Un bus va per l’autopista fent el trajecte de Campos fins a Palma. Ha fet amb puntualitat les aturades reglamentàries a Llucmajor i al polígon de Son Noguera, i ara va directe cap a Ciutat. És un dematí d’un dia entre setmana d’agost, fa un cel radiant i dins el vehicle els passatgers van còmodes i a una temperatura adequada. Es poden distreure mirant per la finestra els cotxes atrapats en l’etern embós mentre ells passen fluidament pel carril bus-VAO, que, a més, els permet completar el recorregut en a penes 20 minuts (hem de suposar que amb desesperació per part del pobre senyor Llorenç Galmés) des de la sortida de Llucmajor fins a l’entrada a les cotxeres de l’estació Intermodal, on el bus té el final de trajecte. La tranquil·litat, mentrestant, és només alterada per un jove que du un memeu considerable i que no atura de fer atxems, i per un tipus d’una quarantena d’anys que duu una sèrie al mòbil a un volum massa alt. Com que, a pesar d’això, es veu que acaba d’entendre els diàlegs, fa aquell gest d’aferrar-se la base del mòbil a l’orella, amb la qual cosa no pot veure les imatges. En fi, tot són maneres de matar puces.

 —¿Aquí puedo nadar o no?

—Res de res, tu...

Ja m’excusaran el to yo fui a EGB que tindrà aquest primer tram de l’article, però és hora que parlem de comunions. De les celebracions de primera comunió dels fills i filles de famílies catòliques, s’entén. És per contraposar el model que vam viure nosaltres (exacte, els de l’EGB) amb el que s’ha imposat en l’actualitat (després d’uns anys d’un cert declivi del negoci i ritual de les comunions). Hi ha hagut una evolució i, com que som partidaris de les evolucions, aquesta també l’hem de tenir en compte.

—Una gran de natxos, dos trossos de pizza quatre estacions, dos burritos tex mex, una de crispetes grosses amb sucre, tres cocacoles i un aquàrius grans i dos kombutxes. Com que teniu oferta pack Ukraine Total War, us surt per divuit cinquanta.

En Juanpe és un mallorquí més mallorquí que una coca de raïssons, i el seu problema és que ja n’està fins al capdamunt que les autoritats li ho prohibeixin tot. “No deixen fer res” és el seu lema, i és cert que, en els darrers anys, s’ha topat sovint que no li deixaven fer allò que ell volia fer. Per exemple, afegir una piscina a la caseta d’eines que son pare ja va arreglar com a xalet fa molts d’anys, i on els seus fills ja no volen anar, perquè, sense piscina, troben que foravila és una merda. Ell i el seu amic Pedro s’hi van posar per fer-la els caps de setmana, com sempre s’ha fet (en Pedro va ser picapedrer, i després va posar un escape room a vorera de mar per a turistes i no li va malament), però qualcú els va voler mal, els degueren denunciar, els van aplegar i ara en Juanpe no pot fer la piscina i, a damunt, ha de pagar una multa. Tot per voler fer obra dins ca seva i que els al·lots peguin un capfico. Als al·lots, que tenen setze anys la nina i dinou el nin, els va ser exactament igual.

Podem presumir que hi ha una cosa que sempre funciona al país, i són les obres públiques. Sobretot a l’estiu, amb independència que sigui any electoral, que hi hagi canvi climàtic, guerra, pandèmia o qualsevol altra circumstància. Les obres –als carrers, a les carreteres, a parcs i jardins, a autovies i autopistes, en aparcaments, pasteres i mitgeres, onsevulla– són l’única constant autèntica que podem registrar en la nostra vida social i econòmica. És cert que devem al turisme el nostre sustent i la nostra raó d’existir, però també hem d’acceptar que el turisme és quasi tan fràgil com sagrat. No vull que els lectors amables tinguin malsons després de llegir això, però ens veiem obligats a recordar que durant el confinament, per exemple, no hi va haver turistes. I fins i tot alguns estrangers multimilionaris es van veure privats de poder venir a passar la Setmana Santa a les seves mansions mallorquines.

En Hans ha baixat completament gat de l’avió que l’ha dut de l’aeroport d’Hamburg fins al de Palma. Ja anava begut quan hi ha pujat, més o menys a les deu del matí, i, de fet ell, i uns col·legues han passat la nit de festa per Sankt Pauli, de bar en bar i de discoteca en discoteca de la Reperbahn, fent temps i cerveses fins que arribàs l’hora de partir. Alguns dels companys de farra també són de viatge, els altres no recorda qui eren. El grup que han vingut a Mallorca són vuit o nou, tampoc no n’està segur, i en realitat, de tots ells, conèixer, allò que se’n diu conèixer, només en coneix dos, en Paul i en Klaus, perquè fan feina plegats al mateix magatzem de bricolatge. Va ser allà, apilant capses al magatzem, que van decidir fer l’escapada a Mallorca. Tots tres tenen més de quaranta anys i tots tres s’han separat fa poc de les dones. Els altres que s’hi han apuntat, doncs això, s’hi han apuntat i en sap poca cosa.

