<![CDATA[Ara Balears - pareu màquines]]> 10 <![CDATA[Llepar i llepar fins que s’enceti la nafra]]> Quan un gos es fa una ferida, el més pietós és col·locar-li una campana de plàstic, per evitar que el zel a l’hora de llepar-se la nafra acabi provocant un mal major. Un sector de la premsa té aquesta síndrome de l’animal ferit, quan parla d’ETA: es resisteix a deixar que el tall es tanqui i cicatritzi de manera natural. Fixem-nos en el següent titular que l’Abc col·locava en portada aquest dilluns: “L’acostament d’etarres despulla les mancances de les presons basques, que es converteixen en un polvorí”. Un cop llegeixes la notícia –i, sobretot, mires altres mitjans– descobreixes que es tracta d’un simple conflicte laboral. I, sobretot, que no té res a veure amb el grup armat sinó amb el fet que, ara fa tres anys, es van transferir les competències de presons al govern basc. I que alguns dels complements que cobraven els seus funcionaris per la perillositat associada a treballar amb membres del grup armat ja no hi són, ja que fa anys que ETA ha abandonat la via violenta. L’Abc parla de saturació als centres penitenciaris, que és contradictori: la dreta donava per fet que el canvi comportaria una allau de tercers graus per als etarres, així que calia preveure menys densitat de població reclusa. En canvi, he trobat ben poca informació en els mitjans de la caverna sobre com un jutge va haver d’investigar una possible vaga encoberta de funcionaris, quan 73 treballadors de la presó de Zaballa van agafar la baixa en molt poc temps.

]]> <![CDATA[X declara la guerra oficialment al periodisme]]> En la seva febre tuitaire, Elon Musk ha dedicat bona part dels seus missatges a blasmar els mitjans. Fins a cert punt, és normal: després de comprar per una fortuna Twitter i arruïnar-la en més d’un sentit, la seva única sortida és presentar-la al públic com a una alternativa al periodisme. Aquest dimarts, però, ha anat un pas més enllà i ha estat el compte oficial de X que ha piulat el següent missatge: “Escolteu la gent directament, no el que els propietaris de diaris volen que escolteu”. O sigui, fins ara Musk tenia una xarxa i opinava el que li rotés, però ara directament postra els missatges corporatius a les seves dèries i obsessions. Més enllà de la lletjor d’aquest moviment, que empudega –encara més si era possible– X, aquesta consigna deu haver rebentat tots els mesuradors de cinisme del planeta. Que l’home que s’ha gastat l’equivalent al pressupost de tota la CCMA durant més d’un segle a comprar una àgora pública, i que si suma més de 200 milions de seguidors és perquè ha doblegat l’algoritme als seus interessos particulars perquè t’entrebanquis amb els seus tuits a cada moment, tingui la barra de dir “escolteu la gent” a través d’un compte oficial de la seva empresa em sembla l’acte de populisme mediàtic més bèstia dels últims anys.

]]> <![CDATA[A favor dels vídeos del 'National Fachographic']]> Després de missa, la dreta madrilenya nascuda abans del 1960 ha adoptat per cristià costum sortir al carrer i manifestar-se contra els socialistes, tant se val per quina sigui la polèmica d’aquella setmana. Diumenge d’hòsties i proclames. Són catòlics abans de les dotze i protestants des d’aleshores fins a l’hora del vermut. L’última protesta ocupa les portades de La Razón i Abc. El primer d’aquests rotatius cau en la mandra de calcular honestament quantes ànimes van omplir els carrers i dona l’habitual duet dispar: els organitzadors asseguren que van ser 400.000 persones i la delegació del govern xifren l'acte en 25.000. Més que una forquilla, és directament una forca ben ampla. Allà on uns diuen que hi havia un ciutadà, els altres en compten setze. I els mitjans no hauríem de rentar-nos les mans servint dues xifres sabent que, com a mínim, una de les dues està rotundament equivocada.

