10 Que una empresa disposada a llogar habitacions de sis metres quadrats per 350 euros al mes arribi a les Illes Balears és, sens cap mena de dubte, un mal símptoma. Indica que el problema de l’habitatge no tan sols no és en vies de resoldre’s, sinó que cada dia està més podrit. Quan arriben els voltors, és que ja queda poc a fer-hi. Hi ha qui ho justificarà dient que són preus assequibles per als treballadors amb sous més baixos, com si el negoci fos gairebé una tasca social, però és la reducció del dret a l’habitatge a la mínima expressió. Que existeixin empreses d’aquesta mena i puguin tenir l’oportunitat de fer caixa és una derrota de tota la societat, i dels polítics que la governen.

]]> Les eleccions estatals dinamiten qualsevol previsió feta fins ara per als comicis municipals, insulars i autonòmics –fins i tot europeus– a les Balears. Tot i que aquí ja érem en precampanya, ara s’hi afegirà una intensa campanya estatal de dos mesos i mig amb conseqüències males de preveure per a la política illenca. D’entrada, previsiblement, els problemes propis de les Illes quedaran més en segon terme que de costum entre els partits grans, contaminats per la influència de les eleccions generals.

]]> La vergonya de l’OCB és que es parli de les seves vergonyes. No es duen bé. Discrepen. Hi ha una forta escissió interna i està bé que se sàpiga perquè, a força de tapar-ho, fa més mal. L’Obra Cultural Balear fa un seguit d’activitats setmanals, des de fa anys, que bé valen un altre tipus de publicitat, però a la direcció se’ls escapa de les mans. Com quan no vols que una cosa no se sàpiga, que no l’has de contar; quan no vols tenir un problema intern, no has de passar factures de viatges personals a l’entitat que representes. Quan ja hi ha tensions internes, no fa falta encendre espurnes dins una casa de focs artificials. La dimissió silenciada de Pepi González no l’honra més per ser silenciada. En el capítol 1 de com resoldre un conflicte, es parla de ben segur de transparència, de comunicació fluida: de donar la cara. Estam tan poc acostumats que els rostres coneguts donin la cara per actuacions dubtoses, les justifiquin o demanin disculpes –si escau–, que potser no sabem que és precisament això el que ens reconciliaria amb els nostres socis, companys o votants. El silenci davant un problema el torna més morbós. I dins l’OCB, s’ha optat pel silenci i per donar assumptes per tancats en fals. No parlen. Ni el seu president, Josep de Luis, autor del viatge que va fer amb la seva família per visitar el seu homòleg català, Jordi Cuixart, per valor d’uns 600 euros. Ni Pepi González, qui no va voler signar el pagament per part de l’entitat cultural. I aquí és on al final fa llàstima, perquè cada mes corre la tinta pels diaris més interessats per aclarir si ja s’han fet net els pedaços que per quina serà la nova acció de país que promogui la llengua i la cultura catalanes.

]]> L’ocupació de la platja de Palma, Alcúdia i Palma del mes de juny va fregar el 92%. Els creuers varen incrementar un 27,7% la seva activitat durant el primer trimestre de l’any. L’aeroport de Palma té més activitat que mai. I una acaba pensant que la sensació de xafogor ja no és per l’onada de calor que ens ha deixat gairebé una setmana sense dormir, sinó que –vagis on vagis– un, deu, cent turistes t’acompanyen. L’augment del poder adquisitiu del sector turístic és directament proporcional a l’augment de l’angoixa de la població que no en vivim. Les xarxes socials, l’avanç tecnològic, la millora de la connectivitat ens ha fet viatgers i consumidors d’experiències. La paradoxa radica en el fet que volem sentir-nos com els habitants del lloc que visitam, mentre que el lloc que visitam es transvesteix d’allò que creu que pot agradar a un turista. Mallorca no és l’ombra del que fou els anys 50, però tampoc dels 80. I què passa quan un canvia tant que ja no es reconeix a ell mateix? En quin moment vàrem deixar de ballar amb el dimoni per vendre-li la nostra ànima? A mi no em desagrada el turista perquè m’encanta ser-ho. El que em disgusta és aquesta voluntat col·lectiva de canviar per fer la vida del visitant més senzilla, sobretot perquè és la manera més ràpida de perdre l’atractiu. Hem destrossat muntanyes per fer noves places hoteleres. Hem construït una filera d’establiments turístics a la primera línia de la Platja de Palma tot allunyant els residents a una segona línia, convertida en un altre món. Hem tancat les nostres botigues i el cafè de la barriada per obrir la darrera franquícia. I ara Palma ja no és Palma, sinó una ciutat més.

]]>