Algú que segueixi els avatars de la política autonòmica pot arribar a pensar que la preocupació mostrada per la defensa d’un finançament just per a les nostres institucions illenques és excessiva. Ja ho va dir aquell que “a aquestes discussions de la política autonòmica millor arribar-hi plorats”. Però la causa del cansament -més que justificat- amb el qual afrontem el finançament autonòmic de les Illes rau, al meu entendre, en la manera com es contextualitza la seva resolució. Ho feim encara des d’un sentiment de pertinença escàs, un parlament dividit en partits d’obediència determinada i una societat civil poc conscienciada en la qual uns pocs senten que fan el que poden per fer front a tots els descosits als quals han de respondre, suplint o compensant un sector públic insuficient a vegades, sense nord altres vegades. Però des del més comú dels sentits sabem que ens hem de preocupar del finançament autonòmic perquè darrere les seves xifres de doblers guaiten les de la despesa del nostre estat de benestar: per fer aquelles coses que són necessàries però que molts, aïlladament, no senten com a pròpies; coses que són de tots i que no són de ningú, i que si no s’assumeixen des de les institucions no es realitzaran mai.

Les entitats locals arrosseguen un greu problema de finançament que segueix sense esser resolt: la insuficiència financera.

Escau parlar de finançament autonòmic perquè, no debades, condiciona la dotació de recursos necessaris per a garantir la prestació de serveis fonamentals, com són l’educació i la sanitat. Escau i, és més, urgeix parlar-ne -sempre lligat a l’ús que es fa d’aquests recursos- perquè afecta no només la capacitat de mantenir sinó de millorar els sistemes públics d’educació i sanitat actuals. I cal tenir-ho clar, avui en dia garantir la prestació d’aquests serveis fonamentals requereix ambdues coses. I fer-ho amb escreix.

Ara que ens trobam immersos en el procés de reforma del model de finançament autonòmic (una reforma que, per cert, ja té un retard de més de quatre anys i encara avui no sabem quan es concretarà), és pertinent recordar per què des de les Illes Balears reclamam una millora del finançament.

Any 2007. Al Regne d’Espanya el deute privat suposa el 274% del PIB espanyol. El conjunt del deute públic puja al 35% del PIB. Conjunt del deute: 309% del PIB. S’inicia la crisi.

Els primers estudis seriosos sobre la balança fiscal de les Illes Balears amb l’Estat foren al principi dels anys noranta i els va fer la Conselleria d’Hisenda quan el seu titular era Alexandre Forcades. Aquests estudis donaren un resultat clarament favorable a Balears. Fins aleshores, hi havia la creença que les Balears eren perceptores netes de recursos, per això l’esquerra estatal es qüestionà els resultats publicats per la Conselleria.

Les Illes Balears es veuen abocades, fins i tot dins un sistema polític que es considera democràtic i descentralitzat, a una situació de doble espoliació. Una és la conseqüència d'un sistema de finançament autonòmic que ens xucla recursos per destinar-los a altres indrets, la segona espoliació és conseqüència de la nul·la inversió pública de l'Estat a les Illes, que destina recursos que ens pertanyen a quimeres improductives de l'Espanya imperial, que encara perdura, almenys en les mentalitats de les elits madrilenyes. Les conseqüències d'aquesta situació ens afecten a tots i no hi ha ningú que estigui a recer, tots els àmbits de la nostra vida quotidiana duen l'empremta d'aquest espoli que patim, un espoli que no atura, ans al contrari augmenta any rere any.

Prop de 70 entitats representants de la societat civil balear (la universitat, la CAEB, els sindicats, els col·legis professionals, les associacions del tercer sector, el Cercle d’Economia, les fundacions…) ens hem posat d’acord per crear una plataforma i un manifest per reclamar un sistema de finançament autonòmic més just, un vertader règim especial insular REB, més inversions estatals i la condonació del deute públic autonòmic fruit de l’infrafinançament històric.

Els darrers quaranta anys d’autonomia han suposat, per a les Illes Balears, una millora en la qualitat de vida i l’equitat en l’accés als serveis públics dels ciutadans. Emperò, un infrafinançament endèmic, els incompliments per part de l’Estat a l’hora de desenvolupar l’Estatut d’Autonomia vigent i el gir profundament centralista de les polítiques del Govern Central estan capgirant aquesta situació.

principi d’abril, el Govern de les Illes Balears confia haver tancat l’acord d’un nou Règim Especial per a les Illes Balears. La consellera d’Hisenda i Administracions Públiques, Catalina Cladera, ens explica l’estat de la negociació quan ens trobam en un punt clau, en un moment en què a les Balears s’està fent visible un consens social per pressionar l’executiu de Rajoy.