Elvira Vera Ripoll és una sineuera nascuda a Palma. Té 74 anys. La nostàlgia s’apodera d’ella quan recorda la seva lluna de mel del 1972. “Jo tenia 21 anys i anàrem a Múrcia. Acabats de casar, no teníem doblers. Va ser el meu pare qui ens pagà el viatge en avió. Era la primera vegada que sortia tota sola de Mallorca”. Foren set dies molt intensos. “Visitàrem el mar Menor i Cartagena, on el meu home havia fet la mili. També pegàrem un bot a Alacant per visitar l’imponent castell de Santa Bàrbara. Al final, però, ja m’enyorava. Vàrem perdre l’avió de tornada i haguérem d’allargar un dia més l’estada. Allò em posà histèrica. En arribar a l’aeroport de Son Sant Joan, vaig rompre a plorar quan vaig veure el meu pare”. Aquella experiència tardaria molt temps a tornar-se a repetir. “Al cap de pocs anys vaig tenir dos fills i les despeses s’acumularen, de manera que haguérem de suprimir qualsevol caprici”.

El 2019 marca un abans i un després en la història familiar del Jaume i la Patri, els fills dels quals, el Magí i l’Alguer, aleshores tenien cinc anys i mig i 17 mesos, respectivament. En aquell moment, la família emprenia un viatge d’un any pel sud-est asiàtic, un somni que s’havia anat ordint ja des del 2015, quan el petit ni tan sols havia nascut. La família ja havia voltat força pel món, unes aventures de les quals a partir del 2017 van començar a deixar rastre al blog de La MochiFamily. La gran aventura, no obstant això, va arribar el gener de 2019, quan la família va agafar un avió només d’anada amb destinació Singapur. El Jaume i la Patri sempre havien tingut el somni de fer un gran viatge en família i el naixement dels seus fills no els va frenar. “Ens va empènyer a voler compartir amb ells una experiència vital transformadora, així com passar temps de qualitat junts, sortir del ritme accelerat del dia a dia i conèixer el món des d’una mirada més pausada i familiar”, afirmen sis anys després.

L’ésser humà que siguis a casa teva no millorarà quan viatgis. Amb això vull dir que si a casa teva no vas a museus i a veure monuments que no has vist mai (Boí i Taüll, per exemple) i a menjar algun cop cuina pròpia (un mar i muntanya, per exemple) potser ho faràs a l’estranger, però sense ganes i sense sentit crític.

Fa un segle, concretament el 30 de desembre del 1924, el primer tren de la xarxa de metro de Barcelona sortia de l'estació de Lesseps en direcció a Plaça Catalunya i per commemorar-ho aquest 2025 se celebra el centenari. Cent anys de túnels, d’històries subterrànies i de trajectes infinits que han connectat la ciutat de punta a punta. Per això, Transports Metropolitans de Barcelona està preparant activitats que obriran les portes a espais que normalment estan fora del nostre abast: estacions fantasma, passadissos amagats i simuladors de tren que són com videojocs de la vida real. Una oportunitat per treure el cap als racons més inaccessibles del metro i sentir-te, per uns minuts, com un autèntic maquinista.

Viatjar fora de temporada, reservar amb anticipació, jugar amb dates flexibles i anar a algun destí que surti dels usuals són estratègies per aconseguir un viatge econòmic d'eficàcia comprovada i que molts turistes fan servir. De fet, cada any es repeteixen ofertes recurrents que poden servir per als viatgers més astuts i donar-los idees sobre quan reservar i quan viatjar.

El primer vol va ser a Kuwait l'any 2013, i no sap dir quantes hores ha acumulat ja a l'aire. Sydney Clara -sí, aquest és el nom compost que van acordar la seva mare anglesa i el seu pare espanyol- assegura que manté uns horaris estrictes per combatre el jet lag: "M'organitzo per dormir durant el dia quan sé que volo de nit". Nascuda a Benidorm fa 35 anys, diu que li agrada viure a Dubai, on hi ha la base d'Emirates, la companyia aèria on treballa com a hostessa de primera classe.

Som a l’estiu de ple, el temps de l’anormalitat. Canviam de paisatge, d’horari, de rutines, de companys... Amb més temps i manco feina, però més accelerats que mai: gastam més, feim més quilòmetres, consumim més energia, produïm més residus... El planeta no es pot permetre les nostres vacances. Urgeix analitzar unes propostes de millora inajornables. 

