El sindicat Top Manta va organitzar la setmana passada una cursa contra el racisme, la primera que es feia a Barcelona. Va ser un èxit de convocatòria i moltes persones van recórrer els cinc quilòmetres d’aquesta prova esportiva, que volia ser, en realitat, “una gran mobilització popular contra el racisme”. Feia goig veure la gent que participava en la iniciativa, perquè és gratificant comprovar que la lluita contra el racisme aplega un nombre considerable de consciències i, en aquest cas, de cames. Així que res en contra. Al contrari. A favor. Però sí que m’agradaria reflexionar, si és que les presses m’ho permeten, sobre aquesta tendència que ja fa temps que està en dansa, però que em fa la sensació que va en augment, de fer reivindicacions de diferents índoles a través de les curses. Del córrer. Dels dorsals. De la competitivitat. Dels quilòmetres. De la meta. 

No és gens habitual veure un futbolista professional posicionar-se sense filtres, tot i que Héctor Bellerín ja ha demostrat en nombroses ocasions que se surt del motlle de l'esportista d'elit convencional. Com tampoc és gens habitual que s'organitzi una cursa en què el menys important sigui guanyar-la, sinó participar-hi i, sobretot, fer-se sentir. Això és el que proposa el sindicat Top Manta, que aquest diumenge celebra, amb l'impuls d'una setantena d'entitats socials, "la primera cursa antiracista" a Barcelona. "S'hi ha de ser", diu Bellerín, actual futbolista del Betis i ex de clubs com el Barça o l'Arsenal, en un vídeo promocional. El tret de sortida és a les 10 hores a la plaça de Sants.

Atendran les 160 persones que dormen a l’aeroport del Prat. La Generalitat i els ajuntaments del Prat i de Barcelona hi posen diners i acompanyament social. Bona notícia, però el fenomen està disparat. Cada nit, Barcelona és un immens dormitori a cel obert. A tocar de la reixa de la Ciutadella s’hi acampa amb tendes. Dimecres, baixant de l’estadi de Montjuïc, hi havia gent que ja preparava el llit a la falda de la muntanya. A l’Eixample, qualsevol entrant de façana o de porta de botiga o de garatge, qualsevol espai sota un balcó, és dormitori sovint protegit amb una tanca que han agafat del carrer i on diu “Ajuntament de Barcelona”. Fins i tot és la casa on desenes de persones viuen de dia, estirats sobre un sac de dormir o un matalàs brut com una guilla, passant les hores, potser perquè ningú no els prengui el lloc, sobretot si tenen una font a la vora o hi toca el sol a l’hivern. N’hi ha que fa anys que no es mouen dels mateixos carrers, i els veus sovint, arraulits, quiets com una estàtua al primer racó que troben, amb els ulls tancats, com si haguessin perdut qualsevol contacte amb el món exterior, tot i estar rodejats de milions de persones.

El sindicat Top Manta organitza una cursa amb una causa lloable i necessària. Aziz Faye, el portaveu dels manters, ho explica: “Ha de ser una mobilització històrica i contundent contra el racisme i el discurs d'odi". Ho serà, segur. No cal dir que estic a favor de les curses contra el racisme i l’odi, tot i que estigui en contra, això no ho puc evitar, dels paradistes que no paguen IVA.

És dia de creuers a Palma i l’esplanada sota la Catedral està entapissada de venedors ambulants senegalesos. Exposen la seva mercaderia per aprofitar el flux de turistes que puja per visitar el temple o baixa després de veure’l. Falo té 27 anys, treballava com a pescador al seu país natal i va arribar en pastera a les Canàries fa vuit mesos. Col·loca la mà oberta i va agafant-se els dits per enumerar les parades fins a arribar a Mallorca: “Del Hierro a Tenerife, de Tenerife a Almeria i d’Almeria a Palma”. Va estalviar més de dos anys per reunir els 1.500 euros que va pagar per un lloc en una pastera compartida amb 222 persones. La travessia va durar deu dies. “Va ser molt, molt dur. Es va acabar el menjar, la beguda i alguns varen morir”, revela mentre mostra una bossa a uns clients potencials. Com altres companys, les compra en el polígon de Son Castelló per 10 euros. La insígnia de la marca de luxe es paga a part: un euro extra. I, encara que comença demanant 45 euros per la peça, es conforma a vendre-la per 20 i guanyar a penes nou euros amb la transacció.

