La plaça de Mallorca acollirà aquest dimecres, 24 de juliol, la primera mostra de modalitats i especialitats de ball Inca Balla 2019, que reunirà uns 30 grups i escoles de ball de la ciutat, de diferents modalitats com, per exemple, ball en línia, salsa, bachata, swing, street dance, funky o balls regionals.

Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940) és un dels autors de referència de l’anomenada generació dels setanta, el grup d’escriptors (Guillem Frontera, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Jaume Pomar i Carme Riera, per esmentar-ne alguns) que varen dur la literatura escrita en català a les Balears a la plena modernitat. Alguns d’ells i elles són protagonistes, o apareixen referenciats, a Amor, no estàs fatigat, el segon volum de memòries que publica Janer Manila, a l’editorial Proa, després d’ Ha nevat sobre Yesterday (2016, també a Proa), en què narrava els anys de la seva infància i joventut, i per tant els seus records sobre la postguerra i la dictadura. Amor, no estàs fatigat continua el relat fins a l’any 1989 i la caiguda del Mur de Berlín, i explica els anys en què l’autor es va convertir, llibre a llibre, en un dels escriptors en català més prestigiosos, tant per la seva narrativa adulta com per la dirigida al públic infantil i juvenil.

No hi hauria d’haver inconvenient per afirmar que Damià Pons (Campanet, 1950) és una de les persones que han fet més feina, i més rellevant, per la cultura a les Balears en les darreres dècades. Activista, polític, professor i escriptor (li escau “home de lletres”, en el sentit d’algú a qui res de la cultura escrita no li és aliè), les paraules “mestre” i “autoritat” són les primeres que molts associen amb el seu nom. Però l’autoritat i el mestratge són qualitats que s’obtenen com a conseqüència d’aplicar, al llarg del temps, dues premisses essencials: lleialtat i feina, tenaces i exigents. Lleialtat a una llengua, una cultura, un país i una gent, i feina per cuidar-les i per aportar-hi alguna cosa que abans no hi era i que vagi en benefici de tots.

Després de mitja vida dedicada a la música com a intèrpret professional i com a docent, Maria Escalas (Campos, 1969, però resident a Mataró) es va donar a conèixer com a escriptora amb la novel·la Abans que el teu record torni cendra, publicada el 2016 pel segell Amsterdam d’Ara Llibres, i que va ser distingida amb el premi Llança de Sant Jordi d’aquell mateix any. A l’èxit obtingut amb aquesta primera obra, Maria Escalas hi ha respost recentment amb Sara i els silencis, publicada també per Amsterdam. Aquesta segona novel·la assumeix el risc d’allunyar-se expressament de la primera: si Abans que el teu record torni cendra és una història de la Guerra Civil situada en un poble de Mallorca, i amb un capellà de caràcter fort i passat feixuc com a protagonista, Sara i els silencis transcorre a Barcelona en l’actualitat i narra la història d’una dona a qui es diagnostica un càncer de pit. No es tracta, però, d’un relat sobre la malaltia, o no només això, sinó sobretot d’una invitació a la música i a la llibertat, la celebració d’una dona que a través de la música es decideix a dir la seva veritat després de massa temps de callar, i en el moment en què la proximitat de la mort deixa de ser una hipòtesi vaga per convertir-se en una possibilitat certa.

Cada llibre que publica Neus Canyelles (Palma, 1966) és una excel·lent notícia. Som uns quants els que estam convençuts que la seva obra és una de les propostes més serioses, honestes i interessants de l’actual literatura catalana, i és un plaer comprovar com, llibre rere llibre, aquesta convicció no fa més que refermar-se. Ara, Neus Canyelles acaba de publicar, amb l’editorial Empúries, Les millors vacances de la meva vida, una novel·la que narra dues estades a l’Hospital Psiquiàtric després de dos intents de suïcidi. Qui hi cerqui satisfaccions morboses, o una peça que li pugui ser útil per validar alguna teoria o alguna tesi prèviament fixades, valdrà més que se n’estalviï la lectura. També aquells que cerquin llibres que els reafirmin en els seus posicionaments sobre la vida. A Les millors vacances de la meva vida el que hi trobareu és bona literatura (en molts moments, alta literatura) i una mirada sobre el dolor desproveïda de tota impostura i de qualsevol efectisme. Un estil elegant i un pols narratiu ferm, que deixen el lector situat davant les seves pròpies pors, però no tot sol, sinó en la companyia d’una història que demana ser rellegida i disfrutada al llarg del temps. Una d’aquestes novel·les que fan que la vida sigui millor després de llegir-les.

