Alain Badiou (Rabat, 1937) és filòsof, escriptor i dramaturg francès. Alumne, entre altres, de Sartre, Lacan i Althusser. Ha estat i continua sent un activista polític actiu: va protestar contra la guerra d'Algèria, va cofundar el Grup per a la Creació de la Unió dels Comunistes Marxistes-Leninistes de França el 1969 i l'Organització Política el 1985.

Entre les frustracions que més expressen els joves hi ha la de les dificultats que tenen per emancipar-se. No poder marxar de casa quan ja s’és adult és un motiu més que raonable de malestar vital, però sempre que es tracta aquest tema el que sorprèn és que l’aspiració més comuna sigui individual. Els posen el micro i són pocs els que diuen ‘vull anar a viure amb la meva parella’ o ‘vull anar a viure amb els meus amics’. No, sembla que la idea d’independència està fortament lligada amb la d’una soledat volguda i desitjada, com si la convivència amb els altres només tingués la part desagradable de les tensions diàries i tots ens féssim nosa. ¿No és trist que el sistema ultraliberal que ha anat esmicolant totes aquelles estructures que escapaven del mercadeig hagi triomfat d’aquesta manera? Com en tants altres temes, el neoliberalisme ha aconseguit penetrar just en aquells terrenys que van ser alliberats per l’esquerra i el Maig del 68. Si de seguida es va saber instal·lar en el terreny de les llibertats sexuals per convertir totes les dones en productes explotables sexualment (obeint el Marquès de Sade, que ens volia totes putes), en el terreny de l'organització social va ocupar còmodament l’espai de la revolta contra la institució de la família per enviar-nos el missatge que no ens fa cap falta, que podem i hem de voler estar sols. Com si tots fóssim homes solters amb feines ben pagades, homes sempre sans i amb prou diners per pagar-se les tasques que els pobres només poden fer de manera comuna. Com si no hi pogués haver una alternativa al model tradicional i patriarcal. Tot i que la família, en aquestes latituds, ha canviat molt en les últimes dècades i s’ha convertit per a les noves generacions en un espai molt més protector, molt més cuidador del que havia estat, molt més respectuós amb els fills, es veu que no n’hi ha prou i ningú surt a afirmar que la seva aspiració sigui formar una unitat familiar pròpia. Cosa que no seria, ni de bon tros, un problema, si haguéssim estat prou imaginatius per inventar alternatives a aquesta vella institució. Pocs dels qui van crear comunes van sortir satisfets de l’experiència, el poliamor és un model a l’abast de poques persones perquè si estimar-ne una de sola ja és difícil (tenint-ne cura i establint-hi un vincle sòlid i compromès) l’amor a diverses bandes encara és més complicat. Hi ha qui ha tingut èxit en la pràctica d’aquesta alternativa a la monogàmia, però gairebé sempre es tracta de persones amb una maduresa emocional gens comuna. Tot i que el poliamor s’hagi posat de moda i, com la fluïdesa del gènere, t’hi has d’apuntar si no vols passar per boomer, el cert és que hi ha més ganes de polisexe que de poliestima. 

Si algú em preguntés algun dia quin llibre convé llegir per captar l'esperit dels anys 70, recomanaria sens dubte Paysage de fantaisie. Res no reflecteix com aquesta novel·la l'esprit du temps de fa cinquanta anys.

França ha viscut aquest any un 14 de juliol, el dia de la festa nacional, relativament tranquil, amb només uns centenars de vehicles cremats. El govern temia un nou esclat de violència aquest cap de setmana després de la mort d'un adolescent a mans de la policia el 27 de juny, que va derivar en una setmana d'aldarulls arreu del país. Finalment la violència no ha revifat i sembla que la crisi s'apaga definitivament i França torna a la calma. Fins que comenci una nova protesta.

El Maig del 68 va significar un punt d'inflexió per a moltes de les principals ciutats europees, especialment a París. Aquell any els carrers es varen omplir de joves disconformes amb la situació política que es vivia i amb el sistema capitalista que els Estats Units imposava progressivament.

La Plaza de las Tres Culturas, a la Ciutat de Mèxic, al barri de Tlatelolco, estava plena d'estudiants quan van començar a sentir-se els trets ara fa 50 anys. L'exèrcit va reprimir amb una matança el fort moviment estudiantil, però no va poder evitar que canviés la història del país.

La imatge del líder estudiantil Daniel Cohn-Bendit encarant-se a un policia davant la Sorbona de París és una de les instantànies més conegudes del Maig del 68. Capturada per Gilles Caron, la fotografia va fer la volta al món durant els esdeveniments de fa 50 anys i es va convertir en una de les icones de la revolta, però no va ser, ni de bon tros, l’única que es va disparar aleshores. L’agència francesa Roger-Viollet, de fet, disposa d’un fons de sis milions d’instantànies elaborades pels fotògrafs del diari France-Soir durant el Maig del 68.

L'espai obert Debat a Bat torna a protagonitzar unes activitats a Menorca que, amb convidats d'excepció, pretenen recordar un seguit de passatges de la història que, tot i la distància temporal, podrien equiparar-se amb determinades situacions sociopolítiques actuals. Sota el títol 'Maig del 68, Maig del 18', la iniciativa organitzada per Adolfo Rodríguez intentarà reflexionar sobre els esdeveniments històrics del Maig del 68 i el seu recorregut.

Era divendres quan, aquell 3 de maig del 1968, un grup d’estudiants d’esquerres van ocupar el pati de La Sorbona, l’epicentre del Barri Llatí de París. El rector va demanar a la policia que evacués la facultat per evitar un enfrontament amb grups d’extrema dreta, principalment militants del moviment Occident. L’expulsió i la posterior repressió (hi va haver més de 500 detinguts) va posar en peu de guerra tot l’alumnat. Milers d’universitaris, la majoria no polititzats, es van unir a una protesta que va desembocar ràpidament en enfrontaments violents entre la policia i els estudiants. Començava així el Maig del 68, un dels moviments socials més importants de la història de França, i del món, que el president Emmanuel Macron no commemorarà en aquest 50è aniversari.

El Festival OUI! de Teatre en Francès de Barcelona celebrarà la seva segona edició de l'1 a l'11 de febrer. Oferirà nou espectacles contemporanis, amb un total de 14 representacions, escrits per autors francòfons que provenen de França, el Quebec, Bèlgica, Suïssa, el Senegal i Romania. Les representacions es faran a l’Institut del Teatre, l’Institut Français, l’Almeria Teatre i La Caldera. Seran en francès i, majoritàriament, estaran sobretitulades.