Tota la vida ha fet classes de música a ca seva, a Campos, concretament a la mateixa habitació on va néixer el 1943. Margalida Tomás, més coneguda com a Margalida Tro o la mestra Tro, va canviar l’armari i el tocador per un piano de paret marró que han tocat centenars de persones amb la intenció d’arribar algun dia a saber-ne tant com ella. Poca gent del poble no ha vist el seu quadern escrit a mà on, amb bolígraf vermell i llapis, apunta amb creus a quantes classes ha anat cada alumne. “No sé quantes persones hi han vingut. Tota la vida he passat molt de gust d’ensenyar”, confessa. Però, a més d’això, li agrada fer “de tot”. “Els metges em diuen que som molt activa. M’agrada pintar, tocar tots els instruments que sé i cosir, entre d’altres. No tenc aturall”, confessa amb un somriure.

Margarita Bea (Palma, 1969) és una persona vital, que es conforma amb tot, amiga de les seves amigues i que troba les ganes de viure en comprovar que els altres són feliços. “Som una mare que gaudeix del fet que els seus fills estiguin contents i tranquils. Em basta. M’omple completament”, explica. Des de fa 20 anys treballa al menjador escolar del CEIP Ses Rotes Velles, primer com a monitora i ara com a coordinadora, una feina que li va resoldre un dels principals enigmes de la seva vida. El seu fill, Tomeu, és autista de grau 3. “Ho vaig descobrir perquè a l’escola teníem molts infants que es comportaven de manera semblant i, si no els hagués observat, no hauria vist tan aviat què li passava a ell i no l’hauria duit tan de pressa perquè el diagnosticassin”, exposa.

El dia a dia d’Andreu Vaquer (Campos, 1994) passa entre el laboratori i la pantalla de l’ordinador. “Escriure articles, posar centrífugues, llegir, estar actualitzat, supervisar el laboratori...”. Així defineix aquest investigador i doctorand de química una jornada a l’Institut d’Investigació Sanitària de les Illes Balears (Idisba), on està especialitzat en la detecció d’infeccions i malalties respiratòries. Però Vaquer, que mai no ha volgut partir de Mallorca per motius laborals, té clar que la feina no és la seva prioritat a la vida. “Ho són la família i els amics”, afirma. La situació de precarietat generalitzada que hi ha en la investigació a Espanya no el farà apartar-se’n. Abans de partir a fora, “canviaria de trajectòria”, apunta. En el laboratori, penja el guardó d’una beca de l’equip amb el títol ‘Stop Fuga de Cervells’.

El varen batejar com a Joan Rigo, però a Campos tothom el coneix com a Joan de Can Pau o Joan dels raons. I podria ser també Joan que va fer feina mitja vida al banc del poble o el que col·lecciona botelles de conyac al celler de ca seva. “Som un pagès d’arrel. Vaig néixer a un camp devora l’ermita de l’oratori de Sant Blai”, diu, i ho aclareix: “A Campos”. Era 1949, una època en què “tot era hort i ningú vivia al poble”.

Joana Maria Pastor Perelló (1979) té un somriure com un món. Viverenca, espontània i sincera, parla amb frases llargues, però no perd el fil. Filla única, llongueta de tota la vida, es va criar al barri de Son Cotoner, on vivia al mateix carrer que la seva cosina, amb qui, després de l’escola, solia anar a passejar el ca, un bòxer. Es va formar entre Mallorca i Barcelona, a on va partir a 23 anys. Allà va estudiar i treballar com a arxivera fins a l’any 2008. De tornada a Mallorca, continua fent feina com a arxivera, una faceta que combina amb la seva altra passió: escriure. De fet, està acabant la quarta novel·la.

Amb la càmera a la mà i trescant per Ciutat, així podríem identificar Marc Bergas (Palma, 2001). La seva passió pel vídeo neix del món de l’skate, que segueix des de l’adolescència. Aquesta afició l’empenyia a baixar a la plaça del Tub o a la Feixina a gravar els primers vídeos d’aquest esport amb el mòbil i un objectiu ull de peix “més que auster”. Més endavant, quan va tenir els doblers, va comprar la primera càmera, una handycam de cinta importada del Japó, que va marcar l’estètica que volia seguir en els seus projectes. Enguany ha creat una revista digital, Chunky Magazine (@chunky_mag), on fa difusió de la cultura local illenca. Amb aquest projecte, que utilitza com a mostrador de tota mena d’expressió artística, Marc ha emprès una nova etapa en la seva carrera en el món audiovisual.

El despatx que té a l’edifici Anselm Turmeda de la UIB és compartit, però coneix tothom que hi entra i saluda amb l’entusiasme que el caracteritza. “Bon dia, com va?”, diu Miquel Miró (Campos, 1995) als seus companys, assegut davant un ordinador amb les cames ben estirades i l’esquena un poc vinclada. És llarg i prim, de Campos i de Can Melero, tres trets que troba “que són definitòries en moltes coses”. Es considera una persona “dual” perquè l’apassionen dos àmbits que no tenen res a veure entre ells: la cultura popular i la intel·ligència artificial. “Sempre estic ficat en moltes coses, per ventura dins més de les que hauria d’estar pel meu bé, però és positiu perquè pertanyen a diferents àmbits, a part del món de la recerca que també m’agrada molt”, ratifica.