Amb la seva primera novel·la, El dia que va morir David Bowie, publicada per Labreu Edicions l’any 2016, Sebastià Portell (ses Salines, 1992) va rebre un aplaudiment general i el premi al Creador de l’Any de la revista Time Out Barcelona, que el va treure en portada en una imatge en què apareixia transformat en el Bowie de l’època de Heroes. Si el gran repte després d’un debut brillant és la segona novel·la, Portell el supera amb Ariel i els cossos (editorial Empúries), formada per dues històries que tenen en comú la presència -i l’absència- d’Ariel, algú que desmenteix amb la seva pròpia existència la noció de gènere i que, per tant, posa en qüestió els paràmetres convencionals de la identitat. Si algú ho troba massa filosòfic, aclarirem que Ariel i els cossos es llegeix com un díptic d’històries d’amor amb elements que les fan properes al thriller i la intriga, amb considerables dosis d’humor, de suspens i també de tendresa. I que no es poden deixar de llegir una vegada començades, gràcies a un estil àgil i tan ben treballat que sembla senzill.

Aquest 2019 farà quinze anys que va obrir portes la llibreria Món de Llibres, de Manacor, primer en un local més petit i després en l’actual, sempre al carrer Major de la ciutat (el primer domicili va ser al número 18, ara és al 7). Ens avançam una mica a l’efemèride -l’aniversari serà al setembre- perquè ve de gust fer-ho: en aquests tres lustres, Món de Llibres s’ha convertit en una de les llibreries literàries més rellevants de Mallorca, i ho ha fet fora de Palma, la qual cosa en duplica el mèrit. És el mèrit de Fausto Puerto, l’home que un bon dia va decidir deixar de fer feina en el sector turístic i dedicar-se professionalment a allò que més l’apassiona, i que no és altra cosa que els llibres.

Emili Sánchez-Rubio (Palma, 1983) és autor d’una obra poètica que fa l’efecte de brollar de manera geològica, com un albelló o unes fonts ufanes del vers. A Emili Sánchez-Rubio la poesia li vessa, fins al punt que necessita dos idiomes per canalitzar tot el corrent. En castellà ha publicat 9+9=18+9=27. Casi 30 poemas elegidos al azar (Editorial Jujube, 2005), Pájaros de plomo (Editorial Calima, 2007, premi Art Jove), Jardín en construcción (Diputación Foral de Álava, 2010, premio Ernestina de Champourcin), Tedi(o) (Edicions UIB, 2011) i Hemorragia (Ediciones La Baragaña, 2013). En català, és autor del recull La Bellesa Turbo (dins els llibre col·lectiu Els (in)continents eufòrics, amb Jaume C. Pons Alorda i Pere Perelló Nomdedéu, Editorial Jujube, 2007), Revisar-te el nom (Edicions Capaltard, 2008), Breviari d’antípodes (Edicions Documenta Balear, 2008), El ginjoler vessant son fruit (Editorial Fonoll, 2011, premi Joan Duch) i els dos més recents, De re nocturna i L’afrau del nigromant, que va guanyar el premi Pare Colom de poesia d’Inca (tots dos publicats per Lleonard Muntaner Editor el 2015).