Ara que a les Balears tornaran a governar els bons, és hora de començar a desmentir la propaganda subversiva que durant aquests anys han difós els amics de Bildu contra la nostra primera i més estimada indústria, que és el turisme. Com que les esquerres són malvades i només volen que la gent passi gana i torni a circular amb un carro i una somera, han arribat a dir que el turisme era dolent per a les nostres ciutats i pobles, i també per a la posidònia aquesta dels dallons, que només molesta quan un vol fer un capfico, i que genera desigualtats i tots els mals que puguem imaginar.

—Ha anat bé , això, eh –diu en Pipo, assegut al banc d’abdominals.

Una mica a l’estil de les cares de Bélmez, l’aeroport de Palma, aka Son Sant Joan, fa un parell d’anys consecutius que veu com algunes de les seves parets s’omplen de rostres inquietants quan comença la temporada turística. Les cares de Bélmez eren les que van aparèixer estampades, o pigmentades, al trespol i a les parets d’una casa particular al número 5 del carrer Real d’aquesta localitat de Jaén: hi havia qui afirmava que es tractava d’un fenomen paranormal, concretament de manifestacions d’ànimes en pena, i durant molts d’anys van servir d’atractiu turístic per a la zona, turisme de Jiménez del Oso i de Cuarto Milenio. Va tenir derivades –no tan exitoses, tot s’ha de dir– com el cas dels amos de la tasca La Cascada, de Carabanchel Alto, a Madrid, que en encetar un pernil hi van veure una ombra que els va semblar que tenia la forma d’un rostre masculí, i no un de qualsevol. En concret, van tenir la certesa que, damunt la carn de la peça, s’hi dibuixava la fesomia de Jesucrist.

Dies primers. Em dic Adalbert Baixera i aquesta és la sisena campanya electoral en què faig de voluntari pel meu partit, que és el mateix de tota la vida: no soc un girajaquetes, jo, d’aquests que un dia els veus aquí i l’endemà allà. Soc un tio de conviccions fermes, i, tot i que la meva feina no té res a veure amb la política (amb la política de despatxos i catifes, vull dir, perquè trepitjar el carrer és la manera més directa i noble de fer política), cada vegada que ve campanya decidesc donar una part del meu temps i de la meva energia (mentre en quedi. Ha ha, ara m’he fet gràcia) a ajudar. ‘Ajudar’ és la meva paraula favorita.

Aquest article s’ha de llegir com un comunicat, o millor un manifest, dels negacionistes del canvi d’armari. La població ingènua, que es deixa enganyar amb facilitat per les mandangues que ens explica el poder, es pensa que, quan passam del fred a la calor, ha arribat el moment de fer el tan proclamat canvi d’armari. Però aquesta no és més que una altra maniobra de distracció, que ens posen al davant amb el propòsit de fer-nos oblidar que existeix un pla de les grans corporacions per obligar-nos a tots a ser homosexuals i parlar català com els veïnats de l’Eixample de Barcelona. És hora de dir-ho alt i clar: el canvi d’armari no existeix. És una enganyifa, una invenció, un conte de fades per embadalir els adults, una rondalla que han decidit fer-nos creure mentre ells (sí, ells, els mateixos de sempre, tu ja m’entens, no es pot parlar més clar perquè vivim esclafats per la bota de ferro de la censura) manegen els nostres destins des de les tenebres.

Arribats al punt que tots assumim com una fatalitat la doble condició de turistes i residents (és a dir, persones que gaudeixen del turisme i persones que en són víctimes), hem de fixar criteris que ens ajudin a distingir quan exercim un paper o l’altre. Per exemple, un turista es diferencia d’un resident –altrament dit autòcton– en el fet que el primer acostuma a allotjar-se en un hotel, o aparthotel, o pis o caseta (ni que sigui de ca) de lloguer turístic, mentre que el resident o autòcton sol viure al seu domicili particular, tant si és de lloguer com de propietat. Els autòctons o residents només solen acudir als hotels en temporada baixa, per fer-hi aquestes boniques escapades familiars o en parella de cap de semana. I també, en una tradició més consolidada, quan tenen alguna cita galant (ara en diuen sexoafectiva) furtiva, sigui amb algú que s’allotja puntualment a l’hotel (i aleshores és possible que es tracti d’un turista), sigui amb un altre autòcton o resident que està casat o en parella. Dels hotels especialitzats a llogar habitacions perquè dos o més autòctons o residents poguessin tenir trobades galants o sexoafectives se’n deia, abans, meublés, i ara, hotels liberals o swinger.

El llibreter que té la llibreria a una capital de comarca tanca la porta de l’habitació que li fa de magatzem i sospira. Ja ho té tot a punt per la diada, pel dia del llibre, per Sant Jordi, que són els diferents noms que té la festa. També es poden combinar: la diada del llibre, la diada de Sant Jordi, el dia de no sé què. Tant se val. És el dia del llibre, i també el dia de les roses. La festa més bonica del món, la que venen cada any gent de fora per intentar reproduir-la als seus països (molts ja ho han fet, i amb èxit), etcètera. Tot són elogis i somriures quan es parla de Sant Jordi, i amb raó.

