Un estudi de la Fundació Intercoopera ha fet palès el pes que l'economia social i de les cures té a Inca, un dels municipis més grans de les Balears. Aquest informe contradiu els tòpics sobre els tractors econòmics illencs i demostra el pes d'un sector que gira entorn de l'interès col·lectiu dels ciutadans. En el cas d'Inca, l'economia social genera el 12,37% de la riquesa que es produeix anualment al municipi, amb 58,5 milions d'euros anuals –un 69% de les entitats del municipi són iniciatives que centren la seva activitat en les cures i l'atenció a persones en diferents situacions de vulnerabilitat. Pel que fa als llocs de feina, aquest sector en representa el 13,75%, amb 1.170 assalariats. Aquestes xifres d'ocupació situen l'economia social al mateix nivell d'importància que la construcció i molt per sobre de sectors com el comerç i la restauració. El document assenyala que "quintuplica l'activitat industrial tradicional del calçat".

El Servei de Salut de les Balears (IB-Salut) posarà en marxa, a partir de l'1 d'octubre, un nou model d'atenció pal·liativa pediàtrica continuada a la comunitat, que estarà operativa les 24 hores i cada dia de l'any. La consellera de Salut, Manuela García, ha explicat que es tracta d'una iniciativa dirigida a oferir assistència a nins i adolescents, i a les seves famílies, amb necessitats d'atenció pal·liativa. A les Balears es preveu que entre 134 i 179 pacients necessitaran cures pal·liatives pediàtriques. La mesura permetrà que els afectats puguin rebre atenció continuada pels seus equips referents i puguin passar també el màxim temps possible en el seu domicili, amb el màxim confort i dignitat fins al final de la vida. Actualment, les autonomies que disposen d'atenció pal·liativa pediàtrica continuada són Madrid, Catalunya i Múrcia.

L’embaràs de Bea Oliver va ser perfecte, “de pel·lícula”. “Tot normalíssim. Sense vòmits ni una sola molèstia”. Guiem va néixer i se’l varen endur de manera precipitada del paritori. Alguna cosa no anava bé. No va rebre explicacions, només incertesa. Bea es va sentir “molt qüestionada” perquè li preguntaven una vegada i una altra si havia consumit substàncies estupefaents durant la gestació. Quan per fi va poder veure el seu fill, “no hi havia una part del seu cos on no tingués un cable”. “Em volia morir. Només plorava mentre veia que la dona del meu costat paria un nin completament sa. Mai no esborres aquests moments de la teva ment. Només acceptes el que t’ha tocat. Convius amb això”, confessa.

A ells els fa gràcia, fins i tot en fan befa, del fet que tantes senyores es passin les tardes fent el que despectivament anomenen “extraescolars per a adults”. I és ben cert que els clubs de lectura, les conferències, els tallers als centres cívics, els cursos sobre les matèries més variades se sostenen majoritàriament per una assistència formada gairebé sempre per dones i d’una certa edat. Els homes que prefereixen dedicar l’energia vital que els queda a mirar-se un parell de dotzenes de noiets en calça curta perseguint una pilota no es pregunten com és que es comportin així, les dones, com és que els hagi agafat aquesta hiperactivitat. Per començar perquè a elles els noiets que corren sobre la gespa no els interessen gens i per continuar perquè moltes formen part d’una generació que no ha pogut fer mai el que ha volgut, que ha anat deixant de banda, al llarg d’anys i dècades, tots aquells interessos que no fossin estrictament útils per al sosteniment de la vida familiar i l’altra feina, la que dona un salari. Algunes es queixen per aquest robatori massiu i normalitzat. Una d’elles ho va expressar amb una indignació raonable: “Ara me n’adono, que m’han ben enganyat tota la vida”. D’altres callen i deixen el marit “encarat a la televisió” (expressió que va fer servir una feminista valenciana quan explicava els seus inicis en l’associacionisme per la igualtat als anys setanta i com s’ho feia per assistir a les reunions) i disposen del seu propi temps ara que ja no han de cuidar fills ni nets ni pares ni sogres ni malalts ni discapacitats. 

Inspiren i expiren. Posen les mans a la panxa i al pit per notar el moviment de l’aire, tal com els ha indicat el psicòleg. L’objectiu és que aquestes sis participants del grup de cuidadores aprenguin a relaxar-se, a estar tranquil·les cada cop que la càrrega de les cures a un familiar dependent les supera. Les dones seuen en rotllana, i algunes deixen la bossa a prop, potser per tenir el mocador a mà. Hi haurà llàgrimes per la pena o la ràbia pròpia, i per l’emoció de la companya. 

