Fa dos anys es va anunciar com una troballa excepcional. Després de quaranta anys d'excavacions continuades a l'Abric Romaní de Capellades (Anoia), els arqueòlegs van desenterrar el que es va anunciar com la primera resta humana: fragments parcials d'un crani de neandertal de seixanta mil anys d'antiguitat. Ara, però, l'equip d'arqueòlegs ha admès que va cometre un error. En realitat, eren restes de cérvol. "En ciència és difícil reconèixer els errors, però el millor és dir que ens vam equivocar". Així ho ha explicat Palmira Saladié, codirectora del jaciment, juntament amb Eudald Carbonell, M. Gema Chacón i Josep Vallverdú. Saladié admet que hi va haver una certa precipitació. La neteja i les proves que es van fer després van confirmar l'error.

La cova Simanya, situada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac (Vallès Occidental), no deixa de donar sorpreses. Allà s'hi van trobar les restes neandertals més importants que s'han localitzat fins ara a Catalunya: 54 fragments ossis d'una dona, un individu jove d'11 o 12 anys i un infant de 7 o 8 anys, que van viure fa més de 50.000 anys. Tots tres estaven enterrats a prop, en un petit ramal, estret i fosc, a uns 70 metres de l'entrada de la cova, que té uns 300 metres de recorregut. Les restes es van extreure de la cova de manera clandestina als anys 70, i no es va saber que pertanyien a neandertals fins al 2020. Aquell mateix any es va comprovar que a la mateixa cova hi ha una sèrie de gravats i restes de pigment a les parets de la galeria oest. Ara s'ha confirmat que es tracta d'art paleolític. Els seus autors o autores serien Homo sapiens que van viure durant el paleolític superior, fa entre 12.000 i 14.000 anys. Són pintures que coincideixen, per època, amb les de la cova d'Altamira, a Cantàbria.

El castre de Villasviejas del Tamuja (Botija, Càceres), un promontori fortificat que va ocupar una comunitat vetona, un poble celta de la província de la Lusitània, és un jaciment arqueològic on, durant mesos, un grup criminal s'ha dedicat a espoliar monedes del segle I aC. De nit, i amb detectors de metalls, els lladres recorrien el jaciment buscant tresors i van arribar a acumular 2.500 peces arqueològiques.

Menorca Talaiòtica ha estat inscrita oficialment a la Llista de Patrimoni Mundial de la Unesco aquest dilluns durant la 45a Sessió del Comitè de Patrimoni Mundial que ha tingut lloc a Riad (Aràbia Saudita), amb la qual cosa se li ha reconegut el valor universal excepcional.

La fascinació per les troballes que amaga el mar ve de lluny. Al segle XV, el cardenal Prospero Colonna ja va ordenar rastrejar el llac de Nemi, al sud de Roma, per confirmar si era certa la llegenda que l’emperador Calígula hi havia construït palaus flotants: l’excavació es va allargar ben bé 500 anys. És segurament la primera excavació subaquàtica de la història i la que ha durat més temps. Des d'aleshores, s'han localitzat molts més tresors: des de ciutats submergides, com la grega d'Hèlice, que va desaparèixer l'any 373 aC després d'un terratrèmol, fins a vaixells llegendaris com l'Endurance, que va acompanyar Ernest Shackleton i la seva tripulació en la frustrada Expedició Imperial Transantàrtica.

Al poblat de l'Assut, un jaciment ibèric ilercavó de Tivenys (Baix Ebre) situat a la sortida del congost de Barrufemes, a l'esquerra del riu Ebre, han descobert un petit temple. Una de les singularitats del santuari és que es va construir just abans de la porta central d’accés i adossat a la muralla. El fet que es trobi fora i no dins del poblat, a tocar de la porta, el converteix en un santuari ad portam, assegura Jordi Diloli, director de les excavacions del grup de recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia (GRESEPIA) de la Universitat Rovira i Virgili (URV). "Possiblement s’hi realitzaven ritus de purificació previs a l’accés al poblat, ja que consideraven l’interior com una part segura i pura, en contraposició a la inseguretat externa", assegura Dilioli. En aquest espai de culte els arqueòlegs han localitzat una banqueta que envoltava el perímetre interior.