Cinc persones han estat detingudes per la Policia Nacional com a presumptes autors d'un delicte contra la propietat industrial, després de confiscar més de dues tones de productes falsificats preparats per vendre's tant a locals de Mallorca com per part de manters. Agents del Grup de Blanqueig de la Policia Nacional a les Balears van iniciar aquesta investigació a principis del juliol passat, quan el cos va inspeccionar més de 200 paquets que havien de ser repartits per una coneguda empresa de logística a diversos destinataris per tota l'illa.

El somriure calmat d'orella a orella que exhibeix l'Aziz Faye mentre t'encaixa la mà no tarda a encomanar-se. Parla serè, tranquil. Gairebé no se li nota que ha estat tota la setmana atenent periodistes que l'han entrevistat amb motiu de la campanya "Barça o Barzakh", l'última que ha llançat la cooperativa Top Manta i que compta amb la col·laboració de cares conegudes del panorama mediàtic català. L'entrenador de futbol Pep Guardiola, els actors Miki Esparbé i Carlos Cuevas, i les cantants Mushkaa i Maria Hein hi donen suport. El lema vol dir "Barça o mort", que es podria equiparar a "Barcelona o mort" o "Europa o mort".

Als manters que representen Catalunya i les Balears a la Biennal d'Arquitectura de Venècia els remou més la lluita a peu de carrer. Per això aquest al matí han arrencat la jornada de presentació de l'exposició produïda per l'Institut Ramon Llull amb una marxa silenciosa, reivindicativa i al mateix temps en senyal de dol pels milers de migrants morts al mar. La distància des del pont de Quintanavale fins al pavelló és només d'uns cent metres, però el recorregut ha sigut intens: els manters portaven unes samarretes amb el lema "L'art de la hipocresia" i a l'esquena una llista dels temes de "La Biennal d'Europa": "colonialisme, saqueig, fronteres, deportacions, morts, racisme, patiment i violència".

El cap de setmana s'ha acabat, i aquest dilluns al matí la quinzena de treballadors de la marca de roba Top Manta tornen a la feina en una de les naus de Can Batlló. Des de l'any 2014 la marca endegada pel Sindicat Popular de Venedors Ambulants funciona com un taller d'inserció laboral a través de la qual han pogut regularitzar més de 120 persones. En total, els membres de l'organització són una vintena. Els rotlles de tela i les bobines de fil que hi ha en unes prestatgeries són les úniques notes de color en un espai dominat per les màquines de cosir i de brodar.

Yacine Diop és la portaveu del Sindicat de Manters de Barcelona i de la marca Top Manta, fundada el 2017 per l'organització de vendedors ambulants. Fins ara, ja han aconseguit regularitzar 120 persones migrants a Espanya gràcies als llocs de feina que han creat amb la cooperativa. La polèmica entorn de la dessuadora de la marca, que va mostrar la regidora de l'Ajuntament de Palma Neus Truyol, ha duit Diop a Mallorca per participar en una taula rodona sobre cooperació i transformació social, organitzada per MÉS per Palma.

Mai abans una peça de roba havia tingut tant de protagonisme a l'Ajuntament de Palma. La dessuadora de la marca Top Manta –creada pel sindicat de manters de Barcelona– que la regidora Neus Truyol lluïa com a regal de Nadal fa dues setmanes encara es troba al focus mediàtic. Després que el Partit Popular i Ciutadans hagin demanat la reprovació de l'edil per, segons els partits, donar suport al "comerç il·legal", MÉS per Palma fa una passa més en la reivindicació de la marca –que està registrada i, per tant, és legal– i ha anunciat que en sortejarà sis camisetes.

La cooperativa Top Manta ha presentat aquest dimarts les seves primeres vambes de quilòmetre zero després de dos anys de feina. Les ha batejat com a Ande Dem, que significa caminar conjunt en wòlof -la llengua senegalesa que parlen la majoria de manters a Barcelona-, i estan fabricades sota criteris de sostenibilitat en tallers familiars d’Alacant i Portugal, tota una declaració d'intencions per presentar-se com una alternativa a les grans marques convencionals. “Avui comença una nova etapa i no ens aturarem fins a aconseguir que tots els manters tinguin una vida digna”, ha dit Lamine Sarr, en la presentació de les primeres sabatilles esportives que llança la plataforma impulsada pel Sindicat Manter.

Fa deu anys que es dedica a coordinar l’àrea de migració de Càritas Mallorca. Una part de la seva feina és passejar per les zones on es practica la venda ambulant per saber si la Policia ha posat multes o ha fet detencions. Bàrbara Picornell veu que hi ha menys tensió entre els venedors i la Policia que ara fa uns anys, però que la situació continua igual i que s’estan normalitzant els discursos racistes.

