El Consell de Mallorca va sancionar en reiterades ocasions a l'empresa Malla Publicidad per posar tanques publicitàries a zones on la Llei de carreteres no ho permetia, segons han assegurat fonts del PSIB a l'ARA Balears. Ara bé, quan es va modificar la Llei de simplificació administrativa també es va canviar el significat del concepte de travessia que es contemplava en la normativa, apunten les mateixes fonts. L’article 36 de la Llei de carreteres establia que no es podien instal·lar al costat de les vies i que només se’n poden posar a les travessies de població, i sempre que fos sòl urbà. A més, en sòl rústic quedava totalment prohibit el muntatge d’aquest tipus de tanques.

És una experiència massa familiar: estem absorts mirant una pel·lícula o un programa de televisió quan, de sobte, comença un tall publicitari amb un volum tan alt que ens veiem obligats a agafar ràpidament el comandament a distància per abaixar-lo. És l’anomenat contrast de sonoritat. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha obert una consulta pública per determinar com s'ha de mesurar el nivell de sonoritat (loudness, en anglès) de la programació i els anuncis de TV, davant les queixes recurrents rebudes sobre aquest tema, per determinar aleshores si les cadenes incorren en aquesta mala pràctica.

Quan, amb 21 anys, Xavier Bosch (Barcelona, 1967) va visitar la ciutat de Nova York per primera vegada, la impressió va ser tan forta que tres dècades després ha necessitat tornar-hi per escriure-la, però des del punt de vista d'una jove aspirant a publicista, Edda Leveroni. La noia protagonitza Diagonal Manhattan, retorn a Columna de l'escriptor i periodista després d'un breu parèntesi a Univers. Si a 32 de març (2023) es fixava en "els perills de la propaganda política" i anteriorment s'havia capbussat en les llums i ombres del periodisme, aquí "tanca el retaule sobre la comunicació" centrant-se en la seva "branca més lluminosa, la publicitat". I ho fa a partir de la història d'una jove que s'obre camí als Estats Units –i que hi aprèn a estimar– mentre el seu pare prova de resoldre diverses crisis que té a l'agència publicitària que va fundar a Barcelona.

Vostè ho té tot pensat, ha esmerçat moltes hores, molts sous, molts brainstormings per aconseguir l’objectiu final. Vostè sap que jo, avui, llegiré l’ARA de bon matí. Al telèfon. En paper, avui, no, que no és diumenge. Vostè ja ho sap, això.

Llegeixo a l'ARA que dues “creadores de contingut”, Dulceida i Alba Paul (que, pel que veig, són famosíssimes i tenen molts seguidors a les xarxes), acaben de tenir una filla. A Instagram han publicat diverses fotos de l’esdeveniment. En una hi veiem la que ha parit, de totes dues, subjectant el bebè amb la dreta i un espetec de Casa Tarradellas amb l’esquerra. Ignoro si la popular menja és part del contingut a crear o si és que la mare, després de l’esforç del part, tenia gana i algú li ha fet aquest regal encomiable. Potser l’ha demanat ella? Ja se sap que quan estàs prenyada et prohibeixen l’embotit.

Pugen les temperatures i arriba el nou anunci d'Estrella Damm, senyal inequívoc que l'estiu ja és aquí. Enguany la campanya de la cervesera es tenyeix de certa nostàlgia amb una versió del hit Yes, Sir, I can boogie, del duet Baccara. Aquesta és la banda sonora d'Estiu '78, títol de l'anunci d'enguany, en el qual es barregen present i passat.

Al cor de l'era franquista, la publicitat no només reflectia l'esperit d'una època, sinó que també servia com un instrument per plasmar ideals i promoure productes. En aquest context històric, l’experta Agnés Gayà ha estudiat el paper que va representar la publicitat de la perla Majorica en premsa, una part del seu treball de final de màster que ara veu la llum i en el qual profunditza en l’evolució d’aquesta imatge a través dels mitjans, a fi de consolidar un producte atractiu i glamurós: un viatge fascinant pels anys daurats de la publicitat de la prestigiosa marca manacorina.

