La Policia Local de Palma ha denunciat una conductora de 75 anys per utilitzar de manera indeguda una targeta d’estacionament per a persones amb mobilitat reduïda (PMR) que corresponia a un familiar difunt. La intervenció es va produir durant un dispositiu de control dels estacionaments reservats per a persones amb discapacitat a Palma. Els agents varen detectar un vehicle aparcat en una d’aquestes places amb una targeta exposada al quadre de comandament que presentava irregularitats.

Aquest divendres migdia la plataforma Stop Desnonaments de Mallorca va intentar impedir que una dona i els seus dos fills discapacitats fossin forçats a sortir d’una planta baixa del carrer d'en Sureda de Portocristo. Segons expliquen fonts del col·lectiu, la casa on residien havia estat denunciada per un veí que defensava que es tractava d’un local i no d’un habitatge.

L'Institut Balear de la Dona ha programat 17 activitats amb motiu del 8-M, Dia internacional de la dona. Enguany, l’IBDona ha volgut donar una visibilitat especial a les dones amb discapacitat, per la qual cosa el lema és del programa d'activitats és 'Per una mirada inclusiva cap a la igualtat'.

Antònia Torrens, llubinera de 76 anys, coneix bé la incomprensió que durant el franquisme patiren les persones amb discapacitat. El seu germà Tomeu, de 63, arrossega un problema cognitiu sever a causa d’un part complicat a casa per manca d’oxigen. “Ell –assegura– és el petit de quatre germans i nosaltres de seguida notàrem que es comportava de manera estranya. El 1968, quan feu els set anys i ja vivíem a Palma, una mestra del col·legi Sant Josep Obrer confirmà les nostres sospites. Jo aleshores tenia 20 anys i havia acabat d’estudiar Magisteri. Tot d’una vaig concertar una visita amb el psiquiatre felanitxer Nicolau Llaneras. El coneixia de ponències que havia fet durant els meus anys de carrera”.

Problemes a la feina o als estudis, discutir amb els amics o la família, no agradar-se quan es miren al mirall o sentir-se sols. Aquests són quatre dels motius que generen més malestar emocional als joves, segons un informe recent de l'Observatori Social de la Fundació La Caixa. Al garbuix de situacions que els fan patir també hi ha el canvi climàtic, les guerres i la por de perdre la feina o de no trobar-ne. En total, a Catalunya, un 45,8% dels joves d'entre 16 i 32 anys asseguren patir malestar emocional, segons l'estudi. D'aquests, només el 29,8% decideix demanar ajuda.

Ara fa dos anys, Carlos San Juan estava d'enhorabona. L'home, de 78 anys, havia aconseguit reunir 600.000 firmes sota el lema "Soc gran, no idiota", una campanya per reclamar a les entitats bancàries espanyoles que no tanquessin més oficines i que reforcessin l'atenció a les persones grans. En definitiva, el jubilat demanava un tracte més humà als bancs. Aquest és un dels moviments amb més força que hi ha hagut a Espanya a l'hora de posar al centre del debat públic el fenomen de l'edatisme. Es tracta del conjunt d'estereotips, discriminacions i prejudicis basats en l'edat de les persones. Es pot donar en totes les franges d'edat, però especialment afecta les persones grans. Ara bé, hi ha altres col·lectius i entorns concrets on l'edatisme té, també, un impacte rellevant. És el cas del món tecnològic. Què significa fer-se gran i treballar en gegants tecnològics com Apple, Google, Microsoft o Meta? Sovint, és incompatible.

La formació d'un nou Govern i el fet d'haver deixat enrere la situació d’interinitat és sens dubte una bona notícia per a la societat, i com a tal la valorem des del Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), que representa aproximadament un 10% de la població catalana.

