Després del segle XX de l’Holocaust i l’apartheid, en quin escenari ètic ens situa el drama de Gaza? Hi ha un abans i un després? Els filòsofs Victòria Camps –sota el títol Gaza, un camp d'extermini– i Santiago Alba Rico –Una simple qüestió d'escala?– responen a les preguntes.

La pregunta del títol sembla poc menys que retòrica. Almenys, si es tenen presents les infinites imatges i els dramàtics testimonis que, des del 7 d'octubre del 2023, arriben des de Gaza. Destrucció sense límit, bombardejos indiscriminats contra població civil amb el resultat de l'assassinat d'infants, dones, homes, gent gran, humiliació de presoners no combatents de Hamàs –també hi ha hagut escenes d'humiliació dels ostatges israelians alliberats– que es fan servir com a escuts humans, anorreament total del sistema sanitari i del sistema d'aigua, ús de la fam com a arma de guerra… Una devastació incalculable, més de 53.000 gazatins morts oficialment, amb tota probabilitat milers més. La població de la Franja trigarà dècades a recuperar-se, si és que sobreviu.

La supervivent de més edat de l'Holocaust, Rose Girone, va morir a Nova York dilluns als 113 anys. Girone vivia a Breslau, l'actual Wroclaw, a Polònia, l'any 1937 quan els nazis es van endur el seu marit al camp de concentració de Buchenwald. En aquell moment ella estava embarassada de nou mesos. Segons va explicar en entrevistes posteriors, va sentir com un agent li deia a l'altre: "Emportem-nos també la dona", però l'altre li va respondre: "Està embarassada, deixem-la en pau".

Ahir, que escrivia a propòsit de l’alliberament d’Auschwitz, als comentaris a l’edició online, que sempre llegeixo, hi havia subscriptors que mostraven la seva decepció perquè no esmentava Gaza.

Europa ha commemorat aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament, el 27 de gener de 1945, del camp de concentració i d'extermini d'Auschwitz a mans de l'exèrcit soviètic en una sòbria i emotiva cerimònia en presència d'una cinquantena de supervivents i de diversos caps d'estat i de govern. Entre els assistents hi havia el canceller alemany, Olaf Scholz; el president francès, Emmanuel Macron; el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, el rei Carles III del Regne Unit i els reis d'Espanya. Les grans absències de la cerimònia van ser el president rus, Vladímir Putin, i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tot i que van ser les tropes soviètiques les que van alliberar el camp i els jueus les principals víctimes de la barbàrie nazi. Putin no ha sigut convidat per la invasió a Ucraïna. Netanyahu, contra qui hi ha una ordre d'arrest del Tribunal Penal Internacional (TPI), tampoc ha viatjat a Polònia.

Ahir es commemorava l’aniversari de l’alliberament d'Auschwitz, a Polònia (i, tot i que va ser l’Exèrcit Roig qui va obrir les portes d’aquest camp, Vladímir Putin tampoc hi ha estat convidat aquest any). Cap període de la història del món em commou tant com el convuls segle XX, en què la pràctica del dolor amb finalitats morals està perfectíssimament organitzada. El pinochetisme, el nazisme, el franquisme o l’estalinisme tenen en comú aquesta eficàcia de la tortura. Els soldats russos o americans que van alliberar els diferents camps (les imatges, que ja n’hi ha, són esborronadores) es mostren aclaparats, colpits, davant d’aquells cadàvers vivents. S’escapa de la seva comprensió.

Els vuitanta anys de l'alliberament d'Auschwitz coincideixen amb els vint-i-cinc de la mort de Maria Àngels Anglada, una gran escriptora catalana del segle XX (serà homenatjada aquest dimecres a l'Institut d'Estudis Catalans), autora d'El violí d'Auschwitz, una de les primeres –i més sòlides– novel·les concentracionàries escrites per algú que no va viure en primera persona l'horror dels camps nazis, l'Holocaust i els “altres” crims comesos pel Tercer Reich que cauen fora de l'Holocaust perquè anaven contra altres grups humans: dones, homosexuals, gitanos, discapacitats, etc. Un intent seriós de donar resposta al desafiament de Theodor W. Adorno, que havia dit que, després d'Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie; és a dir, que no hi hauria manera d'estetitzar la Xoà sense banalitzar-la (parlant d'Adorno, no perdeu l'ocasió de llegir-ne les seves Minima moralia, ara en excel·lent traducció al català de Joan Ferrerons i Llagostera a l'editorial Arcàdia).

