Els municipis de la serra de Tramuntana concentren les rendes més altes de les Illes Balears. Segons les darreres dades de l'Agència Tributària, Esporles és el municipi amb més de 1.000 habitants amb la renda bruta mitjana més elevada de l'Arxipèlag: 47.908 euros anuals per declaració. El segueix de prop Valldemossa, amb 46.046 euros, municipi que els darrers anys havia liderat aquest rànquing i que enguany ocupa la segona posició.

Una dona suïssa resident a Mallorca i una parenta seva que viu al país alpí han iniciat un procés per reclamar part d'una herència que va deixar un milionari francès del segle XIX anomenat Esteban Descloux i que es va casar amb una menorquina fa devers 200 anys. Segons Europa Press, les dues parentes s'han posat en contacte amb el Bufete Osuna, especialista en aquesta mena de casos, per reclamar la seva participació en un gran patrimoni que inclouria castells, palaus, cases, finques rústiques, joies i altres béns, a més de moltes obres d'art.

Valldemossa és un dels deu municipis de més de mil habitants amb una major renda bruta per habitant d'Espanya. Segons es detalla a l'eina web Fitxes socioeconòmiques del Consell General d'Economistes (CGE), el llistat el completen quatre municipis que pertanyen a la província de Barcelona (Sant Just Desvern, Cabrils, Matadepera i Sant Cugat del Vallès), altres quatre a Madrid (Pozuelo, Boadilla, Venturada i les Fregues) i un a València (Rocafort).

Espanya va perdre l'any passat milionaris, en passar de 250.600 a 246.600, però la riquesa dels que formen part d'aquest club tan selecte va continuar creixent. Són algunes de les conclusions de l'informe La riquesa mundial 2025, publicat per la consultora Capgemini.

Les Illes varen tancar el tercer trimestre de 2024 amb una pujada interanual del 3,2 %, un augment de l’ocupació a tots els sectors i unes bones perspectives per al 2025 amb el turisme –això mai canvia– com a motor. Però, com a element transversal, l’economia enfronta diversos desafiaments. L’economista Pau A. Montserrat en destaca intentar trobar solucions a la massificació del territori, als efectes del lloguer turístic i, sobretot, a la manca (i els preus desbocats) de l’habitatge.

La intel·ligència col·lectiva s'està convertint en un eslògan destinat a captar l'essència de l'economia del coneixement, en què multituds de persones col·laboren en reptes difícils, aportant cadascuna una cosa diferent. El resultat és l'experimentació i la innovació contínues, cosa que condueix a grans descobriments. I amb la proliferació de la intel·ligència artificial, els participants en aquest procés fins i tot poden no ser humans. No és una idea feliç?

Des que els dos mots combinats han entrat en escena, després de les eleccions catalanes i enmig de l’agenda política del moment, que no deixo de barrinar-hi. I el que queda de neurona, a aquesta alçada del curs, va recuperant el cúmul de finançaments singulars acumulats que som –i alhora, que no ens deixen ser. Alguns d’ells són estructurals, d’altres són paradoxals i d’altres, definitoris del moment que vivim. I la neurona es mareja, és clar. El més recent, que no anecdòtic, podria ser el de la Fórmula 1. Mentre vèiem com un cotxe de competició derrapava a tot drap –i a tot fum– a la zona de baixes emissions de Barcelona, una de les ciutats més contaminades d’Europa, era imperatiu rememorar que la factureta del forat del Circuit de Catalunya ens ha costat la cremada de 12 milions d’euros públics. Podríem afegir la Copa Amèrica –50 milions d’euros i un contracte draconià on s’hi detalla que, en cas de beneficis, l’últim a veure un duro seran les administracions públiques que el financen. O el Mobile –150 milions d’euros pel cap baix entre 2012 i 2021. Només poso les xifres i anticipo la reflexió: molta inversió pública per a molts guanys privats; socialització de costos i privatització de beneficis, en l’estela d’acabar pagant festes privades sense cap retorn social. El turisme, sí, deixa molts milions, però els deixa en llocs molt concrets –a quin preu, amb quins costos i amb quina factura endossada a la ciutadania? Mil preguntes per a cada tupinada.