L’any 1996, Gracià Sànchez (Sant Joan, 1966) va fundar El Gall Editor. Una editorial centrada en la literatura, la història i els temes socials amb seu a Pollença, lluny dels focus de la indústria editorial en llengua catalana com Palma i Barcelona, podia semblar en aquell moment una aventura propera a la insensatesa, però allò cert és que, d’aquí a dos anys, El Gall en complirà vint-i-cinc, i que en aquest temps s’ha convertit en un segell de referència per als lectors de bons llibres en els gèneres més diversos: narrativa, poesia, assaig o teatre. El catàleg d’El Gall inclou referències ben valuoses en cadascun d’aquests àmbits, escollits i editats sota els paràmetres del rigor i l’exigència. Juntament amb Sànchez, el poeta Antoni Xumet (Port de Pollença, 1971, traductor d’autors portuguesos com Miguel Torga, Eugénio de Andrade i Maria do Rosário Pedreira, i autor de llibres de poesia com Potser el cor, Biografia per a l’ús del vent, Una varietat del mim i La nuesa i el verí ) exerceix des de fa una colla d’anys com a editor literari de la casa, i junts han posat en circulació un nou segell, Quid Pro Quo, vinculat amb El Gall però amb vida i recorregut propis, especialitzat en traduccions literàries de la més alta qualitat. Quid Pro Quo va ser presentat tot just el passat 2018 i ja ha publicat una desena de títols d’autors eminents de la literatura moderna universal com Franz Kafka, Alberto Manguel, Yasushi Inoue, Gonçalo M. Tavares, Jean Cocteau, Patrick Leigh Fermor, Édouard Levé, Ivan Aleksèievitx Bunin i Robert Louis Stevenson, i es prepara per tornar enguany a la càrrega amb una nova tongada de propostes. Per la seva banda, El Gall Editor acaba de reeditar, esporgat, el volum de l’O bra poètica de Josep M. Llompart, amb motiu de l’Any Llompart, que acaba així de la millor manera. Motiu més que suficient per trobar-nos amb Gracià Sànchez al venerable Club Pollença de la vila de Costa i Llobera, i per visitar després plegats la seu d’El Gall Editor, on també s’edita El Punt Informatiu Pollença, el periòdic d’informació local que és una de les capçaleres més emblemàtiques de la Premsa Forana i que també podeu llegir online: www.puntinformatiu.cat.

Fa vint-i-cinc anys va començar la seva trajectòria Lleonard Muntaner Editor, un segell editorial amb seu a Palma i amb una línia centrada en les ciències socials. I en fa deu que la filla del fundador Lleonard Muntaner, Maria Muntaner González, va entrar a treballar a l’editorial per exercir les diverses responsabilitats d’aquest ofici fins arribar a assumir la direcció de la casa. Llicenciada en Filologia Catalana i Teoria de la Literatura, Maria Muntaner ha donat un nou impuls al ja històric i prestigiós catàleg de Lleonard Muntaner Editor, en subratllar i ampliar de manera ben decidida la seva aposta per la literatura, sense descuidar el vessant històric i sociopolític que ha donat identitat al segell (Lleonard Muntaner també continua actiu, aportant títols valuosos a les diverses col·leccions).

Àngel Terron (Palma, 1953) és doctor en Ciències Químiques, professor de Química Inorgànica a la UIB i autor dels llibres de poesia Iniciació a la Química (Tafal, 1977), Noema (La Musa Decapitada, 1978), Llibre del Mercuri (Llibres del Mall, 1982), Ternari (Llibres del Mall, 1986), De bell nou (Eumo, 1993), Geometria descriptiva (Proa, 1999), Sons nets (Moll, 2004), À mon seul désir (El Tall, 2007) i Els noms del cervell (Ensiola, 2013). Va ser editor, juntament amb Andreu Vidal, de la col·lecció de poesia Tafal (1977-1982) i de la revista Blanc d’Ou (1977-1987), i des de fa alguns mesos, juntament amb Pere Perelló Nomdedéu, programa i organitza recitals de poesia a la llibreria Ideari, a la costa de Can Muntaner de Ciutat. Fins aquí les dades objectives. Si entram en aspectes subjectius, l’obra d’Àngel Terron és una de les molt escasses (no només en català) que, seguint el camí d’alguns dels grans poetes romàntics alemanys i anglesos, gosa poder posar el llenguatge de la poesia i el de la ciència (tan absurdament dissociats i, fins i tot, confrontats) en un diàleg fèrtil. Només per aquesta singularitat la poesia terroniana ocupa un lloc de preeminència dins la literatura catalana actual, però també ho fa el seu sentit del rigor i l’exigència, i la seva capacitat d’anticipació: a l’inrevés d’altres, la seva poesia guanya interès amb els anys o, com apunta ell mateix sense donar-hi més importància, “els meus llibres es llegeixen millor ara que quan varen sortir publicats”. Per això és una magnífica notícia saber que aviat tornen a sortir reeditats els seus tres primers llibres, revisats i corregits, en un volum que es titularà El llibre del Mercuri i que publicarà Lleonard Muntaner Editor el proper mes de febrer. I és digne de menció també el fet que, per a les sessions de poesia a l’Ideari (es duen a terme sempre en dimecres i a les 20 hores, atents a la programació), Àngel Terron cuina una coca en homenatge al poeta o poetes que protagonitzen la vetlada. No es repeteix mai cap coca com no es repeteix cap poeta, i -ho podem dir per comprovació empírica- són boníssimes.

