Dia 26 d’abril és el Dia de la visibilitat lèsbica. M’agrada que es vindiqui el mes d’abril, perquè sempre m’he imaginat que ser lesbiana té alguna cosa a veure amb les violetes i amb la primavera. Se celebra des de l’any 2008, just quan caminava per Barcelona, explorant la possibilitat de no ser heterosexual. Per si aquest mes heu de comprar llibres voldria encomanar-vos l’entusiasme pel darrer que ha publicat Sara Torres, es titula El pensamiento erótico.

Deix la llibreta a la taula desplegable. Defora plou. Tenc el cap recolzat a la finestra, entre la fosca i la gelor. La solitud és un avió que travessa l’oceà a mitjanit, ple de silenci. La finestra empara les gotes d’aigua i la matinada em torna l’esguard, com si els ulls d’una altra em mirassin encuriosits, amb la serenitat que de vegades ens permet el temps.

Potser no hi hagi res més dolorós que la mort d’un fill. Un home, desesperat, a la vorera del riu Tàmesi, enmig de la fosca espessa, clama a les estrelles indiferents: ser o no ser, aquest és el dilema. Sofrir el desamor, les injustícies, les morts que ens desemparen, les calamitats d’una vida que des de fa, almenys, dos segles sabem que no té ordre ni sentit, és un bagatge feixuc. Per què aguantam, ens demana William Shakespeare, si tenim la mort tan a tocar? Albert Camus defensà que aquesta és la veritable pregunta, la que obre tota filosofia possible, per què ser en comptes de morir? Entonada des de llocs diversos, la ferida de la finitud ens posa amb el cos descobert davant la vida.

Fa poc, la curiositat i un seguit de casualitats em van portar fins al projecte ‘No Mares: Identitats més enllà de la maternitat’, impulsat per Llucia Bauçà. Deu dones d’edats i vides diverses tenen en comú la no maternitat. El projecte qüestiona que ser mares sigui un factum indefugible per a les ‘dones’. Aquest qüestionament, que dona veu a experiències diverses i les legitima, és una aposta per a la llibertat i la transgressió. Perquè transgredir és anar més enllà dels mandats que cada època inscriu en els nostres cossos.

Aquest és el darrer article que escriuré enguany. El mes de desembre posa un punt final a la ficció dels calendaris. Per ventura per això tenia la intenció d’escriure sobre el pas del temps. És un problema immens conjugar l’ésser i el temps, ho sabien els filòsofs grecs, ho repensen els contemporanis. Joan Carles Mèlich a les pàgines de La fragilitat del món ens regala reflexions precioses sobre el pas del temps, sobre la pressa, sobre la duració. No hi ha res al món que no sigui capturat pel pas del temps, però aquest passat no combrega amb els calendaris, estam gairebé indefensos davant la duració, és irreversible.

La setmana passada vaig veure Los días azules, un documental preciós dirigit per Laura Hojman que ens apropa a la vida i a la poètica de Machado. El títol és el darrer vers que escrigué abans de morir a l’exili l’any 1939: Estos días azules y este sol de la infancia. El seu germà José el va trobar dins la butxaca de l’abric, després de la seva mort. El vers s’ha convertit en un símbol de la nostàlgia pel paradís perdut, la infantesa. El color blau, del cel, de la mar, forma part de la veu poètica de Machado i ens porta a l’enyor, a la tristesa. Potser els dies blaus són els darrers dies de la seva vida, amarats per la llum càlida de la infantesa.

Fa una setmana que llegesc les Cartes d’amor entre Virginia Woolf i Vita Sackville-West, en la traducció de Mireia Vidal-Conte. Llegir les cartes i els diaris de les escriptores que admiro sempre m’ha semblat un plaer obscur, passam darrere l’escenari, llegim els papers privats que el temps posa al descobert, penetram en una intimitat que no ens pertany. Com si fóssim les confidents d’un secret antic o les caçadores d’un tresor que no podem abastar amb les dues mans, llegint aquestes cartes d’amor, que intercalen fragments dels diaris de Virginia Woolf, tenim accés a les singularitats d’una de les ments més brillants del segle XX.

