La pollencina Francesca Palou Fernández, de 63 anys, recorda perfectament les eleccions generals del 3 de març del 1996 que donaren la victòria a José María Aznar, del Partit Popular, després de 14 anys de govern socialista de Felipe González. “Era amb la meva abuela materna mirant la tele. En sortir Aznar, em va dir en castellà: ‘Que tornen, Francisqueta, que tornen’, referint-se a la dreta. Era la primera vegada que sentia de la seva boca un comentari polític. En aquella època encara hi havia molta de gent viva que havia patit el franquisme i que continuava tenint por. Dia 5 de maig Aznar va ser investit president i curiosament ella va morir l’endemà d’una aturada cardíaca, a 84 anys. Per ventura no va suportar un ensurt que li va fer reviure tots els seus fantasmes del passat”.

El PP ha creuat avui una nova línia en el seu propòsit de deslegitimar el govern espanyol: demanarà a la Junta Electoral que estudïi el vot per correu de les últimes eleccions espanyoles. Així ho ha anunciat aquest matí Alberto Núñez Feijóo en una entrevista a EsRadio en què ha recollit les paraules de l’expresident José María Aznar, que ahir va plantejar la possibilitat d’una tupinada electoral per part del PSOE. D’aquesta forma, el PP es fa seu un plantejament no fonamentat que han fet servir diversos partits d’extrema dreta arreu del món i eleva la pressió contra Pedro Sánchez perquè convoqui eleccions, tal com va fer divendres el president de la Conferència Episcopal, a qui avui ha contestat l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero.

El PP ja ha mostrat la seva rotunda oposició al fet que l'Estat delegui les competències en immigració a la Generalitat i aquest dilluns ho ha fet un dels pesos pesants del partit. L'expresident del govern espanyol i exlíder del PP, José María Aznar, ha afirmat que el traspàs d'immigració pactat entre el PSOE i Junts és pitjor que l'1-O. "Ho diré amb tota claredat: el que ha passat és molt més greu que el cop d'estat del 2017. Molt més greu. No és que Catalunya vulgui marxar d'Espanya, és que Espanya està marxant de Catalunya", ha dit en una entrevista a l'Abc.

El traspàs de mitjans i diners de l’Estat a les autonomies sempre ha generat controvèrsia política, malgrat la seva previsió constitucional i estatutària. PSOE i PP s’han tirat, tradicionalment, els plats pel cap per qui donava més, sobretot, a Catalunya i al País Basc. Ara mateix la crítica dels populars i de l’extrema dreta de Vox al govern de Pedro Sánchez és que es plega als desitjos independentistes. Tot i això, tots els presidents espanyols han avalat transferències autonòmiques, sobretot els de les primeres dècades de democràcia, en què es desenvolupava la Constitució i l’Estatut. I els que més, són dos expresidents crítics amb Sánchez i la seva política d’aliances: el primer del rànquing, Felipe González (PSOE) i el segon, José María Aznar (PP).

Felipe González va perdre el poder a causa de la corrupció del seu govern, sota la gota malaia d'aquell "Váyase, señor González" que Aznar repetia obsessivament. Aznar va arribar a la Moncloa com a paladí contra la corrupció, i per donar exemple va fer fora del càrrec qui aleshores era el president de les Balears, Gabriel Cañellas, a fi de deixar clar que Aznar era implacable amb els que ficaven la mà a la caixa (Cañellas era efectivament corrupte, però també era un president acabat de reelegir pels votants, cosa que ja indicava la peculiar manera aznariana d'entendre la democràcia).

Disculpin, però escric aquest article sota els efectes euforitzants de la imminència de les vacances, situació que el meu pare resolia en dues senzilles passes: anant de vermut amb els companys de feina havent plegat i, després, arribat a casa, traient-se la corbata i llençant-la pel passadís, en una imatge simbòlica que, degudament alentida, hauria pogut servir per al vídeo Freedom de Kamala Harris. Ho veuen? Ja tinc el cap a una altra banda i no concreto.

