El gran edifici del Molinar de Montuïri, conegut popularment com l'Ecomuseu, acollirà el Centre d'Interpretació de l'Esport a les Illes Balears (CIEIB). En aquest sentit, hi treballa el Govern balear mitjançant la Conselleria de Turisme, Cultura i Esports que presideix el montuïrer Jaume Bauzà.

Comparar el cas de l'art de Sixena amb el de Taüll ens ajuda a entendre el que és una nació. En totes dues situacions, pintures murals que adornaven les parets d'esglésies pirinenques a principis del segle XX van ser arrencades amb la tècnica de l'strappo i dutes a un museu per salvaguardar-les. A diferència dels tresors del British Museum o del Louvre que provenen d'antigues colònies espoliades, aquí tot s'hauria perdut si no fos per les institucions catalanes. Però ara l'Aragó exigeix que les pintures retornin malgrat el risc de danys irreparables, mentre que els habitants de la vall de Taüll estan perfectament contents amb el joc que s'estableix entre les rèpliques que tenen a les seves esglésies i l'exposició de les sales del Romànic del MNAC (on, per cert, tenen l'entrada gratuïta). Com és que ningú de Taüll demana el retorn dels originals?

Acabem d’entrar en un període de cinc anys al final del qual tindrem dos museus expandits, MNAC i MACBA, i un de nova planta a Barcelona. Voldria elaborar sobre el fet consolidat que el museu d'art modern o contemporani hagi deixat de ser únicament una capsa receptora de sediment històric que estudia, preserva, explica i mostra l'art a final de trajecte –tradicionalment arribaves al museu quan ja havies passat per tots els filtres previs, no al revés– per transformar-se de mica en mica a partir de la primera meitat de la dècada dels setanta del segle passat en un productor actiu d'art encara sense testar que ha fet que els artistes, no tots, però una part molt significativa, vagin abans que res al museu a treballar, a “fabricar” allò que exposen. Això implica d'alguna manera que l'espai del museu sigui, de facto, l'estudi d'aquests artistes abans de transformar-se en el seu espai d'exhibició. És el que caracteritza l'art basat en producció tal com s'ha entès des de sempre a les arts escèniques, al cinema o, fins i tot, a les arts musicals. De quina manera va passar tot això fa gairebé mig segle és una història fascinant que encara està increïblement per escriure i representa el canvi més radical que s'ha produït dins del museu d'art des que va emergir la seva versió moderna al segle XVIII. El que comentaré en aquest article són les conseqüències i les mancances que aquesta situació ara ja implícitament acceptada ha generat, però sense ser abordades ni debatudes, sorprenentment, d'una manera tècnicament seriosa.

“La cultura és cara”, “no entendré aquesta exposició”, “l’òpera no és per a gent de la meva edat” i “als museus no hi tenim res a fer” són algunes de les frases que molts de joves reprodueixen quan els demanam per les activitats culturals que fan, i les que no fan. La distància entre la joventut i certes manifestacions artístiques és un problema que sembla que hagi existit sempre, però que en els darrers anys s’ha agreujat.

El director del programa Museu Habitat, Manuel J. Borja-Villel, té les idees molt clares sobre com s'han de repensar els museus, però també admet que dur-ho a la pràctica és força complex. Durant tres dies s'ha celebrat a l'Ateneu Barcelonès la trobada internacional Museu Habitat: Capgirar Encanteris amb l'objectiu de debatre i repensar no tan sols com han de ser els museus sinó també les estructures de poder. Els museus han anat mutant des del segle XVIII i qüestionar-los no és res nou. Ara bé, segons Borja-Villel, que va dirigir el Macba i el Museu Reina Sofia i és assessor del departament de Cultura de la Generalitat, estem en un punt d'inflexió. "Hem entrat en una època de populismes, i això vol dir emocions, fake news... I els museus tenen una centralitat, una rellevància política que abans no tenien", assegura.

