Llicenciada en Filologia Catalana i en Teoria de la Literatura, Maria Muntaner González (Palma, 1980) forma part de la nova fornada de joves editors que, amb les seves idees atrevides, la seva ambició professional i la seva visió panoràmica del que es cou en el panorama mundial de les lletres, han agitat i revitalitzat l’edició i la literatura catalanes.

Té un aspecte físic tan peculiar –el nas aguilenc, el cap pelat, la figura prima i llarga– que com a actor corria el perill de quedar encasellat en papers còmics o en papers de dolentó una mica estrafolari. No n’ha estat el cas. L’actor, dramaturg i productor Toni Gomila (Manacor, 1973) s’ha convertit en un dels noms principals del panorama teatral illenc.

Un grup de joves africans als quals els falta una cama juguen a futbol en una platja. Un nin acompanyat d’un ca furga entre una muntanya de deixalles per veure si hi troba l’àpat del dia. Un infant desnodrit fins al caire de l’agonia jeu sobre el llit fràgil d’un hospital precari. Són el que es pot veure en tres fotos triades a l’atzar del fotògraf Pep Bonet, un dels noms, juntament amb el de Biel Capllonch, amb més recorregut estatal i internacional de la fotografia illenca. Nat a la Colònia de Sant Jordi l’any 1974, Bonet va passar l’adolescència a Tarifa, Andalusia, per fer realitat el somni de convertir-se en windsurfista professional. Ho va aconseguir, però al cap d’un temps ho va deixar i se’n va anar a viure a Amsterdam, on li va néixer la passió per la fotografia. Des d’aleshores, Bonet ha viatjat arreu del món practicant un fotoperiodisme que mostra la cara més tràgica, més desvalgudament miserable i, alhora, més humana dels països de l’anomenat Tercer Món: Somàlia, Darfur, Angola, Etiòpia, Sierra Leone... Entre les seves sèries fotogràfiques més conegudes, hi destaquen la titulada ‘One Goal’ –sobre un equip de futbol format per mutilats de guerra de Freetown, que són mostrats no com a víctimes sinó com a persones irradiants de força i d’energia–, la titulada 'Into the Shadows. Urban survivors in South Africa', sobre la vida en algunes barriades de ciutats sud-africanes, i la titulada 'Forced Identity', sobre els estralls de la sida en un grup de transsexuals hondurenys que es dediquen a la prostitució. Aquest darrer treball, pel qual Bonet va ser guardonat amb un segon premi al World Press Photo del 2009, era la continuació d’un altre projecte relacionat amb l’epidèmia de la sida, 'Posithiv+', centrat en l’Àfrica subsahariana. Cofundador de l’agència Noor, Bonet es caracteritza per fer unes fotos dramàtiques i fortes, amb enfocaments i composicions vistosos i torturats. Un dels seus projectes recents de més volada ha estat el treball que ha realitzat sobre els Mötorhead, un dels grups de heavy metal més emblemàtics. Les fotos de Bonet han pres forma de llibre ('Röadkill: Mötorhead', aparegut el 2017) i també il·lustraren un extens reportatge sobre la banda publicat a la revista 'Rolling Stone'.

L’inici del grup Antònia Font no va ser fàcil. En un primer moment, varen ser pocs els que es varen prendre seriosament l’aposta creativa d’un grup de joves que feia una música pop vitalista, sorprenent i festiva, la qual es caracteritzava per unes lletres insòlites, d’un surrealisme poètic, quotidià, humorístic i còsmic, que eren cantades en un mallorquí popular i eren plenes d’extraterrestres, astronautes, avions, “velles que se xapen de riure”, “zebres que passen semàfors”, primaveres, Trinaranjus i tantes altres rareses.

Els sobrecostos de la insularitat també afecten la cultura. Històricament, però fins i tot ara, immersos en l’època de la globalització, les persones, col·lectius i empreses que treballen en els diversos àmbits del sector cultural han hagut i han de fer un esforç afegit i gens menyspreuable per trencar l’aïllament que imposa una realitat que sovint ultrapassa les condicions purament geogràfiques. Així i tot, també històricament, les Balears han exportat cultura i en quasi totes les èpoques, de Ramon Llull ençà, podem posar noms a la cultura que viatja i que fa d’ambaixadora del nostre país davant el món. I ara, més que mai.

