Té 48 “anyets” i és un friqui orgullós. Sebastià Pou (1976, Palma) és el primer gamer que ha guanyat alguns dels videojocs més difícils del moment jugant amb un violí. Cada nota representa un comandament de la consola, i milers de persones segueixen les seves peripècies a Tiktok, Twich i Youtube. “Però si jo no me’l puc passar amb el comandament, com és possible que tu te’l passis amb un violí?”: aquesta és la primera reacció de molts dels seus seguidors, assegura. Tot i això, és molt més difícil tocar un concert exigent de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, on aviat complirà tres dècades com a violinista. “Ho pas molt pitjor”, explica somrient.

Aaron Lee (1988, Madrid) va tenir una infància còmoda fins que va arribar el moment de sortir de l'armari. Amb 17 anys, el seu pare el va enganyar per portar-lo a Ulleungdo, una illa entre Corea i el Japó, per intentar canviar-li l'orientació sexual. Se'n va escapar, però la història no acaba aquí: la família el va fer fora de casa i es va haver de buscar la vida sol a Madrid amb un violí i unes partitures. Contra tot pronòstic, es va convertir en el músic més jove a entrar a l'Orquestra Nacional d'Espanya.

Fa dos anys “gairebé en punt” que el violinista Benjamin Payen (França, 1980) viu a Esporles. Fa un forat a l’ARA Balears entre trajectes: així d’atapeïda és la seva agenda. Al matí, un assaig d’una obra de Johannes Brahms amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. L’horabaixa, actuació com a músic i pallasso en una residència de gent gran, de la mà de l’ONG Sonrisa Médica. L’endemà, abans del concert, encara tindrà temps de fer classe de ball de bot. “Necessit viure la música de diferents maneres”, explica: “Una supersimfonia val tant com una bona cançó amb públic que ho necessita”.

Francisco Fullana de bell nou a l’Auditòrium i de bell nou un autèntic luxe en el qual es repeteix la història. Una història que no és una altra que, cada cop que el podem escoltar, pensam que difícilment es pot tocar millor. Error: Francisco Fullana cada cop augmenta prestacions i mai toca igual de bé que l’anterior, sempre la supera amb escreix. Que ho faci amb el 'Mary Portman', que va ser propietat de Fritz Kreisler i signat per Giuseppe Guarneri, no és un símptoma, ni dir-ho cap tipus de xovinisme –que és un tret que no ens caracteritza als mallorquins–, és una evidència del seu nivell artístic i, per descomptat, el seu reconeixement arreu del món. Per això, a més de gaudir del seu indiscutible talent, està bé un plus d’agraïment. El va tenir en forma d’aplaudiments, sentits, sincers i afectuosos, que el violinista va retornar en forma de "petit bis”, amb una nova exhibició de talent i amor per la música, interpretant la Gavota en Rondó de la Partita núm. 3 de Johann Sebastian Bach. Això va ser tot just després d’interpretar la peça principal de la funció, que, com va explicar, s’està consolidant dins els repertoris de música clàssica. Es tracta del Concert núm. 1 per a violí i orquestra. Op. 35, de Karol Szymanovski (1882-1937), considerada una de les primeres composicions, si no la primera, allunyada de les característiques que semblaven inviolables. Vista amb la perspectiva del temps, no n'hi havia per tant. La ruptura, si es pot considerar així, és poca cosa més que estructural, però el que està clar és que estam davant un torrent de sons, profús i variat, com un calidoscopi de les més diverses sensacions i versàtils harmonies. Una paleta de colors immensa que, per descomptat, serveix al violinista per exhibir virtuosisme i versatilitat alhora. O sigui, un món per on Fullana va navegar amb la fluïdesa que li dona el seu domini d’un instrument amb el qual va temperar una partitura amb un lirisme en el qual conviuen tots els seus vessants.

Ara Malikian, considerat un dels millors violinistes del món, realitzarà un tercer concert al teatre Principal de Maó a causa de la gran demanda que ha generat entre el públic. Així, el prestigiós artista d'origen libanès actuarà els dies 8, 9 i 10 de gener. La totalitat de les entrades que es varen posar a la venda per presenciar els seus dos primers concerts s'han exhaurit en tan sols 48 hores, fet pel qual se li proposà una tercera actuació.

Bellver.- El segon concert del VII International Piano Festival va acabar amb el bis que oferí Natsumi Ikenaga interpretant una suite de Leonard Bernstein. El segon concert del Festival Bellver començà amb Serenade, del mateix compositor, a punt de complir-se el centenari del seu naixement. Damunt l’escenari, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel titular, Pablo Mielgo. Presidint, el violinista ‘resident’, Francisco García Fullana. Sentir-lo tocar sempre és un esdeveniment, però si a sobre és amb una peça que no és fàcil sentir-la ni molt manco interpretar-la, el plaer és doble. Una lliçó de filosofia, un deliri musical que transforma les paraules de Fedre i Pausanies, de Sòcrates, d’Aristòfanes, d’Eriximac, d’Agató i el bell Alcibíades en una simfonia tan peculiar com adient. Un maridatge perfecte entre què diuen i què sentim, i fins i tot també escoltam. Berstein traslladà El banquet de Plató a la partitura i el convertí en una altra gran joia, segurament menys reconeguda i coneguda del que mereix o eclipsada per altres composicions que han assolit reconeixements superiors per altres circumstàncies tan sols comercials. Per Bernstein era la seva millor obra seriosa. Per Isaac Stern, el primer violinista que la va interpretar, la millor manera d’encarar-la és “Només pensar en l’amor”. No hi ha reptes petits i Francisco García Fullana ja ens hi té acostumats. Cada actuació seva és un luxe tan gran com el repte i per al públic és sempre una delícia escoltar la nitidesa que sorgeix del seu instrument. Dijous vespre no va ser una excepció, ans al contrari. Fullana cada cop és més gran, més precís, més càlid, a un mil·límetre d’assolir la perfecció. Serenade és una composició exigent, molt exigent, i, per tant, té més mèrit. Destacar un moviment o un altre tampoc no és senzill, la versatilitat de la partitura per explicar els diferents discursos dels ‘protagonistes’ la fan tan completa com complexa, però així i tot em quedaria amb el tercer moviment, el que Bernstein i Plató dediquen a Eriximac, el savi doctor, defensor de l’harmonia dels sentiments, en el moment de la cadència entre el violí i el violoncel, poc abans que l’orquestra entri per a la celebració, com una gran banda de jazz, que Bernstein va incloure per donar-hi pàtina d’intemporalitat. Al final de la interpretació, el solista donà les gràcies a Bleuse i el felicità. Una festa, un banquet amb àpats de primer nivell, en el qual tots varen estar a l’altura de la composició.