Per entendre allò que va de la victòria independentista del Primer d’Octubre de 2017 fins a la seva (relativa) desfeta a les eleccions catalanes del 12 de maig de 2024, cal considerar, en primer lloc, el paper de la repressió exercida per l’Estat. Amb el referèndum l’Estat va veure realment amenaçada la seva integritat, i ara galleja d’haver sabut revertir la situació. La lògica de la repressió, però, posa l’accent en la nostra por. I de por n’hi ha hagut. Ara bé, la por no ho explica pas tot.

L'expresident espanyol José María Aznar va ser qui va fitxar Josep Piqué com a ministre del seu govern i és ell qui ha fet una reivindicació sui generis del seu llegat aquest dijous, lloant l'entesa amb Convergència i Unió (CiU). En l'entrega a Barcelona del dotzè premi FAES de la Llibertat concedit a títol pòstum a Piqué, Aznar ha agafat la bandera del pacte del Majestic el 1996 amb el nacionalisme català per enllaçar-ho amb la figura de l'homenatjat. "No ens en penedim els que vam buscar marcs d'entesa", ha etzibat. Ha aplaudit "l'exercici responsable" i "el pactisme", i ha afegit que aquella entesa va permetre "encarrilar la nació" espanyola. A més, ha dit que va deixar bons fruits, com ara que "el sentiment secessionista registrava índexs mínims històrics", amb el suport de l'11% de la població. "Per explicar el 2017 cal mirar a una altra banda", ha aclarit, i ha dit que el seu pacte va ser a favor de la Constitució i "per a tot Espanya" i que "Piqué compartia tot això".

Eduardo Zaplana ara és una espècie de residu tòxic de la política valenciana i de l’espanyola, però hi va haver un temps, no tan llunyà com pugui semblar, que en va ser un dels protagonistes indiscutibles. De fet, va ser una de les estrelles més rutilants de l’aznarisme, és a dir, del fort entramat de poder públic i privat que es va formar durant els mandats com a president de José María Aznar, i que han tingut una multitud de derivades en forma de casos judicials que encara avui s’arrosseguen pels tribunals. Sovint els casos de l’aznarisme repten al costat dels que es van congriar anys més tard durant la presidència de M. Rajoy –o amuntegats, o relligats amb ells–, que en molts aspectes va continuar la manera de fer les coses d’Aznar, a pesar de la tírria que es professaven els dos líders.

1. Poliètica. Aznar es queixa de "manipulació mentidera" (mendaz). Sembla mentida que a aquestes altures ell, el seu entorn i alguns dels periodistes que alimentaven l’engany encara estiguin surfejant obscenament sobre l’11-M per no haver de reconèixer la monumental barrabassada interpretativa que van fer, ja fos per càlcul estratègic o per efecte dels prejudicis amb què miren el món. Quan ja s’ha decidit com ha de ser el que passi, és difícil assumir que la realitat ha estat una altra cosa. Mantenir-se obstinats en l’error és una falta de respecte a les víctimes i als ciutadans del país que va patir la tragèdia. I, tanmateix, la tenacitat en l’engany no és perquè sí. És precisament per poder seguir practicant el frau polític o periodístic. Per poder seguir adequant la visió de la realitat als propis interessos. I, de fet, veiem cada dia com aquí i fora d’aquí hi ha sectors que distorsionen deliberadament la realitat i intenten substituir-la pel relat polític de la seva conveniència.