Victòria Cerdà (Palma, 2005) ha escrit sis obres de teatre. Ja n’ha dirigit i representat tres. Té només 19 anys. A sis va començar a assistir a les classes de la companyia XamoXamo a Binissalem. “Em vaig apuntar a teatre, en principi, només perquè els meus amics hi anaven. Era per fer alguna cosa amb ells, però vaig acabar quedant-hi per gust. Som l’única que hi ha continuat ja d’adulta. Fer teatre al meu poble em va canviar la vida”, explica. Una professora de l’institut va veure potencial en la seva manera d’escriure i li va lliurar un fullet per participar en el taller de veus emergents de dramatúrgia del teatre Principal de Palma. “Tenia 13 anys, era la més petita del grup. Podíem presentar-hi una obra. Vàrem fer una lectura dramatitzada, i professors i alumnes varen triar la meva. Aquí vaig pensar que potser podria dedicar-me a una cosa relacionada amb això”, prossegueix.

Nuria López (Palma, 1970) és docent, però sobretot és una persona entusiasta, passional, amb les idees clares i que no es desanima davant els reptes que se li presenten. “A vegades som molt pesada i no accept un no per resposta”, afirma. En els 25 anys que fa que està al capdavant de centres educatius amb alumnes judicialitzats, ha après a “creure en les segones, terceres i desenes oportunitats”. “Som una dona d’edat avançada”, diu entre rialles, “però a dins som una adolescent que té mal de panxa cada vegada que té un nou objectiu”, explica. Actualment, és la directora de l’IES Can Balo, un institut que atén els joves interns a centres socioeducatius.

De cabells blaus i mirada tímida però decidida, Irene Bonnin (Palma, 1989) parla amb claredat i passió. Des d’adolescent la seva vida ha estat lligada a la cultura asiàtica i a la seva promoció a Mallorca, sobretot del seu vessant lúdic: animació, còmics i música. “Ara està més normalitzat, però fa 15 anys, quan deies que llegies manga (còmics japonesos) o que veies anime (dibuixos animats japonesos) i, a sobre, tenies els cabells blaus, la gent pensava coses rares”, comenta. “Quan en parlaves”, comenta, “s’imaginaven un home a la seva habitació, a les fosques, veient porno animat (hentai), fent coses estranyes amb ninots... i al final l’anime i el manga són un mitjà més per explicar una història”.

De pare mallorquí i mare gallega, Candela Forcades (la Corunya, 1997) va venir a viure a Mallorca amb la seva família quan només tenia sis mesos. Es va formar al Centre d’Ensenyament Superior Alberta Giménez (CESAG), on va cursar el doble grau de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Després va fer un màster en Direcció de Fotografia a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Des del 2021 viu a Barcelona, on fa feina en fotografia per a diversos projectes.

Mar Barceló Suau (Palma, 1981) va néixer envoltada d’art i creativitat. Des de ben petita observava el seu pare pintar al taller de casa. “Ma mare era qui feia feina fora de casa i mon pare es dedicava al treball de criança i domèstic”, recorda. La inquietud artística va fer que partís a estudiar Belles Arts a Barcelona, on també treballà a museus i escoles. Entusiasta i reflexiva, transmet serenor quan parla, sobretot si és sobre allò que l’apassiona: la pintura i l’educació. “Valor el fet de tenir un ofici més enllà de l’art perquè em permet viure’l com un plaer i no com una feina”, reconeix.

Amb un ukelele entre els braços taral·leja una cançó que té el poder de relaxar qualsevol. Descalça, asseguda en terra amb les cames creuades, amb uns ulls grossos i marrons carregats d’il·lusió i una veu dolça plena de personalitat, Mar de las Heras (Palma, 1988) fa una confessió: “No sé quan vaig començar a cantar. El primer record que tenc de la meva vida és cantant, abans i tot de xerrar”. “Això està molt relacionat amb la meva feina perquè l’infant, abans de parlar, canta”, assenyala just després. Una família de músics i “molt tocada per la cultura”, una trajectòria vital entre bambolines, escenaris i butaques, dues maternitats i moltes ganes de bolcar-se en cos i ànima en tot allò que es proposa, va començar a formar-se en educació musical primerenca. Amolla la tassa de cafè, obre molt els ulls com a senyal d’emoció, gesticula amb les mans i diu: “Quan vaig entrar a fer la primera formació d’educació musical primerenca, vaig pensar: ‘Jo puc desenvolupar qui som aquí dins, la meva essència, la meva veu, el meu amor per la infància’”.

