ARCA ha aclarit públicament que no és responsable que els ultres hagin convertit el monument feixista de la Feixina en el seu altar sentimental. I la veritat és que costa decidir si és més extraordinari que una entitat patrimonialista consideri necessari justificar-se o que afirmi –com ha fet a l’ARA Balears– que “preservar la Feixina no ha contribuït a fer que esdevingui el punt de trobada ‘ultra’”. Potser la part extrema de l’extrema dreta continuaria pels segles dels segles celebrant davant el no-res. No ho veig.

Un jutge de Palma ha citat a declarar com a investigat l'expresident del Parlament, Baltasar Picornell, arran d'una querella presentada pel diputat de Vox al Congrés, Jorge Campos, després que es referís a ell com a "puta nazi". El mateix Picornell ha informat de la citació judicial a través de les xarxes socials. La compareixença està prevista per a l'11 de juny a la secció d'instrucció número 8 del Tribunal d'Instància de Palma.

‘Se’l cerca per la destrucció d’Espanya’, ‘La vida dels europeus importa’ o ‘Exportam enginyers, importam matxeters’ són eslògans que es poden llegir a diversos carrers de Mallorca, sobretot a Palma i a Inca. Els han penjat membres del grup neofeixista Identitas. Així, no són només les pantalles i les xarxes socials, el neofeixisme també ocupa espais físics a Mallorca. És un espai limitat, petit, però sí que la presència de grups de joves d’ideologia neofeixista és creixent i, a més, estan organitzats. Els estadis de futbol són, continuen sent, un dels seus principals punts de socialització –històricament vinculats a ideologies ultres–, a més d’alguns gimnasos, especialment d’arts marcials, encara que en aquest cas de manera més individualitzada i sovint sota la vigilància de les federacions esportives. La militància explícita, en canvi, és més residual.

Els grups neofeixistes que avui operen a les Illes són pocs. Però són joves, són radicals i són cada vegada més visibles als carrers i a les xarxes. No destaquen per una violència generalitzada, però sí per una capacitat creixent de captar, d’organitzar-se i de normalitzar discursos que fins fa poc eren marginals. Justament per això no els podem menystenir. La història ens ha ensenyat que els moviments d’aquest tipus no creixen de cop, sinó que arrelen lentament, aprofitant la indiferència, la banalització o la mirada cap a una altra banda.

Amb motiu dels actes oficials del 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, totes les cròniques d’aquest dilluns destacaven que, per primer cop, un cap d’estat del regne d’Espanya visitava finalment el camp de Mauthausen. Allà on van perir 7.000 republicans sota la infàmia perpètua del nazisme. Que el primer cop hagi estat el maig de 2025 gairebé que ho explica tot i no caldria afegir gairebé res més. I, tanmateix, el titular tampoc és exacte. L’hemeroteca no diu ben bé el mateix. Primer cop i mig, primera volta i escaig, primera vegada i una que va fer misto, si de cas. Perquè caldria afegir que el febrer del 1978, Juan Carlos I hi va anar i no hi va anar alhora. De puntetes. Durant una visita oficial a Àustria va preferir enviar una mínima delegació al camp, fora de tota agenda oficial, mentre ell visitava la potent indústria d’acereries de Linz i se n'anava a l’òpera de Viena. El ministre Marcelino Oreja també va escapolir-se de qualsevol visita. La discreta delegació menor estava integrada per dues persones, un cap de protocol i un membre de la secretaria de la Casa del Rei, que van deixar unes flors on es llegia: "El Rey de España a los españoles muertos fuera de su patria". Com no dir res –van morir fora de casa i això era tot.

Potser amb més motiu que mai, els protagonistes de l’ascens dels nazis al poder continuen sent objecte d’anàlisi i de debat. És el cas de Leni Riefenstahl (Berlín, 1902 - Pöcking, 2003), la cineasta per excel·lència del Tercer Reich, que protagonitza el documental que inaugura el DocsBarcelona aquest dijous, precisament el dia en què es compleixen vuit dècades del final de la Segona Guerra Mundial a Europa. Riefenstahl, d’Andres Veiel (Stuttgart, 1959), es capbussa durant prop de dues hores en els arxius de la directora d’El triomf de la voluntat i Olímpia, un fons de més de 700 caixes de documents, cartes, pel·lícules i prop de 200.000 fotografies. “Va ser un repte perquè ella era molt manipuladora i, abans de morir, va netejar l’arxiu de documents incriminadors i, per tant, hi faltaven coses”, explica Veiel.