Fa tres anys, fent obres a l'antic Laboratori de Paleoantropologia i Paleopatologia del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), es van trobar les restes d'una nena de dos anys que havia mort als anys seixanta del segle passat. Tenia una malformació i el paleopatòleg Domènec Campillo, que el 1971 havia inaugurat el laboratori, la volia comparar amb unes altres restes de l'època medieval. “Quan la vam trobar, no teníem clar quin estatut tenia ni què n'havíem de fer, i es va generar un primer debat. Li vam donar una identitat, el nom d'Estel, i la vam enterrar al cementiri de Montjuïc", explica Jusèp Boya, director del MAC.

Quan l'Institut Català de Recerca en Patrimoni (ICRPC) va començar el projecte Iguemus fa dos anys, preveia que hi hauria 25 museus catalans que podrien tenir objectes que procedien de la confiscació de la Guerra Civil. Estirant el fil, ha pogut comprovar que van ser molts més. "Tots els museus catalans actuals que existien al final de la Guerra Civil o durant els primers anys de la dictadura tindrien peces que la Segona República va salvar i que el franquisme no va tornar als seus legítims propietaris", assegura Gemma Domènech, directora de l'ICRPC.

Vols viatjar a una capital europea. Fas una cerca ràpida a Google amb el nom de la ciutat i ja t’apareix una llista dels llocs que has de visitar peti qui peti, com si es tractés d'una checklist, per demostrar que efectivament "hi has estat". El turisme de masses ha fet que moltes destinacions s'hagin convertit en un aparador, un decorat de cartó pedra, on tothom fa la mateixa ruta, visita els mateixos monuments, les mateixes places... i els mateixos museus.

Més estrangers que autòctons, pocs visitants de la resta d'Espanya, més dones que homes, excepte en un parell d'equipaments, i veïns de districtes amb rendes superiors. A grans trets, aquest és el perfil dels visitants dels museus, segons una enquesta encarregada per l'Institut de Cultura (ICUB) de l'ajuntament de la ciutat a l'empresa GESOP, i que avui publica l'ACN. Les xifres, que recullen 49.607 enquestes fetes el 2023 en 19 espais, mostren que el 65,7% dels usuaris són de fora de l'Estat, el 24,9% són catalans i el 4,2%, de la resta d'Espanya. La proporció d'estrangers es mou al voltant del 80% al Museu Picasso, la Fundació Miró i el castell de Montjuïc, i es queda en el 16,8% al CCCB. Les dones visiten més els espais museístics, tot i que els homes són majoria al Museu Marítim i al castell de Montjuïc. En general, els veïns de districtes amb renda inferior a la mitjana visiten menys sovint museus que els de renda superior.

Després d'haver tancat el Museu Marítim de Mallorca per deficiències en les mesures de seguretat –aquest espai no disposa de pla d'evacuació ni de detectors d'incendis–, els responsables de la institució insular desconeixen si els altres museus que gestionen compleixen la normativa. "Damunt la meva taula tenc un informe que diu que no hi ha un equip de detecció d'incendis adient per estar obert al públic", ha dit la vicepresidenta i consellera de Cultura i Patrimoni, Antònia Roca, quan se li ha demanat per altres espais museístics, com el Museu de Mallorca i el Krekovic, que són responsabilitat del Consell. "L'informe que tenc damunt la taula és del Museu Marítim", ha afirmat. Aquest ha estat l'argument que ha reiterat Roca quan se li ha tornat a demanar per altres museus. Altres fonts del Consell han assenyalat que els responsables de Cultura de la institució insular encara s'estan posant al dia en totes les qüestions que els afecten.

Després de quinze anys al capdavant del Museu Reina Sofia, Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957) ha tornat a Barcelona, on es va forjar a la Fundació Antoni Tàpies i el Macba. Ho fa com a assessor museístic del departament de Cultura de la Generalitat, un càrrec que ocuparà durant els pròxims tres anys. He començat a treballar amb museus com l'Arts Santa Mònica i la Fundació Antoni Tàpies, però els fruits de la feina només els farà públics col·legiadament amb els seus directors.

