Diumenge 19 de juliol de 1936 les notícies que arribaven a Mallorca per ràdio eren molt inquietants. Dos dies abans, des del Marroc, un grup de militars liderats per un Francisco Franco de 43 anys s’havia aixecat contra la Segona República del Front Popular. L’endemà moltes zones de la Península ja estaven sota el control dels insurrectes. En aquestes zones, des de Madrid s’havia convocat una vaga general indefinida. Allà on se secundaria amb més fervor fou a Pollença, el poble que, per culpa de la seva decidida resistència, acabaria sent un dels més castigats. Així es desprèn del llibre La Guerra Civil a Pollença. La revolta contra la rebel·lió (Documenta Balear, 2006), coescrit per Pere Salas, Jaume March i Andreu Cerdà. El 2002 l’historiador Pere Josep Garcia inventarià els llocs de la barbàrie a Guia de la República i la Guerra. Pollença, Port de Pollença, Cala Sant Vicenç (Illa Edicions).

El Camí de Cavalls s’ha convertit ja en el ‘camino de Santiago de les Balears’. Cada any centenars de senderistes peregrinen fins a Menorca per recórrer, arran de mar, els 184 quilòmetres que envolten l’illa. La seva és la història d’una victòria de la societat civil sobre els poderosos. Tot es començà a gestar el 1996 sota la batuta de la Coordinadora en Defensa del Camí de Cavalls. Eduard Serra n’és un dels membres fundadors: “Nosaltres aglutinàvem diferents entitats que des de final dels 80 reivindicaven la lliure circulació per aquest sender i de manera gratuïta. En anar d’excursió, ens trobàvem el pas barrat en molts de trams, que, a més, estaven tapats per una densa vegetació. Això ens indignava molt, de manera que decidírem passar a l’acció”.

L'economista català Ernest Lluch, assassinat per ETA el 2000, definí Mallorca i Menorca com les úniques illes industrials de tota la Mediterrània. Va ser a partir del segle XIX quan, amb els aires de la Revolució Industrial d’Anglaterra, el paisatge insular es poblà de fàbriques –el motor tèxtil d’Eivissa fou Can Ventosa, inaugurada el 1876. A Mallorca, Palma s’erigí en l’epicentre fabril, seguit, a la Part Forana, per Sóller, Inca, Manacor i Llucmajor. El relat oficial, tanmateix, diu que foren els hotelers els qui, després d’una guerra civil provocada per un cop militar, tragueren les Balears de la misèria més absoluta. L’historiador solleric Antoni Quetglas lamenta molt els efectes d’aquest relat: “A Terrassa (Catalunya) o a moltes ciutats d’Anglaterra i Alemanya el patrimoni industrial és un atractiu turístic. Aquí, però, ens hem oblidat que hi havia una potent activitat econòmica abans del ‘boom’ turístic”.

A Palma, la democràcia es començà a forjar a peu de carrer dos anys abans de la mort de Franco. Ho recorda Xisco Mengod, de 75 anys, expresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma (1988-1992): “El Primer de Maig de 1973 unes 60 persones acudírem al Pinaret de Son Macià a una reunió clandestina convocada per Comissions Obreres. Érem militants polítics i gent independent amb ganes de millorar les condicions de vida de les barriades. D’ençà del boom turístic dels 60, Palma havia experimentat un creixement massiu i desordenat. Milers de treballadors arribats de la Part Forana i de la Península s’instal·laren en nuclis que havien nascut a partir de possessions dels voltants com Son Cladera o Rafal Nou”.

Aviat Mallorca es quedarà sense un dels antics reclams del boom turístic, juntament amb la Seu i el castell de Bellver: l’estampa idíl·lica de camps d’ametlers florits a l’hivern. D’ençà de la irrupció el 1993 del bacteri Xylella fastidiosa, cada cop en queden menys. La història del nostre emblemàtic fruit de secà la coneix bé Antònia Morey, professora del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Amb el geògraf Jaume Fornés, és coautora de l’estudi El cultivo tradicional del almendro en el Mediterráneo: Baleares en el contexto español (ca. 1770-2017), publicat el 2021.