Vuitanta anys després del suïcidi del dictador Adolf Hitler al seu búnquer a Berlín el 30 d'abril del 1945 quan estava acorralat per les tropes soviètiques, els crims del nacionalsocialisme segueixen pesant com una llosa a Alemanya. Tot i això, cada vegada són més els alemanys que volen girar full al passat nazi del país, en ple auge de l'extrema dreta a Alemanya i a Europa.

A les maternitats nazis hi havia les mullers dels jerarques, però també dones solteres. Totes tenien la mateixa missió: tenir molts fills i que fossin perfectes. Moltes hi van participar de manera voluntària. Al llibre La maternitat de Himmler (Edicions 62 / Tusquets) –traduït al català per Jordi Martín–, la belga Caroline De Mulder (Gant, 1976) descriu el dia a dia de Heim Hochland, la primera maternitat que Himmler va construir el 1936, a través dels ulls d'una infermera, les mares i un presoner.

Europa commemora aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament de l'antic camp de concentració i d'extermini nazi d'Auschwitz per part de l'Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945. L'expansió de l'extrema dreta al continent, la invasió russa d'Ucraïna i l'atac d'Israel contra Gaza en marquen l'aniversari.

El meu primer contacte amb el nazisme va ser la lectura del Diari d’Anne Frank. La història d’aquesta nena, que tenia la mateixa edat que jo quan llegia el seu diari, és un dels impactes més forts que recordo haver tingut a través de la lectura. Quaranta anys després, quan vaig poder visitar el museu Anne Frank a Amsterdam, em van saltar les llàgrimes espontàniament en veure una fotografia gegant, on destacaven els ulls foscos, intel·ligents, innocents i enormes de la petita.

Diumenge 19 de juliol de 1936 les notícies que arribaven a Mallorca per ràdio eren molt inquietants. Dos dies abans, des del Marroc, un grup de militars liderats per un Francisco Franco de 43 anys s’havia aixecat contra la Segona República del Front Popular. L’endemà moltes zones de la Península ja estaven sota el control dels insurrectes. En aquestes zones, des de Madrid s’havia convocat una vaga general indefinida. Allà on se secundaria amb més fervor fou a Pollença, el poble que, per culpa de la seva decidida resistència, acabaria sent un dels més castigats. Així es desprèn del llibre La Guerra Civil a Pollença. La revolta contra la rebel·lió (Documenta Balear, 2006), coescrit per Pere Salas, Jaume March i Andreu Cerdà. El 2002 l’historiador Pere Josep Garcia inventarià els llocs de la barbàrie a Guia de la República i la Guerra. Pollença, Port de Pollença, Cala Sant Vicenç (Illa Edicions).

El silenci encara glaça la sang. Al carrer principal només queden edificis enrunats. Al mig de la vorera hi ha la ferralla del que un dia va ser un Citroën. També es poden veure gairebé intactes algunes màquines de cosir, oxidades pel pas del temps. A un extrem del poble s'alça l'església, que ha estat reconstruïda per evitar-ne l'ensorrament. A dins hi van morir cremats vius el 1944 el Llibert, l'Harmonia, el Miquel, l'Angelina, l'Emília i la Núria, sis infants catalans de famílies republicanes exiliades.

L'endemà dels actes del 80è aniversari del Desembarcament de Normandia, el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha aprofitat el seu viatge a França per seguir pressionant els seus aliats europeus i occidentals perquè incrementin les ajudes econòmiques i militars. En un discurs a l'Assemblea Nacional, Zelenski ha comparat el règim rus de Putin amb l'Alemanya nazi de Hitler. "Malauradament, el nazisme torna. Les ciutats [d'Ucraïna] estan quedant completament destruïdes i els pobles són cremats. Hitler va travessar línia rere línia. Putin fa el mateix".

