Sol Picó (Alcoi, 1967) és ballarina i coreògrafa. Va crear la seva companyia de dansa el 1994. Del 12 al 29 de desembre presenta Macarron Power al Teatre Nacional de Catalunya.

De petita no parava quieta. “Era la típica nena que anava tot el dia per casa movent-me i la mare em va apuntar a una escola que es deia María Jesús Rodríguez, a Alcoi, d’una senyora que havia ballat al cor del Liceu. Ella em va traspassar la passió per la dansa”. Va estudiar al Col·legi Sant Roc d’Alcoi. “Era de monges, femení, però unes monges de les quals tinc un record divertidíssim. Estaven més avorrides que nosaltres i sempre em deien: «Marisol, organiza algo». Jo era Marisol, la ballarina".

]]>

“Els joves haurien de mirar més el cel i menys els mòbils. Al cel i també al seu voltant, en general. A més, en un moment com el d’ara, la realitat és la que tenim fora dels telèfons. Les pantalles no deixen de ser un passatemps. Ens podem passar quatre hores al TikTok o l’Instagram, però l’interessant és al carrer”, ens diu Gori Masip (Sitges, 2002), la gran revelació televisiva de l'últim estiu gràcies a les seves prediccions del temps al 3Cat. “No vaig entrar-hi per fer una substitució concreta, sinó per omplir forats durant les vacances dels companys i, segons les necessitats de la cadena, vaig anar saltant. Ara torn de matí, ara torn de tarda, ara cap de setmana. Sempre fent 3/24, Catalunya Informació i Catalunya Ràdio. No vaig estar al Telenotícies, no”.

]]>

Era el dia del seu aniversari. Impossible oblidar-ho. El bony que s'havia trobat al pit feia uns mesos era un tumor. Càncer de mama. La notícia la va rebre amb molta por. "De seguida em van venir al cap tots els clixés que tenim sobre el càncer", reconeix la Jessica Fernández, professora i mare de l'Edna i el Gael, de 7 i 5 anys. "Les primeres setmanes, fins que posen noms i cognoms a la malaltia –el tipus de tumor que és, quin tractament, si està estès o no...– es viuen amb molta incertesa", diu. "I amb molta angoixa, sobretot fins que no saps la magnitud del càncer", afegeix el seu marit, Adrià Mañosa, assegut al seu costat al porxo del centre Kālida un dissabte assolellat de començaments de tardor. Han vingut per participar en El Dia dels Petits, una iniciativa per acompanyar les famílies que estan passant un procés de càncer i treballar l'impacte que té en les relacions familiars. "És una activitat que neix amb el propòsit de treballar la comunicació intrafamiliar començant amb una activitat lúdica amb els nens, després una intervenció terapèutica per separat i després un taller plegats", explica Sara Garcia, psicòloga i coordinadora del centre Kālida Sant Pau de Barcelona, un espai obert i gratuït per a qualsevol persona que convisqui amb el càncer, siguin pacients, familiars o cuidadors.

]]>

Aquest any van relaxats perquè només tenen quatre o cinc partits cada cap de setmana. L'any passat sí que els va ser complicat: en tenien set. La família de la Natàlia i en Josep dediquen els dissabtes i els diumenges a portar els seus tres fills a complir amb els compromisos d'hoquei. Tots tres, de nou, tretze i quinze anys, juguen a un equip del Club Patí Sant Celoni i, algun d'ells fins i tot dobla segons la temporada o el cap de setmana per donar suport a altres categories.

]]>

Aquests darrers estius, la Fundació Pere Tarrés i entitats vinculades organitzem activitats de lleure educatiu per a 35.000 nens i nenes. En aquestes, uns 6.000 infants hi participen becats. Segons un estudi de l’estiu de 2023, un 38% viuen en una situació de pobresa extrema o greu. Per a tots ells, els dies abans de marxar de colònies són una bogeria, cal preparar la bossa o motxilla, costa dormir, tot és il·lusió. Durant l’activitat l’alegria és permanent, les expectatives per a l’endemà al casal d’estiu mantenen l’estat de tensió. Van a la platja, van a una piscina amb tobogans, al vespre o al darrer dia hi haurà una vetllada, es llevaran aviat per fer una bona excursió des de la casa de colònies... Però, com en tot, arriba la consciència que aquella situació excepcional s’acaba. I es comença a viure un moment que per als infants més vulnerables pot ser difícil.

]]>

Ada Parellada (Granollers, 1967) és cuinera, divulgadora i activista contra el malbaratament alimentari. Amb només 25 anys va obrir el restaurant Semproniana, que podeu trobar a l’Eixample de Barcelona.

