El menorquí Octavi Alberola, figura clau de l’anarquisme internacional, ha mort a Perpinyà a 96 anys. Exiliat per la dictadura de Primo de Rivera, es va convertir en una figura destacada de la resistència antifranquista, especialment durant la dècada dels 60, quan des de l’exili va organitzar diverses accions contra el règim, inclosa una conspiració per assassinar Franco que finalment no es va dur a terme.

El 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial, molts republicans comptaven els dies perquè els aliats envaïssin Espanya i traguessin Franco del poder. Res d’això, però, passà. En el nou context de la Guerra Freda, el primer ministre britànic, Winston Churchill, anticomunista furibund, s’estimava més que ca nostra estigués en mans d’una dictadura abans que d’una República bolxevic. La decepció es consumà el 26 de setembre del 1953 amb els famosos Pactes de Madrid. Els Estats Units es comprometien a ajudar econòmicament un país d’un gran valor estratègic a canvi de poder bastir en el seu territori una bona xarxa militar –de resultes d’aquell acord és la base del Puig Major, inaugurada oficialment el 1960.

Abans de la irrupció del turisme depredador, a principi del segle XX, a Menorca, hi havia gent que creia en la utopia d’un món millor. Foren els anarquistes (‘sense govern’, en grec), també coneguts com a àcrates o llibertaris. Seguiren els dictats de pensadors com el britànic William Godwin (1756-1836) i el rus Mikhaïl Bakunin (1814-1876), que preconitzaven la llibertat total dels ciutadans i la desaparició de l’estat i de la propietat privada. La historiadora algaidina Catalina Martorell Fullana coneix bé aquest moviment. És autora del llibre Anarquisme i lliurepensament a Menorca, 1898-1923 (Calumnia, 2020). “En aquesta illa –assegura– el republicanisme fou molt potent durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). Hi havia persones que participaven en lògies maçòniques i societats lliurepensadores o bé abraçaven noves religions com el protestantisme o l’espiritisme. Això facilità la penetració de les idees anarquistes entre les classes obreres”.

Queda poc rastre documental del sindicalista Salvador Seguí (Tornabous, 1886 - Barcelona, 1923), el Noi del Sucre. Mai hi va haver un judici contra els seus assassins i han desaparegut els seus expedients de la presó. No escrivia gaire i, per tant, tot el que es conserven de les seves paraules ho van redactar col·laboradors o són transcripcions més o menys acurades dels seus discursos. Tanmateix, la seva memòria ha sobreviscut al llarg d’un segle.

Gabriel Buades i Pons va néixer a Inca el 6 de maig de 1903. Era el tercer dels set fills del matrimoni entre Gabriel Buades i Bisellach i Francisca Pons i Mateu. Una família pagesa, de classe baixa i d’idees liberals, pel que feia a l’educació dels fills. Només un dels germans Buades i Pons va poder anar un parell d’anys a escola; la resta, de ben joves, es varen posar a fer feina.

La lluita contra el poder i l'autoritat va portar l'anarquisme català a enfrontar-se a l'empresariat català i, encara més, a l'exèrcit, a les forces de l'ordre i a la Guàrdia Civil, a l'aparell de l'estat i a l'alta política. No va morir al segle passat sinó que, d'una manera o altra, l'anarquisme continua viu en la societat catalana. Almenys això creu l'historiador Xavier Diez, que acaba d'editar el llibre d'un anarquista que continua sent una figura incòmoda: Joan Garcia Oliver. Nascut a Reus, el 1902, i mort a l'exili mexicà, el 1980, el 1978 va publicar les seves memòries: El eco de los pasos (Ruedo Ibérico). Eren un miler de pàgines, que Diez ha reduït a 400 i que La Campana ha publicat amb el nom de Nosaltres, els sense nom. L'anarquista oblidat: de pistoler a ministre.

De l’article d’Ana Piacenza Nita Nahuel, periodista nascuda a Rosario (Argentina), publicat en el número 7 de Mujeres Libres (III-1937), una revista que va contribuir a fundar. Demà és el Dia Internacional de les Dones instituït per les Nacions Unides. Militant de la FAI en la Barcelona en guerra, Ana Piacenza també va dirigir la publicació Tierra y Libertad.

Avui fa tres anys en Ricardo Merino va fer una cosa que no acostuma a fer mai: votar. “Per la meva ideologia anarquista, no voto mai, perquè el meu model de societat no passa per un estat”, aclareix aquest combatiu i veterà anarcosindicalista de 56 anys de la CGT. L’últim cop que va passar per les urnes va ser fa més de trenta anys, concretament el 12 de març del 1986, en el referèndum per ratificar la permanència d’Espanya a l’OTAN. Tenia 22 anys. Des d’aleshores cap contesa electoral havia atret la seva atenció i ni tan sols les crides al vot útil per frenar la dreta l’havien fet canviar d’opinió.

Els anarquistes sabien molt bé què volien explicar a través de les fotografies que encarregaven i pagaven a fotògrafs professionals i a militants que captaven la revolució que es va propagar pels carrers de Barcelona entre el juliol del 1936 i el maig del 1937. Però aquest episodi de la memòria recent era poc conegut, perquè les fotografies, algunes envoltades encara de molts interrogants, havien sortit poc dels arxius.

Un llibre, Lletres de soldats. Cartes del front de l’Ebre (Fundació Carles Pi i Sunyer), dedicat per l’autora, Clara Capdevila, i tres cartes escrites el març del 1958, el desembre del 1970 i el febrer del 1971, amagades a les primeres pàgines. Totes firmades des de la població francesa de Sevran amb el nom de Josep i adreçades a un tal Enric. Llegint-les podem saber que s’estimaven molt, que van lluitar junts a la guerra, que van passar pels camps francesos i l’exili, que eren idealistes, que van compartir moltíssimes coses, que van ser fidels a les seves idees anarquistes fins al final, que creien en la igualtat i en la cultura, que tenien ganes de retrobar-se i abraçar-se. A les cartes el Josep explica que estava molt content perquè a França la seva filla Núria havia pogut estudiar a la Universitat, havia estat a les barricades del Maig del 68 i era una dona lliure “com les heroïnes del 36”.

