És tècnica auxiliar d’infermeria a l’Hospital de Manacor i va créixer sense saber que era autista. “Som de Sóller, vaig anar a escola allà. A la meva època no se'n parlava", recorda Eva García (Sóller, 1974). “Era una nina que passava desapercebuda i no es varen adonar que jo era travada a gimnàstica i era inquieta. De vegades estava tota sola al pati, però, com que tenia amigues de Sóller, no notava a faltar res”. Els estudis no varen ser fàcils. “Sí que vaig repetir cursos, i quan vaig anar a BUP, faltava a classe perquè m’avorria o perquè no entenia els temes. Després vaig fer un grau mitjà”.

Hi ha persones que arriben a l’edat adulta sense saber per què sempre s’han sentit diferents. De cop, un diagnòstic de trastorn del neurodesenvolupament, com l’autisme o la dislèxia, dona nom a dècades de confusió, d’estratègies silencioses i d’esforços per encaixar en un món que no les ha enteses. “Els que es diagnostiquen d’adults, que ara n’hi ha bastants, és perquè de petits es van adaptar a la vida que tenien, en un moment en què no es parlava tant d’aquests trastorns”, explica la neuropsicòloga Ana Mantecón. Molts han après a “tapar la seva manera de comportar-se i han assimilat coses que veuen en els altres i que pensen que ells han de fer igual”. Quan arriba, el diagnòstic també pot provocar molt dolor: “Dolor de recordar el que s’ha dit d’ells, com se’ls ha jutjat de petits. Han d’acceptar qui són i que mai ningú no els ha vist”, resumeix.

La Vanessa, de 40 anys, sempre havia cregut que era poc hàbil amb les matemàtiques. Però amb l'ajuda de la seva mare, que era mestra, i del suport d'altres professors va acabar llicenciant-se en una carrera científica a la seva Colòmbia natal. No obstant, continua tenint dificultats amb els números. "Si em preguntes quan és 8 per 5, he de començar a multiplicar 8 per 1, 8 per 2... fins a arribar a 8 per 5. Busco les eines per arribar-hi. I en tot el que són problemes, raonament o simplement comptar amb més de dos decimals, em perdo", explica.

Aina Blanco (Palma, 1983) és pedagoga terapèutica (PT), mestra de suport i professora de serveis a la comunitat, entre altres atribucions. Però, sobretot, és una persona transparent i amb esperit crític. Més enllà, ella es defineix com a “impulsiva, assertiva i competent”. Té dislèxia, una situació que, com explica, ha fet que tingués “poca consideració” cap a si mateixa. “No em consider apta, tot i que sé que ho som, i és per les dificultats que m’he trobat”, diu. Malgrat aquesta percepció, subratlla el que ha aconseguit: “Em deien que no podria, però m’he tret tres carreres i una de les millors notes de les oposicions del 2023”.

El curs escolar s’acaba i el neguit arriba a moltes famílies davant les males notes que porten els fills a casa. Ni el menor se sent orgullós dels suspesos ni tampoc als progenitors els agrada haver de reconduir la situació, sovint, amb conseqüències. Un professor de reforç o menys hores de mòbil són algunes de les represàlies que s’apliquen a infants i adolescents per uns resultats que poden respondre a motius diversos: mals hàbits, problemes a la família, a l’escola, desmotivació o, fins i tot, un trastorn. Esbrinar què s’amaga darrere d’aquests deficients ha de ser, segons els experts, una prioritat per a la família; i parlar-ne amb escolta i l'acompanyament, també un requisit indispensable.

Qualsevol mare o pare que tingui una criatura dislèctica sap que allò no significa únicament girar les lletres. La dislèxia, un trastorn que es caracteritza per una dificultat significativa en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, afecta les famílies de dues maneres molt concretes: emocionalment i econòmicament. L’escriptora Sandra Freijomil en parla al llibre El jugador dislèctic (La Campana), el testimoni d’una mare que acompanya el seu fill en el difícil camí que implica estar diagnosticat d’un trastorn de dislèxia. L’escriptura d’aquest text experiencial va sorgir com a manera de canalitzar les emocions del que li passava al seu fill.

“Per què han de patir tant? ¿I si el sistema fos inclusiu i sabés entomar aquestes dificultats? Els infants amb trastorns d’aprenentatge tenen dret a viure la infantesa amb la màxima normalitat possible i també tenen dret a aprendre. I a jugar, i a riure. Que no els faci mal la panxa per culpa de les somatitzacions. Aquest serà un estudi que servirà perquè la gent sàpiga com patim les famílies al veure patir els nostres fills”. Neus Buisan, directora de l’Associació Catalana de Dislèxia, començava així la presentació –el novembre passat– de l’estudi El benestar emocional i la salut mental en infants amb trastorns de l’aprenentatge i les seves famílies: un abordatge integral, que començava a fer-se aquest mes de febrer.

La biblioteca digital oberta Textos.info, creada pel menorquí Eduardo Robsy, ha adaptat més de 5.000 llibres per a persones amb dislèxia. Segons han informat, a través d'una nota de premsa, en la seva lluita per acostar la literatura a la població i potenciar-ne la lectura han duit a terme aquest projecte que ofereix un tipus de lletra que ajuda les persones amb dislèxia a llegir els llibres.