Hänsel i Gretel, La caputxeta vermella, La Ventafocs, La Blancaneu i els set nans... Són contes que s’han fet famosos gràcies a la potent indústria de Disney. Provenen, però, de la tradició oral alemanya que el 1812 recopilaren els germans Grimm. Imbuïts per l’esperit del Romanticisme del moment, aquests dos joves estudiants de filologia veieren en les històries populars la gran manifestació del volkgeist (‘l’ànima del poble’). Qui més històries els contà va ser Dorothea Viehmann, morta a Kassel el 1816, a 61 anys. “Avui, a Alemanya –diu el dramaturg Jaume Miró–, Viehmann és molt famosa. A Mallorca, en canvi, poca gent sap que darrere moltes de les rondalles de mossèn Alcover hi hagué també una dona. Era de Son Servera i tenia la peculiaritat de ser analfabeta i cega, però amb una memòria prodigiosa. Nomia Rafela Servera Sureda”.

El galerista Ferran Cano Darder, de 83 anys, ens rep al seu domicili de Palmanova (Calvià). Envoltat de pintures i llibres de memòria històrica, fa repàs d’una vida marcada per l’allargada ombra del padrí matern, Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. “Som –diu– el segon de sis germans: cinc homes i una dona. Vaig néixer a Caracas el 1940, tres anys després que hi arribassin els meus pares, Emília Darder i Emilio Cano, amb la meva padrina, Miquela Rovira”. El 2022, Núria Cano, reneta de Rovira, retratà aquell periple en el documental Miquela (la Perifèrica Produccions).

Avui, a Mallorca, hi ha prop d’un milió d’habitants en 52 municipis. Al segle XV n’hi havia 50.000 en 33 municipis. Mentre que temps després se’n crearen de nous, altres desaparegueren per raons diverses. El margalidà Antoni Mas, professor d’Història Medieval de la Universitat de les Illes Balears (UIB), n’ha documentat una quinzena. Ho ha fet a partir del procés de colonització que s’inicià amb la conquesta de Jaume I el 1229. “La majoria dels nous pobladors –assegura– procedien de diferents parròquies rurals de la Catalunya oriental. S’assentaren sobre antics nuclis musulmans coneguts com a alqueries (‘llogaret’, en àrab). Solien ser indrets segurs, salubres i amb bones terres per cultivar”.

Amb motiu del Dia internacional de la dona i la nina a la ciència (11 de febrer) cal insistir a reivindicar la figura de la menorquina Margalida Comas Camps, una de les científiques espanyoles més importants del primer terç del segle XX. Aquesta setmana la Universitat de les Illes Balears (UIB) ha inaugurat un edifici amb el seu nom. Fa uns anys Alaior, el seu poble natal, ja li dedicà un carrer, però no va ser fins al 2018 que fou nomenada filla il·lustre de Menorca. El periodista alaiorenc Miquel Àngel Limón lamenta que el seu reconeixement institucional hagi arribat tan tard: “Fou víctima d’un doble exili: el que li suposà la seva condició de dona i el que experimentà físicament a Anglaterra arran l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936”.

En l’actual societat sedentària i empantallada és molt freqüent sentir dir: “Jo no sé cantar”. Antigament, però, això no s’ho hauria plantejat ningú, ja que cantar formava part de la vida quotidiana de molta gent. Aquell món d’oralitat cantada començà a trontollar a principi del segle XX amb la creixent emigració del camp a les ciutats provocada per la industrialització. A Catalunya, els primers a posar el crit al cel foren els intel·lectuals del Noucentisme, que el 1907 havien creat l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Temien per la desaparició d’un patrimoni immaterial que el Romanticisme ja havia elevat a la categoria de volkgeist (‘ànima del poble’). La seva salvació arribaria de la mà de Rafel Patxot, un científic i mecenes cultural de Sant Feliu de Guíxols, de 50 anys.