És filla de la Fonda Europa de Granollers, que té més de 250 anys d’història. Era inevitable dedicar-se a la restauració? "És una feina molt clara per a un nen. Veus com entren els ingredients, com els transformen, com arriben els clients, com se’ls serveix, com paguen i com marxen. Està molt integrada a la meva vida perquè he nascut allà. Els pares no em van animar gens que m’hi dediqués, sempre deien «De gran hauries de ser client». Però m’hi van ficar".

]]>

S’ha jubilat Maria Antònia Claveria, otorrino i ara ja excap de la secció d’audiologia i d’implants coclears de l'Hospital Sant Joan de Déu, on ha treballat gairebé 42 anys, tota la seva vida laboral, i on és tota una institució. Parlem amb ella sobre sordesa i implants coclears, una tecnologia –amb cirurgia inclosa– que, mitjançant un aparell que emet impulsos elèctrics a la còclea, fa que la persona hi senti. Des de l’any 2010, les seves mans i les del seu equip han fet possibles 1.110 implantacions. O sigui, han fet possible que infants que neixen sords o amb pèrdua auditiva severa puguin sentir-hi i aspirar a una vida normooient.

]]>

El consell de ministres d'aquest dimarts ha aprovat l'avantprojecte de llei que fa gairebé sis mesos va anunciar Pedro Sánchez per protegir els menors de la pornografia a internet, les addiccions a les xarxes socials i l'assetjament a través d'aquestes plataformes. La norma vol ser "360 graus" i introdueix des de canvis al Codi Penal per tipificar nous delictes a mesures en l'àmbit sanitari o educatiu, així com limitacions a fabricants i influencers davant d'un fenomen imparable com són les noves tecnologies en els infants i adolescents. Segons destaca el govern espanyol, a l'Estat la mitjana d'edat en què es té el primer mòbil són els 11 anys, i un 94,8% dels adolescents en tenen.

]]>

Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) és actriu, coneguda per musicals tan aclamats com Mar i cel, o la darrera producció de Dagoll Dagom, L’alegria que passa. També ha treballat en cinema, televisió i doblatge. Aquest any celebra el 30è aniversari de l’escola de teatre musical Memory, de la qual és fundadora. Del 9 de maig al 2 de juny la podem veure a l’obra Llegat, al Teatre Akadèmia.

Àngels Gonyalons sempre va saber què volia fer encara que no en fos conscient. “Em van enxampar quan tenia tres anys amb tots els ninos a terra i jo damunt del llit explicant-los coses. L’escenari m’agradava molt”. Malgrat que el seu avi matern era escultor i els cosins de la mare, músics, ella era filla d’acadèmics. “Els meus pares havien fet tots dos humanitats, història de l’art i filosofia, dues carreres, en una època en què no era habitual. Moltes mares eren mestresses de casa. La meva mare es va casar als 19 anys. El meu pare en tenia 32 i li va dir «ja m’ocupo jo de les nenes: fes una carrera, tingues un grup d’amigues, tingues una joventut». Era un home fora de sèrie”.

]]>

Paco Mir (Barcelona, 1957) és conegut per ser un dels membres del Tricicle, però també ha dibuixat tires còmiques per TBO i El Jueves, ha adaptat i dirigit més de cinquanta títols de teatre, òpera i sarsuela i ha produït diverses sèries de televisió. Ara publica el llibre El senyor correcuites (Thule Ediciones).

Paco Mir és un artista polifacètic i de petit volia ser aviador, dibuixant o director de cinema. A casa tenien una gran biblioteca. “El meu pare havia col·leccionat còmics. Em recordo copiant coses de Disney. Hi havia una col·lecció que es deia El monigote de papel en què hi havia tots els humoristes i va ser una inspiració”.

]]>

Recentment es van publicar els primers resultats d’un estudi realitzat per les arquitectes poloneses Ewelina Jaskulska i Honorata Grzesikowska, i avui, que venim d’uns dies de reivindicació femenina, trobem més que adient parlar d’aquest tema. Es tracta d'una investigació sobre la mobilitat espacial, la planificació de gènere i la democratització de l'esport #womeninsport.

]]>

David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) és actor de teatre, cinema i televisió. Es va convertir en una cara coneguda fent del reporter del bigoti a l'APM?, a TV3. Aquest any ha guanyat el Goya al millor actor per Saben aquell. Actualment el podem veure a l’obra Elling, fins al 14 d’abril a La Villarroel.

