Els nazis no van conquerir el poder per la força. Ho van fer amb l'ajuda de les institucions, la classe política, els mitjans de comunicació i l'electorat. No tothom volia Hitler, però aquell home menut del qual alguns es mofaven, va acabar governant i duent a terme algunes de les seves promeses més terrorífiques. A Síndrome 1933 (Gatopardo, 2024), el periodista Siegmund Ginzberg (Istanbul, 1948) es trasllada als mesos previs a l'ensorrament de la República de Weimar i analitza com Hitler va conquerir el poder i fa analogies amb el present.

El desig que no em puc treure del cap per a l’any nou és que plogui. Com si n’hi hagués prou amb desitjar-ho. Com si no sabéssim que els anhels també ens abandonen. El desig és que plogui aquí. Perquè com passa sovint, on plou, plou sobre mullat. Aquí fa massa temps que no veiem com cau l’aigua del cel, però el llenguatge encara no ha incorporat un nou dia de sol com “un mal dia”. Tampoc existeix una paraula que parli de l’enyor d’un dia de pluja i caldria inventar-la. És possible que només l’utilitzéssim unes quantes persones, però la pluja la necessitem totes. Que arribi, si pot ser aquest any, un dia en què l’aigua no pari de caure. Sobre els nostres caps i, sobretot, sobre els nostres camps. I a veure si deixem de fer el ridícul preguntant-nos si ens podrem dutxar o no al gimnàs, com si fos la pregunta transcendental del moment. Que sobreviure és un esport de risc, fem el favor. El 2023 ja ens ha ensenyat les orelles, però a nosaltres encara ens manca la capacitat d’escoltar. Que la intel·ligència artificial no ens farà florir els arbres ni ens donarà a menjar. Encara que hi hagi personatges que es nodreixin de destrossar-nos també el cel. 

Alexander Zverev ja és als quarts de final del US Open –on s'enfrontarà a Carlos Alcaraz– després de derrotar l'italià Jannik Sinner en un agònic partit que s'ha allargat fins al cinquè set (6-4, 3-6, 6-2, 4-6 i 6-3). La tensió d'aquest intens duel, però, no s'ha quedat només en la rivalitat per la victòria a la pista. L'alemany d'ascendència russa ha hagut d'aturar el partit perquè un aficionat ha fet una referència a Adolf Hitler que el tenista no ha deixat passar per alt.

El britànic Ian Kershaw (Oldham,1943) és l'autor de la monumental i exhaustiva Hitler. La biografía definitiva (Península, 2010), i segurament un dels historiadors que més han treballat, investigat i intentat entendre els autoritarismes i les dictadures del segle XX. Hi ha una pregunta que sovint aflora quan es mira enrere: ¿van ser les personalitats de Hitler o Mussolini les que van canviar el curs de la història o el seu poder i les seves decisions són fruit de les circumstàncies històriques que els van tocar viure? A Personalidad y poder. Forjadores de la Europa moderna (Crítica), Kershaw analitza dotze personalitats i el seu context històric: des de Lenin fins a Helmut Kohl passant per Churchill, Stalin, Franco, Gorbatxov i Thatcher. L'autor es pregunta què tenen en comú.

El que més desitjava Ernst Hanfstaengl (Munic, 1887-1975) era agradar a Hitler, parlar-li a cau d’orella i que el líder nazi l’escoltés. Hitler el tolerava a estones i estava fascinat per la seva dona, Helene. A Hanfstaengl, que irònicament se’l coneixia amb el nom de Putzi (vol dir homenet en bavarès i ell feia gairebé dos metres), aquest enamorament platònic li anava la mar de bé: sabia que Hitler no intentaria res carnal amb ella perquè el repel·lia el contacte físic. Quan Putzi tocava Wagner al piano, Hitler, obsessionat amb el compositor alemany, entrava en trànsit. Mig alemany, mig nord-americà, i graduat a Harvard, Putzi va ser amic de Hitler, i després informant del president nord-americà, Franklin D. Roosevelt. A partir d’aquest personatge, que a estones sembla un bufó, a estones un manipulador i un seductor, i en algun moment un estrateg que assessora Hitler, l’historiador i periodista francès Thomas Snégaroff explica a Putzi. El confidente de Hitler (Seix Barral) la fascinació que exercia el líder nazi i com molts països van tolerar l’antisemitisme de Hitler.

Divendres passat, 30 de setembre del 1938, es va fer públic a Munic l'acord a què havien arribat el dia anterior el primer ministre francès, senyor Edouard Daladier, el seu homòleg britànic, senyor Neville Chamberlain, el canceller del Reich, senyor Adolf Hitler, i el cap del govern italià, senyor Benito Mussolini. Segons el nostre corresponsal a Berlín, desplaçat a la capital bavaresa per cobrir aquest important esdeveniment,  l'acord permetrà resoldre de manera definitiva la crisi dels Sudets, que ara mateix és la principal amenaça per a la pau a Europa. Esperem, naturalment, que aquest esperit conciliador arribi també ben aviat a la nostra castigada República. Encara que de vegades sembli impossible de dur a terme, la pau ha de prevaldre sempre sobre l'odi i el ressentiment. En l'acord signat divendres passat, els quatre mandataris van donar un exemple al món que amb bona voluntat i una actitud lleial les coses més aparentment difícils poden fer un gir inesperat. Europa viu amb il·lusió aquest gran triomf de la diplomàcia i espera encarar la dècada del 1940 en un clima de pacífica prosperitat. 