A Mallorca, la recuperació de l’autonomia el 1983 també suposà una revifalla de la cultura ‘dimoniera’. Amb motiu de les festes de Sant Antoni, el 15 de gener de 1984 tingué lloc a Manacor la primera ‘Dimoniada’. Fou per iniciativa de mossèn Mateu Galmés, que el 1982 ja havia creat al municipi el Patronat de Sant Antoni. Més de 80 dimonis arribats de gairebé tots els racons de l’illa desfilaren per la capital del Llevant, cantant i ballant les seves tonades pròpies. Davant aquella eufòria col·lectiva, altres pobles s’oferiren per repetir l’aplec els anys posteriors. El 1989 Alcúdia acolliria la darrera ‘Dimoniada’.

Ell no vol ser el protagonista d’aquesta història. “Jo –diu des de la més absoluta humilitat– no hauria fet res sense els joves ni la gent de la nostra església”. És el palmesà Bartomeu Suau Serra, de 79 anys, el capellà que als anys vuitanta feu realitat la utopia cristiana en un dels barris més conflictius dels afores de Ciutat. El seu llegat queda ben reflectit en el documental Més que un barri (2013), dirigit per Iskra Karadzhova. Tot començà el 1979, quan Suau tenia 35 anys: “El bisbe de Mallorca Teodor Úbeda em nomenà vicari de la parròquia de Sant Josep del Terme, a la Indioteria. Hi havia un capellà ja molt major que tenia problemes amb la gent. El bisbe em digué: ‘Ves-hi i fes el que puguis’”.

El 1983 les Balears es començaren a repensar amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i la recuperació de l’autogovern. Després de quatre dècades de franquisme, calgué plantejar-se quins símbols ens havien d’identificar com a poble insular. Durant la primera legislatura autonòmica, presidida pel popular Gabriel Cañellas, qui més insistí en aquesta qüestió va ser el partit nacionalista PSM, avui MÉS per Mallorca. Un dels seus diputats més combatius fou el campaneter Damià Ferrà-Ponç. S’encarregà d’elaborar una proposició de llei per convertir en himne de tot l’Arxipèlag La Balanguera, el cèlebre poema del palmesà Joan Alcover Maspons (1854-1926).

El menorquí Josep Mascaró Pasarius bé podria haver estat un dels homenots que ressenyà el periodista català Josep Pla entre 1958 i 1962. De saviesa renaixentista, la seva universitat fou la vida, i el motor de la seva polièdrica obra, una curiositat infinita. Mascaró va néixer a Alaior el 1923. A vuit anys, el destí li vindria marcat per una sortida escolar al poblat talaiòtic de Torralba d’en Salord. Aquell jovenet inquiet quedà amb la mosca darrere l’orella en sentir el mestre explicar que eren davant d’una obra d’antics gegants. Llavors tingué clar que dedicaria la seva vida a resoldre el misteri.

Fa anys que les vacances d’estiu a Cala Rajada són un infern per al periodista artanenc Miquel Piris. “El nucli –lamenta– s’ha convertit en el nou Arenal del Llevant de Mallorca. Et trobes turistes gats pixant enmig del carrer o fent l’annerot per la platja de Cala Agulla. Fins a les dotze de la nit la contaminació acústica dels hotels i les discoteques és horrible. Aquí l’Ajuntament de Capdepera no aplica les ordenances municipals. S’estima més fer-hi els ulls grossos”. Piris recorda una anècdota que reflecteix prou bé els valors de l’oligocràcia turística: “El 2012, durant el pregó de les festes de sant Roc, el propietari d’una discoteca digué als veïns molestos amb el renou que ja tindrien l’hivern per poder dormir. Els insistí que, sense el turisme, seríem un poble pobre”.