Europa commemora aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament de l'antic camp de concentració i d'extermini nazi d'Auschwitz per part de l'Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945. L'expansió de l'extrema dreta al continent, la invasió russa d'Ucraïna i l'atac d'Israel contra Gaza en marquen l'aniversari.

El meu primer contacte amb el nazisme va ser la lectura del Diari d’Anne Frank. La història d’aquesta nena, que tenia la mateixa edat que jo quan llegia el seu diari, és un dels impactes més forts que recordo haver tingut a través de la lectura. Quaranta anys després, quan vaig poder visitar el museu Anne Frank a Amsterdam, em van saltar les llàgrimes espontàniament en veure una fotografia gegant, on destacaven els ulls foscos, intel·ligents, innocents i enormes de la petita.

Més mundà que banal. Més vanitós que vulgar. Sobretot, ambiciós i convençut que el benestar familiar justifica el mal. Així és Rudolf Höss, el comandant d’Auschwitz, tal com el retrata el cineasta britànic Jonathan Glazer a la pel·lícula La zona de interés, Oscar 2024 al millor film internacional. Aquest premi connecta directament amb l'Oscar al millor film en llengua no anglesa que va guanyar el 2016 El fill de Saül, de l’hongarès László Nemes. Obres extraordinàries sobre l’Holocaust, les dues pel·lícules es complementen: cadascuna mostra el que l’altra no ensenya. I formen part d’una mena de trilogia del mal que completa Demon (2015), del polonès Marcin Wrona.

I

La presidenta del Govern, Marga Prohens, ha demanat aquest divendres, en un acte commemoratiu del Dia internacional en memòria de les víctimes de l'Holocaust, que se celebra el 27 de gener i amb el qual s'ha recordat també les víctimes de l'atac de Hamàs el passat 7 d'octubre, "no ser equidistants" davant l'antisemitisme. "Segle rere segle, any rere any, dia rere dia, el poble jueu ha estat objecte de tota mena d'abusos i estigmes". En aquest sentit, la presidenta ha dit que "primer es va parlar d'antijudaisme; després, d'antisemitisme, i avui, lamentablement, arreu del món, també a les Balears, continuam sentint discursos, actituds i proclames que demostren que l'odi contra els jueus contiua viu, com un virus que muta però que no mor".

Durant gairebé 50 anys, la novel·la A passes cegues per la terra va quedar pràcticament enterrada en l'oblit. El seu autor, el periodista i escriptor jueu Leib Ròkhman (Mińsk Mazowiecki, Polònia, 1918 - Jerusalem, Israel, 1978), va construir una obra literària profunda sobre l'experiència dels supervivents després de la Segona Guerra Mundial, que entronca amb la idea de la banalitat del mal de Hannah Arendt i amb la gran pregunta d'Adorno sobre com fer poesia després d'Auschwitz. Què va enviar la novel·la de Ròkhman als llimbs de la desaparició? La llengua en què va ser creada.

Mostrar o no mostrar, vet aquí una qüestió que encara sacseja els teòrics de les imatges de l’extermini. El cinema modern, argumenta el crític Jaime Pena, s’ha construït sobre aquest interrogant i la necessitat de representar una absència dolorosa, i d’ençà que Claude Lanzmann va utilitzar el fora de camp com la clau per resoldre aquest dilema, hem vist declinacions d’aquest recurs en diverses pel·lícules sobre genocidis.

Van haver de passar 18 anys des del final de la Segona Guerra Mundial perquè a la República Federal d'Alemanya es jutgessin per iniciativa pròpia els homes que van dirigir el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau. Els famosos processos de Nuremberg s'havien dut a terme per imposició dels països vencedors de la Segona Guerra Mundial i s'emmarcaven en el dret internacional. Els anomenats Judicis d'Auschwitz van tenir lloc a Frankfurt entre 1963 i 1965, i van confrontar per primer cop la societat alemanya amb l'abast de l'horror de la Xoà i amb la culpabilitat respecte a bona part del país.