]]> <![CDATA[A Alvise se li comença a acabar la festa]]> “Qui de vostès no ha fet concessions, petits sacrificis de moral, per arribar on és?” Això és el que deia Luis Pérez –àlies Alvise– en el seu vídeo, per haver agafat 100.000 euros de l’ala en un maletí i no declarar-los. ¿D’on creu que surt el seu sou d’eurodiputat, si no és dels impostos? Tot fa pensar que, fent honor al nom del seu partit, a Alvise se li acaba la festa. Aquest divendres era portada del diari Abc, ni més ni menys. És interessant que el llancin als peus dels cavalls, perquè amb altres esperpents de l’espanyolisme feixistoide el diari de Vocento s’ha mostrat molt més comprensiu. Esclar, es tracta de no disgregar l’opció legítima de la ultradreta, que és Vox. Alvise, al capdavall, es va emportar un grapat de vots gens menyspreable amb la seva campanya de consistència intel·lectual prima i greixosa com un tranchette que, en el disseny mediàtic imperant, haurien hagut d’anar a Vox. Ara, el rotatiu assegura que hi ha un “motí” al seu canal de Telegram, on suma més de 700.000 seguidors, perquè molts han baixat del burro i s'han adonat que no deixa de ser un aprofitat més de la política. És la clàssica peça que, triant unes altres respostes d’usuaris, podries titular que en surt reforçat i amb gran suport.

]]> <![CDATA[Una entrevista a un trumpista amb 'fake news' inclosa]]>

Aquest dijous el presentador del programa El matí de Catalunya Ràdio, Francesc Garriga, ha emès una interessantíssima entrevista des de Milwaukee amb el portaveu llatí de la campanya de Trump, el cubà anticastrista Jaime Florez, que servia per entendre molt bé la mentalitat dels votants del candidat republicà. De l'entrevista destacaria dos fragments. El primer és quan Garriga li pregunta si el discurs de Trump sobre immigració, que relaciona directament amb la delinqüència, li provoca "desconfort" sent ell mateix un immigrant. La resposta et deixa gelat: "Esclar que no. Jo no pertanyo a aquest grup d'immigrants als quals es refereix el president quan diu aquest tipus de coses, i jo no em posaré del costat dels que venen aquí a matar nenes universitàries, dels que arriben aquí a violar o a estrangular nenes de 12 anys a sota d'uns ponts". "Però aquests són una minoria", interromp el periodista. "Explica això als pares de les nenes", etziba Florez.

]]> <![CDATA[Telecinco i el cas del fisioterapeuta fatxa]]>

En el programa matinal de Telecinco La mirada crítica havien previst una entrevista amb un "espanyol a França" per comentar el resultat de les eleccions. És una mica estrany perquè d'espanyols a França n'hi deu haver desenes de milers, però ves per on que a la pantalla apareix un tal Daniel Gimeno, presentat com un fisioterapeuta que viu a Tolosa, i que quan Ana Terradillos li dona pas aviat comença a desbarrar contra el resultat electoral. "Ha guanyat aquest popurri esquerranós, ben animat per altaveus com Mbappé, que ha condicionat el vot de gent que normalment no vota i aquest vot és el que els ha fet guanyar", es lamentava el tal Gimeno.

]]> <![CDATA[Fenòmens paranormals amb la foto de la princesa alferes i el seu pare]]>

Aquest dijous es produeix un estrany fenomen paranormal a la premsa espanyola i catalana. Els dos diaris monàrquics per excel·lència, l'Abc i La Vanguardia, són dels pocs que no porten a portada la fotografia en format gran de l'abraçada del rei Felip VI a la princesa Elionor amb motiu de la seva graduació a l'Acadèmia Militar de Saragossa com a alferes. La fotografia apareix gran a les portes dels diaris El País, El Mundo i La Razón. I també, per motius de proximitat geogràfica, al Heraldo de Aragón, però petita a La Vanguardia i en cap format a l'Abc. Per quin motiu passa això? Doncs és difícil de dir. Segurament opera un reflex inconscient que fa que els diaris que ja són monàrquics no hagin de justificar-se, mentre que els que tenen opinadors republicans als seus rengles, o flirtegen editorialment amb aquesta opció, ho hagin de fer per demostrar la seva adhesió al règim del 78. És especialment cridaner el tema de l'Abc, ja que obre portada amb una gran foto del dia de Pedro Sánchez amb un tema, el de la regulació dels mitjans, que no és d'actualitat sinó una aposta editorial.

