Assumeixen que "potser un error de comunicació" els va portar a ser considerats com una marca per a pijos, però de l'error a la realitat hi ha un salt. Així ho defensa Clemente Cebrián, un dels fundadors de la firma de moda madrilenya El Ganso. "És un estil europeu. Ens van encasellar amb un estil pijo, i som més aviat una marca internacional. A França ens relacionen amb qui és alternatiu", explica Cebrián en una conversa telefònica amb l'ARA.

Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 - Angers, 2011) és un dels grans referents del tapís i l'art tèxtil català de la segona meitat del segle passat, un dels grans exponents de l'Escola Catalana del Tapís i un creador experimental que va exposar a França, Mèxic, els Estats Units, el Brasil i Veneçuela. Tot i això, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) només hi ha una obra seva (Punt cec) i mai li havia dedicat una exposició. Fins ara. El museu ha inaugurat aquest dilluns Diàleg de llum, una mostra amb tres tapissos monumentals de Grau-Garriga que s'exposaran fins a l'11 de setembre de l'any vinent. "Recuperem el llegat d'un artista que no estava recollit dins de cap institució, i que s'ha conservat gràcies a la seva família", explica la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose. Diàleg de llum és el primer d’una sèrie de projectes de recerca i exhibició impulsats pel museu, que vol rescatar pràctiques i agents rellevants dins l’escena local i internacional i que no sempre han estat prou reconeguts. 

Les Balears participen en el projecte ‘Nous horitzons’, que té l’objectiu d’avaluar alternatives per a la reutilització i reciclatge de tèxtils i analitzar problemàtiques comunes a l’Euroregió, com els canvis en la qualitat del tèxtil causat pel model fast fashion.

A Beranga, un petit nucli de població de Cantàbria, encara recorden la família Blanco. L’Antonio, que s’havia dedicat tota la vida a la ramaderia, s’havia casat i havia tingut sis fills. A casa seva, sempre hi tenia un munt de gent. Quan, a finals dels 50, va instal·lar el primer televisor de Beranga al seu menjador, es va convertir en un dels homes més populars del poble. “Era una família molt apreciada, gent boníssima, treballadora i lleial”, recordava fa uns anys María Eugenia Renedo, tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Beranga, en un reportatge a El Diario Montañés.

El dimarts 30 de gener del 2007, a un quart de quatre de la tarda, els Bombers de la Generalitat van rebre un avís. D’una de les naus del polígon Masia d’en Frederic, a Vilanova i la Geltrú, en sortia una columna de fum blanc. Es tractava del magatzem de Selecciones Americanas, una empresa històrica del Garraf dedicada a la confecció de roba interior i banyadors. La plantilla feia pocs minuts que havia acabat el torn. Dins l’edifici ja no hi quedava ningú, però quan van saber la notícia, molts d’ells van decidir tornar-hi. Entre la vintena de dotacions de Bombers i els efectius policials, hi havia abraçades i plors. El material que s’emmagatzemava en aquella nau havia de servir per pagar una part de les indemnitzacions als 130 treballadors afectats per l’ERO que l’empresa havia presentat uns mesos abans, segons els sindicats, preguntats aquella setmana pel Diari de Vilanova. Les cares eren llargues.

Si surts de compres amb 100 dòlars pots tornar amb uns texans Levi’s o amb mitja corbata Hermès. O també podries anar a Primark i omplir tot l’armari. La firma de roba low cost et vendrà una samarreta per 3,5 dòlars i uns pantalons per 10. Els preus semblen massa bons. Rivals com Zara o H&M, considerats barats abans de l’arribada de Primark, ja collen els seus proveïdors. Què fa diferent Primark per vendre roba encara més barata i seguir guanyant-hi diners?