A Anne Frank (1929-1945) se li han dedicat cançons, poemes i novel·les, rèquiems i simfonies. La seva cara ha estat reproduïda milers de vegades. És un símbol. Però exactament de què? Tothom sap qui és, però coneixem realment a la noia que va escriure un diari mentre s'amagava en un pis petit, amb la seva família i quatre amics, durant l'ocupació nazi d'Amsterdam? Per poder apropar-se a l'adolescent que es va haver d'acostumar a viure tancada perquè no la matessin i es va obstinar a escriure, l'escriptora francesa Lola Lafon va passar la nit el 18 d'agost de 2021 tota sola a l'annex del Museu Anne Frank d'Amsterdam, la casa on aquella noia jueva va viure amagada dels nazis. Aquella experiència la narra a Quan escoltis aquesta cançó (Més Llibres), amb traducció al català de Mercè Ubach.

Sense el Lorenzo, segurament Primo Levi (Torí, 1919-1987) hauria mort rere el filat d'Auschwitz. Sense el Lorenzo, doncs, no hauríem pogut llegir ni Si això és un home (Edicions 62) ni La treva (Edicions 62) ni tantes altres obres que expliquen l'Holocaust. Ho diu el mateix Levi: "Crec que a ell li dec continuar viu". El Lorenzo no només va ajudar Levi: altres, no sabem quants ni els seus noms, van sobreviure gràcies al menjar que robava i els deixava arriscant la pell. Tanmateix, és una figura pràcticament desconeguda. Ho és segurament perquè era algú molt humil, sense estudis, que es guanyava la vida com a paleta, i que no parlava gaire. La primavera del 1942 va recórrer, a peu, més de mil quilòmetres –estava acostumat a fer-ho, perquè anava caminant allà on hi havia feina– i es va plantar a Polònia. L'havia contractat l'empresa italiana G. Beotti per treballar a Auschwitz, concretament a la Buna, dedicada a fabricar cautxú sintètic. L'historiador italià Carlo Greppi (Torí, 1982) intenta esbrinar qui era Lorenzo Perrone (Fossano, 1909-1952) al llibre El hombre que salvó a Primo Levi (Crítica).

No era un secret que el papa Pius XII sabia què feien els nazis amb les minories. "No ho podia ignorar perquè rebia la visita de diplomàtics nord-americans, que estaven molt ben informats, i tenia informació dels nuncis suïssos, i se sabia que aquests li havien enviat fotografies dels camps de concentració", explica Diego Sola, professor d'història moderna a la Universitat de Barcelona i a l'Institut Superior de Ciències Religioses de la Facultat de Teologia, i autor d'Història dels papes (Fragmenta Editorial). Fins ara, però, no s'havia fet pública la documentació que ho demostra. Es tracta d'una carta que ha donat a conèixer l'arxiver del Vaticà Giovanni Coco, tal com explica Corriere della Sera.

Aquesta història comença just quan John Boyne (Dublín, 1971) posa el punt final a l’esborrany d’El noi del pijama de ratlles. L’escriptor encara no ho sap, però aquella novel·la per a joves lectors –que retratava la vida a Auschwitz des de la mirada d’un nen de 9 anys fill d’un oficial de les SS que fa amistat amb un jueu reclòs al camp d’extermini– li està a punt de canviar la vida. "Em pregunten per El noi del pijama de ratlles gairebé cada dia", admet Boyne des d’Austràlia. El que sí que ja sap llavors és que més endavant tornarà a aquell lloc inhòspit per recollir el fil dels personatges que hi sobreviuen en una altra novel·la.

"Els homes eren separats de les dones aquí, presumiblement, encara a la rampa. Llavors els grups separats anaven aquí, on es despullaven i deixaven les seves pertinences. Creiem que després anaven per aquí. Més o menys per aquí deixarien els seus objectes de valor. Aquí hi ha l’accés al camí que porta a les cambres de gas. Aquesta és l’entrada al Himmelfarhtstrasse [el camí del cel]. Era un camí de 240 metres. Conduïa a les cambres de gas". És una de les moltes converses que es poden escoltar al documental Sheol, d'Arnaud Sauli. Els arqueòlegs parlen mentre descobreixen, emocionats, que han trobat les restes d’allò que els nazis van intentar destruir i esborrar de la memòria el 1943, quan van demolir el camp de Sobibor (Polònia), on, entre la primavera del 1942 i la tardor del 1943, 200.000 jueus van ser assassinats.