La commemoració dels vint anys de la massacre de l'11-M a Madrid ha remogut ferides i ha fet tornar a primera línia informativa un dels episodis més tèrbols, pertorbadors i literalment i metafòricament sagnants de la democràcia espanyola. Davant d'un malson amb quasi dos-cents morts que significava el major atemptat terrorista que hagi patit mai Espanya, al govern només li preocupaven les eleccions que s'havien de celebrar al cap de tres dies. I per mirar de salvar-les, el govern no va dubtar a mentir, a induir els mitjans de comunicació perquè mentissin (alguns, d'altres no calia induir-los perquè ja mentien de bon grat) i a dur la ciutadania a un estat de crispació i enfrontament civil extrem.

Mentre l'associació majoritària de víctimes de l'11-M ha aprofitat l'acte d'homenatge pel vintè aniversari de l'atemptat per denunciar, un any més, la doble victimització que els ha suposat el “serial de mentides i teories conspiratives” que van promoure el govern de José María Aznar, el PP i mitjans afins, la fundació FAES –presidida per l'expresident espanyol i dels populars– ha sortit a defensar que Aznar no va mentir quan va apuntar a ETA. “Ni al govern li constaven les evidències que se li retreu ocultar ni en la seva actuació va deixar d'atendre els indicis de què disposava en cada moment”, sosté el grup d'anàlisi de la fundació d'Aznar en un comunicat publicat el dia que fa 20 anys de l'atemptat.

“Només hi va haver una línia d’investigació fàctica de la policia fins a arribar a la conclusió que era terrorisme jihadista”. D’aquesta manera, a la vigília del vintè aniversari dels atemptats de l’11-M, l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha deixat clar aquest diumenge en una entrevista a Lo de Évole a La Sexta que el govern sortint, del popular José María Aznar, no es basava en cap investigació policial per apuntar a ETA. Al contrari: Zapatero s'ha reafirmat que “mai hi va poder haver dubtes sobre això”, malgrat que el PP va intentar fer creure el contrari a tota la societat espanyola.

El periodista Javier Martín de l'agència Efe explica a l'ARA que l'11 de març del 2004 al matí estava fent una entrevista en un búnquer secret de Beirut a un alt càrrec de Hezbol·là, la guerrilla xiïta que actua al Líban. Era un lloc subterrani on, en teoria, no hi havia d'arribar cap senyal de l'exterior. Tot i això, quan va acabar l'entrevista el representant de Hezbol·lah li va dir que sentia molt el que havia passat a Madrid i que els que ho havien fet eren "mals musulmans que no representaven l'islam". Martín relata que en aquell moment no sabia de què li parlava, però quan va sortir a l'exterior i va saber la magnitud dels atemptats, va escriure ràpidament un teletip assenyalant que Hezbol·lah en responsabilitzava el jihadisme i els condemnava. Aquest teletip, com tantes altres informacions que assenyalaven cap a l'autoria jihadista durant les primeres hores i dies, mai es va publicar en un mitjà públic com l'agència Efe. Això mateix va passar amb moltes altres informacions que apuntaven a l'autoria jihadista i no a ETA, que van ser censurades als mitjans públics espanyols, llavors controlats pel PP.

La carta de la setmana passada de l'expresident Carles Puigdemont que contenia l'amenaça de "se sabrà tot" ha enervat la FAES, la fundació de l'expresident espanyol José María Aznar. Lluny de reaccionar com Alberto Núñez Feijóo –que en un primer moment va obrir-se a l'indult condicionat a l'expresident–, el think tank popular respon atacant: tant als independentistes com al PSOE.

Hi ha un fil de lògica argumental en la dèria del jutge de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón de considerar que la protesta del Tsunami al Prat va ser terrorisme. Si la manifestació davant d’Economia del 20 de setembre va ser sedició, si el referèndum de l’1 d’Octubre va ser un cop d’estat, si segons la vicepresidenta d’aleshores l’objecte de les actuacions policials mai van ser les persones sinó les urnes, i si als presos polítics els van acabar processant per rebel·lió, és lògic concloure que entre els milers de manifestants que van ocupar la terminal del Prat hi havia terroristes.