]]> <![CDATA[Un premi a Ayuso per la seva gestió sanitària? Sí, no és broma]]>

El diari La Razón ha atorgat a la Comunitat de Madrid el seu Premi Especial a la Gestió Sanitària en el marc dels XIII premis A Tu Salud que atorga el susdit rotatiu, que ens n'informa aquest dimecres amb una portada monogràfica on apareix Isabel Díaz Ayuso amb el premi a la mà i amb aquest titular: "Persegueixen la col·laboració público-privada en sanitat de forma insensata".

]]> <![CDATA[El ‘New York Times’ ja no és (només) un diari]]> Si preguntem al comú dels ciutadans què és el New York Times, la resposta que cal esperar que ens diguin és “un diari”. Però resulta que si mirem a què dedica el temps la gent que navega sota el seu domini a internet, veurem que la majoria de minuts consumits no ho són llegint les notícies, sinó jugant. Els passatemps creats per la Dama Grisa s’han fet tan populars que fins i tot han generat més d’un milió de subscripcions específiques: gent que no paga per llegir les magnífiques cròniques de corresponsals o els reportatges d’investigació però sí per esbrinar quina és la paraula de cinc lletres del dia o quin és el concepte que agrupa quatre sintagmes diferents. Una gràfica que ha circulat aquests dies per les xarxes socials mostra com el consum de notícies s’ha mantingut estable al llarg dels darrers tres anys –amb les oscil·lacions típiques atribuïbles a l’actualitat– mentre que el temps dedicat a jocs s’ha disparat fins al punt de superar clarament la barra corresponent al consum informatiu. I compte, que el canal de cuina, tot i representar encara una fracció petita dels minuts d’estada a la pàgina del Times, està experimentant també un creixement accelerat.

]]> <![CDATA[¿Es pot parlar a la premsa de vendre's un ronyó?]]> El titular és d’aquells que et deixen amb el croissant suspès a escassos centímetres de la boca, oberta en la seva perplexitat. “Permeteu que la gent es pugui vendre els ronyons. Salvareu vides”. És un article d’opinió que publica el New York Times escrit per un periodista que fa vint-i-cinc anys que va rebre un trasplantament. En poques hores, l’article acumula centenars de comentaris i ha circulat a bastament per les xarxes socials, comprensiblement. No falta qui acusa el diari de promoure un capitalisme salvatge, on fins i tot podem posar preu a un ronyó per promoure la donació en vida per part dels més necessitats de diners.

]]> <![CDATA[Parlar del suïcidi? Sí, amb responsabilitat]]>

Magre consol, però la covid ha comportat –almenys!– un benefici col·lateral: hem normalitzat molt parlar de salut mental. I fer-ho responsablement. En els últims anys m’he dedicat a fer entrevistes llargues, de perfil, i és un tema que sorgeix espontàniament a bona part de les converses. L’entitat Obertament fa deu anys que va publicar una guia, pensada perquè els mitjans parlin d’aquests assumptes amb responsabilitat i sense contribuir a l’estigma. Ara, l’han actualitzat i algunes de les perspectives incorporades són interessants. Al capdavall, l’OMS considera la salut mental la principal causa de discapacitat al món.

]]> <![CDATA[Mira, mama, he pintat la portada de lila]]> Hi ha mitjans de la dreta més carpetovetònica que cada 8-M es mostren més preocupats per la divisió en el feminisme que pels problemes de les dones per la desigualtat salarial, la violència sexual, el desequilibri en el repartiment de les tasques domèstiques, la delegació permanent de les cures, el sostre de vidre, el terra enganxós, la cosificació i sexualització constants, la censura si es declaren sexualment actives o vesteixen així o aixà, la violència obstètrica, les dificultats de la conciliació (i l’assumpció que són elles les que han de conciliar), l’asimetria en els espais d’opinió i reivindicació, el biaix de sexe en la investigació mèdica i farmacològica, la pressió estètica molt més sagnant que en el cas dels homes, l’edatisme que s’acarnissa especialment amb les dones, el menysteniment del futbol femení (i tantes altres disciplines), la insuficiència de les baixes per maternitat, el sacrifici en nombre de fills que sovint paguen les altes directives (però no pas ells), l’oblit històric de les artistes, la repressió que apliquen a la dona religions de tota mena, els cànons culturals masculinitzats, l’oblit de les dones en la història, la poca presència femenina en llocs de responsabilitat al cinema, les joguines que perpetuen rols sexistes, la dificultat a l’hora de visibilitzar referents femenins per esperonar vocacions de les noies per carreres tècniques i, en fi, mil i un micromasclismes.