A partir del moment que es va declarar oficial la lluita contra les bosses de plàstic per conscienciar sobre l’impacte dramàtic del plàstic en el medi ambient, a casa vam assignar un calaix a les bosses de roba per intentar prescindir-ne. El cobrament de les bosses de plàstic va implicar que molts establiments en regalessin i el calaix es va començar a omplir, fins al punt que cada cert període de temps es produeix un col·lapse al seu interior que impedeix tancar-lo amb facilitat i s’ha d’intervenir amb un procés de selecció, assignació de nous usos i reciclatge. En el darrer recompte n’hi havia 32, i n’hi ha de tota mena: lemes feministes, frases per estimular la lectura, logotips d’editorials, marques de roba i d’alimentació, propaganda d’establiments locals, dibuixos d’estètica hippy, acudits enginyosos que fan referència a la simplicitat de la bossa i fins i tot una amb un tauler dibuixat del tres en ratlla per si l’usuari que la porta ha de matar el temps quan l’autobús no arriba.

“L’hem restaurat aquest any”, em diu la Sílvia Carbonell, directora del Museu Tèxtil de Terrassa. És un vestit preciós, blanc com la llet, sencer, fet d’un teixit de seda i tul, brodat amb lluentons i perles d’imitació, i amb cua.

L’estiu és un bon moment com qualsevol altre per comprovar la traça que tenim amb la costura: però és que, a més, gaudim de més temps lliure, la roba és més lleugera i manejable i els patrons són, en general, més senzills. Per això, i perquè lluir les nostres pròpies confeccions és un gust, aprendre a cosir és una possibilitat a valorar. Només falta escollir el lloc on començar, i aquestes són les nostres propostes.

Davant les objeccions d’uns escèptics sabaters, que es resistien a fer un lloc als seus aparadors a les sabatilles de José Paredes, l’aleshores jove empresari d’Elx es va arriscar. Les va fabricar igualment i les va deixar en concepte de dipòsit durant mig any. El tracte era senzill. Si les venien, ell recuperaria la inversió; si no, perdria tots els diners. Tres mesos després, ja reponia comandes. Així evocava Rafael Paredes en una entrevista recent el coratge del seu pare. Aquesta determinació va obrir el camí a una companyia que els anys 70 i 80 es va convertir en l’empresa pionera del calçat esportiu a Espanya. Una fita recordada els últims dies amb motiu de l’adeu del fundador de Paredes, mort als 88 anys en caure el vehicle que conduïa en una basa de rec.

Hi va haver una època en aquest país que els empresaris no estaven reclosos en un sector determinat de l’economia sinó que estenien els seus tentacles cap a una diversitat de negocis i de càrrecs avui difícilment imaginable. Un cas paradigmàtic d’aquestes dinàmiques va ser Ignacio Coll, que des d’un negoci tèxtil va arribar a posar els peus en una àmplia panòplia d’activitats, que van des de la cervesa fins al petroli, passant per la banca i els ferrocarrils.

Sostenibilitat i economia circular. És l’oferta de Circoolar als seus clients. “Aportar valor, perquè en preu no podem lluitar contra els xinesos”, explica Celina Tamagnini, la impulsora d’aquest projecte amb Luis Ribó. Són dos emprenedors que ja han aconseguit clients del nivell de la farmacèutica Uriach, la multinacional de begudes Pepsico i els laboratoris Isdin. La idea neix de l’experiència de la Celina en responsabilitat social corporativa. Treballava per a una multinacional i Ribó li va proposar d’emprendre. “Soc un perseguidor que després va ser caçat”, explica Luis Ribó. Perquè la Celina primer li va donar carabasses quan li proposava muntar una empresa, però un temps després va ser ella qui el va anar a buscar amb la idea de Circoolar.

L’escena es repetia cada cert temps. Sobretot coincidint amb els canvis de temporada i l’arribada de les rebaixes. “¿Em dones diners per comprar-me aquesta dessuadora?” La pregunta es contestava ràpidament amb una mirada inquisitiva, una arruga al front i una resposta ben clara: “¿Tu creus que ens hem de gastar 80 euros per un jersei?” I així el progenitor o la progenitora tancava la discussió fins al pròxim intent d’aquell adolescent que desitjava una peça de roba que tenia tant d’estètica com d’estatus social. La marca de moda Rams 23 es va convertir, per a una generació de catalans, en un dels símbols d’una època en què els logos i els noms de les empreses es van fer omnipresents als estampats de la roba.