Què demanen pel Primer de Maig col·lectius com les persones amb trastorns mentals, amb discapacitat o amb autisme? Bàsicament, feina. Les seves taxes d'ocupació són baixíssimes: 35%, 19% i menys del 25%, respectivament. Les reclamacions són tan senzilles com que el mercat laboral relaxi les etiquetes discriminatòries; compleixi la llei de reserva del 2% de les places a les empreses amb plantilles de més de 50 persones, o que aquestes persones tinguin un lloc de treball adaptat a les seves necessitats. En definitiva, que no tota la feina es limiti a centres especials de treball, sinó que, els que puguin, acabin en una empresa ordinària.

La periodista Maria Bonillo Vidal (València, 1988) ha publicat el llibre Ventres sota custòdia. Històries de l’esterilització forçosa a dones amb discapacitat. L’obra és el resultat de la beca de periodisme d’investigació Josep Torrent, que la institució Alfons el Magnànim atorga amb la Unió de Periodistes Valencians. El treball recull que a Espanya, des del 1989 fins al 2020, es va esterilitzar més de mil dones. I es tracta d’una xifra aproximada, perquè Bonillo denuncia que els registres són escassos. La situació tampoc no ha estat millor en països del nostre entorn: a Noruega, fins al 2016, les persones trans eren obligades a esterilitzar-se si desitjaven sotmetre’s a una operació de canvi de sexe. El mateix passava a Dinamarca, fins al 2014, i a Suècia fins al 2013. 

“L’amor no paga factures ni cotitza”. La frase l’exhibien en pancartes el 8-M les desenes de mares amb fills amb discapacitats que aquell dia van voler sortir al carrer per fer sentir la seva fatiga crònica i denunciar que, on haurien de trobar suport, topen amb burocràcia i tràmits. No hi ha descans ni vacances per a les cuidadores familiars, més del 90% de les quals són dones que es fan càrrec de fills, germans, marits i fins i tot sogres. Bé perquè les persones que cuiden requereixen una atenció de 24 hores, bé perquè la desconnexió és complicada i estan sempre pendents del mòbil, explica Marta Torruella, una prematura cuidadora de bona part de la seva família i fundadora de l’entitat Cuidadores Familiars. 

A simple vista, Adriana Cardelús i Tània Galián es comuniquen sense cap dificultat. Parlen i responen en una xerrada àgil. Però totes dues són sordes. La primera ho és de naixement i amb sis anys ja li van posar un implant coclear que li tradueix els sons a través d’impulsos elèctrics. Ara està acabant sociologia a la UAB i li agradaria dedicar-se a la lluita activista pels drets de les persones sordes. El cas de Cardelús és diferent perquè no va ser fins als 26 anys que va notar una pèrdua progressiva d’oïda que, finalment l’ha dut a dur dos discretíssims audiòfons. Graduada en ciències polítiques, i amb un màster, no renuncia a tocar el piano amb un programa d’audiòfons per a la música. 

La Constitució ja no farà servir el terme disminuïts sinó persones amb discapacitats, i aquesta és una bona notícia per raons que resulten òbvies, entre les quals que el nom fa la cosa, que es parla com es pensa, i que ja era hora que les paraules i, per tant, els pensaments designessin aquestes persones d’acord amb la consideració que tenen en els temps presents.

De la suma de les males experiències que persones amb discapacitat intel·lectual han tingut a Tinder i la por de les seves famílies resulta Dinder Club, segons els seus creadors, la primera aplicació de cites i d’activitats al món creada per donar “un lloc segur” al col·lectiu, especialment vulnerable i víctimes dels abusos i assetjaments. Montse Lamarca, de 28 anys, i Héctor Roura, de 33, havien tingut un perfil obert a Tinder i coincideixen que sovint no s’havien sentit còmodes per la reacció dels seus matchs en assabentar-se de la seva discapacitat. “Et rebutgen, et deixen plantada”, lamenta Lamarca, auxiliar administrativa i futbolista del CE Europa, a qui fa un any li van proposar entrar a testar l’aplicació i a participar en el disseny per millorar-lo. “És el Tinder per a les persones amb discapacitat”, ha il·lustrat el director de Dinder, Max Roures, a la presentació aquest divendres de la iniciativa empresarial, apadrinada pel conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, que s'ha felicitat que s’ajudi a “trencar amb el tabú de la vida sexoafectiva” del col·lectiu. També la patronal Dincat i entitats com acidH (intel·ligència límit i discapacitat intel·lectual lleu), Aura (promou la inclusió laboral) i FCSD (síndrome de Down) hi estan involucrades.