¿Els règims totalitaris poden doblegar l'home, fins i tot, infiltrant-se en el seu inconscient? S'ha reflexionat molt sobre com i per què Hitler va convèncer la població alemanya. L’NSDAP, que liderava Hitler havia aconseguit pràcticament un 45% dels vots a les eleccions del 1933. El seu ascens va ser espectacular, perquè el 1924 només havia convençut el 6,6% dels electors. Però potser no hi ha gaires obres que reflexionin sobre com el nazisme fins i tot va arribar a controlar un espai tan privat com els somnis. Charlotte Beradt (Alemanya, 1907-Estats Units, 1986) va recollir 300 testimonis de ciutadans alemanys entre 1933 i 1939 i va transcriure els seus somnis. El més inquietant és que molts es repeteixen. Ara Llibres acaba de publicar la traducció que ha fet Anna Punsoda de l'obra de Beradt: El Tercer Reich dels somnis. El que els alemanys van somiar després de l'ascens de Hitler.

Entre els 4.427 espanyols que van ser assassinats als camps nazis de Mauthausen, Gusen, Dachau, Buchenwald i Bergen Belsen, hi havia 17 menorquins, segons va publicar el Butlletí Oficial de l’Estat a l’agost. Però aquesta dada, inclosa dins la Llei de memòria històrica com a agraïment i reparació a les més de 10.000 persones deportades als camps de concentració i extermini, no té en compte els descendents de menorquins -com ara els fills d’exiliats- o els que, sense haver nascut a l’illa, hi varen viure. La xifra de persones relacionades amb l’illa que varen patir la crueltat nazi s’eleva a 900. Aquest diumenge s’homenatjaran les víctimes menorquines amb un acte que tindrà lloc a l’Auditori de Ferreries i que consistirà en una conferència a càrrec de l’historiador Juan Manuel Calvo Gascón i un monòleg de la companyia Trajín Teatro. És un homenatge previ al Dia internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust, que es commemora dilluns, quan el Parlament farà un acte conjunt amb la Comunitat Jueva de les Illes Balears.

Samarretes amb un retrat en blanc i negre del nazi Adolf Hitler són venudes a un 'souvenir' de l'Arenal, concretament al carrer de les Canyer, davant de la cerveseria Bamboleo. Un usuari de Twitter ho ha denunciat a les xarxes socials interpel·lant amb ironia l'Ajuntament de Palma, afirmant que el Consistori dóna una "gran imatge".

S'acosten les eleccions municipals a Yungar, una localitat peruana de 3.000 habitants a la regió d'Ancash, a uns 400 quilòmetres de Lima. El fet passaria desapercebut si no fos perquè els dos principals candidats es diuen Lenin i Hitler. Concretament, Lenin Vladimir Rodríguez i Hitler Alba Sánchez. No és estrany, doncs, que la pugna per aquesta alcaldia hagi cridat l'atenció de mitjans de comunicació d'arreu del món.

La policia de Berlín ha detingut aquest cap de setmana dos turistes xinesos per fer la salutació nazi davant el Reichstag, la seu del Parlament, un gest que a Alemanya constitueix un delicte penal. De fet, al país, segons la legislació posterior al 1945, tota la simbologia nazi constitueix un delicte d'aquestes característiques.

Gairebé tothom ha sentit parlar de La meva lluita ( Mein Kampf ), però la majoria no l’han llegit i pocs alemanys coneixen el contingut de les gairebé 800 pàgines que té. Un dels motius és que durant 70 anys, a Alemanya, l’estat de Baviera, que en té els drets d’autor, n’ha prohibit la reedició. Aquest 31 de desembre els drets d’autor han expirat però els representants polítics alemanys van exigir que es prohibissin les reedicions no comentades d’un llibre que els crítics contemporanis de Hitler van destrossar. Així doncs, aquest any arribarà a les llibreries una edició de 2.000 pàgines que en fa una lectura amb crítiques i ressenyes a càrrec d’experts de l’Institut d’Història Contemporània de Munic (IFZ). En castellà sortirà una altra edició el 19 de gener que explica com es va gestar el llibre i el seu context: Mi lucha. La historia del libro que marcó el siglo XX, de Sven Felix Kellerhoff (Crítica).

El 31 de desembre expiren els drets d'autor de 'Mein Kampf' d'Adolf Hitler –els tenia l'Estat de Baviera– i, 70 anys després de la seva prohibició, tornarà a les llibreries. Crítica publicarà el llibre amb un estudi de Sven Felix Kellerhoff, actualment cap de redacció de 'Die Welt'. Curiosament, aquest diari alemany va ser fundat al 1946, després de la derrota dels nazis, pels britànics.