Ha passat Pasqua i, de totes les frases comodí d’aquests dies, tal vegada “hem de cremar ses panades” (o ses formatjades) es converteix en la més recurrent entre els ciutadans de l’afortunat arxipèlag de les Balears. En realitat, el desfici cremador (de calories i greixos) ve de més enrere: concretament de les altres festes per antonomàsia, les de Nadal, en què les ingestes d’aliments i begudes són encara més pantagruèliques que per Setmana Santa (tot i que, a aquests dies de passió, mort i resurrecció, ja els basta bé amb tot el que arriba a engolir el personal). Durant l’hivern, però, el fred (quin fred?) i les poques hores de llum del sol serveixen d’excusa per no sortir a córrer ni a caminar. La procrastinació està justificada durant els mesos d’hivern, encara que l’hivern dels nostres temps estigui més definit per la sequera que per la fredor. Uns pocs dies de gelades abans de l’alba, una mica de neu a la serra de Tramuntana, i amb això ja hem cobert l’expedient.

D’ençà que el personal va migrar de foravila i va deixar de viure dels fruits de la terra, el camp de les Balears s’ha anat convertint, al llarg dels anys i les dècades, en una espècie de gran espai polivalent on es troba aproximadament de tot. És cert que d’un temps cap aquí s’ha produït una certa renovació, és a dir, una quantitat de persones de cinquanta anys en avall que han vist en la pagesia una vocació i –contra les veus atziagues que diuen el contrari– una manera de guanyar-se la vida: concretament, 725 nous pagesos joves en els darrers cinc anys, com vam poder llegir en un reportatge de Jaume Perelló a l’ARA Balears de finals de novembre passat. Però això no treu que continuï havent-hi tot un sector de la ciutadania que posseeix una caseta i un tros de camp (perquè li ve de família, perquè ha sentit la crida d’allò salvatge, o pel motiu que sigui) i que li dona els usos més insospitats.

Pasqua té l’avantatge indiscutible de celebrar una resurrecció, que és un esdeveniment indiscutible, es miri com es miri. Nadal celebra un naixement, que és un fet magnífic, prodigiós si voleu, però que passa cada dia. Si la Setmana Santa tractàs tan sols de la Passió i la mort de Jesús, tendria molt de simbolisme, però ens trobaríem amb el mateix: per molta por que ens faci, no hi ha res tan quotidià, tan anodí i vulgar, al cap i a la fi, com la mort. Allò que aporta un valor excepcional a aquestes festes és la resurrecció del Diumenge de Pasqua. La resurrecció és el desafiament, el miracle, la rebel·lió per antonomàsia. També és un fet profundament pertorbador, que qüestiona allò que ens pensam saber sobre l’existència i el seu sentit, si és que ens pensam saber-ne res. Dreyer va filmar una resurrecció i això converteix Ordet (La paraula) en una de les pel·lícules més trasbalsadores de la història del cinema. I ara que són dies de còmic, Frank Miller va revolucionar la narrativa tebeística nord-americana en introduir, dins la sèrie de l’heroi Daredevil, el personatge d’Elektra, una assassina ninja que moria i ressuscitava en un viatge que anava de les tenebres a les tenebres, i que no tenia tampoc aquest nom per atzar.

Hi ha un fenomen de les formes de vida mallorquines (específicament mallorquines, perquè diríem que a Menorca, Eivissa i Formentera el fenomen no es produeix, o no ho fa de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat) que és la de les reunions multitudinàries de persones per dinar. Com que aquestes reunions generalment solen produir-se en algun restaurant, existeixen també els establiments del ram de l’hostaleria adequadament preparats per acollir-les, tant per les dimensions d’aquests restaurants, com per les característiques del servei, com per l’oferta gastronòmica. Parlam, també, de reunions que solen ser mixtes o múltiples pel que fa al sexe i al gènere de les persones que hi participen. En els casos de dinarots que se celebren a cases i casetes de foravila, i en què només hi prenen part homes presumptament heteros i cismascles, aleshores ja parlam de vegues, que serien motiu d’un escrit a part.

Hi ha múltiples senyes que ens fan saber que ha arribat la primavera, des dels sementers i els camps florits –margalides, roselles– fins a l’allargament gradual dels dies –aviat tornaran a fer aquella cosa espantosa i absurda de l’horari que en diuen d’estiu, i que és una atrocitat–, passant per tota la publicitat relativa a l’estació de les flors, etc. Però a Mallorca hi ha sobretot tres fenòmens que indiquen amb absoluta claredat que tornam a ser a la primavera, i no són altres que l’aparició de les primeres mosques vironeres, dels primers ciclistes a les carreteres i dels primers turistes a les terrasses dels bars dels pobles. Fixem-nos-hi amb una mica de deteniment.