El 1932 a la catedral de Sainte Croix d’Orleans (França) s’interpretà la missa Pro Pace. El bisbe quedà tan meravellat amb la peça que, en acabar, anà a saludar el seu autor, Antoni Torrandell Jaume, de 51 anys. L’abraçà i li digué: “Mestre, vós no morireu!”. Aquell prodigiós compositor havia nascut a Inca el 17 d’agost de 1881. Fou l’únic fill d’un matrimoni de classe benestant. S’inicià al món de la música de la mà del seu pare, organista de l’església parroquial de Santa Maria la Major. A 12 anys, es traslladà a Palma per rebre classes del pianista inquer Josep Balaguer (1869-1951), nebot del cantant Uetam i propietari del casal ara conegut com a Can Balaguer.

El juliol de 1996 el popular Gabriel Cañellas, el primer president autonòmic, verbalitzà el masclisme latent en la societat balear. Feia un any que havia dimitit per la seva implicació en el cas de corrupció del túnel de Sóller. Amb tot, es continuava prodigant pels mitjans de comunicació. Mentre participava en una tertúlia a l’extinta emissora Radio Voz, saltà la notícia: la policia havia localitzat el cos sense vida d’una mestra de Palma, d’uns trenta anys, que feia dies que estava desapareguda. Havia estat cosida amb vuit ganivetades. De seguida el locutor demanà al dirigent del PP una primera valoració sobre el brutal crim i la seva resposta va ser: “Vuit ganivetades? Mira que són males de matar, les dones... S’hi devia resistir”.

La imatge és per emmarcar. Primavera de 1980, quatre marroquins baixen a l’estació del tren de sa Pobla. Són els primers que es veuen a la Part Forana d’una Mallorca que havia iniciat el seu mestissatge amb el boom turístic dels anys seixanta. La seva història la coneix molt bé l’investigador Pere Perelló, autor del llibre Viure a la frontera (Inforaiguer, 2010), que recull, sense paternalismes, testimonis de la immigració magrebina al poble de les marjals (nom que rep foravila al municipi). “Aquests quatre marroquins –diu– eren fills i nets dels soldats professionals que havien constituït la Guardia Mora de Franco. Estaven sense feina des de 1975, quan es dissolgué l’esquadró. Llavors, els digueren que a Mallorca, amb el turisme, tindrien feina assegurada. En aterrar a Palma, qualcú els advertí que era millor que agafassin el tren fins a sa Pobla. Era un poble que necessitava mà d’obra per recollir patates per a l’exportació”.

Joana Maria Adrover és mestra d’Infantil al CEIP Mitjà de Mar de Portocristo (Manacor), un centre amb molts de fills d’immigrants que treballen al sector dels serveis. “Nosaltres –assegura– atenem la cara precària del turisme. Ens veim obligats a exercir tasques que haurien d’assumir les famílies. Estam desbordats. L’altre dia una companya em deia: ‘Sovint tenc la sensació que estic en un manicomi en lloc d’una escola. Hem de gestionar tantes coses i tantes situacions!”. Adrover lamenta el desemparament d’alguns nins: “No tenen xarxa familiar. Com que els pares estan tot el dia fent feina, els més petits queden amb els seus germans grans a casa o surten tots sols al carrer. Molts, però, estan tot l’horabaixa enganxats als mòbils”.

Era l’any 1938. A l’estibada presó de Manacor –actual Palau de Justícia– hi havia dos presos comuns i una setantena de presos polítics, tots ells mallorquins. Per passar el temps alguns es dedicaven a fer treballs manuals d’artesania (polseres, anells, caixetes de fusta i articles semblants). Aviat també es posaren a fabricar pipes. Els seus impulsors foren Sebastià Bonet Garí i Antoni Oliver Mesquida, Poll, tots dos bons ebenistes.