“Feia set anys que estava parada. Anava del sofà al llit i del llit al sofà”. Carolina Díaz resumeix així el que era el seu dia a dia abans de conèixer el Projecte CIM. Ella pateix fibromiàlgia i explica que els metges li recomanaven repòs absolut i permanent: “Em donaven molta medicació i em quedava zombi. Deien que no podria menjar sola, dutxar-me, llegir o mirar pel·lícules”, lamenta. Critica que els tractaments que rebia la portaven a la paràlisi. “El meu destí era una cadira de rodes”.

Quatre anys després de posar nom a aquell espasme que li feia tancar els ulls involuntàriament i quedar-se cega, Rosa Alarcón, regidora de Comerç, Restauració i Mercats de l’Ajuntament de Barcelona, plega per consell mèdic. La síndrome de Meige, una malaltia minoritària que a Catalunya afecta catorze persones i una vuitantena a tot Espanya, li demana calma i tranquil·litat, dos components aliens a la política institucional. Alarcón, periodista de formació, ha anunciat l’adeu de la primera fila política a través d’un missatge a la xarxa X.

No ha estat fins a l'última dècada que el director i dramaturg Alberto San Juan (Madrid, 1968) s'ha adonat que el món no és com ell creia. Endinsar-se en la novel·la Lectura fácil de Cristina Morales (Anagrama, 2018, Premio Nacional de narrativa 2019 i premi Herralde) hi ha contribuït bastant. "M'he adonat que no visc en una democràcia. El que jo entenia com a normal no és més que una imposició cultural al servei del poder", afirma San Juan. L'actor i director, fundador de la companyia Animalario, va quedar tan captivat per la novel·la de Morales que va decidir traslladar la seva versió al teatre. Lectura fácil és una producció del Centro Dramático Nacional i Bitò que es va poder veure la temporada passada a Madrid i que ara ha arribat al Teatre Lliure, on es representarà fins al 23 d'abril.

El Govern ha acordat aquest dilluns la contractació del Servei d'Intèrprets de Llengua de Signes (ILS), destinat a l'alumnat sord o amb discapacitat auditiva (DSA) que necessita suport a l'autonomia i a l'aprenentatge mitjançant un intèrpret, i escolaritzat en centres sostinguts amb fons públics. El contracte estarà vigent durant els cursos 2023-2024 i 2024-2025, i s'hi destinaran 1.199.880 euros.

L'Ajuntament de Palma, a través de la Fundació Palma 365, i la Fundació ONCE han presentat aquest dimecres un projecte per facilitar que les persones amb discapacitat visual puguin conèixer la ciutat. Per fer-ho, es disposarà de plànols tactovisuals de quatre rutes per diferents zones. Els recorreguts disponibles seran per Palma Baixa, Palma Alta, Cala Major i Santa Caterina. La ruta per Palma Baixa, per exemple, inclourà espais com la Llotja, el Casal Solleric, el Gran Hotel, l'església de Sant Jaume, o Es Baluard.

El Consell de Menorca licita el projecte de remodelació de la residència per a persones amb discapacitat de Trepucó III per un import total d'1,2 milions d'euros, 685.000 euros dels quals arribaran a través del Govern balear mitjançant fons europeus. De fet, aquesta reforma s'emmarca en el conveni signat entre el Consell i la Conselleria d'Afers Socials per a la gestió de fons Next Generation dirigits a l'atenció i la inclusió social.

L'Ajuntament de Ciutadella cedirà una parcel·la a la Fundació per a Persones amb Discapacitat de Menorca per construir-hi un centre polivalent. Es tracta d'un terreny situat a la zona de Santa Rita d'uns 4.785 metres quadrats. La mesura ha estat aprovada per ple, gràcies als vots favorables de l'equip de govern: PSM-Més per Menorca, PSOE i Gent per Ciutadella.