]]> <![CDATA[Adeu, antivacunes; hola de nou, anticolesterols]]> A mesura que la covid va allunyant-se del focus mediàtic, altres corrents pseudocientífics intenten ocupar el lloc central de les teories conspiratives. Una de les que més preocupen és la que afecta el colesterol. Els seus adeptes neguen la relació entre la presència d’aquesta substància i un increment de les malalties coronàries i, com era de preveure, refusen els tractaments mèdics (i consideren absurd seguir una dieta saludable). Pot semblar l’enèsima variació dels qui sempre hi veuen tretze peus al gat, però el cas és que fins i tot la premsa mainstream ha abonat aquest escepticisme. “El mite del colesterol: abaixar els teus nivells de colesterol és quasi impossible amb dieta i sovint perillós amb medicaments”, deia per exemple una portada de The Atlantic, del 1989. I, amb la informació disponible en aquell moment, hi havia motius per dubtar de tot plegat.

]]> <![CDATA[Despatxant d’ultratomba a través de la premsa]]>

Les esqueles són un gènere aparentment immortal. Deu ser que les defuncions no passen mai de moda. Moltes segueixen fórmules estereotipades, així que les que se surten del guió criden l’atenció. És el cas d’una que es publicava aquest diumenge, en recordatori del decés d’Edelmira Banús i Pont. Després d’un text seguint les convencions de rigor que marca el gènere, hi ha una frase final cridanera: “Mare i pare, només dir-vos que al desembre, amb els nois, vàrem començar les obres de rehabilitació integral del vostre àtic a Cambrils”. Em sembla una anotació de gran força, pel contrast entre la solemnitat del moment i el caràcter mundà de la comunicació. Em porta ecos d’aquella fantàstica nota del 1914 als diaris de Kafka: “Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, classe de natació”. L’apunt final d’aquesta necrològica em sembla, també, deliciosament nostrada. Los catalanes hacen cosas, que deia aquell.

]]> <![CDATA[La pastanaga i el xarrup de sang de Pedro Sánchez]]> Una legislatura pot ser molt llarga, així que la dreta ha activat el mecanisme per fer la travessa del desert, també coneguda com a Operació Pastanaga, on la pastanaga és la prometença de victòries electorals menors… de comicis que encara no han passat. “El PSOE tem fracassar a Galícia davant la solidesa del PP i l’impuls del BNG”, titula en portada El Mundo. Un dia abans, obrien amb “El PP avantatja amb 9 punts el PSOE i doblaria els seus escons a les europees”. Quan parlen de les catalanes, en canvi, sol ser amb la boca més petita, i no sovintegen els auguris demoscòpics segons els quals el PSC pot trencar la majoria independentista i liderar el nou Govern. Fer creure que un mal resultat del PSOE pot precipitar unes eleccions generals és una estratègia destinada al fracàs, que no té en compte el factor perrosanxe, la criatura més adaptativa al clima polític d’avui, amb una capacitat de supervivència mai vista perquè s’alimenta precisament de la fel dels que el volen enterrar. Que persegueixin pastanagues, deu pensar. Jo mentrestant em beuré la seva sang. 

]]> <![CDATA[És Channel 1 una amenaça per al 3/24?]]> Circula des d’ahir un vídeo sota la marca Channel 1 que mostra un informatiu pilot generat gràcies a la intel·ligència artificial. Els presentadors són avatars digitals creats a partir de persones reals, capaços de canviar de llengua de manera instantània, i amb una aparença prou convincent (si obvies detalls com mans amb dits de formes estranyes o una incapacitat manifesta a l’hora de fer acudits lleugers per a les transicions). Els creadors asseguren que volen produir unes 500 històries diàries, comptant que les persones en general en consumim unes deu en mitja hora i, a partir d’aquí, fer que un algoritme decideixi per a cadascú quines són les peces que potencialment poden interessar-li més. Un informatiu a la carta.