En aquest arbre genealògic hi apareixen uns quants Pierre. Però abans del que va fundar Glovo, n’hi va haver un que va néixer a Alsàcia i que va arribar a Catalunya al segle XIX per fundar-hi una fàbrica tèxtil. Quatre generacions més tard, Oscar Pierre Miquel -per distingir-lo del seu pare, Oscar Pierre Prats-és el primer dels quatre cosins que han acabat creant la seva pròpia empresa. Aquesta és la història de la, probablement, primera nissaga tecnològica de Catalunya.

Un poll (sí, un poll) ens ajuda a datar que l'ésser humà es va començar a vestir fa uns 70.000 anys, després de centenars de milers d'anys anant despullat pel món. Va començar a vestir-se per raons de supervivència, com per exemple combatre el fred. Si repassem la història de la humanitat, la vestimenta dels humans no ha inclòs la roba interior fins fa relativament poc i en determinades èpoques. Podem considerar que els precursors de la nostra roba interior eren els tapalls que portaven els nostres avantpassats. L'exemplar més antic trobat pels arqueòlegs és el que duia l'Ötzi, l'home del gel trobat en una glacera del Tirol, que va morir fa més de 5.000 anys. El tapall de l'Ötzi, els calçotets bolquers de Tutankamon o els subligaculum que duien els romans són el més semblant que trobem al llarg de la història antiga a la roba interior tal com la concebem avui. Durant centenars d'anys, sota la vestimenta no hi diuen res... i és millor no entretenir-se gaire en pensar en les conseqüències d'aquest costum tan poc higiènic. 

“El xandall és un símbol de derrota. Quan perds el control de la teva vida, te’n compres un”. La perla és del controvertit dissenyador Karl Lagerfeld. Dos anys després de la seva mort, però, només cal fer una cerca ràpida per les pàgines web de les diferents marques de luxe de moda per comprovar que o bé la societat està derrotada (tal com defensava el dissenyador de Chanel) o ell estava equivocat. Louis Vuitton, Gucci, Ralph Lauren, Armani o fins i tot la mateixa Chanel, entre moltes altres marques, han sucumbit al xandall, considerat tradicionalment per la indústria una peça hortera, que, impulsada per la irrupció del covid, ha entrat a totes les cases a la mateixa velocitat que la pandèmia.

L’usuari @_jujujust_ té 207.000 seguidors a Instagram i no és cantant, ni actriu, ni socialité, ni influencer. Fa tapissos. Molta gent, d’entrada, associarà aquesta paraula amb objectes sumptuaris i polsegosos que adornaven les parets dels palaus fa segles. Però res a veure amb els tapissos que fa Judit Just Anteló, la persona darrere d’aquest compte d’Instagram, uns tapissos innovadors i esclatants de formes i colors. A la seva botiga d’Etsy avisa que hi ha una llista d’espera d’uns cinc mesos. L’èxit i el furor són evidents.

L'empresa mallorquina Decoraciones Egea ha desenvolupat un acabat tèxtil que permet eliminar el 99,9% de les substàncies víriques, inclòs el covid-19, en dues hores. El director d'operacions de la companyia, Mario Egea, explica que el producte que aconsegueix aquest efecte s'adhereix al fil amb el qual s'elabora el teixit, fet que el fa més eficaç que qualsevol esprai. Decoraciones Egea ha creat aquesta propietat en col·laboració amb un fabricant tèxtil estatal –del qual encara no es pot revelar el nom– i preveu comercialitzar-la a partir de la setmana vinent.

El sector de la moda concentra en les Illes Balears 119 empreses, que facturen 572 milions d'euros i donen feina a 3.627 persones, segons el diagnòstic presentat a les empreses del sector en la primera reunió del projecte de desenvolupament estratègic i la posada en marxa del clúster de moda.

Inditex va obtenir un benefici net de 1.409 milions d'euros en el primer semestre del seu exercici fiscal 2018-2019 (des de l'1 de febrer fins al 31 de juliol), la qual cosa suposa un augment del 3% respecte al mateix període de l'any anterior, segons ha informat aquest dimecres la companyia a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).