L'actor Brad Pitt, un dels homes més desitjats del planeta, tenia costums poc higiènics durant la seva joventut, segons ha revelat el també actor Jason Priestley, que va ser company de pis seu durant els seus inicis a Hollywood. En una aparició al programa de televisió Live with Kelly and Mark, el conegut Brandon de Sensación de vivir ha recordat el temps que van compartir un apartament de dues habitacions a Los Angeles amb una tercera persona mentre tots dos intentaven fer-se un lloc en la indústria del cine. "Érem tres vivint en un apartament de dues habitacions en una zona horrorosa de Los Angeles", ha detallat Priestley. Llavors Pitt no era el sex symbol que és ara i sembla que el seu aspecte físic li importava molt menys.

Si tens la necessitat de dutxar-te cada dia segur que no estàs sol: en una enquesta realitzada el 2021 a quasi 6.000 adults dels EUA més del 60% dels entrevistats van afirmar que es dutxaven, com a mínim, un cop al dia. Tot i això, els dermatòlegs afirmen que moltes persones no necessiten, ni volen, dutxar-se amb tanta freqüència. "No existeix un mètode únic per netejar el cos i els cabells", diu Joyce Park, dermatòloga de Seattle. La freqüència ideal depèn del tipus de pell i de cabell, de la quantitat de suor i de la brutícia, comenta. A més, afegeix que "dutxar-se amb massa freqüència pot ressecar la pell, un fet que empitjora l'envermelliment, la picor i la descamació i pot desencadenar brots d'èczema".

La disenteria bacil·lar és una malaltia diarreica tradicionalment vinculada a la falta d’higiene i a aigua contaminada amb residus fecals. Continua estant ben present en àmplies regions del planeta i provoca més de 700.000 morts cada any. La manca d’aigua potable i la persistència de sistemes sanitaris deficients dificulten les opcions d’erradicar-la o de reduir-ne significativament l'impacte. L’opció més efectiva a llarg termini podria ser una vacuna, assegura Philippe Sansonetti (París,1949), director de la unitat de Patogènesi Molecular Microbiana de l’Institut Pasteur. Per la seva trajectòria en la recerca sobre aquesta malaltia, Sansonetti ha estat guardonat amb el Premi Internacional de Ciències Mèdiques Doctor Juan Abarca, lliurat recentment a Madrid.

Amou Haji, un ermità iranià conegut com "l'home més brut del món", vivia en solitud a Dejgah, un poblet al sud de l'Iran, fins que diumenge va morir, als 94 anys. Durant més de mig segle es va negar a rentar-se, motiu pel qual la premsa local l'havia batejat amb aquest malnom. Les seves creences li impedien fer ús de l'aigua i el sabó, perquè pensava que el perjudicarien o el farien emmalaltir.

Rentar-nos la cara, les mans i les dents, dutxar-nos o fer servir desodorant són accions que formen part del nostre dia a dia, tot i que no sempre ha estat així. La higiene tal com l'entenem avui dia és un concepte relativament modern que ha anat evolucionant al llarg de la història. De fet, el terme com a tal no va aparèixer fins al segle XIX. Curiosament, l'origen de la paraula ve d'Higiea, nom la deessa grega de la salut.

No cal venir d'un fangar o haver trepitjat excrements de gos per descalçar-se abans d'entrar a casa i posar-se uns mitjons o unes sabatilles. Durant tot el dia fem moltes coses: agafem el metro, anem al mercat, al metge o a la feina, trepitgem bassals, xiclets, restes d'escombraries, fulles, etc. Per tant, encara que ens sembli que portem les sabates més o menys netes, tenim milers de bacteris incrustats a les soles i, si no ens les traiem i les deixem al rebedor, els anem escampant per tota la casa. "Traslladem molts bacteris del carrer a casa i es produeix el que s'anomena l'efecte pota de mosca. Els dipositem per allà on caminem, com si anéssim sembrant, i amb les condicions adequades es multipliquen fins a arribar a ser milions. Això, amb bacteris patògens, pot arribar a ser perillós", explica Jesús Garcia Gil, catedràtic de microbiologia de la Universitat de Girona.

Als lavabos públics ens preocupa que la tassa estigui neta, però la pandèmia de covid-19 ha afegit un nou perill. Segons alguns estudis de laboratori, els fluxos d’aire que es generen en buidar el dipòsit del vàter poden generar un núvol de petites gotes que puguin quedar en l’aire prou temps per ser inhalades. S’han trobat traces del coronavirus en la femta de les persones infectades i es desconeix si en aquests núvols hi pot haver prou càrrega viral per contaminar algú. Per prudència, els experts recomanen incorporar un altre gest a la nostra nova rutina: abaixar la tapa del lavabo abans de fer córrer l’aigua per evitar un possible contagi.

En Joan Deltell Alfonso arriba a Barcelona a principi del segle XX des de Monòver (a la comarca alacantina del Vinalopó Mitjà), treballant com a representant de sabates. És en temps de postguerra quan s’adona que la manca d’higiene i la poca renovació del calçat genera un problema de mala olor als peus. Aquesta és la llavor de Peusek, l’empresa que des del 1951 resol aquest problema.

El dia comença a l’Hospital de la Vall d’Hebron amb olor de caldo vegetal. El Pablo de la Hera, cuiner veterà amb més de trenta anys d’experiència, és dels primers a arribar, i cada dia, a les sis del matí, posa a bullir porros, apis, pastanagues, cebes, naps i xirivies dins d’una olla gegant amb capacitat per a 300 litres i que alimentarà unes 600 persones. L’olor de caldo impregna la cuina i dota l’escena d’una atmosfera d’estranya familiaritat. El caldo fa llar. El Pablo remena l’olla amb una pala gegant. No és el mateix que cuinar a casa però ja hi té la mà trencada. A fora encara és fosc i a l’hospital pràcticament no hi ha moviment. Els pacients, amb una mica de sort si no els han despertat per fer proves o donar-los la medicació, encara dormen. Els passadissos estan buits, les habitacions, a les fosques, i els quiròfans encara no han començat a operar a tot gas. Al soterrani de l’hospital, en canvi, són les hores de més activitat. A les set entren els treballadors de manteniment, després els de neteja i a poc a poc arriba la resta. Els treballadors invisibles -400 persones entre personal de manteniment, neteja, llenceria i cuina- posen la maquinària en marxa perquè quan els pacients es llevin i el torn de matí entri a treballar tot estigui a punt. El seu èxit és que ningú sàpiga que existeixen. “Mentre no passa res, nosaltres no existim. La nostra gran victòria és que ningú s’adoni que hi som. Tot ha d’estar al seu lloc però el pacient no se n’ha d’adonar. Hem de ser invisibles”, sosté la Luisa Sàrrias, directora d’infraestructures i serveis generals. Per l’hospital hi passen cada dia 40.000 persones. “Hi ha pobles de Catalunya que són més petits que la Vall Hebron”, afegeix. Amb 1.200 llits, és l’hospital més gran del país i el segon d’Espanya després del La Paz.

El cap d'Epidemiologia de l'Hospital Clínic de Barcelona, Antoni Trilla, considera que encara poden aparèixer "nous casos d'enterovirus de manera esporàdica", tot i que ha fet una crida a la calma, després de la mort d'una nena de menys d'un any que portava un mes i mig ingressada a Sabadell.