L'Associació de veïns de Santa Catalina i el Jonquet ha denunciat l'ocupació il·legal de la vorera d'un carrer de la zona per part d'un bar. Segons expliquen, i mostren en una piulada a les xarxes socials, l'establiment ha fet servir una estructura metàl·lica amb unes cortines de grans dimensions per fer-se una terrassa privada i apropiar-se així d'una zona pública, obtenint-ne un ús exclusiu.

El col·lectiu Flipau amb Pere Garau ha denunciat el vandalisme al barri i la deixadesa institucional per part de l'Ajuntament de Palma. La plataforma carrega contra Cort per la manca de neteja i la proliferació de pintades. De fet, n'ha fotografiades un centenar als carrers i mobiliari públic del barri i ha enviat tota la documentació al Consistori. "A Cort i a l'Administració en general el que els importa és el turisme. Aboquen tot el seu esforç en el fet que la zona més turística i visitada, el centre de la ciutat, estigui en condicions, mentre que els barris perifèrics els deixen estar", critica la portaveu del col·lectiu, Genoveva Martín, en declaracions a l'ARA Balears. Igualment, condemna que l'Ajuntament "presumeixi periòdicament del nombre de pintades eliminades al centre mentre que aquestes actuacions no s'han fet visibles a Pere Garau, el barri més poblat de Palma".

Hem triat aquesta foto perquè, amb la calorada, les imatges d’aigua i de fonts venen de gust. Això és de primer de reporterisme amateur, que són els estudis de periodisme que ha cursat aquest cronista. A més, però, aquesta foto mostra un colom, que és un ocell amb una imatge pública bastant dolenta, s’ha de dir que injustament. Aquest colom en concret que mostra la fotografia d’Isaac Buj intenta refrescar-se en una font pública de Palma, per la via de beure una mica del broll d’aigua de l’aixeta: tot just la petita, minsa, quasi ridícula quantitat d’aigua que és capaç d’ingerir un colom amb el seu bec i el seu gavatx de colom. I d’aquesta manera, per descomptat sense saber-ho, aquest animalet dona un bon exemple de civisme.

L'Associació de Veïns de Pere Garau ha criticat la situació actual del barri per la manca de neteja dels carrers, l'incivisme i la inseguretat per falta de policies i, a més, es queixa de l'acumulació de pol·len als carrers.

Em trobo, per qüestions que no venen al cas, visitant una important ciutat estrangera oriental. És sempre interessant contrastar cultures i, especialment, com s'organitza una societat en la vida civil. La meva faceta d'economista no pot evitar sotmetre-les a judici.

“Fa un mes tenia una dona asseguda devora jo al bus que contava a crits que havia avortat perquè no volia tenir un fill amb el seu home”, relata el professor de Sociologia de la UIB David Abril. Exposar malalties, ruptures amoroses, entre d’altres, i posar música o vídeos forts ja no només es fa entre amics i a casa, sinó també al transport públic. Cada vegada és més freqüent trobar persones que pregonen la seva intimitat, que escolten missatges d’àudio o consumeixen TikTok sense auriculars o que xerren per telèfon a crits als trens i autobusos de Mallorca. “He arribat a contar tres persones parlant fort amb el mòbil a la vegada en un mateix bus”, denuncia Bàrbara Rigo, una dona que agafa diàriament la línia 501.

Quan els catalans viatgem a l’estranger i ens pregunten d’on som, molt sovint responem “Barcelona”, encara que no siguem de la capital, perquè sabem que la seva popularitat farà que identifiquin el nostre origen. La reacció del nostre interlocutor –segur que tots ho heu pogut comprovar en alguna ocasió– és l’exhalació d’un "Oh!" admirat, al qual s’afegeix algun comentari elogiós, seguit d'una d’aquestes dues frases: a) la vaig visitar i n’estic enamorat/da o b) tinc moltes ganes de visitar-la!

EL CIVISME i el seu contrari són conceptes tan líquids com les opinions que els clients deixen sobre un hotel. Dependrà del seu nivell d’exigència, de la importància que li confereixin o de la gestió de les expectatives. L’ordenança cívica de Palma, sobre el paper, té traces de client perepunyetes al qual res li sembla bé. On comença el respecte als altres i on acaba la llibertat individual? Per això, quan l’Ajuntament llança proclames alarmistes com que “els ciutadans s’han cansat de l’incivisme constant”, com si visquéssim en una ciutat insegura o que necessita gairebé una militarització, em deman si habitam la mateixa urbs.