Envoltats d'una vegetació exuberant, encetant els dies amb trencs d'alba espectaculars i captivadores simfonies interpretades per ocells de tota mena, allunyats del brogit i la vida frenètica de Barcelona, que no suportaven, i, per damunt de tot, sentint-se acompanyats els uns dels altres en la darrera etapa de la vida. Així és com l'Àlex Gorina, de 71 anys, la veu de referència sobre el món del cinema a Catalunya Ràdio, i dos dels seus tres germans (la Laura, de 67 anys, i en Jordi, de 61 anys) han construït una nova forma vida des de fa poc més d'un any: junts de nou, com quan eren infants, i amb la mare, de 95 anys (el pare va morir l'any 2018), que cuiden entre tots, inclòs en Marcos, el quart germà, tot i que no s'ha sumat a la vida en comú perquè les circumstàncies personals no l'hi han permès. “Això ho hem fet essencialment perquè ens estimem i volem tornar a estar junts, però també hem fet aquest pas plenament conscients del que vindrà: ens fem grans, començarem a tenir problemes de salut, i si vivim cadascú en un lloc diferent estarem sols, molts sols; junts, en canvi, som una pinya”, diu l'Àlex.

Tot i que el concepte de tercera edat està en desús, la millora en les condicions de vida i els avenços mèdics està canviant la vellesa, i ha obligat l'acadèmia a ampliar la classificació amb una quarta edat, que començaria a partir dels 80 anys. Aquesta revolució demogràfica fa que, per primer cop, persones que estan en la setantena o fins i tot en la vuitantena (socialment considerats vells) s'hagin de fer càrrec de les cures de progenitors de més de 90 anys o, fins i tot, centenaris. La tercera edat cuidant la quarta. I per tenir una idea del futur, el nombre de persones centenàries creix a un ritme del 8%, segons l'Idescat. Es calcula que a Catalunya hi ha unes 100.000 cuidadores familiars (el 90% són dones), segons un estudi de la cooperativa Suara. El perfil majoritari és el d'una dona d'entre 51 i 71 anys que hi dedica unes 14 hores diàries.

S'entén com a generació sandvitx aquell col·lectiu de persones de mitjana edat (40-64 anys) que, a més de treballar, es fan càrrec dels seus familiars grans i, sovint, també dels seus fills, amb importants repercussions sobre la seva salut i situació econòmica. Es tracta d'una massa de la població sovint invisibilitzada i que la Cambra de Comerç de Barcelona, juntament amb la cooperativa Suara, ha volgut posar en rellevància a través d'un estudi que analitza l'impacte econòmic i la projecció a escala social d'aquesta situació.

La ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha anunciat aquesta setmana que finalment les treballadores de la llar seran equiparades amb la resta de treballadors, en virtut de ll'aprovació recent d'una norma per a la prevenció de riscos laborals. Ja estem acostumades que la grandiloqüència dels enunciats de la ministra topi amb la realitat. Aquest cas tampoc no serà excepcional. Però més enllà de les diferències en drets, que encara continuen existint, les característiques d'aquestes feines continuaran posant en risc moltes treballadores. Llevat que es busqui una solució no privada per a la cura dels grans dependents.

La Soledat, juntament amb altres companyes que es dediquen a les cures, participa en actes reivindicatius que finalitzen amb una demanda comuna: “Sense nosaltres no es mou el món”. Al seu costat, la seva companya Ana, de 53 anys, explica que va perdre la feina després d’una baixa maternal i que des de llavors és treballadora de la llar i les cures. Aixequen la veu i s’organitzen perquè no volen continuar sent invisibilitzades, discriminades, explotades i excloses dels seus drets socials i laborals.

Tot canvia al nostre voltant. Les etapes vitals de feina, formació i jubilació, serveixen poc per encarar la bona notícia de la longevitat o la necessitat de seguir formant-nos per treballar o per entendre el que passa. Cada cop vivim més anys i cada cop les trames familiars són més petites i inestables. Hi ha més gent que viu sola o poc acompanyada. Tenim poc temps per anar a comprar al barri o al mercat i són molts el que ho fan a distància i els hi porten a casa. Els veïns canvien sovint. Cada cop hi ha més passavolants i més gent acabada d’arribar que ha de crear vincles i saber on es fa què. Com més gran la ciutat, més es nota allò de viure entre desconeguts. Aquesta és una característica apreciada de les ciutats. Més anonimat, més llibertat per ser com vulguis. Però, com sovint passa, tot el que són avantatges per a uns, són problemes per a altres.

No em coneixes i és trist. No saps com soc, o potser ni si existeixo, però quan parlem dels fills, tu i jo som clavades, idèntiques. Veuràs. Si haguessis d’abandonar casa teva i tornar a començar amb ells, ¿oi que els deixaries escollir fins i tot els colors de les parets del pis que aconseguissis llogar, encara que acabessin pintades de verd i lila? ¿I no compraries els millors mobles per a la seva habitació i, amb el que et quedés, ompliries la resta amb Ikea? Segur que pregaries perquè, d’aquell pis, les teves criatures en fessin una llar i, per fer-ho més fàcil, adoptaries un gat o un gos, i deixaries que la teva filla li posés el nom, encara que escollís Purpurina, Pinya o Música.