Ara fa uns mesos, un jutge va acceptar a tràmit una demanda col·lectiva contra Starbucks. El motiu? A diversos dels seus sucs de fruita els mancava un ingredient: la fruita. En concret, els refrescos de mango, maracujà i margalló del Brasil (açaí) no duen ni mango, ni maracujà ni margalló del Brasil. Això va fer que els demandants, el novaiorquès Joan Kominis i el californià Jason McAllister, astorats davant el preu de les begudes de Starbucks, es posessin les mans al cap i asseguressin que els seus enganyosos noms els havien portat a pagar més del que realment hauria de costar el producte.

La promoció que l'Ajuntament d'Andratx ha fet d'un curs de defensa personal per a dones amb motiu del 25-N ha encès la polèmica a les xarxes socials. El Consistori ha fet públic un vídeo on es pot veure el famós vigilant privat José Antonio Nieto Primo, qui impartirà el curs, vestit com a un cavaller templer i arribant en vaixell al municipi. Allà l'espera la batlessa d'Andratx, Estefanía Gonzalvo, qui fa broma amb el cavaller: si vol ser fill predilecte del municipi, ha de fer el curs de defensa personal femení.

Aquest agost l’actriu Ángela Molina s’ha convertit en model. La marca Zara ha apostat per ella com a gran protagonista del llançament d’una nova col·lecció i ho ha fet amb una destacada campanya publicitària amb l’actriu, de 67 anys, com a única estrella. Molina, que és coneguda per la batalla a favor de la bellesa real i per no amagar els signes de l’envelliment, està estupenda en unes fotografies que encara sorprenen a molts, perquè les arrugues i els cabells blancs femenins no formen part, normalment, de les campanyes publicitàries. 

Un aspecte televisiu secundari de l’huracà mediàtic del cara a cara entre Sánchez i Núñez Feijóo va ser la pausa publicitària. Mentre els dos candidats tenien els cobejats tres minuts per parlar amb els seus assessors i rebre instruccions per continuar el debat, els espectadors d’Antena 3 rebíem la dosi de consells comercials de rigor. I els tres primers anuncis semblaven tenir un missatge ocult. L’espot privilegiat que va encetar la pausa publicitària era el d’un cotxe que anunciava el presentador Jordi Hurtado. Amb una singularitat: Hurtado apareixia fent un cara a cara amb ell mateix. L’històric conductor del Saber y ganar, famós per la seva capacitat de no envellir i tenir una vida eterna, es duplicava i feia de pilot i copilot del cotxe, contrastant amb el seu jo del passat els progressos tecnològics de l’automòbil. Una altra mena de cara a cara delirant que proporcionava un cert regust còmic a l’espectacle polític que estàvem veient. 

És l’any 1973 i a la revista Reader’s Digest hi apareix un anunci a pàgina completa en què la protagonista és una sabata que no veim: sembla un mocassí, però està embolicat, quasi totalment, per una espècie de bena blanca que només en deixa veure la punta, de pell. L’acompanya un eslògan que diu “Yanko y su guardaplagios”, les úniques paraules que s’hi poden llegir. “Això és el ‘T’agrada conduir?’ del sector del calçat”, explica Sergio Rodríguez, director i impulsor del Centro de Documentación Publicitaria. “Molts anys abans que BMW revolucionàs el sector publicitari de l’automòbil amb un anunci audiovisual en què no es podia veure cap cotxe, una marca de sabates de les Illes ja ho havia fet”. Aquest és només un dels centenars de milers de materials publicitaris que Rodríguez atresora i que serveixen per explicar la història comercial dels darrers segles tant dins com fora de les Balears.