Té gairebé tots els grans premis de la literatura en llengua catalana i la seva obra, que a hores d’ara suma ja més de trenta llibres, ha estat traduïda a una desena de llengües, que han posat el nostre escriptor en els territoris de parla anglesa, castellana, francesa, portuguesa, italiana, danesa o hebreua. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), als 14 anys, va descobrir Blai Bonet i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i ja va decidir, segons paraules seves, que “volia fer el mateix que ells”. I ho va fer i ho fa des de la gosadia de qui no es posa límits ni fa gaires concessions per obrir camins a una literatura que entèn en la seva totalitat i que treballa des de la poesia, la novel·la, l’assaig o la narrativa breu, així com amb un enorme respecte als mestres de totes les èpoques, als quals sempre torna.

Després de donar-se a conèixer com a periodista cultural, sobretot gràcies a les cròniques desimboltes i iròniques que va escriure durant anys per a l’edició catalana d’ El Mundo, Llucia Ramis i Laloux (Palma, 1977) va debutar com a novel·lista amb Coses que passen a Barcelona quan tens trenta anys (2008). El llibre retratava d’una manera realista, àgil, amena, divertida i desacomplexada les peripècies i tribulacions professionals, afectives i quotidianes d’un grup de joves que rondaven la trentena el 2007-l’any en què transcorre l’acció de totes les novel·les que fins ara ha escrit l’autora-. Aleshores encara no havia esclatat la crisi i els personatges de Ramis vivien una precarietat simpàtica, immersos en un sentit de la provisionalitat que ho amarava tot i que miraven de contrarestar abraçant totes les formes de l’hedonisme, des de l’alcohol i la festa fins al sexe més casual. Molts lectors varen sentir com a propi aquell relat en el qual Ramis havia posat molt d’ella mateixa i de la seva vida. L’èxit de la novel·la va ser considerable i va convertir Llucia Ramis en un dels noms emergents més destacats dels panorames culturals illenc i català.

Vuit curtmetratges, dos llargmetratges i més de 150 premis internacionals formen el currículum d’un dels cineastes amb més projecció de les Balears. Toni Bestard, nascut a Bunyola i format en Direcció Cinematogràfica i Realització de Televisió a Madrid, s’inicià en el món audiovisual en la petita pantalla, alhora que començava a fer les primeres passes dins el sector del curt. “Un curtmetratge és un camp de proves extraordinari, un gènere en el qual pots explorar sempre. A mi m’ha donat molta experiència i confiança a l’hora de fer treballs llargs”, afirmava en una entrevista recent amb aquest diari.

Per primera vegada en la història dels FAD, els guardons d’arquitectura més antics d’Europa, en aquesta edició de 2018 un mateix gabinet va guanyar dues de les sis categories. El taller de Palma TEd’A arquitectes, encapçalat per Jaume Mayol (Montuïri, 1976) i Irene Pérez (Barcelona, 1976), era reconegut el passat mes de juny amb el premi FAD internacional per l’obra d’una escola a la localitat suïssa d’Orsonnens, i també amb el premi d’interiorisme pels nous usos que ha sabut donar a la ceràmica a una casa de Can Picafort.

Compositora, escriptora i cantant, amb la seva música, la seva mescla d’estils i la seva personalíssima veu ha conquerit escenaris d’arreu del món. Instal·lada a Miami des del 2011, defineix la seva infància com a dura. Nascuda al barri xinès de Palma i criada a Son Gotleu, la quarta de sis germans, és filla de pares africans de la Guinea Equatorial, exiliats polítics. Acollida per la comunitat gitana de la seva barriada, fou, segons les seves paraules, una enfant terrible, una nina revoltosa que ja de ben petita va intentar viure fora dels convencionalismes. Afirma que de petita li varen fer creure que no serviria per a res, ni tan sols per a la música, ja que quan tenia 9 anys, al cor de l’església, li varen dir que tenia veu de ca. Comenta que fou el públic -“la tribu”, com ella el defineix- qui la salvà dels dimonis de la seva infantesa quan oferí el seu primer concert i sentí els aplaudiments dels assistents.

Confessa que de petita ja se sentia diferent dels altres, destacava perquè sempre era la més alta i per una timidesa que ja presagiava un món interior complex i que posteriorment exterioritzaria mitjançant l’expressió artística. És una de les artistes de les Illes Balears de la seva generació amb més projecció internacional. Des del seu Son Servera natal es traslladà a la Ciutat Comtal per estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, en la qual actualment exerceix de professora associada.