AdiA Edicions és l’editorial que va fundar i dirigeix el poeta Pau Vadell (Calonge, 1984) i que, en els seus cinc anys d’existència, s’ha fet un lloc de referència dins el panorama actual de les editorials literàries en llengua catalana. Aquest dijous 3 de gener, AdiA presentarà el seu primer gran títol del 2019: Tenc set de tu i bec ginebra, un volum que aplega els tres primers llibres de poemes de Damià Huguet (Home de primera mà, Cinc minuts amb tu i Carn de vas, publicats originalment els anys 1972, 1973 i 1976, respectivament). La presentació tindrà lloc a les 20 h al Casal de Can Pere Ignasi, de Campos. Es tracta d’una edició exquisida, amb una sobrecoberta que du impreses a l’interior unes dècimes escrites per Miquel Àngel Adrover i titulades ‘Cinc minuts amb Damià Huguet’, i una presentació cuidada fins al detall d’haver reservat al volum el número 40 d’Ossos de Sol, la col·lecció de poesia d’AdiA Edicions.

Contra la idea, tan estesa, que la poesia consisteix a “expressar sentiments”, Jaume Munar (Felanitx, 1982) acaba de publicar un assaig titulat El Futur. Poesia de la inexperiència, que reivindica la poesia com a via de coneixement. Tot i que, més que com un assaig, a Jaume Munar li agrada etiquetar el seu llibre com un pamflet, acollint-se així a la llarga tradició d’aquest gènere que el diccionari defineix com un vehicle per “satisfer la necessitat de dir coses a contracorrent en temps difícils”. També el descriu com a “breu, d’estil simètric i directe, generalment agressiu o difamatori”. Els tres primers adjectius escauen perfectament a El Futur de Jaume Munar; en canvi, pel que fa als dos darrers, seria més exacte substituir-los per “contundent i estimulant”. És un text que no deixa espai a les mitges tintes, però que no descuida l’elegància i la precisió. I que aconsegueix de ple el seu objectiu de moure el lector a la reflexió i, per què no, a la discrepància: com ell mateix diu, Jaume Munar no cerca consensos. No, la poesia no és tan sols, ni de lluny, una simple expressió de sentiments. La poesia també pensa, però perquè pensi, és necessari que la poesia (i els poetes) també es pensin.

Actualment, podem seguir per televisió ‘Amor de cans’, la sèrie basada en la novel·la del mateix títol, i amb la qual IB3 -amb Treufoc i Mai neva a Ciutat - assoleix un alt nivell de qualitat pel que fa a les seves produccions dramàtiques. Però Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946) és també una de les figures indiscutibles de l’anomenada generació del 70, i autora d’algunes de les novel·les més admirades i aplaudides, per públic i crítica, de la literatura catalana de les darreres dècades. Entre aquestes, la sèrie de novel·les negres protagonitzada per la detectiva Lònia Guiu: Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, totes publicades per Edicions La Magrana els anys 1985, 1988 i 1994 (i a les quals, ens explica, pot afegir-se aviat un nou títol). I també, novel·les que basculen entre el drama i els elements fantàstics, rondallístics i de comèdia, d’una forta densitat existencial i una lleugeresa estilística només aparent, com Cròniques d’un mig estiu (la seva primera obra, publicada l’any 1970 per Club Editor, i que va ser qualificada per Llorenç Villalonga com “una petita obra mestra”), Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (Edicions 62, 1972), Crineres de foc (Editorial Laia, 1985), l’aclamada Joana E. (Edicions 62, 1992, premi Prudenci Bertrana), la mateixa Amor de cans (Edicions 62, 1995, premi Ciutat de Palma - Llorenç Villalonga, ara reeditada), i Tallats de lluna (Edicions 62, 2000). Ha publicat diversos llibres de contes i relats breus, antologats als volums L’illa i la dona (Edicions 62, 2003) i Colors de mar (Proa, 2007). Ha traduït al català obres de Virginia Woolf, Herman Melville, Italo Calvino, Mark Twain i Robert Louis Stevenson, i la seva obra ha estat traduïda a l’alemany, anglès, castellà, francès, neerlandès, portuguès i italià. L’any 2016 li fou atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en reconeixement de la seva trajectòria intel·lectual. Ens trobam a conversar a la seva casa de Biniali, un racó afortunat (una cambra pròpia, com volia Woolf), amb un hort convertit en un pati que canta el goig de viure i una cussa de raça settle, na Lluna, que de tot d’una és esquiva però que després cedeix a la curiositat i la simpatia.