Durant els anys 80, milers d’estudiants de vuitè d’EGB­–l’actual segon d’ESO– de tot Espanya arribaven a l’Arenal entre els mesos de març i juny per gaudir d’un viatge de fi de curs. Una estampa habitual a la zona era veure grups d’entre 50 i 100 alumnes custodiats per només un professor, molt abans que la llei establís l’obligatorietat d’un responsable per cada desena. El costum ha anat llanguint i aquella font d’ingressos per als hotels, comerços i discoteques de la zona va evolucionar. Avui dia, els viatges d’estudis ja no tenen condició de fenomen i s’han convertit en residuals. La Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) xifra en menys d’un 3% els establiments que acullen aquest tipus de turisme.

Vens dels Estats Units. Per fi has arribat a París, però en lloc de pujar corrents a la Torre Eiffel, sents que et desmaies sobre un plat de suflé. La culpa és del desfasament horari, més conegut com a jet lag, que es produeix quan el ritme circadià del cos —el nostre rellotge intern que regula les hores previstes de son i vigília— no està sincronitzat amb la teva nova ubicació, i et deixa amb símptomes com la boira mental al migdia o l'insomni a la matinada. Evidentment, no tothom té el mateix rellotge corporal, i no hi ha dos viatges exactament iguals, però hi ha alguns trucs que us podrien ajudar a superar aquest trastorn i recuperar la calma més ràpidament.

Rodolphe Christin elabora una visió filosòfica sobre els viatges sotmesos a la lògica del mercat i fa una de les aportacions més lúcides per a la comprensió crítica de l’impacte dels viatges i el turisme sobre el territori i la cultura dels llocs visitats en el món globalitzat contemporani. A Món en venda (2018), explora els orígens de la turismofòbia i el malestar dels residents, i denuncia que la indústria turística actua sobre la filosofia i els viatges, banalitzant la vida sencera i el sentit existencial del viatge en direcció a la mort. Per això, anuncia la mort del caràcter filosòfic dels viatges a mans de la colonització capitalista de l’oci i l’avenç cap a un món en venda, desposseït de l’aura, explotat i degradat com a una mercaderia més

Les idees més desgavellades poden fer-se realitat. El gran elefant de la companyia La Machine és una criatura gegantina que fa 12 metres d’alt, l’equivalent a quatre pisos. Podria passar com un monument gegantí fet de metall, fusta i cuir, però, com en una novel·la de ciència-ficció, a poc a poc cobra vida i comença a caminar. Així que era inevitable que El gran elefant es convertís en una icona de la transformació que Nantes ha experimentat des de finals dels anys 80. Aquesta ciutat francesa, la capital del Loira Atlàntic i la ciutat natal de Jules Verne, va patir el seu cop econòmic més dur quan van tancar les drassanes. La inversió en cultura va ser un dels motors del seu gran canvi, amb un model que té en l’art públic un dels principals atractius. Precisament l’alcalde de l’època va oferir a la companyia La Machine, que aleshores es deia Royal de Luxe, un espai industrial en desús a l’illa de Nantes –abans coneguda com a illa Beaulieu– perquè hi poguessin instal·lar la seva Illa de les Màquines. Ara, doncs, El gran elefant no està sol, sinó que també han creat una aranya terrorífica i animals robòtics més petits, com uns ocells i un camaleó. 

Novembre del 2020. La família Antillach Pujol de Tarragona compra un camió de bombers en una subhasta alemanya a través d’Internet. Un Mercedes-Benz 1120 totterreny amb doble cabina del 1991 amb 16.000 quilòmetres. “El comprem una mica a cegues, només n’havíem vist quatre fotos, però quan va arribar, es va engegar i la veritat és que havia estat tan ben conservat i mantingut que el mecànic ens va dir que no calia tocar res del motor”, diu Marc Antillach, pare de la família. L’objectiu? Camperitzar-lo i fer un viatge recorrent la Ruta Transsiberiana fins al Sud-est Asiàtic i tornar per la Ruta de la Seda. Però l’esclat de la guerra a Ucraïna i les dificultats per matricular-lo van estroncar els plans d’aquesta família viatgera. “La segona opció va ser fer una ruta per la costa est de l’Àfrica, però companys viatgers no ens ho van recomanar per la dificultat i la falta de seguretat que hi havia a països com Nigèria”, detalla. “Al final ens vam decidir per la costa oest de l’Àfrica i ha resultat una aventura espectacular tot i no ser ni la primera ni la segona opció”, assegura Serena Pujol, la mare de la família.

“Quan planifico un viatge, busco que es compleixin alguns requisits: poder participar en activitats a l'aire lliure, visitar museus, tastar el menjar local i submergir-me en la vida nocturna del lloc, però tot sense excedir els meus límits financers”. Així defineix Alex Teruel, enginyer de 24 anys, de la Seu d’Urgell, els ingredients essencials per a unes bones vacances. “La meva principal font d’inspiració és internet i xarxes i també he arribat a utilitzar ChatGPT per veure quines opcions oferia”, afegeix.