"Són normes que discriminen, criminalitzen i augmenten la vulnerabilitat, a més de beneficiar les màfies, els propietaris de prostíbuls i els proxenetes". Amb aquesta contundència han rebut les noves ordenances municipals sobre l'ús de l'espai públic a la ciutat d'Alacant Andrea Corrales, portaveu del col·lectiu Nómadas, que ofereix acompanyament jurídic i socioeconòmic a persones migrants, LGTIBQ+ i treballadores sexuals, i Javier Ruvira, secretari general de Càritas a Alacant i Oriola. La nova norma municipal, que ha tirat endavant amb els vots del Partit Popular, Ciutadans i Vox, preveu multar la mendicitat i la prostitució al carrer.

Presento els meus respectes al maquinista de Rodalies que després de tocar vuit vegades el clàxon va veure com alguns viatgers travessaven les vies a Montcada per un lloc que no tocava, amb perill de ser atropellats. Amb la veu alterada però amb fermesa, va recordar als passatgers, per la megafonia interna dels vagons, que fa quinze dies van ser atropellats a Montmeló quatre adolescents, que els maquinistes viuen al límit de l’infart i que no costa tant esperar dos minuts que passi el tren.

Calia. Era urgent. Finalment ha estat un maquinista de la R2 de Montcada i Reixac qui ha esclatat: "Continuem travessant el pas a nivell. Em sembla una falta d'educació i de respecte per les persones que treballem cada dia", ha cridat per la megafonia del tren. El vagó ha quedat en silenci. Ja era hora. El silenci i la bronca. Amb tota la raó del món, el maquinista, indignat, indignadíssim, ha carregat contra les persones incapaces de respectar els senyals i la vida dels altres. "Costa tant esperar dos minuts fins que passi el tren?", els ha preguntat, també, el maquinista. Això ens preguntem tanta altra gent. Perquè aquestes persones que no saben esperar dos minuts no només es juguen la seva vida sinó que destrossen la de la persona que és al seu davant. Perquè quan hi ha un atropellament de tren es parla molt de les víctimes, dels morts, però també són víctimes les persones que conduïen el tren i no han pogut fer res per evitar-ho. Sí que es pot, en canvi, respectar els senyals i creuar pels llocs pertinents. No som perfectes. Ens podem equivocar. Però la pressa ens traeix massa sovint i hem d’aprendre a evitar-la. No podem esquivar tots els accidents però podem provocar-ne molts menys. I no cal posar-se en l’extrem de morir, encara que és un extrem real. ¿És impossible pensar, també, en com aquestes accions alteren els horaris dels trens? Òbviament, els usuaris de Renfe no són les persones més satisfetes del món i òbviament no tota la culpa la tenen els que travessen les vies, però, ¿de debò és tan complicat recordar que no vivim sols en aquest món i que hem de pensar una mica en els altres? En el temps dels altres? 

Decideixen que faran turisme rural, que vol dir, bàsicament, que llogaran una casa i s’hi estaran un cap de setmana tots junts, “de festa”. En busquen una, a Sant Kevin de Vallfosca, amb capacitat per a dotze persones, que està bé de preu. Es diu Cal Coix. Compren beguda, snacks, pa de motlle, embotit i droga. Arriben, es reparteixen les habitacions, i de seguida es preparen uns cubates, uns porros i posen música (sic).

Un correu electrònic inicià la programació d'una xerrada sobre Policia Local i convivència. Violència ambiental. L'Associació de Veïns de Ciutadella Vella em convidà a parlar-ne i divendres, dia 9, vàrem compartir la nostra visió amb algunes persones. Menorca és especial, diferent..., amb dos colors està 'resumida': el verd carruatge i el vermell anglès. La pertinença, el compromís i la defensa de la terra serien alguns dels trets característics dels menorquins. Sempre m'he trobat molt còmode entre ells, especialment quan anys enrere sovint hi anava a impartir formació professional, sensació recuperada vestit d'uniforme —ni que fos mentalment— durant dues hores.