Nieves Pérez (Palma, 1972) és una persona entusiasta, amb una veu que transmet pau, dolçor i empatia. És psicòloga i nutricionista, dues professions que combina i per a les quals aquestes qualitats són essencials. “Som inquieta i m’he passat la vida cercant respostes i cercant-me a mi mateixa. Durant aquest procés he trobat la meva missió a la vida, que és ajudar els altres”, diu. Per ella, una de les claus del dia a dia és ser conscient de la sort que és estar vius. “Sempre intent connectar amb les persones a través de la sensibilitat”, assegura. A més, té una condició que la diferencia de part dels seus companys de professió: és nutricionista, sí, però també vegana des de fa 30 anys.

“Quan vaig sortir de casa a 19 anys per anar-me’n a viure a Barcelona, em vaig adonar que no sabia fer res: no sabia canviar un endoll ni fregir un ou”, diu Pablo Portela (Vigo, 1986), un gallec establert a Llubí. “Vaig descobrir que no sabia res de la vida i la ment em va demanar aprendre”, afegeix just després. De llavors ençà no ha deixat de fer-ho. Ha passat per un munt d’aficions, la majoria, pràctiques. Ara té un corral, un hort, abelles i ha plantat vinyes. “M’agradaria fer vi”, diu, però només és un projecte: “No té per què arribar a quallar”.

Paula Herrera (Santa Fe, l’Argentina, 1993) té la vista fixa en el pinzell amb el qual dibuixa unes flors a una sabatilla de lona. La seva feina consisteix a personalitzar aquest calçat –també peces de roba o accessoris– amb el disseny que trien els clients. Un retrat del seu ca, una frase motivacional, unes papallones, una calavera, la nit estrellada de Van Gogh i la còpia d’una de les imatges icòniques de Banksy. La mà esquerra de Paula continua pintant i accedeix a contar la seva història quan el periodista l’aborda, sense cita prèvia, a la botiga on fa feina al centre de Palma. “Abans hauria hagut de deixar de pintar per parlar amb tu, però ara puc fer les dues coses alhora”, confessa. Només fa un parell de mesos que fa aquesta feina, però a la seva Argentina natal va aconseguir tirar endavant un negoci de llibretes i agendes personalitzades, pintades una a una. Són aquarel·les botàniques no realistes barrejades amb incrustacions. “M’anava bastant bé, encara que al meu país ser empresari és un desafiament enorme per la inestabilitat que sofrim”, assenyala.

El bomber i escriptor David Rotger (Palma, 1969) acumula una ràtio d’aventures per any força més elevat que el de la majoria. Rescats, busseig, escalada, viatges... Inclòs el llarg camí de documentació i investigació que requereix dedicar-se a la novel·la basada en fets històrics. Davant l’ordinador on treballa, amb la cusseta fent-li companyia i mentre es col·loca les ulleres, fa una confidència. “Sempre que he publicat quelcom important, ha estat introduint uns personatges que són els meus companys bombers”, explica:“Necessitava un grupet un poc bandarra... Per què me l’he d’inventar si el tenc devora? Empr els seus noms i tot!”.

La cursa d’obstacles que hagué de fer Mohamad Berro (Alep, 1994) per arribar sa i estalvi a Mallorca no l’hauria de viure mai cap persona, vingui d’on vingui. Malauradament, la seva història és una entre tantes que hagueren de viure milers de sirians que, en esclatar la guerra l’any 2011, es veieren obligats a deixar la seva terra per cercar-se la vida a un altre lloc. És la cara més fosca de la realitat que es viu diàriament a la Mediterrània. Compromès amb les seves conviccions i de somriure aferradís, considera que conèixer una altra cultura i gent nova l’ha fet millorar com a persona. “Es tracta d’aprofitar el que t’ofereix la vida”, apunta.

Pau Vizcaino (Madrid, 2000) considera que la seva relació amb la música va sorgir molt abans que ell naixés. De pares i padrins músics –la seva padrina cantava en un cabaret a Tànger, al Marroc, i el padrí formava part d’un cor–, assegura que sempre ha estat envoltat de música. Després de créixer a Madrid, a 16 anys es va mudar a Mallorca, on viu. Durant anys s’ha anat formant, tant de manera autodidacta, en la guitarra i en el cant, com a través de la formació acadèmica al CEF (Centre de Formació Audiovisual), on va fer el curs de Producció. Ara la seva música ja es troba a Spotify i a YouTube.

Quan era petit mirava les etiquetes de les botelles de vi que l’oncle, que fa feina a una bodega de Catalunya, duia als sopars de Nadal. També escoltava encuriosit les converses que els familiars entablien asseguts a la taula quan el tastaven. Toni Vall (ses Salines, 2000) considera que és una persona que posa “força ambició i moltes ganes” a tot allò que li agrada. Volia ser treballador social “pel fet de veure que pots ajudar la gent d’alguna manera”. Tot i això, tenia clar que volia fer feina “al camp, a l’aire lliure, no entre quatre parets” i va apostar per estudiar Geografia, fins que la pandèmia el va fer reinventar i començar a formar-se en la vitivinicultura.