Emilià Páez Cervi (Palma, 1961) militant anarquista, ecologista i pacifista. Treballa actualment com a auxiliar de biblioteca a l’Ajuntament de Palma. Es va llicenciar en Història i Filosofia per la Universitat de les Illes Balears. Fundador de diversos col·lectius anarquistes mallorquins, entre els quals destacam l’Ateneu Llibertari Estel Negre i la Coordinadora Llibertària de Mallorca. Ha col·laborat en nombroses publicacions de caràcter anarquista, aportant una visió històrica sobre l’anarquisme a Mallorca. Des del 2007 gestiona la pàgina d’internet Anarcoefemèrides. Amb Emilià parlam d’aquest projecte digital i de la visió sobre l’estat de l’anarquisme a Mallorca.

Dolors Marín (Barcelona, 1957) és doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha impartit l’assignatura de tècniques de recerca audiovisual a la Universitat de Barcelona, ha treballat de documentalista i comissària d’exposicions i com a assessora en el camp audiovisual. És experta en moviments socials europeus contemporanis, especialment en l’anarquisme espanyol. En l’actualitat, combina la seva feina com a docent amb la recerca i la publicació dels seus estudis històrics sobre anarquisme espanyol. Ha publicat diversos llibres sobre el moviment llibertari, entre els quals destaquen Clandestinos (Plaza y Janés, 2002), Ministros anarquistas (De Bolsillo, 2005), La Semana trágica (Esfera de los Libros, 2009) i Anarquismo: una introducción (Ariel, 2014). El seu llibre més recent és Espiritistes i lliurepensadores (Angle, 2018). A continuació parlam de la figura d’Emma Goldman i de la seva vida vinculada al pensament anarcofeminista.

Formentera fou durant els anys trenta l’illa de les Balears on l’anarquisme va arrelar amb més força entre la classe treballadora. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va arribar a tenir 500 afiliats el 1936, encara que a l’illa només hi havia 2.850 habitants, 1.250 dels quals eren homes. A més dels militants amb carnet, s’hi han de sumar els simpatitzants i els familiars de cada cenetista. Per tant, la central anarcosindicalista de Formentera, formada per saliners, pescadors, mariners i pagesos, era hegemònica a l’illa. Així ho explica l’historiador Martí Serra Riera en el llibre La II República a Formentera 1931-1936 (Editorial Mediterrània Eivissa). A més a més, que no hi hagués cap element de control directe per part de les classes dominants perquè solien viure a Eivissa i l’entrada de noves idees a través dels mariners que sortien de l’illa cercant feina a l’Uruguai i l’Argentina, dos països amb forta tradició anarquista, van possibilitar el desenvolupament d’una força sindical molt important entre els treballadors a les salines.

Jordi Martí Font (Tarragona, 1969) és doctorat en Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili. La seva tesi està molt vinculada amb la seva activitat política, ja que la va fer sobre 'Josep Llunas, la literatura obrerista i la construcció de l'anarquia en català al segle XIX'. Militant i fins fa poc regidor de la CUP-Tarragona, és afiliat a la Confederació General del Treball (CGT) i ha publicat diversos llibres, entre els quals destaquen 'En aquesta gran època... Les paraules són punys' (Edicions del 1975), 'Visca la terra i visca l'anarquia' (Calumnia Editorial), i amb la fotògrafa Roser Arques publicà 'Crema Londres a Tarragona' (Arola Editors). L'entrevistam per la seva darrera obra, 'Llibre Negre', una antologia de textos escrits per intel·lectuals i obrers llibertaris que des de final del segle XIX fins a la Guerra Civil debateren sobre la relació entre el catalanisme, la independència i l'anarquia a Catalunya.

La teoria dels Mossos d'Esquadra que els Grups Anarquistes Coordinats (GAC) són una organització terrorista anarquista que podria haver arribat a tenir prop d'una quarantena de membres i ha estat molt implantada a Catalunya ha rebut una tercera i contundent estocada judicial. L'Audiència Nacional ha arxivat de manera provisional el cas Pandora I, que s'afegeix a l'arxiu de Pandora II d'ara fa gairebé un any i a la sentència sobre l'atemptat a una església de Saragossa el 2013. Els onze detinguts el desembre de 2014 en el marc de l'operació Pandora I -set dels quals van passar un mes i mig en presó preventiva- queden ara, gairebé tres anys després, lliures de càrrecs.

Més d'un miler de persones han participat aquest dimarts a la tarda a Barcelona en una protesta de rebuig a l'operació policial del matí a la Kasa de la Muntanya i altres punts de Catalunya i de Madrid, contra grups anarquistes acusats de terrorisme, en què s'han detingut onze persones.

Els Mossos d'Esquadra han detingut onze persones en un fort operatiu per desarticular "una organització terrorista anarquista" a la qual, segons la policia, s'atribueixen diversos atemptats amb artefactes explosius. Segons la policia catalana, aquestes persones pertanyerien "a una organització criminal amb finalitat terrorista de caire violent". Entre els detinguts hi ha un bomber de Barcelona, segons han confirmat fonts de l'Ajuntament. A més, segons han comunicat els Mossos, 7 dels detinguts són dones i 4 homes d'entre 31 i 36 anys i de nacionalitats espanyola, uruguaiana, italiana i austríaca.