La Galleria degli Uffizi, la pinacoteca més important i visitada de Florència, té obres de Botticelli, Giotto, Cimabue, Caravaggio, Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i Rafael, entre molts altres. A les seves parets es mostren un miler de pintures dels segles XVII a XX i un gran nombre d'autoretrats. A partir d'ara tindrà també vigilants armats les 24 hores al dia tant dins com fora del museu. La decisió s'ha pres després que dos visitants alemanys empastifessin el famós carredor vasarià, el passatge elevat que uneix el Palazzo Vecchio amb el Palazzo Pitti. Construït el 1564 per l'arquitecte Giorgio Vasari, havia de servir perquè Francesc I de Medici anés de casa a la feina.

L’especialització i l’erudició disciplinària no sempre garanteixen ni la capacitat pedagògica, ni la divulgativa. Per això, quan aquestes convergeixen, com és el cas de l’historiador de l’art Albert Velasco (Lleida, 1976), el resultat és un festival tant per als alumnes com per al públic en general. De la primera n’he tingut vivència directa com a col·lega seu al grau interuniversitari on coincidim; de la segona n’estan gaudint els lectors des de l’aparició del seu primer llibre clarament comercial.

El dijous dia 18 de maig se celebra el Dia Internacional dels Museus, enguany sota el lema ‘Museus, sostenibilitat i benestar’, i un bon grapat dels museus de les Balears ho celebraran amb diferents activitats: des de visites teatralitzades, en el cas del Museu de Menorca, a jornades de portes obertes al Museu Krekovic, al Museu d’Art Sacre i al Museu d’Història de la Ciutat de Palma (al castell de Bellver), passant per tallers al Museu de Porreres i concerts al Museu de Mallorca i al Museu de la Mar (Port de Sóller). Més enllà de les activitats, però, la jornada convida a reflexionar sobre l’estat actual dels museus arreu de les Balears. La primera pregunta a respondre és exactament quants n’hi ha.

Les restes humanes són presents a la majoria de museus. Només al Museu Britànic n'hi ha més de 6.000, i els britànics, que ho han debatut molt i tenen una legislació força clara, defensen poder exhibir-les si les restes en qüestió, siguin mòmies, mòmies de pantà o restes òssies, expliquen alguna cosa interessant. A més, segons asseguren els responsables del Museu Britànic a Regarding the dead. Human remains in the British Museum, el públic hi està a favor: "Demana i espera veure restes humanes". Un altre centre que s'ha plantejat recentment què fer-ne és el Museu Arqueològic Nacional d'Espanya, que en conserva 4.426 –un 76% són d'origen desconegut–, que sobretot van arribar al museu a finals del segle XIX i principis del XX.

Amb motiu dels seus 80 anys d'història, el Museu d'Història de Barcelona (Muhba) es renova de dalt a baix. "El Muhba té 55 sales repartides en 19 seus, i vuit d'aquestes seus es reinventen", diu el director del museu, Joan Roca. Segons el tinent d'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona Jordi Martí, canvia el discurs, perquè passa de ser museu de la ciutat a museu de la ciutadania. "S'ha d'explicar la història d'una altra manera, no des del poder, i no només amb experts, sinó amb la col·laboració d'entitats i veïns", afirma Martí. El canvi de discurs, museografies, renovacions i ampliacions han tingut un cost de 16.200.338,99 euros. Aquest març començarà la marató d'inauguracions: del 28 de febrer a l'1 d'abril obriran les portes els vuit nous espais expositius.

"Han passat quatre legislatures per damunt els 15 anys de decadència de l'edifici de Gesa. Consideram que estam en un moment d'urgència, clau per prendre decisions", diu Jaime Martínez, el candidat a batle de Palma del Partit Popular. Aquest dilluns va fer públic que, si guanya les eleccions, convertirà l'edifici en un museu d'art modern i contemporani.