Al Brasil i Colòmbia hi ha zones pràcticament inexpugnables, sigui per raons físiques, perquè hi ha una vegetació exuberant que les fa impenetrables o estan en zones muntanyoses, o polítiques, perquè hi poden haver conflictes que hi compliquen l'accés. Tenen, però, un passat. En aquestes àrees remotes boscoses i de sabana s'hi amaguen restes arqueològiques precolombines que són absolutament desconegudes o no es coneixen prou bé. Explorar aquest territori i detectar i localitzar jaciments és tan sols un dels objectius del projecte Cartografia del patrimoni arqueològic precolombí a l'Amèrica del Sud (MAPHSA en les sigles en anglès). L'altre serà crear una base de dades d'accés gratuït amb totes les dades existents que es tenen i aquelles noves que es descobreixin.

No porten fuet ni busquen tresors inexistents com l’Arca o el Sant Grial, però són tant o més valents que Indiana Jones i s’escarrassen per entendre com vivien els nostres ancestres. Sovint, a través de l’arqueologia, rebaten el que diu la història oficial o expliquen simplement la vida dels qui no surten als documents. 

La directora general de Cultura, Catalina Solivellas; la responsable de Cultura del Consell de Mallorca, Bel Busquets; el rector de la Universitat de les Illes Balears, Jaume Carot, i el batle de Calvià, Alfonso Rodríguez, han formalitzat aquest dimarts la Fundació del Parc Arqueològic del Puig de sa Morisca, que estarà integrada per les quatre institucions. La Fundació serà l'entitat que gestionarà el museu i el jaciment de Calvià. A la signatura de la constitució de la Fundació també hi han assistit la regidora de Patrimoni, Francisca Muñoz; la regidora de Santa Ponça, Nati Francés, i els regidors Rafel Sedano i Marga Plomer, així com el responsable técnic de Patrimoni de l’Ajuntament, el doctor Manel Calvo.

No era cap secret, per als veïns de Castelló d'Empúries, que al subsol de l'església del convent de Sant Agustí hi ha unes galeries. De fet, van sobreviure a moltes guerres i conflictes i van tenir múltiples usos al llarg dels segles. Durant la Guerra Civil, quan els avions escopien bombes, es van fer servir com a refugi, i anys després s'hi cultivaven xampinyons. El que es desconeixia és qui i per què les va construir. Una recerca de l'Institut d'Estudis Empordanesos ha permès establir-ne la cronologia: les anàlisis radiocarbòniques situen la construcció entre els anys 198 i 42 aC, és a dir, l'època romana republicana, un període no documentat fins ara a Castelló d'Empúries.

El Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) ha publicat un estudi que aprofundeix en la producció metal·lúrgica en les societats de l'Edat de Bronze a Menorca. L'article, sota el nom Producción y circulación de metal en Menorca durante el periodo Naviforme: los talleres de Son Mercer de Baix (Ferreries) y Cala Blanca (Ciutadella) y algunos lingotes inéditos, ha estat publicat a la revista Trabajos de Prehistoria. Les dades pretenen contribuir a la comprensió dels espais de producció i de les formes de circulació del metall a Menorca i les implicacions per a les Illes i la Mediterrània durant el Bronze final.

El jaciment ibèric de la Mota de Sant Pere de Cubelles (Garraf) és relativament jove: descobert el 2018, no va ser respectat per la febre immobiliària i, durant els primers anys del segle XXI, s'hi va construir força al voltant. Malgrat tot, les tres campanyes arqueològiques que s'hi han fet fins ara han permès descobrir la importància que devia tenir aquesta ciutat portuària. "Hem trobat evidències que la ciutat va estar activa com a mínim durant 350 anys: hi ha proves que estava habitada el segle VI aC i que va ser abandonada entre el 300 i el 350 aC, abans de l'arribada dels romans a Empúries; no sabem si per un desastre natural, com el creixement de la marea o un tsunami o pel col·lapse de la societat", explica el responsable de l'excavació, Dani López, de la cooperativa Arqueovitis. Es calcula que l'extensió del poblat va arribar a ser d'1,5 hectàrees.