El David va anar a l’escola Fonlladosa de Malgrat de Mar. “Era bastant bo escrivint i llegint en veu alta, sempre em deien: «Verdaguer, llegeix tu». Escrivia bé perquè tenia molta imaginació, però feia moltes faltes d’ortografia. M'anaven malament les matemàtiques, l’anglès... Era un nen molt llest, però no intel·ligent”. I ja actuaves? “M’agradava molt parlar i una vegada em van fer fora de classe per fer de Déu nostre senyor amb un llamp”.

]]>

No ens deixa de sorprendre que la majoria de consultes de joc que rebem són de mares i pares que volen consells per fer que els seus fills juguin a coses a què no juguen.

]]>

Si hi ha una època de l’any remoguda per a tothom, aquesta és Nadal, que ens transporta a l’infant que vam ser, a un munt d’experiències viscudes i a moltes emocions de les quals, sovint, ni tan sols som conscients. Justament per totes les emocions que se’ns desperten (tant si Nadal ens agrada molt com si no), aquests dies a vegades no són gens fàcils de viure. Trobades amb la família, emocions dels infants que els desborden, sobreestimulació, i un llarg etcètera que fa que, si no ho gestionem bé, acabem les festes desitjant desaparèixer en una illa deserta.

]]>

[ALERTA: AQUEST TEXT CONTÉ ESPÒILERS, NO EL LLEGIU AMB INFANTS]

]]>

Jugar és una activitat que els infants fan de manera espontània. Des del punt de vista antropològic, jugar no implica només divertir-se i passar-ho bé. És la manera instintiva que tenen d’aprendre coses noves interactuant amb l’entorn, amb altres persones i amb ells mateixos, a partir de l’exploració i potenciació de les seves habilitats mentals, corporals i socials. Unes interaccions que es fan de manera relativament segura i controlada, per reduir al màxim el risc de prendre mal, sabent, però, que el risc zero no existeix. Per això els adults tenim tendència a regular el joc dels infants i a intervenir-hi.

]]>

A Catalunya, com en altres països d’Europa, s'estableix que la infància comprèn des del naixement fins als 12 anys. És una definició ajustada a la Convenció dels Drets dels Infants de les Nacions Unides.

]]>

El Govern ha presentat aquest dilluns la nova convocatòria d'ajudes per a la creació de places públiques de primer cicle d'Educació Infantil per als exercicis de 2023 a 2025. Aquesta convocatòria suposa un increment de la dotació de les ajudes per plaça pública oferida, que passa de 9.000 euros fins al 12.600. La sol·licitud es pot fer fins al 25 d'abril. El pressupost que s'hi preveu destinar és d'un màxim d'11 milions, fet que suposa un augment en relació amb la convocatòria anterior (2020-2024). De fet, actualment s'estan executant la creació i consolidació de 1.614 places que corresponen als imports atorgats en aquest darrer període. La directora general de Primera Infància, Innovació i Comunitat Educativa, Amanda Fernández, ha exposat que amb la primera convocatòria en marxa es crearan 1.669 places, a les quals es podrien afegir 400 places més amb la presentada aquest dilluns. A més, Fernández ha recordat que està en procés la reconversió de places de guarderies en escoletes, amb la qual es té previst crear-ne 600 més.

]]>

Tothom que hagi llegit Oliver Twist deu haver quedat esparverat al veure les condicions en què vivien molts nens al segle XIX. Però no cal recórrer a Dickens per adonar-se que encara no hem solucionat el problema del patiment infantil: el 10% dels nens del planeta han de treballar i mil milions viuen en situació de pobresa. Malgrat que se sap que tot el que passa durant els primers anys de vida pot afectar la salut a llarg termini, no coneixem bé l’abast de l’impacte que té. Un article publicat recentment a la revista Aging Cell aporta noves dades i proposa que els traumes infantils alteren l’ADN, i això podria fer que s’envellís més ràpidament.

]]>

Quan un nen cau i es fa mal, o es dona un cop, necessita sentir-se acompanyat per l’adult: que li validi l’emoció i li sostingui el dolor. En canvi, el que es diu majoritàriament, de forma espontània, són frases del tipus "no passa res" o altres per distreure’l com ara "va, que menjarem una galeta" o "mira quin ocell que passa". Missatges que, al final, acaben allunyant-lo del que realment sent i, a la llarga, si es repeteixen sovint, poden provocar que la criatura interioritzi que les seves emocions no són importants perquè l’adult de referència li diu constantment que el mal ja està passat i no és res. Si veiem caure un adult pel carrer, bé que ens hi acostarem i li preguntarem com està; aleshores, per què no ho fem quan es tracta d’un infant?

]]>