Una de les grans pors (si no ets nazi) del resultat de les europees és l’augment que es preveu de l’extrema dreta. Ja ni tan sols es parla de cordons sanitaris. Només per qüestionar-ne l'eficàcia. Lògic, si tenim en compte que en alguns llocs fer-los el buit ha estat més exitós que en d’altres. Però una cosa és fer-los el buit en les institucions i l’altra és evitar que els seus discursos involucionistes s’escampin com el cinisme dels governs. Per als feixistes la culpa sempre és dels altres, i que el món progressi adequadament és una qüestió que s’ha d’afrontar amb violència, solucionador instantani que aniquila discrepàncies d’arrel. I això que el món poques vegades progressa adequadament i mai ho fa alhora. Però qualsevol millora els sobrepassa perquè, ¿qui vol avançar quan es pot tirar enrere i viure dies gloriosos de sang, suor, llàgrimes, genocidis i supremacismes? Recordeu-me que us recordi que hauríem de parlar més sobre la inutilitat de tots els monuments que s'han fet per no tornar a caure en els errors del passat, perquè no fem més que repetir-los, els monuments i els errors. O potser aquests monuments, en realitat, estan pensats perquè tinguem present que no ens queda cap altra alternativa que devorar-nos els uns als altres i arrasar amb tot el que ens envolta. Amb períodes de pau, això sí. Per despistar. Tanco parèntesi. 

El sol primaveral il·lumina l'escena. És un dimarts del mes de maig i, com cada any en aquesta època, unes 200 persones es reuneixen als afores de Saint Helier, a l'illa anglesa de Jersey, per recordar i commemorar els estrangers que el règim nazi va obligar a treballar en condicions de semiesclavitud en la construcció del Mur Atlàntic a Jersey, Guernsey i Alderney, tres de les illes Anglonormandes, l'únic territori del Regne Unit que l'Alemanya de Hitler va ocupar. Obligats a treballar en condicions molt dures, més de 100 homes van morir a Jersey i 800 a Alderney entre el 1942 i el 1945.

Quan els soldats alemanys van travessar la frontera amb Àustria el març de 1938 i es va produir l'annexió al Tercer Reich, molts jueus van fer les maletes. Tanmateix, Sigmund Freud (1856-1939) es resistia a abandonar casa seva, al número 19 del carrer Berggasse de Viena. Tenia 81 anys i estava malalt de càncer. El psicoanalista tenia molts motius per estar alarmat: els nazis ja s'havien presentat a casa seva i havien irromput a l'editorial Internationaler Psychoanalytischer Verlag, que publicava les seves obres. Finalment va cedir i un grup molt heterogeni d'amics, familiars i admiradors va aconseguir treure'l d'Àustria el juny de 1938, i dur-lo a Londres. Freud va morir a la capital britànica, el setembre de 1939. A Àustria es van quedar quatre germanes seves, que van morir als camps de concentració nazis.

Fins al 1933, quan Hitler va accedir al poder, Alemanya havia estat el centre de nous corrents d'art d'avantguarda com l'expressionisme. Tot va fer un tomb amb el triomf dels nazis. Hi va haver artistes crítics, però també d'altres que van col·laborar amb els nazis a Alemanya, Àustria i la França ocupada. A Europa es va produir una gran transferència d'obres d'art que pertanyien a col·leccionistes privats d'origen jueu a jerarques del Tercer Reich i galeristes i col·leccionistes sense gaires escrúpols. Joan Santacana (Calafell, 1948) i Imma Socias (Barcelona, 1945) segueixen el rastre d'aquestes obres a L'art ensangonat. Saquejats i saquejadors durant el Tercer Reig (L'Avenç). Un rastre que també els duu fins a Catalunya, Espanya i la col·lecció d'art de Cambó. Els dos autors denuncien amb noms i cognoms molts dels marxants i historiadors de l'art que van lucrar-se i beneficiar-se del saqueig. "Els que van causar tant de mal i dolor no van pagar mai en proporció al mal causat. Van sobreviure amb certa tranquil·litat a partir de 1950 i es van retirar plàcidament a la nova Alemanya", denuncia Santacana.

I