Vivim la tirania de les passions febles, racionalitzades, catalogades perquè no facin tanta por. Hem de ser individus assertius, adaptables, lleugerament feliços. Treballadors dòcils, ciutadans servils. Malgrat les frases motivadores, les llistes de consells insofribles per convertir-nos en individus funcionals i els llocs comuns vestits de psicologia ràpida a l’abast de tothom, ens costa molt arribar a la plenitud, som éssers insatisfets.

A vegades, durant els mesos d’estiu, les hores venen grises, i m’emboiren els capvespres, m’aboquen a un desfici que va de jo al món, del món a jo. Del genocidi a Gaza, amb les imatges de la crueltat, de la fam, de la massacre, al neguit per la pròpia vida, a la pregunta incòmoda “quina és la manera ètica de viure quan ets coetània d’un extermini?”, però també a les preguntes petites, quasi inaudibles que posen en joc la meva singularitat, les insatisfaccions, el desconcert de qui va pel bosc a les palpentes, sense la brúixola promesa. Enmig d’aquesta boira, hi trob la mà estesa dels llibres. He obert la primera pàgina de La fragilitat del món, de Joan-Carles Mèlich, i he llegit en silenci que el món no ens pertany, que hem d’aprendre a viure en la provisionalitat i en la incertesa.

Ara que encet l’estiu i les hores em venen lentes, m’ha arribat a les mans el llibre El derecho a las cosas bellas, de Juan Evaristo Valls Boix. Un llibre que comença vindicant Emma Goldman i les seves ganes de ballar. Goldman defensava l’amor lliure i les pistes de ball, un anarquisme rebel. Els moviments feministes se’n fan ressò: “si no puc ballar, no és la meva revolució”. Emma Goldman entén l’anarquisme com un dret estrany, el dret de qualsevol a les coses belles i radiants. Un dret que ens alliberi dels pesos metafísics i ens permeti la lleugeresa de l’ésser.

Encetam el mes dels amors sense casa, els que s’han de legitimar en etern retorn. Amors silenciats, perquè no han trobat el llenguatge, ni l’espai per expressar-se. Amors que han florit en secret, per evitar la vergonya de qui juga més enllà de les normes. També és el mes del desig desemparat, el que no sabem ben bé com viure perquè l’hem de construir sempre a la contra. Per juny, aquelles dues ‘amigues’, ‘molt amigues’, per ventura s’animen a treure el seu amor de la fosca. Encetam el mes de l’orgull que, de tanta complicitat eufòrica, sembla una festa, però sempre ha estat una revolta difícil. El mes de les identitats dissidents, de posar els focus apuntant a l’extraradi.

Des de setembre, hem compartit hores de metafísica i d’incertesa, de diàlegs impossibles amb els autors més famosos de la nostra tradició. Hem entès que voler comprendre-ho tot és un somni perillós, estam teixits de finitud. Em dirigesc a vosaltres perquè sou una urgència. Amb els ulls plens d’inquietuds, a les mans hi dueu desànims i alguna pregària. Sou una urgència perquè la vida us batega dins, intensa, i això fa por i fa ganes. Sou urgents perquè estau plens de potències alegres i voldria que les experimentàssiu més enllà de l’estupidesa i de les convencions avorrides que sabran venir a cercar-vos.

El segle passat, Theodor Adorno defensà que escriure poesia després d’Auschwitz era un acte de barbàrie. No es podia escriure poesia de la mateixa manera després de l’horror nazi, la llum de la catàstrofe obliga a pensar i dir el món d’una altra manera. Ara ens amenacen que Europa té l’infern a les portes i ens hem de fer amb un kit de supervivència, hem d’invertir en armament i hem d’estar preparats per a la pujada massiva dels preus. Quan parlen de mercats que es desplomen, m’imagín una allau de maletes plenes de doblers que es precipiten des de les finestres dels gratacels de Wall Street. Ve la nostra guerra, diuen, però les guerres dels altres fa molta estona que vessen la sang dels innocents. Pens en el kit que haurien de menester els palestins davant el genocidi ferotge que pateixen, o en els kits dels migrants i refugiats que troben la mort en el mar Mediterrani, quan intenten escapar de la pròpia vida.

