Un veí li va deixar un monopatí quan tenia 11 anys i, de llavors ençà, Marcos Dietrich (Palma, 1993) no ha pogut separar-se del patinatge ni del món de l'skate, un vincle que ha augmentat amb els anys. De fet, ell és qui hi ha darrere de The Loot, un projecte que pretén ajuntar gent relacionada amb el món d’aquest esport i crear comunitat. “És com una excusa perquè els joves que venen darrere nostre puguin tenir allò que nosaltres teníem a la seva edat”, conta. A banda d’aquesta iniciativa, que titlla de transversal, fa feina en una botiga d’skate, Shine, al carrer dels Oms, a Palma. “Tenc la sort de poder viure d’aquest esport sense haver de patinar per obligació“, explica.

La pista d'un antic aeròdrom de Gulu, al nord d'Uganda, és gairebé l'única zona per anar en skate al país africà. Les carreteres, tot i estar asfaltades, estan plenes de cotxes i la resta són cases i sorra. L’urbanisme en moltes ciutats africanes és força precari i els slums –assentaments no controlats de població– provoquen que hi hagi carències de serveis i espais públics. Mubiru Jackson, Jack, és un dels pioners a patinar al país africà. I ho feia a Gulu.

Hi ha un tipus de llegenda que no surt als llibres d'història. Tampoc li dediquen cap notícia en cap informatiu quan es retira. Però això no resta ni un gram d'importància a la seva gesta, perquè segurament la seva obra i influència són tan grans i abasten els carrers de tal manera que no necessita reconeixements públics per atorgar-li tal distinció. El llegat és allà, per a qui vulgui aprofitar-lo. Aquest és el cas del patinador barceloní José Manuel Roura, amb un currículum en el món de l'skate que en qualsevol altre esport el faria ser reconegut a cada cantonada: primer espanyol a ser professional d'una marca nord-americana, campió d'Espanya, subcampió d'Europa i part d'infinitat d'equips de monopatins i sabatilles. Roura, com el coneix tothom, no s'ha retirat, serà skater mentre pugui continuar navegant per la ciutat sobre quatre rodes. L'entusiasme està intacte, i amb 48 anys acabats de complir és conscient que els objectius d'ara són diferents dels de fa 20 anys, però és l'exemple ideal que amb edats avançades es poden fer esports que, als ulls de molta gent, són exclusivament juvenils.

Millorar l'anglès, apuntar-se a fer ioga, pilates, taitxí. Renovar, o no, el gimnàs. Mirar les activitats del centre cívic, decidir si t'agraden els clubs de lectura que proposen a la biblioteca. No és el text d'una nova versió de Trainspotting, sinó algunes de les preguntes que molts es fan quan arriba el setembre, un moment que acostuma a ser un punt i a part per començar un nou curs. Són setmanes de plantejar-se reptes nous i fer-se propòsits, alguns encarats a fer activitats fora de l'àmbit familiar i laboral. Ja sigui per exercitar el cos, el cap, o totes dues coses, constantment es busquen espais que omplin les nostres necessitats. Hi ha qui opta per trobar moments de calma i tranquil·litat i qui cerca adrenalina. Per a aquests segons, les opcions són àmplies i diverses, però hi ha tres modalitats que mai havien estat tan de moda com fins ara. La febre per l'escalada, el surf i l'skateboard no para de pujar, i s'han convertit en activitats setmanals de molts adults. Ja sigui per la rellevància que han tingut durant els passats Jocs Olímpics de Tòquio, per les opcions que donen de conèixer gent nova, per l'energia que desprenen o perquè funcionen com a ganxo a les xarxes socials, el fet és que són esports que estan en creixement. I això que fins fa poc tenien més a veure amb subcultures juvenils i les modalitats extremes que no pas amb activitats massives. Fa uns quants anys era impensable, però arribats al 2021 sona tan normal anar a cavalcar onades a la platja com estendre l'estoreta per fer estiraments i cants al sol. Aquestes són les noves extraescolars preferides d'alguns adults.

L’esport a l’aire lliure guanya adeptes, i no només a causa del covid. Si anys enrere eren tan sols els corredors els que, a la manera de Rockys nostrats, feien seus els carrers per entrenar, cada cop són més els que han optat per deixar de pagar la quota del centre esportiu i aprofitar l’espai públic per posar-se en forma i, de pas, recarregar vitamina D i submergir-se en la natura.

“L’skate és una forma d’art, un estil de vida i un esport”. Aquestes paraules de Tony Hawk, un dels seus grans referents d’aquesta pràctica, segurament han inspirat generacions de patinadors. També les seves espectaculars acrobàcies en competicions i exhibicions arreu del món juntament amb Rodney Mullen, Mark Gonzales, Jay Adams i altres estrelles que han fet de l’skate una religió urbana que als anys noranta va conquerir les places dures de pobles i ciutats. “Un dia vaig veure en una revista unes planxes de skate i em van cridar molt l’atenció”, recorda Esteve Aymà. Tant, que ell i els seus col·legues van començar a patinar a la plaça de les Franqueses del Vallès. “I mira que no en teníem ni idea!”, exclama. Però quan ets adolescent tot això importa poc. Importa més la sensació de llibertat que t’atorga lliscar sobre una planxa de fusta amb quatre rodetes. A milers de quilòmetres de distància, la polonesa Agata Zdziarska també somiava en patinar. Fins i tot va arribar a comprar-se un skate per internet, però els seus pares l’hi van fer tornar perquè valia un dineral i el seu somni va quedar aparcat a Varsòvia.

El català, i mallorquí d'adopció, Toni Quiñonero acaba de proclamar-se subcampió del món en skate adaptat. L'atleta ha guanyat la plata de la categoria intermèdia per a Espanya a la WCMX i Adaptive Skate World Competition que ha tingut lloc aquest cap de setmana al Skate Park de Fontana, Califòrnia.