Qui va matar Liberty Valance? Més de seixanta anys després, encara és aquest un mite de la història del cinema. Un misteri tan sols per a aquells que encara tenen la sort de no haver vist mai l’obra mestra de John Ford. L’home que va matar Liberty Valance, sí, el western dels westerns, l’obra d’art sobre la decència, l’aprenentatge, la justícia, el dret i l’amistat eterna. Un dels espòilers per antonomàsia de la història del cinema. Sobretot, si no l’heu vista, no permeteu que ningú us ho expliqui. Enguany, Liberty Valance compleix cent anys. Lee Marvin, sí, l’actor que va prestar el seu rostre, la maldat, la fúria desfermada, el seu gallet ràpid com el vent, és un dels grans de la història del cinema. Val la pena saber qui va ser, a més a més d’aquest personatge mític, el gran Lee Marvin.

Sa mort d’en Cabrinetti és una cançó popular mallorquina, versió bastant lliure de la molt més coneguda Mambrú se’n va a la guerra. Però el militar Josep Cabrinetty –amb y– va ser un personatge real, nascut a Palma el 1822 i mort en combat, al front de les tropes de la República contra els carlins, el 9 de juliol del 1873, a la batalla d’Alpens. “Dia memorable, nou de juliol, que a en Cabrinetty se li ha post el sol”, diuen encara a Catalunya. El recordam quan fa 150 anys d’aquell episodi.

“Els seus pits estan fets de granit però el seu cervell de formatge suís”. Amb aquesta frase –bastant poc elegant– Billy Wilder va definir Marilyn Monroe. Director i actriu van treballar junts dues vegades i el cineasta va jugar un paper cabdal en la construcció de Monroe com a icona sexual. Ell és el responsable d’una de les imatges més recordades de la història del cinema: Monroe a La temptació viu a dalt amb el vestit blanc que voleia a causa de l’aire que surt de la reixeta del metro. “Al principi tot era innocent i divertit, però Billy Wilder seguia rodant i rodant i un grup d’homes no deixava d’aplaudir i cridar «Més, Marilyn, més, deixa'ns veure més». El que se suposava que havia de ser una escena divertida va acabar sent una escena sexual”, va explicar l’actriu sobre el rodatge d’aquesta seqüència, que va haver de repetir fins a 14 vegades en un cèntric carrer de Nova York i 40 cops a l’estudi. 

Guillem d’Efak va morir el 15 de febrer de 1995, ahir en va fer 24 anys, i aquesta distància permet observar els clarobscurs del reconeixement popular de la seva figura. Encara que no és a l’Olimp musical dels territoris de llengua catalana, els darrers anys es multipliquen els projectes juvenils que en revisiten l’obra, que en recuperen i revifen el llegat. Són sobretot propostes musicals, però també teatrals. D’Efak ha despertat una febrada entre el jovent de les generacions que ara ronden la trentena.

“Mon pare era el que avui en diríem una figura polièdrica”, diu Isabel Vidal. Com “un home de curiositats universals”, el definia Josep Melià. “No és cap apotecari que té un violí d’Ingres que és la Literatura, sinó un home de lletres que posseeix una farmàcia”, apuntava Sanchis Guarner. “És un dilecte poeta, apassionat de la història local”, n’escrivia Josep Pla. “Va esser un d’aquells homes que ho sacrificaren tot a l’obscura, obstinada, gloriosa tasca de salvar-nos els mots”, remarcava Josep Maria Llompart. “Era un dels millors coneixedors de la vida mallorquina del segle XIX i exercí una gran tasca com a descobridor i orientador de literats joves”, anotava Francesc de Borja Moll. “Va ser per a mi el que Ramón Sijé per a Miguel Hernández”, declarava Blai Bonet.

“El que necessitem als Estats Units no és divisió, el que necessitem als Estats Units no és odi, no és violència i anarquia, sinó llei, saviesa i compassió els uns pels altres, sentiment de justícia per a aquells que encara pateixen en aquest país, siguin blancs o siguin negres”. El discurs més memorable de Robert F. Kennedy encara és vigent als EUA, que avui tornen a estar immersos en la més profunda divisió racial i política. El germà del president assassinat John Fitzgerald Kennedy despuntava llavors com l’esperança demòcrata per tornar a unir el país en els anys convulsos del Vietnam i la lluita pels drets dels negres. Era el 4 d’abril a la nit i ell mateix va haver d’informar la multitud que l’escoltava a Indianapolis de l’assassinat minuts abans del líder de la lluita negra Martin Luther King. En una d’aquelles al·locucions que ja formen part de la mitologia política d’un país molt avesat a crear mites, Bob Kennedy va demanar a la comunitat negra que no es deixés encegar amb les ànsies de revenja i va recordar que ell també havia patit l’assassinat d’un germà cinc anys abans. Poc sabia llavors el senador de 42 anys que ell mateix moriria assassinat només dos mesos més tard.

I el no es va imposar. A la pregunta de si s'acceptaria un "Quebec sobirà", l'opció del no va guanyar per tan sols 65.712 vots al departament francòfon del Canadà. Era el 30 d'octubre del 1995, avui fa exactament 19 anys. La consulta popular era la segona a què els ciutadans d'aquesta regió se sotmetien, després del referèndum del 1980 en què també va guanyar la negativa a la independència.