Miquel Sbert (Llucmajor, 1952) era conegut i reconegut per la seva tasca com a educador (en la vessant de docent i en la d’inspector d’educació i impulsor d’iniciatives pedagògiques, sempre vinculades a la llengua catalana) i també com a estudiós de la poesia popular de tradició oral. Ha treballat a fons la figura i l’obra del glosador Antoni Vidal Garau, mestre Lleó, sobre el qual va escriure el llibre “Unions i desunions” de mestre Lleó: acotacions per a una teoria de valors (1991), al qual havien de seguir altres títols com Oh, mar blava que ets de trista... L’emigració al Cançoner popular de Mallorca (2001), La fusió de cultura popular i poesia a l’obra de Maria Antònia Salvà (2008), Llengua de glosador. Notes sobre poesia de tradició oral (2008), o Dimonis del Cançoner popular de Mallorca (2017). També és autor o coautor de diversos volums sobre cuina i gastronomia tradicional mallorquina, com Els perfums meravellosos. La cuina de Maria Esteva Ferrer (2004, reeditat el 2009), La cuina conventual a Mallorca. Espais, costumari i receptes (2006), El Fornet de la Soca. Filosofia i receptari (2015, amb Tomeu Arbona) i Aguiar amb el Cançoner tradicional de Mallorca (2017, amb Miquel Calent).

Joan Perelló (Campos, 1953) acaba de publicar, amb AdiA Edicions, el llibre de poemes Paisatge en pèl, en què, com indica el títol, duu a terme un despullament radical de la pròpia escriptura. Hi podem llegir versos com aquests: “Bada la fosca i cruix el foc / Essència de llenya nua”. O bé: “el paisatge s’ha disfressat de mi”. O encara: “Eludir el verb / Fondre la sintaxi / Conrear l’ermàs / Fondre els ploms”. Perelló va publicar poemes per primera vegada al llibre col·lectiu Temptant l’equilibri, del 1973 (juntament amb Damià Pons, Lleonard Muntaner i Guillem Soler), i aquell mateix any va publicar el seu primer llibre de poesia, Sempre trobaré algun dolor (Moll), al qual va seguir, tres anys més tard, Baf de llavis (Roig editors, 1976). I aquí s’obre un parèntesi de vint anys llargs durant els quals l’autor no publica cap més poema, fins a l’aparició, l’any 1997, d’un dels seus títols més rellevants: Carasses (Moll). D’aleshores ençà el seu ritme de publicació ha estat d’una regularitat escrupolosa: La set del viatger (Moll, 2001), Sal de migjorn (Lleonard Muntaner, 2002), Manual d’ànsia (El Tall, 2005), Quadern de manobre (Proa, 2007), A recer (Edicions del Salobre, 2009), Inventari d’omissions (El Gall, 2011), L’atles deshabitat (AdiA, 2015) i El mapa de l’infinit (Pagès Editors, 2016) són títols que han convertit Joan Perelló en “una de les veus més distintives i més sòlides del panorama de la literatura catalana actual”, per citar les paraules de D. Sam Abrams al pròleg de l’antologia Abecedari de crepuscles, publicada per Ensiola Editorial l’any 2017. Perelló també és autor d’un llibre de relats ( L’error o la vida, publicat per Moll el 2015) i d’una novel·la ( La música de la indiferència, Lleonard Muntaner, 2015), i ha estat guardonat amb diversos premis, com el Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí, el Josep M. López-Picó de Vallirana i el Maria-Mercè Marçal de Lleida (de poesia), i el premi Pare Colom d’Inca (de narrativa). Ens trobam per conversar i descobrim, sense fer-ne comptes, una excel·lent alternativa a l’hostal Terminus, de Palma, aquell que està aferrat a l’estació Intermodal i al qual no entram mai. Idò coincidim que està molt bé.