Al carrer Tallers de Barcelona ja hi havia tallers terrissaires uns anys abans de 1350. La seva activitat devia ser intensa, perquè el Consell de Cent va prohibir als ollers deixar les terres per a la producció de ceràmica al mig del carrer. Ara hi ha sobretot turistes, al cor del Raval, però la traça material dels terrissaires continua sota terra. Des del 2014, diferents estudiants de la universitat i d'institut han anat excavant el solar que hi ha al pati de la Universitat de Barcelona, al carrer Montalegre, 6. De moment, han desenterrat bona part del segle XIX. El 1841, al pati de l'actual universitat, s'hi va instal·lar el terrissaire Antoni Tarrés.

La Roca dels Moros del Cogul (Garrigues) és un dels espais sagrats amb més història del territori català: en aquesta balma s'hi han celebrat rituals durant mil·lennis. Des dels últims grups de caçadors recol·lectors fins a l’edat mitjana, diferents generacions l'han respectat com a lloc màgic. Les pintures rupestres d'aquest indret, a tocar d'oliveres i ametllers i del riu Set, tenen una altra peculiaritat: són unes de les poques pintures de les 120 que hi ha documentades a Catalunya on les dones són les protagonistes.

A finals del segle XIX eren pocs els bussos que se submergien en les aigües del Mediterrani per estudiar la història subaquàtica. Un dels primers a impulsar-ho, el 1894, va ser un arqueòleg català, Romualdo Alfaràs. Va pagar a uns bussos que es dedicaven a la pesca del corall perquè li extraguessin les restes d’un vaixell a cala Cativa (Port de la Selva). Part de les 43 àmfores senceres i els fragments de 19 més que es van extreure es conserven al Museu Arqueològic de Catalunya (MAC) "És la primera intervenció que es va fer al Mediterrani per treure àmfores marines i estudiar-les. Després en va publicar un article, Pesca de ánforas", diu Rut Geli, arqueòloga subaquàtica i comissària, amb Xavier Nieto i Gustau Vilar, de l'exposició Naufragis. Història submarina. És tan sols un dels molts episodis de l'arqueologia subaquàtica que s’expliquen al MAC. Hi ha una selecció de més de dos-cents objectes procedents de les excavacions realitzades pel Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) al llarg de 30 anys, però també audiovisuals de gran format que recreen els naufragis i mostren com els submarinistes fan la seva feina al fons marí. Els vaixells són com càpsules del temps, el mar conserva millor que l’aire, i el MAC mostra com era la quotidianitat dels seus tripulants. Un instant en les seves vides abans de desaparèixer en un naufragi. 

Els maies tenien un calendari ritual de 260 dies, una mesura del temps que sobreviu encara entre algunes comunitats indígenes del sud de Mèxic i Guatemala, i que té en compte els cicles del Sol, la Lluna i el planeta Venus. Hi ha una data, el 7 cèrvid, que continua utilitzant-se i que es representa amb una cara de cèrvid i una línia i un punt negre al damunt. Aquesta és la figura que s'ha localitzat al jaciment de Las Pinturas, al nord de Guatemala. Segons les anàlisis de carboni 14, l'anotació va ser escrita entre el 300 i el 200 aC, i és la més antiga localitzada i datada fins ara. Demostra que els maies ja tenien una complexa tradició escrita, que combinava els textos i les imatges, molt abans del què es pensava.