Amagant-se de la Policia Local, tres manters senegalesos esperen, amb el gènere embolicat en un llençol blanc, asseguts a les escales del passadís interior d’una finca d’edificis del centre de Palma. “Això dona molts de problemes. Cal córrer massa”, diu Abdoulehi Sow, que té 24 anys, va arribar en pastera a Màlaga i des de fa un any i mig viu a Mallorca. Se li esborra el somriure i mira cap en terra quan es planteja la possibilitat que li prenguin els productes que vol vendre. És tot el seu patrimoni. “No tenc diners per comprar res més. El que duc allà val uns 200 euros. He de vendre per menjar. Ja m’ho varen prendre una vegada”, explica, i afegeix que paga un lloguer de 150 euros per una habitació a Son Oliva i que en té just per viure.

La ciutat de Barcelona ha sigut aquesta setmana escenari d'un macrodispositiu de la policia (Guàrdia Urbana, Mossos i Policia Portuària) que destina més d'un centenar d'agents a impedir que els venedors ambulants d'origen africà, el conegut 'top manta', despleguin la seva activitat en algunes zones com el passeig de Joan de Borbó o Montjuïc. L'operatiu està tenint un efecte, si més no, relatiu, ja que els manters esperen que es facin les deu de la nit, que és quan es retira la policia, per tornar-s'hi a posar. L'objectiu de deixar-los moltes hores sense poder vendre els seus productes a les zones més concorregudes de la ciutat, però, sí que s'està aconseguint, de manera que segur que està repercutint en els seus ingressos.

Només els runners, que emergeixen a desenes en les últimes hores de llum, canvien el paisatge de Dakar. La resta d’hores, tot és moviment a la capital del Senegal, però sense vambes: cotxes, taxis, autobusos, carros... I, entremig, milers de persones venent als carrers. El comerç, de tot tipus de productes, és l’autèntic protagonista a cada cantonada. Targetes de telefonia, fruita o, no per gaire temps, bens. Aquests últims moriran en unes hores, com a part de la celebració de la Tabaski, una tradició musulmana en què se sacrifica un animal.

El juny del 2015 Alberto Fernández Díaz va criticar la política en matèria de seguretat del govern d’Ada Colau –llavors acabat d'investir– acusant-la d'atreure "delinqüents, incívics i antisistema". Segons el llavors regidor del Partit Popular, la ciutat s'havia "convertit en xauxa per als que no respecten la legalitat". Per corroborar el seu argument, va assenyalar la presència dels venedors ambulants –la majoria africans– a l'espai públic que envolta alguns dels punts amb més interès turístic de Barcelona.

Després d'una primera legislatura en què el govern d'Ada Colau ha vist com se l'acusava reiteradament, i a vegades demagògicament, de tolerància amb la venda ambulant, i de buscar des de l'administració municipal de manera infructuosa solucions integrals de caràcter social –per exemple amb propostes d'integració laboral– dels joves que practiquen el 'top manta', el pacte de govern amb el PSC –en el qual ha recaigut la regidoria de Seguretat– ha comportat un gir radical a l'hora d'abordar el problema. Si durant la campanya electoral Colau, igual que l'ERC d'Ernest Maragall i la CUP, van combatre frontalment el discurs liderat per Manuel Valls consistent a ficar dins del mateix sac de la inseguretat el 'top manta', els 'menes' i els narcopisos, ara sembla que l'Ajuntament ha optat per cedir en part a aquesta visió i actuar amb contundència, amb mà dura.

Barcelona és on durant l’any el fenomen del top manta té la màxima expressió, però a l’estiu el comparteix amb gairebé tota la costa catalana. Fins al punt que a Roses, per exemple, la xifra de venedors ambulants que es reparteixen per la badia, uns 400, aguanta força la comparació amb la de la capital, on s’ha arribat a parlar de força més d’un miler i, amb més consistència, d’un màxim de 800. De fet, tant a Roses com a Barcelona han sigut diversos els equips de govern que durant anys no han pogut gestionar millor la situació. Però no es tracta d’un tête-à-tête entre Barcelona i Roses, ni amb la resta de poblacions, ni d’entrar en comparacions entre la gran ciutat i les comarques, ni d’on fa més mal i on en fa menys. Es tracta d’analitzar un fenomen que passa per ser barceloní però que no és exclusiu de la capital i comprovar que no s’hi ha trobat encara una solució de gestió efectiva. Efectiva i global.