Acabava l’article d’ara fa dues setmanes plantejant aquest repte, avançant que la resposta no era fàcil, i prometent que ho tractaria en el següent. Explicava fins a quin punt era evident que estàvem entrant en una nova etapa de la història humana que exigia canvis profunds per assegurar la continuïtat de la nostra vida en la terra, fent que els augments demogràfics no afectin profundament ni la sostenibilitat ecològica (canvi climàtic i esgotament de recursos) del planeta, ni la sostenibilitat social (benestar,  equitat i convivència) de les persones. Repasso ara què és el que ens caldrà fer i insinuo d’on poden sortir els recursos financers que necessitarem. Avanço que per fer-ho caldrà revisar el contingut d’algunes de les paraules que utilitzem actualment de forma molt freqüent al parlar del nostre model de vida i de consum, com són desenvolupament, creixement, progrés, benestar, desigualtat, equitat, eficiència, eficàcia, estalvi, despesa i reutilització.  

Després d'evitar durant anys tota menció explícita a la causa principal del canvi climàtic, els negociadors de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP28) de l'any passat a Dubai finalment van acordar advocar per "la transició cap a l'eliminació dels combustibles fòssils". Però una pregunta incòmoda continua ocupant un lloc preponderant: com es finançarà aquesta transició? Com va observar recentment Simon Stiell, cap climàtic de l'ONU, "és extremadament obvi que les finances són el factor decisiu en la lluita mundial contra el canvi climàtic".

L’hereva de BASF, Marlene Engelhorn, de 31 anys, considera que ella no ha fet res per tenir els 25 milions d’euros que ha rebut de la seva àvia, i per això els vol repartir. Es queixa que l’estat austríac no li fa pagar impostos. Engelhorn pertany a un moviment que defensa una fiscalitat més justa per combatre la desigualtat i 50 persones empadronades a Àustria decidiran què s'ha de fer amb el 90% d’aquests diners. Les herències, efectivament, sostenen la desigualtat. Posicionen les persones en un lloc més privilegiat d’entrada. No cal que siguin grans fortunes. Les oportunitats varien en funció del país i de la família on has nascut. Això no vol dir que excepcionalment no es pugui trencar aquesta cadena, però la realitat és que la sort econòmica va passant de generació en generació i, com el cas de Marlene Engelhorn, no s’ha fet res per merèixer-la, a part de l’atzar del naixement. Ella i alguns altres milionaris són una minoria de privilegiats incòmodes amb la seva fortuna i conscients del mal repartiment de la riquesa al món. Però no fa la sensació que els seus exemples arribin a estendre’s massa lluny. Encara menys pels governs. Llàstima. 

Més de la meitat de la riquesa a Espanya està en mans de només un 10% de la població. I de fet, el 22% de la riquesa a l'Estat la té només un 1% de la població. Són conclusions de l'informe Desigualdad SA, que publica l'ONG Oxfam amb motiu de l'inici del Fòrum Econòmic Mundial de Davos (WEF, en les sigles en anglès), que comença aquest dilluns a la localitat suïssa. L'informe indica que el 50% de les llars més pobres de l'Estat només tenen un 8% de la riquesa.

Els primers dies del mes de gener es caracteritzen per l'actualització de preus a l'alça i, amb sort, també dels sous. Tot i que el més probable és que aquest augment quedi per sota de la inflació, consolidant així una pèrdua de poder adquisitiu que s’acumula des de fa temps. Els esforços polítics i socials tant en la millora de l'estabilitat contractual com en la pujada del salari mínim han quedat descafeïnats per l’entorn inflacionari i la situació del preu de l’habitatge.