Qualsevol que hagi estat a l’enterrament de Carme Alcoriza, avui al tanatori de Sant Gervasi, haurà pogut constatar –veient quantes i quines i personalitats hi havia– que era una persona respectada, apreciada i reconeguda. I constatar també que havia estat una personalitat central en un món i un temps, els dels vint anys de governs del president Pujol, que agradi molt, menys o no gens, han estat decisius en la història d’aquest país i marquen encara el present. La centralitat de la figura de Carme Alcoriza va més enllà de l’etiqueta estricta de “secretària de Jordi Pujol”. Certament, en va ser secretària com a president, abans i després. Però des d’aquest lloc Carme Alcoriza va exercir –més que no pas exhibir– un perfil propi i significatiu, dins de les regles de lleialtat, d’eficàcia i discreció que comporten una secretaria.

No soc capaç de recordar amb precisió la primera vegada que vaig parlar amb Alfons Quintà. Sabia d’ell des del tombant dels anys 1979-80 pels seus scoops com a corresponsal d’El País a Barcelona, i sobretot des del 1981-82, perquè vaig tenir bons amics implicats en la gestació periodística de TV3 que em parlaven llargament de Quintà: de la seva cara (de l’ambició internacional que va saber injectar al projecte) i, menys, de la seva creu (les rareses de caràcter, la irascibilitat, l’autoritarisme...). Òbviament, no dels aspectes més escabrosos del personatge, que ara han sortit a la llum.