemna de 21 anys i 9 mesos de presó imposada per haver abusat de quatre menors al Col·legi Maristes Sants - Les Corts. L'ingrés a presó, voluntari, va arribar set anys després que Benítez fos denunciat i en gran manera va passar gràcies a l'esforç de Manuel Barbero, pare d'una de les quatre víctimes reconegudes –en va haver-hi més d'una vintena– que mai va defallir per buscar justícia.

El despatx d'advocats Cremades & Calvo-Sotelo va rebre fa uns mesos l'encàrrec de la Conferència Episcopal Espanyola d'investigar els abusos sexuals comesos dins de l'Església. En les primeres sis setmanes ha rebut gairebé una cinquantena de testimonis de víctimes d'abusos sexuals, segons ha anunciat el president del bufet, Javier Cremades, criticat per dirigir la investigació sent, alhora, membre de l'Opus Dei. Però en tot cas els investigadors tenen clar que estudiaran quin paper hi han tingut els bisbes.