A la signatura dels seus correus electrònics s’hi pot llegir una cita d’Antonio Gramsci: “Bisogna opporre al pessimismo dell’intelligenza l’ottimismo della volontà” (“cal oposar al pessimisme de la intel·ligència l’optimisme de la voluntat”). Gramsci, filòsof i fundador del Partit Comunista italià, empresonat per Mussolini, és un dels intel·lectuals de referència de l’actual esquerra catalana (és reivindicat des d’ERC fins a la CUP, passant pels Comuns) i citar-lo sempre comporta una declaració de principis. Però la poesia de Maria Cabrera (Girona, 1983) no va, com ella diu, pel camí de la poesia social, sinó pel del lirisme, que, segons com, també pot ser subversiu i inflamable.

Edicions 62 acaba de publicar, a la seva col·lecció ‘Poesia’, el nou llibre de Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963), que du un títol en francès, Fourmillante, que s’anuncia a la coberta com una “novel·la coral en vers” i que ha estat guardonat amb el premi Sant Cugat a Gabriel Ferrater. A algú li pot estranyar que surti en una col·lecció de poesia catalana un llibre que s’anuncia com una novel·la i que va titulada en francès, però tot té una explicació. Fourmillante és un excel·lent llibre de poemes, com els que ha publicat fins ara el seu autor, però aquests poemes estan protagonitzats per personatges que viuen històries, entrellaçades entre elles. Cadascun dels poemes (seixanta, en total) es lliga amb l’anterior i amb el següent (anava a escriure “com en la nit les flames a la fosca”), i d’aquesta manera componen un mosaic de vint-i-quatre hores en un grapat de vides que són les de qualsevol i que a la vegada no ho són, i que es desenvolupen en una ciutat que no té nom i que per això mateix cada lector pot identificar amb la seva.

Rafel Bordoy i Pomar va néixer a Alcúdia l’any 1936, però viu a Santa Margalida des que era infant i, per tant, és tan viler com el que més. Durant molts d’anys va posposar el moment de posar-se a escriure, fins que va donar a la impremta un primer llibre de poemes, publicat l’any 1986 amb el títol Abans que la veu s’ofegui. No tan sols no es va ofegar, sinó que ha continuat expressant-se a través de més llibres de poesia com Entre l’ocàs i l’aurora (1989), Cronologia (Caixa de Balears, 1998), El blau de la distància (El Tall, 2001), Com un calfred de llum (Caixa de Balears, 2003), Camins oberts a l’alba (El Gall, 2007), Tallats de lluna (Caixa de Balears, 2007) i Solatges (Ajuntament d’Alcúdia, 2009). En prosa, ha exercit d’historiador amb títols com La Salle a Santa Margalida (1994), Per les venes d’un poble (sobre la festa de la beata a Santa Margalida, editat per l’Ajuntament de la vila i escrit conjuntament amb l’historiador Antoni Mas, 2010) i la biografia conversada Felicià Fuster, a l’ombra de les paraules (Lleonard Muntaner, 2013). I recentment s’ha expressat com a narrador i memorialista amb Han tocat silenci (Edicions Balèria, 2018), un recull de vivències i fets reals dels seus anys com a militar professional: tècnic de transmissions, va passar a la reserva l’any 1986 amb el grau de tinent.

La idea de retrocedir està renyida amb la manera de pensar i amb l’esperit de Laia Martínez i López (Berga, 1984), també coneguda com a Laia MaLo, una poeta, compositora, cantant i traductora (de l’anglès i del rus) catalana de naixement i mallorquina per amor i per convicció. Dels seus poemes, de la seva música i de la seva conversa se’n desprèn una pregunta fonamental, i és per què anar cap enrere si es pot anar cap endavant. En la literatura, en la música i en la vida. És una bona pregunta, en uns temps en què les forces retrògrades i reaccionàries estiren més que mai per fer-nos tornar a tots a la foscor abans de les llibertats i els drets fonamentals.