La darrera proposta constitucionalista del PP consisteix en una esmena a la totalitat de la llei d'amnistia, que serà el papus contra el qual els patriotes espanyolistes projectaran, en els propers mesos, odis i entusiasmes. L'esmena es presenta com una mesura dissuasòria contra allò que el PP anomena “deslleialtat constitucional”, i inclou dues propostes cridaneres: la il·legalització tant dels referèndums d'autodeterminació com de les declaracions d'independència, i la dissolució dels partits i/o organitzacions que els promoguin. Diversos juristes (progressistes, d'acord) alerten que es torna a tractar d'una proposta involucionista, i que, en concret, la idea de dissoldre partits polítics entra en un terreny altament fangós i dubtosament democràtic. En realitat, es tracta d'un clàssic de l'arsenal retòric de la dreta: enduriment del Codi Penal contra allò que no els agrada. En aquest cas, per partida doble: d'una banda, es tractaria de recuperar (ampliat, i rebatejat com a deslleialtat constitucional) el delicte de sedició. I de l'altra, el que es proposa torna a anar en la línia de la llei de partits de l'època Aznar: lleis fetes a mida per deixar fora de la llei l'adversari a qui es vol impedir que pugui participar en el debat públic. En aquell moment es tractava de l'esquerra abertzale, ara de l'independentisme català.

Si fos per Pedro Sánchez, la negociació del PSOE amb ERC i Junts en dues taules separades tindria els dies comptats. El president espanyol ha apostat aquest dilluns per unificar la negociació amb els dos partits independentistes en un sol espai, atès que en les dues bandes es parla sobre la resolució del conflicte polític. Ho ha dit en una entrevista a la Cadena SER on, tanmateix, ha admès que ni l'estat de les converses ni les posicions dels interlocutors permeten passar de dues taules a una. "Estem parlant de les mateixes qüestions, un problema polític amb el moment àlgid del 2017. M'agradaria que poguéssim arribar a un procés de negociació en què hi hagués ERC i Junts", ha dit Sánchez. Ara bé, tot seguit ha admès: "Ara és prematur i està molt verd". Per això ha dit, en aquest sentit, que d'entrada Esquerra i els juntaires no compartiran verificador, un rol que en el cas de Junts ha assumit el diplomàtic salvadoreny Francisco Galindo Vélez (San Salvador, 1955), que actuarà amb el suport de l'entitat suïssa Henry Dunant.

El 28 de juny de 1996, quinze membres de la ja aleshores extinta organització Terra Lliure eren indultats pel govern espanyol en un dels primers consells de ministres del nou executiu, encapçalat per... José María Aznar. La firma dels indults va anar a càrrec de la ministra de Justícia, Margarita Mariscal de Gante. Una decisió que el PP prefereix oblidar, tot i que des de les files socialistes insisteixen a recordar-los-hi cada cop que en tenen ocasió. Aquest mateix dimecres ha estat el president en funcions, Pedro Sánchez, qui ho ha fet servir durant el seu discurs. "Res del que estem vivint és inèdit en la nostra democràcia, perquè tot ja va ser fet abans per governs del PP", ha començat a dir mentre defensava l'amnistia. "El govern del PP va indultar membres de Terra Lliure, sentenciats per terrorisme. Quin escàndol, senyor Feijóo", ha ironitzat el candidat.

Són dies de gran complexitat per als polítics. També són dies en què tothom se sent implicat en allò que els polítics estan negociant, perquè tot plegat és ben excepcional. La veritat és que, des de l’inici del Procés, cada convocatòria electoral a les Corts Generals ha estat complicada –hi ha hagut dues repeticions electorals–, i també ho han estat les eleccions catalanes. La gran diferència és que, des de 2010, és la primera vegada que els partits d’obediència catalana poden condicionar, a favor seu, la política espanyola. Això està provocant el terratrèmol que tots veiem a la dreta espanyola, que és la que més es defineix pel seu caràcter nacionalista dominant.