Fa uns anys que ens trobam cada mes, un grup de gent diversa, per llegir filosofia en comú a l’Espirafocs. Una llibreria de barri que aquesta setmana ha tornat a obrir les portes. Diria que obrir una llibreria avui és un acte de generositat i de resistència, un acte d’amor al barri que es mereix una acollida càlida. Estam llegint La penúltima bondat, de Josep Maria Esquirol, i voldria pensar dues idees del llibre que m’han fascinat.

La paraula ‘amor’ és immensa, un univers que habitam des del cinema, la literatura, la música, l’art. L’habitam també des de la vida quotidiana, creixem amb la promesa de l’amor, però sense saber com estimar ni com estimar-nos. El present ens empeny a viure’l de manera narcisista, amb el desfici de qui no s’avé amb la imperfecció dels altres i és incapaç de gestionar la pròpia. De fet sembla que, enmig de l’escenari que ens ha tocat, ens és més fàcil habitar l’univers de l’odi que el de l’amor.

El mes de desembre m’agrada. És un punt final simbòlic, un simulacre que vivim com si fos l’incendi, que no arriba mai. Una apocalipsi quotidiana, perquè l’hem convertida en el ritual des d’on tot pot recomençar, encara que no recomenci res, mai. L’enduriment de les condicions de vida, la devastació provocada pel capitalisme és cada vegada més evident, tant en el seu vessant social com en l’esgotament del planeta i dels recursos. Davant la imminència de la catàstrofe, estam fascinants per l’apocalipsi, és el relat dominant del nostre temps i ha calat en totes les escenes de la vida. Marina Garcés ens diu que aquesta fascinació genera impotència, ens fa difícil ocupar-nos del present, actuar-hi.

Viure és empènyer una roca pesada fins al cim, i veure-la caure una vegada i una altra. Camus s’apropa a l’absurd de la condició humana a través del mite de Sísif, però l’absurd no és el mateix que la desesperació. Mèlich, seguint aquesta estela, ens diu que “existim a batzegades”. No podem viure a recer de les inclemències, l’estiu s’apaga amb cada pèrdua, amb cada ruptura, amb cada desencís. Els moments lluminosos es desfan com petjades a vorera de mar. Vivim en un món que l’atzar (i la maldat) omple de dolor, d’indiferència, de patiment excessiu. És heroic oblidar la nostra condició vulnerable.

Fa poc he descobert una escriptora fascinant, Belén Copegui. M’ha astorat perquè força el pensament des de l’amistat. Llegir-la és agafar-li la mà estesa, mentre et va cedint un univers conceptual que banya el món amb una llum rebel i tendra. Denuncia la part fosca de la vida i del present, però sense renunciar a l’alegria, al miracle de la bellesa que ens commou, malgrat tot.

Al començament del Mite de Sísif, Camus ens assenyala el pes més pesant d’una vida: demanar-nos si val la pena viure, aquesta és la pregunta fonamental de la filosofia. Comte-Sponville contesta Camus, defensa que el valor de la vida depèn de la quantitat d’amor de què siguem capaços. Així, l’amor es converteix en “l’únic problema filosòfic seriós”. 

En arribar l’estiu, les hores em passen salvatges, sense l’ordre ni la pressa dels dies feiners. Cada any, les nits d’estiu, els dies lents, em retornen la dèria del pas del temps, com (ens) passa el temps a nosaltres, que sabem que un dia no n’hi haurà més? La infantesa és el paradís del temps perdut, els dies vessen com si no s’haguessin d’acabar, amb una lleugeresa que s’assembla a la lentitud. Fer-se gran, però, és veure com s’accelera el temps, fins que ens clava a la finitud. En prendre consciència de la impossibilitat d’aturar-nos, sentim a cada passa el robatori. La memòria, com un refugi pervers, ens mostra allò que ens pertany, sense ser nostre del tot.