]]> <![CDATA[La perla definitiva: no hi ha parlants de català]]> Escriu el lexicògraf Rafael del Moral l’article “llengua impròpia” a Voxpópuli, que nodreix la llarga bibliografia fonamentada en la idea que parlem català per tocar els nassos. Algunes perles: “Si em parlen en una llengua que no entenc quan poden fer-ho en una altra que tots dos coneixem [...] es tracta d’un estúpid cregut maleducat”. Demagògia pura, perquè el docte autor sap que els catalanoparlants, malgrat la seva tara inherent, demanen on és el lavabo del bar en perfecte castellà si són a Valladolid: el que hi ha en joc és quina llengua s’usa quan tots dos entenen el català, però només un el parla. Una altra: “S’equivoquen els qui diuen que el català és la seva llengua. És impossible. No hi ha parlants de català, sinó de castellà-català o català-castellà”. Un dia anem a la deep Osona i m’ho explica. I la millor: “Les llengües no s’aprenen a la força, sinó quan els parlants s’hi acosten lliurement perquè el seu ús resulta eficaç”. Pura doctrina liberal de qui ostenta una llengua dominant –i, per tant, ja li va bé– barrejada amb un bon raig de "nunca fue el castellano lengua de imposición". Si l’anglès amenacés l’espanyol, els peus els tocarien el cul, intentant protegir-lo.

]]> <![CDATA[La vella trampa de les dues Espanyes]]> Un dels mantres més absurds en política és allò de governar-per-a-tots. Impossible: o legisles a favor del dret a l’avortament o ho fas en contra, per citar un de mil exemples possibles. I, tanmateix, la premsa segueix repartint cada dia carnets de fracturador. Ho vam veure amb el Procés, quan s’acusava l’independentisme de dividir la societat, com si el manteniment de l’estat autonòmic no provoqués rebuig en l’altra meitat de la població, que s’obstinen a oblidar. “Sánchez agreuja la fractura entre espanyols per tapar l’amnistia”, titula l’Abc. “Sánchez aixeca un «mur» per ser president enfront de mig Espanya”, diu El Mundo. I l’altra mitja? ¿Se suposa que aplaudiria d’èxtasi si pugés un govern ultraconservador del PP i Vox regressiu en matèria de feminisme, de drets socials, de suport al col·lectiu LGTBIQ+ o de reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat? El País ho sap prou bé i per això agita l’espantall: “Sánchez defensa l’amnistia per a un govern que freni els ultres”. Aquesta polarització entre progressistes (relatius) i conservadors (extrems) acaba situant les aspiracions sobiranistes catalanes en una perversa tria entre Guatemala o Guatepitjor.

]]> <![CDATA[Murdoch s’activa a favor de PP i Vox]]> Els liberals americans solen abominar de la ultradreta, però si els seus principis no agraden, també en tenen d’altres. És el que han fet els mitjans de Rupert Murdoch, que s’han pronunciat en contra del pacte de Sánchez amb els independentistes. L’editorial del Wall Street Journal arrencava amb una bufa amb la mà oberta: “¿Recordeu quan l’estiu passat tothom tenia por que un partit d’extrema dreta tingués bons resultats a les eleccions espanyoles i posés en perill Espanya i la Unió Europea? Bé, comença a semblar que l’alternativa era pitjor”. Un altre dels seus rotatius, l’anglès The Times, també deixa trinxat el socialista, a qui atribueix una “astúcia despietada” amb la qual “ha reviscolat la magra fortuna de la causa separatista per al seu propi benefici polític”. Segons creuen, l’amnistia “debilitarà la capacitat de l’estat espanyol per resistir qualsevol intent futur de secessió”. Molt millor el bon clima polític d’Abascal y sus muchachos, on va a parar.

]]> <![CDATA[‘El Mundo’ ja narra una nova Guerra Civil]]> De la corrua de manifestacions, poca cosa a dir, més enllà de la inflació habitual de xifres. La majoria de diaris parlen de centenars de milers de persones, mentre que l’Abc s’enfila ja per sobre del milió i La Razón fa una oda a la inflació amb la seva molt generosa xifra de més de dos milions de persones. A Barcelona, en tot cas, 6.500 ànimes, que ben poc devien contribuir al còmput global. Cap novetat, en aquest front: només soroll i molt subjectives maneres de mesurar-lo.

]]>