El poeta Dècim Magne Ausoni, nascut a Bordeus al segle IV, escrivia en una carta que Bàrcino estava construïda sobre "la mar fecunda d'ostres". En una altra agraïa a un dels seus deixebles que li enviés la magnífica salsa gàrum feta a Bàrcino, considerada afrodisíaca. ¿Era pura poesia? ¿Ausoni exagerava quan parlava de la fertilitat de la Barcelona d'època romana pel que fa als mol·luscs? La recerca arqueològica demostra que no era grandiloqüència: Bàrcino era una gran productora d'ostres i fins i tot n'exportava a les terres d'interior. No només produïa ostres salvatges sinó que també en criava en una zona de la costa separada del mar obert per extenses barres de sorra. En concret, les ostres creixien en aigües tranquil·les on desembocava el Besòs, on ara hi ha l'Estació de França i el Poblenou.

Sàpiens i neandertals podrien haver coexistit al continent europeu més temps del que ens pensàvem. Fins ara es creia que els primers humans moderns havien arribat al continent europeu entre 43.000 i 45.000 anys enrere, però la troballa d'una dent de llet a la cova de Mandrin, a França, revela que els primers assentaments podrien tenir entre 56.800 i 51.700 anys d'història. Per tant, la successió dels fets podria canviar: l'arribada dels sàpiens no va significar la desaparició dels neandertals poc temps després. De fet, a la cova de Mandrin, que és sobre el riu Roine, a la regió francesa de Roine-Alps, els arqueòlegs hi han trobat evidències que hi van viure neandertals i sàpiens de manera alterna: "En comptes de registrar una única substitució de la població, com s'ha explicat sovint, sembla que va ser un procés molt més complex. Hem documentat almenys quatre fases alternes de substitució", asseguren els catorze autors que firmen Modern human incursion into neanderthal territories 54.000 years ago at Mandrin, France, que va publicar dimecres la revista Science. Així, els neandertals haurien caçat i dormit a la zona, després ho haurien fet els sàpiens, tot seguit ho haurien tornat a fer els neandertals i, finalment, hi haurien tornat els sàpiens. "Durant un temps les dues poblacions van conviure a la cova, o, si més no, al mateix territori", assegura Ludovic Slimak, l'investigador de la Universitat de Tolosa que ha liderat l'equip d'arqueòlegs i paleoantropòlegs. Slimak creu que l'ocupació dels sàpiens va durar només unes dècades, mentre que els neandertals hi van estar milers d'anys.

La xarxa de monuments gestionats per la Fundació Foment del Turisme de Menorca (FFTM) han registrat aquest any una disminució del 21% de visites en comparació amb les xifres de 2019. Així, fins a finals de novembre han visitat la Torre d'en Galmés, la Naveta dels Tudons, el Fort Marlborough, la Torre de Fornells, la Cova de s'Aigua i el Centre Artesanal un total de 74.652 persones, un 21% menys que les 94.517 visites d'abans de la pandèmia. En canvi, en comparació amb el 2020, el creixement és del 116% perquè només van rebre la visita de 34.607 persones.

Fa uns 14.000 anys un grup de caçadors i recol·lectors van enterrar una dona d'entre 17 i 20 anys a uns 50 metres d'on menjaven i dormien. La van col·locar de panxa enlaire i protegida amb grans blocs de pedra que potser –s'està investigant– tenien gravats. A més, al seu entorn hi havia diferents còdols que s'utilitzaven per a tasques domèstiques. La Linya, el nom amb què l'han batejat els investigadors del Centre d'Estudis del Patrimoni Arqueològic (Ceparq-UAB), és força excepcional perquè s'ha conservat pràcticament incòlume a la cova de les Avellanes - Santa Linya (Noguera), un jaciment de més de 2.500 metres quadrats que guarda en els sediments la història dels últims 50.000 anys. Fins ara s'havien trobat restes materials de les comunitats que van viure al Prepirineu occidental, des dels neandertals i els primers Homo sapiens fins als primers agricultors i ramaders, però mai restes humanes. "És un dels primers esquelets d'aquesta època sencer que es localitza a Catalunya i que serà possible estudiar i contextualitzar", assegura Rafael Mora, catedràtic del Ceparq-UAB. De fet, les restes trobades d'aquesta època són tan escasses que en aquests moments es coneix molt millor l'anatomia dels neandertals, que són anteriors als sàpiens.