Cada cop que als Telenotícies es parla de Junts per Catalunya apareix un personatge, sovint Jordi Turull, sobre un faristol de caixa blanca amb aquesta inscripció: "Gent de debò". "No m’ho puc creure", vaig pensar la primera vegada, "ho deus haver vist malament". Doncs sí, és l'eslògan, convertit en rutina, amb què els dirigents juntistes transmeten les seves consignes, les seves estratègies, la seva doctrina. I sembla com si passés desapercebut: no he llegit un sol comentari, una sola crítica, sobre el tema.

"Deixa't endur pels nostres sabors!" és el que es pot llegir a imatge promocional, al costat del cos d'una dona, estirada damunt una tovallola a la platja, en banyador. A la seva dreta, apareixen quatre mans que li estenen diferents productes per menjar i beure: des d'una amanida fins a un còctel. La fotografia, pel seu ús de la imatge de la dona, ha creat polèmica a les xarxes socials fins a arribar al Consell d'Eivissa, que ja n'ha demanat la retirada, segons han informat fonts de la institució a l'ARA Balears.

Abans dels canals de pagament i de les plataformes de vídeo a la carta, els teleespectadors trobàvem normal que l’emissió dels programes es veiés interrompuda per blocs d’anuncis. Era el peatge que assumíem per no haver de pagar la producció del contingut –com fan, per exemple, al Regne Unit–. Ara una empresa s’ha proposat aplicar el mateix sistema, però als televisors. Telly, fundada pels creadors de Pluto TV, la plataforma gratuïta de vídeo a la carta que Viacom va comprar fa quatre anys, vol regalar mig milió de televisors que a la botiga costarien uns 1.000 euros, a canvi que et comprometis a veure-hi anuncis. Però no els que hi hagi dins de la programació dels canals que mires, sinó uns altres que surten en una segona pantalla a sota de la principal.

¿Qui no recorda una campanya publicitària on es veia un quisso tibant d’un rotlle de paper higiènic fins a deixar a la vista el cilindre de cartó del centre? ¿O un anunci d’un fàrmac contra el refredat on deien “Amb el nostre producte granulat, el refredat no et frena ni a tu, ni als teus”? ¿O el d’un producte expectorant on es veia una mucositat dibuixada cavalcant sobre una muntanya russa? Totes aquestes campanyes i moltes més van sortir de la imaginació dels creatius de la principal agència de publicitat del món, JWT. A l’estat espanyol també han treballat sovint per a l’administració pública, encarregant-se de la imatge d’entitats com Correus, l’Agència Tributària o Paradores. Resultaria interminable enumerar aquí els clients importants de JWT perquè han treballat i treballen amb la majoria de grans multinacionals del planeta.

“Per a mi no té sentit acumular coses a casa i que ningú les vegi. Un col·leccionista ha de ser generós, ha d’explicar allò que té i que tothom pugui gaudir-ne”. Marc Martí ho té claríssim. El col·leccionisme és coneixement, pot servir per explicar el passat, entendre d’on venim, historiar hàbits, costums, modes, estètiques, simbolismes i tots els significats ocults en els objectes i els papers vells. Els objectes tenen vida i memòria, no em cansaré mai de repetir-ho. I és un goig saber i comprovar que un col·leccionista tan il·lustre com Marc Martí, precursor en l’arxivística i difusió de la seva fabulosa col·lecció de publicitat i arts gràfiques, és de la mateixa opinió.

Moltes vegades hem cantussejat, sense saber-ho, música que Toni M. Mir ha compost per a campanyes d’Estrella Damm, per a El Corte Inglés o per a la Grossa que s’han convertit en un èxit. Des del 2004, Trafalgar 13 Music House no ha parat de crear bandes sonores per a cinema i publicitat. Ara, ja amb encàrrecs de Warner Bros i HBO sota el braç, Toni Miguel Mir (Barcelona, 1974) s’ha instal·lat a Califòrnia, amb la seva família, el seu estudi i la seva música. Diu que li agrada poc parlar. Segurament perquè s’expressa al pentagrama. Qui el vulgui conèixer a través de l’obra, que escolti la banda sonora d’una de les seves últimes feines: el documental McCurry, the pursuit of colour.