En una entrevista recent, el psicòleg Màximo Peña, autor de Paternidad aquí y ahora (Arpa), m'explicava que actualment tenim una epidèmia d'homes que són lloats perquè cuiden les seves criatures. Ja no parlem si afegim a la gesta tasques domèstiques i organitzatives. "El que per a elles és el normal, si ho fem nosaltres és extraordinari", deia. Tinc una amiga que sempre es queixa que les cures només importin quan són ells qui les exerceixen, i vaja si té raó, perquè sembla que hem començat a parlar de la seva importància justament quan ells s'han anat incorporant, amb comptagotes, al tràfec quotidià que imposa cuidar d'altres. Potser es pot viure sense cuidar d'algú, encara que sigui d'una mateixa?, em pregunto.

El covid-19 va sacsejar de dalt a baix el sistema sanitari i social, però probablement l’àmbit on la pandèmia va causar un impacte més devastador va ser en les residències i, en especial, en les de gent gran. Des de llavors cada vegada són més les veus que reclamen un replantejament profund del model residencial actual. El que es pretén, en darrer terme, és millorar l’atenció de totes les persones que, més per força que de grat, viuen en aquests entorns assistits. Fa pocs dies l’ARA, a través d’un reportatge d’investigació, es feia ressò de la problemàtica de les residències de gent gran, evidenciava la manca de control sobre el sector privat i l’escassetat de recursos que l’administració hi destina i instava a fer un salt endavant com a gest de respecte a les persones d’edat avançada. 

La pandèmia s'ha acabat oficialment, però abans de fer-ho ha redirigit incomptables vides cap a camins molt diferents dels previstos. Milions de persones mai tornaran a les seves rutines laborals prepandèmiques, de manera que patrons i treballadors s'han vist obligats a crear nous models de feina d'acord amb unes necessitats canviants. Però mentre es fan experiments amb models híbrids, evitem una pregunta més profunda: ¿quina és la quantitat adequada de feina?

La frase del títol me la vaig trobar en una de les pancartes que més em van cridar l’atenció de les manifestacions del 8-M, i preguntant a la portadora em va dir que l’havia tret de la il·lustradora Queralt Guinart. L’aforisme fa riure perquè toca la paradoxa d’un dels temes de què el feminisme ha parlat més últimament, que és la feminització de certes feines relacionades amb la cura, com es desprèn d’un informe de la patronal Pimec que va córrer molt aquesta setmana passada i segons el qual “Les dones aporten més de la meitat del PIB espanyol, si es té en compte el treball no remunerat”. La gràcia de la pancarta és que insinua que potser algunes dones no voldrien cobrar per planxar, sinó deixar de planxar del tot. 

La pandèmia ha contribuït a visibilitzar en certa manera la tasca de les cures, però, així i tot, aquestes funcions continuen recaient majoritàriament sobre dones i estan molt infravalorades, tant a escala social com econòmica. Prova d'aquesta feminització són els resultats de la darrera Enquesta de Característiques Essencials de la Població i l'Habitatge de l'Institut Nacional d'Estadística, publicada recentment i amb dades del 2021. Segons aquest estudi, només el 12% dels homes a les Illes Balears s'encarrega majoritàriament de les cures de persones dependents dins de casa.

Quan s’acosta el final d’any sempre apareixen notícies dels dies que les dones “treballem gratis”. És la bretxa laboral, els diners de més que cobren els homes per fer la mateixa feina, amb la mateixa preparació. Però en aquests càlculs no s’inclouen totes les hores de treball realment no pagat que es fa cada dia de l’any i que, majoritàriament, recau sobre les dones: les tasques domèstiques i vinculades a les cures.

Per moltes raons, les dones ens trobem en un procés de canvi accelerat; la nostra evolució social ha estat tan ràpida que cada generació ha de fer front a situacions diferents, cosa que l’obliga a repensar com vol viure. Dur, però molt estimulant després de mil·lennis d’obediència forçosa.

Quina és la millor manera d'anomenar les infermeres? Quines paraules ajuden a fer visible la tasca d'aquestes professionals, i, en canvi, quines altres les invisibilitzen? Aquestes són algunes de les qüestions centrals que la infermera Núria Cuxart va abordar en la conferència D'infermeres i paraules, que va impartir aquest dimecres a la seu del Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de les Illes Balears (COIBA), a Palma. La xerrada es va centrar en la relació "de vegades complexa i paradoxal de les infermeres i les paraules quan ens anomenen". Dins aquest tema, un dels debats que surten a la superfície és el gènere: si és una professió amb una gran majoria de dones, el femení genèric —infermeres— és el terme més representatiu?