La importància adquirida pels viatges a la societat actual és un estímul per fundar una filosofia dels viatges, una disciplina que s’hauria d’ocupar de definir el seu objecte d’estudi i que podria dirigir les primeres passes cap a l’anàlisi dels textos filosòfics que fan aportacions al tema. També podria elaborar una cronologia històrica i espacial, traçar les rutes i ocupar-se dels filòsofs viatgers i d’aquells altres que han elegit una vida nòmada i no han viatjat mai o bé només ho han fet involuntàriament, empesos per circumstàncies adverses molt determinades, que han emigrat fugint de guerres. Naturalment, una filosofia dels viatges hauria d’explicar els sentits de viatjar i la seva evolució, les tipologies de viatges, i construir un edifici conceptual propi que definís clarament les característiques i els criteris que proporcionen un sentit filosòfic a un viatge. Aquesta nova disciplina hauria d’interessar-se per la influència dels viatges en el pensament dels autors, i pensar críticament el sentit dels viatges contemporanis, començant per diferenciar la figura del viatger de la del turista, i denunciar la problemàtica ètica i ambiental associada al turisme i la massificació, i atendre l’impacte cultural i altres qüestions de gran rellevància. Amb el benentès que aquesta sèrie d’escrits que comença aquesta setmana no pretén establir les bases fundacionals, sinó senzillament fer un recorregut per les idees expressades pels filòsofs en relació amb la funció i el sentit de viatjar amb la intenció de contribuir a pensar filosòficament els desplaçaments. Tanmateix, no es parteix de zero, ja hi ha títols publicats, com L’art de viatjar (2002), d’Alain de Botton, i El significat del viatge (2021), d’Emily Thomas.

Com cada any, els experts en viatges del New York Times han fet una llista dels 52 llocs més especials per visitar durant els mesos vinents. El criteri varia segons la destinació: hi ha indrets que entren a la llista per la bellesa inexplorada i uns altres per la gastronomia o perquè aquest any commemoren algun esdeveniment històric o cultural. Us n'oferim una selecció.

“Hivern: estació de l’any, entre la tardor i la primavera, que, a l’hemisferi nord, va del 20-23 de desembre (solstici d’hivern) al 19-21 de març (equinocci de primavera)”. Aquesta és la definició que fa la Gran enciclopèdia catalana de la paraula hivern i, concretament, aquesta estació que comencem va iniciar-se el 22 de desembre a les 4.47 hores de la matinada i s’allargarà fins al 20 de març del 2024.

Per no aigualir la festa a la bona gent que acaba de prendre’s uns dies de vacances en ocasió d’allò que en diuen “pont” –causa de la nostra baixa productivitat–, criticarem avui la idea comuna segons la qual viatjar és cosa bona. Potser ho és fins als trenta, màxim quaranta anys, quan els homes i les dones encara es formen el caràcter i s’obren a experiències inèdites, sempre enriquidores.

Diuen les guies de viatge que aquest trajecte és un dels viatges nocturns amb tren més especials del món i, probablement, ho és. El nostre tren travessa la regió noruega de Nordland, a la costa nord-occidental de la península escandinava; un paisatge típic de costes retallades, nombrosos fiords i illes, muntanyes escarpades i planícies il·luminades en uns certs mesos per les fosforescències boreals. El poeta noruec Sveinulv Jarnæss descrivia així les nits a la regió en un poema de 1950: "Abraça les nits de Nordland, si pots, les més belles del món. El cel en flames en el foc de l'aurora boreal, sobre un país de les meravelles dels somnis". I és que la màgia de les seves planícies, tenyides d'un blanc infinit, enamoren només de pensar-hi.

Si aquest estiu heu experimentat l’estrès d’arribar al vostre destí de vacances i trobar-vos-el ple de gom a gom, o si heu patit en pròpia pell què significa aquella frase mítica de la pel·lícula Si avui és dimarts, això és Bèlgica i no us ha agradat, potser és que us ha arribat l’hora de descobrir l’slow driving, és a dir, el plaer de viatjar amb tranquil·litat, gaudint del paisatge i de la història que amaguen els pobles de la vostra ruta. Res de visitar només els llocs més emblemàtics i sortir-ne esperitats. Prou d’anar saltant d’un lloc a l’altre a la recerca de la foto icònica o per tastar aquell plat que tothom us ha recomanat.

De Catalunya a Nova Zelanda en bicicleta a trams, part d’Europa, Centreamèrica i, ara, el Canadà i els Estats Units. L’Edu i la Muntsa, una parella de Sant Hilari Sacalm, fa sis anys que recorren el món en bicicleta. Des de llavors, la seva vida es divideix com un curs escolar, però al revés: de setembre a maig viatgen ininterrompudament i de juny a agost tornen a Catalunya per treballar.